Amb deu baixes es va presentar a Mestalla el flamant campió de la Copa, i els jugadors del València, que havien guanyat el campionat anterior, els van fer el corredor d’homenatge i reconeixement.
Semblava una situació de normalitat, tot i la buidor de l’estadi de l’Avinguda de Suècia. El campió recent i el seu predecessor en el títol, dos clubs històrics, comportant-se amb esportivitat i normalitat. Doncs no, això va ser un miratge perquè la realitat actual del València –des de fa massa mesos, i el que et rondaré- és qualsevol cosa menys normal.
Algun dia sabrem què és el que realment està passant al Club de Mestalla des que Peter Lim i el seu encarregat, Anil Murthy, van prendre decisions dràstiques i punitives contra el tàndem Marcelino García Toral & Mateu Alemany. Lim, que no és príncep de res però sembla tindre la mateixa mentalitat de sàtrapa oriental, no es deixa veure per València des de fa molt. Amb un tarannà tan despòtic, el màxim accionista no considera la possibilitat d’explicar a la massa social valencianista ni on va el Club, ni quin és el seu projecte o, si més no, quines són les seues intencions. Algun dia ho sabrem. Algun dia.
Mentrimentres, el València navega sense timó, desarborat, amb un fantasma al pont de comandament del vaixell que sembla gaudir de la desfeta, i de com un Club històric europeu es dessagna davant els ulls d'una afició incrèdula. Algun dia sabrem què ha passat al València CF durant l’època ominosa de Peter Lim.
Ara per ara el València és imprevisible, i no d’un partit a un altre, no d’una setmana a altra. Dins un mateix partit, en noranta minuts, el València pot ser dos o tres equips distints. Així són les coses quan ningú sap què va a ser d’ell en cosa de setmanes. Els jugadors de més catxé no saben on van a viure la temporada pròxima; l’entrenador voldria eixir correguent i no parar fins a arribar a algun caseriu del seu Euskadi; els aficionats no saben si voldrien tornar a Mestalla o si és millor patir a la intimitat del sofà de casa. Per cert, ¿com anirà l’audiència televisiva dels partits del València, que cada vegada són més dolents i més soporífers? Segurament a la baixa, la qual cosa perjudicarà els interessos del Club en el repartiment televisiu. Tot va entre mal i horrible, efectivament.
I de futbol, què?
Doncs no es pot contar massa del partit d’ahir. Als bascos que dirigeix Imanol Alguacil no se li van notar les baixes: segurs darrere i potents davant amb Oyarzabal, Isak i Carlos Fernández. Dels blanc i negres, ai, què es pot dir? Doncs que van eixir tremolosos, que van animar-se en passar els primers minuts, que tornaren a caure en el desconcert després que Carlos Soler va fallar el penal, i que van jugar la segona part com la primera, fins que es trobaren amb un altre penal que, esta vegada sí, Daniel Wass va fer pujar al marcador. Premeren llavors l’accelerador i Gabriel Paulista rematà impecable, poderós, un excel·lent centre de Guedes que havia rebut des del banderí de córner de Soler.
Empatà el València un partit que tenia més que perdut i als txuriurdins els va caure al damunt la fatiga del seu calendari recent i la por a perdre un partit que pensaven tenien a la butxaca. Van ser uns minuts en els que semblava que els tres punts podien quedar-se a Mestalla. Doncs, no. Va ser aleshores quan Maxi Gómez va decidir tirar-los una maneta als d’Alguacil: es va recordar de “la conxa de la mare” de l’àrbitre i, clar, l’home ve fer el que exigia el guió: roja directa i al carrer. Irresponsable, impresentable, insolidari... Què més li van poder dir els companys a l’uruguaià?
Són coses que passen en aquest València. Com també és simptomàtic el partit de Gabriel Paulista, un home del que ningú pot dubtar quant al seu compromís. Els seus noranta minuts van ser un carrusel: un error imperdonable que significà el segon gol basc, per un costat; va forçar un penal i va marcar el gol de l’empat, per un altre. Paulista va mossegar l’escut de la samarreta amb ràbia, i és comprensible, en la celebració.
Eixa fúria de Gabriel, però, va ser l’excepció. El València va jugar la major part del partit al trot, sense el coratge i la fam de futbol que seria esperable. A més, es van repetir els problemes ja habituals. Treure el baló jugat des de la defensa és una quimera. El centre del camp, amb Racic i Soler no va funcionar ahir, encara que Guedes fou el més actiu i, possiblement, el millor del quadre de Javi Gracia. I què va fer el míster? Doncs canviar-lo, provocant el disgust explícit i rotund del portuguès. Qui entén aquest entrenador?
¿Qui entén Lim, qui entén Murthy, qui entén els jugadors, qui entén els aficionats, qui entén alguna cosa del que està passant amb el València CF?
Ara venen tres partits en sis dies: Betis i Osasuna fora, i Alavés a Mestalla, abans de rebre al Barça el 2 de maig. Mirar el calendari i mirar la classificació dona vertigen. I el vaixell navega, sembla, sense timó ni capità. Mantinguem la calma, tanmateix.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada