Canvi d'aires

Anem a Mestalla des de 1993 i sempre havíem tingut els mateixos seients, al sector 4 de numerada descoberta. Gràcies a això, amb el temps, vam arribar a establir certs vincles amb la gent que seia al voltant nostre. Són persones amb moltes de les quals, amb el temps, vam arribar a parlar molt; òbviament, cap cosa trascendental, simples opinions amb frases curtes sobre aquest o aquell jugador, sobre un sistema de joc o altre, tot des de l'autoritat moral que confereix pagar l'abonament de Mestalla.

Com es pot sobreentendre, ja no seiem als mateixos llocs. Tot es deu a la unió en la mateixa zona de l'estadi dels dos grups d'"ultres" del València: Yomus i Gol Gran. La zona on es situen rep el nom de Curva Nord (sic) i està a uns cinc o sis seients de les nostres anteriors localitats.

Entenem que els grups d'aficionats que passen cantant tot el partit són importants per crear un ambient festiu als camps de futbol, per pressionar els equips rivals, i perquè els jugadors es senten recolzats per la seua afició. Però, nosaltres no som d'eixa classe d'aficionats, per això en veure el primer partit contra el Deportivo de la Coruña, a finals d'agost, vam decidir que no podíem aguantar tota la temporada així. Els motius són diversos.

            Quant a la Curva Nord, es dedicaren tot el partit a animar a un volum que ens impedia parlar. Sota la direcció d'un grup d'elegits, autèntics ídols de masses a petita escala que es col·loquen d'esquenes a la gespa, una sèrie de joves més motivats que Pepe en un clàssic amb el Barça feien el que líders ordenaven: cantar, botar i, en un gest un tant estrany, es llevaven les sabatilles i les alçaven com si foren trofeus. Algunes cançons consisteixen en dir simplement "Valencia es fenomenal" o "Una pasión/ dentro de mi/ mi corazón/ late por ti", i  d'altres un poc -sols un poc- més elaborades; i sempre en castellà, malauradament -. Ara bé, és cert que una part del públic coneix les lletres i això només és possible amb cançons curtes. El recolzament continuà quan al terreny de joc les coses anaven malament: el València va perdre un avantatge de dos gols, i poc faltà perquè ens acabaren de remuntar, mentre nosaltres estàvem més i més nerviosos, amb Ricardo Costa expulsat.

Pel que fa a nosaltres, som de la classe d'aficionats que no ens dediquem a cridar tot el partit, sinó més aviat a comentar irònicament les jugades ("eixe tio li pega al baló com l'agüela de Koeman!") i les intervencions dels jugadors ("Parejo ha encertat tres passades seguides?? Que el renoven!"), o a dir-li a l'entrenador directrius excel·lents perquè millore l'equip (ai, si ens fera cas!). Animem, és clar, però en moments puntuals, quan pensem que és necessari i quan tenim veu per fer-ho; alguna vegada, fins i tot, hem començat a animar i la gent del voltant ens ha seguit. D'altra banda, no som dels qui xiulen a l'equip en quant fallen dues jugades. Ara bé, el dia D no vam poder dir res, i se'ns va fer difícil animar: per què intentar-ho si no ens sentíem ni nosaltres mateixos? I el que és més greu, ens resultà difícil seguir el partit i acabàrem amb un lleuger maldecap: no estàvem preparats per a eixes novetats.

Per això canviàrem els abonaments per altres situats al sector 7, també en numerada descoberta.  Resultat: estem menys centrats, amb la qual cosa veiem pitjor el partit, i ens és més difícil accedir i abandonar les nostres localitats - "disculpe", "per favor, em deixa?", "perdó per xafar-li", "sent haver-li tirat la Fanta per damunt", "gràcies!"-, però podem contemplar tranquil·lament el futbol, xarrar i comentar el que ens ve de gust: és a dir: veure el futbol com a nosaltres ens agrada.

El canvi més rellevant, no obstant això, potser siga que hem perdut el contacte amb els nostres "veïns" dels qui parlàvem abans, persones que ens han vist, i a les quals hem vist, crèixer, canviar, viure, en definitiva. Persones amb qui hem compartit moltes vesprades i nits, memorables unes, oblidables unes poques altres. Gent a qui, tot i l'escàs nombre d'afers que comentàvem i, per tant, tot i la superficialitat dels vincles que ens unien, ens disgusta no tornar a freqüentar.