2/18/2018

A Màlaga, no ens enganyem: el millor va ser el resultat.

Foto Levante-EMV
Marcelino, que sap del que parla, va declarar en finalitzar el partit a Màlaga que aquell –analista, aficionat o simple opinador- que li pose alguna objecció a l’actual València és que no té els peus a terra. Tindrà raó l’entrenador, però de la mateixa manera que als inicis de temporada era impensable imaginar que a mitjans de febrer els de Mestalla estigueren tercers a la classificació i hagueren caigut a semifinals de la Copa a peus del Barça, també és cert que alguns dels darrers partits han sigut decebedors, particularment per dues raons: una, la poca efectivitat atacant (una dada significativa: Zaza no n’ha vist porta des de novembre); l’altra, no n’hi ha forma de deixar la porteria pròpia a zero, i és que qualsevol baló sobre l’àrea valencianista troba un rematador atacant.

És a dir, que sense discutir-li a Marcelino la seua afirmació d’ahir, estem segurs que ell millor que ningú estarà d’acord en que defensant com està defensant el València és molt difícil guanyar partits. El d’anit a La Rosaleda va ser una mostra d’allò que diguem.

Els andalusos rebien al València amb l’aigua al coll: cuers en la classificació, vuit partits sense conèixer la victòria i els tres darrers sense marcar un gol. El nerviosisme i l’angoixa del descens planejava pel terreny de joc i també en les grades plenes d’aficionats desitjosos d’assistir a una prova de que la salvació és possible. Els blanc i blaus van eixir espitosos, però el València va donar la sensació de ser un equip superior durant els primers deu o quinze minuts. Després d’això, els de casa es feren amb el control del partit.

El com ho aconseguiren va resultar una pel.lícula ja vista: explotar les pilotades llargues sobre els seus homes de punta, i buscar les jugades a pilota parada, ja foren córners o faltes laterals. Quantes vegades hem vist patir al València per cada baló sobre l’àrea? Qualsevol atacant remata davant un salt insuficient dels que defensen: ahir, al gol del Màlaga, a Mina li van faltar uns centímetres per tocar la pilota, i Vezo va perdre incomprensiblement la marca d’Ideye qui va rematar amb el peu a la frontal de l’àrea menuda.

En les nostres cròniques venim repetint algunes idees que molts aficionats comparteixen: la defensa, tot i que ahir la presència de Murillo es va notar per a bé, és massa permissiva, massa vulnerable i, damunt d’això, comet massa faltes en les vores de l’àrea. Ahir va passar com en la jornada anterior amb el Llevant: un rebuig tímid i mal calculat va als peus d’un jugador contrari que et fa gol.

Qualsevol equip te la tira llarga, com vam veure a Eibar, per citar un cas, sabedors que la defensa del València perd molts balons per dalt i que, a més a més, l’amic Neto s’ho pensa tres o quatre vegades abans d’eixir de sota del travesser.

Dies arrere escrivíem que si no tires a porta és impossible guanyar partits. Ara insistim en una altra idea: si defenses sense energia i potència, si perds les marques davant qualsevol pilota ploguda sobre l’àrea, si el porter no fa valdre la seua extraordinària estatura, els contraris ho saben i et matxaquen. És cridanera la claredat amb la que els contraris intenten cobrar faltes en la perifèria de l’àrea, ja siguen córners, ja siguen lliures directes.

Malgrat tot, ahir el partit va acabar amb victòria, i això que vam fregar la tragèdia al minut noranta quatre: el porter del Màlaga, que jugava amb un home menys per expulsió d’Ignasi Miquel, incorporat a l’atac en la darrera jugada del partit, va rematar de cap lliure de marca i la pilota va anar-se’n fragant el pal esquerre de Neto. Jugant amb un home més, com és possible que Roberto rematés debades en la jugada final del partit? Qui mana en eixa defensa? Com és que el porter no controla eixos errors de concepte?

No podem dir que trobàrem a faltar a Kondogbia, atés que Coquelin va fer un gran partit, fins al punt de ser el millor home dels de Mestalla. Va lligar molt bé amb Parejo i connectà també amb Guedes, sens dubte el més desequilibrant dels de Marcelino. Així com ahir Soler va estar massa accelerat i poc efectiu, Guedes, amb una presència un xic intermitent, va ser l’home amb més capacitat de desembussar el partit. Guedes, del que diguem que tendeix a abusar de la conducció de la pilota, és l’únic que supera les línies contràries amb decisió. Tot el contrari de Vietto, que continua sense tindre una actuació meritòria.

Amb la intensitat de sempre, tampoc Mina va gaudir ahir de la seua nit. Per això la substitució dels dos homes de punta per Zaza i Rodrigo va ser determinant. Ells i Ferran, que va entrar per Soler, li pegaren la volta al partit en cinc minuts. No calia més que veure les cares dels jugadors del Màlaga després del segon gol, en transformar magníficament un penalty Parejo: incredulitat, esgotament, fatiga mental, tot això reflectien.

En canvi, els bots d’alegria de Marcelino eren comprensibles. Ara, a un partit a la setmana, mentre els principals competidors han de fer front a la Champions o a la UUFA League, anem a viure els moments decisius de la temporada, la que marcarà el resultat final de la competició. Són moltes les coses que han d’ajustar-se a Paterna, però probablement les més importants siguen dos: defensar millor les pilotes aèries i no concedir tantes faltes a la vora de l’àrea. Si això millorara substancialment, el València estarà en Europa la pròxima temporada. Que així siga.

2/12/2018

Victòria agredolça davant el Llevant, amb patiment i polèmica.

Foto Superdeporte

El València va trencar, per fi, la dinàmica de derrotes consecutives que durava ja massa setmanes a costa del Llevant i gràcies a dos errors arbitrals (un més decisiu que l'altre) que van ser determinants del marcador final. El València, tot i no fer un gran partit, va ser lleugerament millor que el Llevant, però de no haver estat per l'anul·lació del que hauria sigut el segon gol dels granotes, el resultat (i la marxa del partit) hauria estat molt distinta. 

Va eixir Marcelino amb un onze amb Guedes i Soler per les bandes, Vietto i Mina a la davantera i Vezo acompanyant a Gabriel Paulista. El Llevant, des del minut 1, va posar les cartes damunt de la taula: anava a defensar de forma molt organitzada, anava a aprofitar les bandes (sobretot la dreta, on les ajudes de Guedes en defensa no eren tan solidàries com caldria) i les jugades a baló parat i, per damunt de tot, anava a arrapar segons al cronòmetre des del principi. 

El València començà espès, com sempre, però va començar a destacar Santi Mina, més participatiu que de costum i més exitós en la lluita pels balons llargs i les combinacions en curt que habitualment. En un còrner llançat per Parejo, el mateix gallec va rematar avançant-se a la defensa blaugrana i ajustant el baló al pal. L'alegria, però, durà ben poc: al minut següent, un altre còrner va ser rematat per Postigo amb més tranquil·litat de la que hauria estat desitjable per al València, i el seu remat suau va entrar, plàcidament, a la porteria d'un Neto que l'únic que va fer va ser girar el cap per no perdre's l'entrada del baló. 

La resta del primer temps va ser prou avorrida, molt incòmoda per al València per la intensitat defensiva del rival, que no deixava pensar els jugadors i feia que Parejo no intervinguera amb la solvència que calia (sí tocava el baló, però sempre tenia molts rivals al voltant, i tampoc tenia massa companys lliures de marca per jugar la pilota). Guedes va tindre una primera part prou dolenta, durant la qual encarava quan no devia, fallava passades senzilles, decidia mal... Són errors que quasi tots van cometre anit, però en el portugués tenen més efecte. Només al final de la primera part, una bona combinació amb Gayà va acabar amb un remat de Mina al travesser. Estigué a prop el segon gol. 

A més, cal insistir en com d'irritant per al València i la seua parròquia va ser que cada falta i cada treta de banda o de porteria implicara un temps a totes llums (excepte a les del àrbitre) excessiu per posar el baló en joc. Ja sabem, tots els equips ho fan, però la manera en que ho va fer el Llevant va ser molt reiterada, i la permissivitat de l'àrbitre, un poc indignant. 

A la segona part el partit va seguir igual. El València, espès, i el Llevant, tranquil, fent el seu partit. No tenia massa pressa per intentar res, però no renunciava a aprofitar les pèrdues de baló que les imprecisions i els errors en el balanç defensiu dels locals els permetien. Tingueren, fins i tot, un xut des de dins l'àrea rebutjat per un jugador del València a còrner, i els primers xiulits van aparèixer a Mestalla. 

Va ser en eixa fase quan arribà la jugada decisiva: a l'eixida d'un còrner, Coke marcà de cap; Gayà estava a terra, i l'àrbitre interpretà que havia estat empentat pel jugador llevantinista, i xiulà falta. A la jugada següent, una gran jugada de Carlos Soler (diríem que de les poques encertades) va acabar amb un xut del Valencià, rebutjat per Oier; el baló arribà a Santi Mina, primer, i Vietto, després, qui va aconseguir, per fi, marcar. Als pocs minuts, els aficionats que duien ràdio ja van anar informant que el gol del Llevant estava mal anul·lat, i en veure la repetició, ja a casa, vam veure la magnitud de l'error: va ser Gabriel Paulista (que duu ja unes quantes pífies en els últims partits) qui va empentar Gayà. 

Els aficionats del València estàvem prou calents amb l'àrbitre per les xicotetes decisions que trobàvem errònies (no penalitzar les pèrdues de temps, xiular faltes en contra del València i no a l'inrevés, etc.), però eixes queixes queden en no res, després del que es va veure. És molt comprensible que els llevantinistes estiguen indignats, perquè la cosa és forta. És difícil de rebatre que eixe segon gol hauria permés al Llevant tancar-se darrere (encara més), perdre temps a cada ocasió (encara més) i desesperar al València (encara més). 

En canvi, el gol de Vietto canvià el partit. El Llevant hagué d'estirar-se, d'anar a buscar el gol de l'empat, i això va permetre els primers contracolps del València. Guedes, de sobte, va començar a triar bé què fer en cada moment (va donar dues o tres assistències de gol magistrals que no van ser aprofitades), va començar a tindre èxit en les conduccions de baló i va erigir-se, com ja és costum, en blanc dels rivals, que van fer-li unes quantes entrades sancionades amb targeta.

Kondogbia va recuperar un baló en camp rival i a punt estigué de marcar. Mina (que, possiblement, va ser el millor del València) estigué a punt de marcar en dues ocasions, però xutà al pal en una i colpejà al porter en l'altra. Entrà Coquelin per Kondogbia i li va donar més senzillesa i rapidesa al joc, i Zaza va substituir un Vietto que, tot i el gol, no va aconseguir aplaudiments unànimes: s'espera prou més d'ell. Va ser l'italià qui va protagonitzar l'altra jugada polèmica (bo, se li pot dir l'altre error): en un baló disputat en l'àrea, xocà amb Rober Pier, i l'àrbitre xiulà un penal que a Mestalla semblà rigorós i a la televisió, difícil d'explicar. No va ser tan decisiu com el primer error, però va permetre al València respirar els minuts finals. 

Així com el dia del Vila-real (i en alguna altra ocasió) els àrbitres van perjudicar al València, ahir li van ajudar de forma determinant. La pròxima vegada que s'enganyen en contra dels de Mestalla, molts haurem de callar.  

Victòria, doncs, deslluïda d'un València que no va mostrar la seua millor cara. Sí va merèixer, pensem, més que el rival, però aquest està a dos punts del descens, per la qual cosa, pressumir d'eixe fet es prou trist. Esperem que, ara que hi ha una setmana fins el següent partit, els jugadors tornen amb forces renovades i que la victòria done confiança a l'equip, perquè amb la marxa que porten els perseguidors (Vila-real, Sevilla o Eibar, fins i tot), mantenir el lloc que dóna dret a jugar la Champions League va a ser una tasca molt dura. F.A. 

2/09/2018

No va poder ser: adéu a la Copa

Foto Superdeporte

No va poder ser. El València ho va intentar, però els pronòstics es van complir anit a Mestalla. El resultat de l'anada ens va permetre passar la setmana somniant amb capgirar l'eliminatòria i superar el Barça (que no és poca cosa, la veritat, després de noranta minuts al Nou Camp), però la "ReAMUNTada" que es conjurava a Mestalla no es va produir. Ara bé, el València va fer un partit molt digne davant d'un dels equips més en forma del món, i fins i tot va poder gaudir (per així dir-ho) de veure els jugadors de tot un Barça perdre temps a cada jugada. És cert que és un plaer efímer com pocs, però pitjor és no res.

Marcelino va plantejar una formació novedosa, una mena de 4-3-3 amb Coquelin (prou bon partit el seu, sobretot en la pressió i en l'eixida del baló), Parejo (gran paper) i Kondogbia (molt bé en la primera part, una mica desdibuixat en la segona) al centre del camp. Davant, Rodrigo d'enllaç entre el mig del camp i Vietto i Zaza; l'italià va estar millor que els últims dies i va crear problemes amb freqüència a la defensa rival, mentre que l'argentí va aportar ben poc i va perdre massa balons.

L'inici del partit va ser del Barça, que va dominar el joc amb molta paciència. No tingué pressa per llançar a porteria, es limità a tancar al València en la seua àrea i la rodalia, i esperar. Eixe domini, tanmateix, fou bastant estèril, ja que en la primera part els blaugranes no tingueren massa ocasions. Rodrigo, en canvi, va rematar al travesser una gran centrada de Gayà, en la jugada de més perill de tot el primer període.

Tot i el canvi en la disposició dels jugadors, tot i jugar sense extrems, el València estava ben plantat al camp. No dominava la possessió, és clar, però jugava amb sentit, ocupà el camp rival amb assiduïtat i no va permetre al Barça relaxar-se en cap moment, almenys en la primera part.

És evident, tanmateix, que el Barça té millors jugadors que el València. Messi, que jugà caminant la major part del xoc, deixava clar en cada jugada com de per damunt de la resta està; a Busquets i a Iniesta era quasi impossible furtar-los el baló; Suárez intimidà a tots; Rakitic sempre estava on calia, i no va cometre cap error, pràcticament; Umtiti és un dels millors centrals que s'han vist últimament... Davant de jugadors així, que saben jugar i saben a què juguen, és molt difícil guanyar. El València ho va intentar, i fins el minut quatre de la segona part, vam pensar que podíem donar la sorpresa.

Coutinho havia entrat al descans per un André Gomes irreconeixible (respecte de la seua etapa al València, és clar), el pitjor del seu equip amb diferència, i una bona jugada de Suárez per banda esquerra va ser rematada pel nou jugador brasiler del Barça, de forma poc ortodoxa però efectiva. El València, en eixe moment, necessitava tres gols per superar l'eliminatòria, per la qual cosa el somni de la final quedà per a uns pocs optimistes.

Marcelino va fer entrar a Soler i Guedes per Rodrigo i Coquelin (ens sembla incomprensible que mantinguera a Vietto i no a Rodrigo, la veritat, però no sabem si és que aquest estava cansat), i l'aportació dels dos va ser valuosa. El primer va furtar balons i va combinar bé amb el mig del camp, Guedes va protagonitzar un parell de carreres importants i entre els dos van fabricar la millor ocasió del València. Guedes centrà, Soler la posà en l'àrea menuda i Gayà rematà a boca de canó. Cilessen va fer la que serà, segurament, la millor parada de la seua vida, i els seguidors del València vam comprendre que el nostre equip no marcaria cap gol en el partit. Si no havia entrat eixe baló, ja quasi no mereixia la pena ni intentar-ho.

Garay es va retirar lesionat en una jugada del Barça iniciada gràcies a un error de Gabriel Paulista, i va ser un altre error del central brasiler el que va permetre el gol de la sentència, passat el minut 80. El defensor li donà la pilota a Suárez, que superà l'entrada de Montoya i jugà per a Rakitic, que entrà en l'àrea lliure de marca i marcà de xut col·locat. Fins eixe moment, el Barça ens havia donat eixe "plaer" de què parlàvem de perdre temps per no deixar jugar al València, però des del segon gol, tot això va deixar de tenir sentit.

Nova derrota del València, sí. L'equip, a més, diu adéu a l'única competició, a més de la Lliga, en què estava viu. Toca centrar-se en la Lliga, i ara, després del via crucis dels últims enfrontaments, tornar a la senda de la victòria davant d'equips no tan forts com Barça, Atlètic i Reial Madrid. Hi ha molts motius pels quals els valencianistes podem estar preocupats, però sincerament, haver vist la primera part (un gran partit de futbol, a totes llums) i haver tingut vora cinquanta minuts en què el València tractà de tu a tu al Barça en la competició del KO, són experiències que justifiquen el ser seguidor d'un equip com el nostre. F.A.

2/05/2018

Si no remates a porta, no pots guanyar

Foto Levante-EMV

El València no va merèixer perdre el partit de diumenge a la nit contra l'Atlètic de Madrid, però ho va fer. No es pot dir el mateix de partits com el de Las Palmas o el del Camp Nou de fa tres dies. Ara bé, tampoc va merèixer guanyar als del Cholo i, és cert que, si un dels dos equips havia d'endur-se els tres punts, eixe va ser el conjunt matalafer. 

L'aliniació del València era raonable, amb Garay i Paulista altre cop junts, amb Vezo per Montoya (imaginem que amb la intenció d'aturar les internades de Carrasco) i amb Gayà i Lato per banda esquerra -novetat: era Gayà qui estava més endarrerit dels dos-. A la dreta, la presència d'un acceptable i compromés però inofensiu Maksimovic va fer que enyoràrem Guedes. Pel que fa a la resta, Parejo i Kondogbia al centre, Mina i Zaza davant; els primers estigueren prou més encertats que els segons. 

El partit va ser molt renyit, molt competit i amb molts detalls tàctics, i es va veure condicionat per la gran serietat defensiva d'ambdós conjunts, sobretot el local. Va haver-hi molt de joc en els voltants de les àrees, eixides correctes i combinacions encertades, però les ocasions de gol van ser escassíssimes. A la primera part, només una rematada de Diego Costa a l'eixida d'un còrner va poder moure el marcador, però una gran intervenció de Neto ho va impedir.

El València, per moments, va semblar dominar el xoc, no tant per mantenir una possessió majoritària (que ho aconseguí) sinó perquè pareixia més còmode a la gespa, tenia un joc més pausat i durant algunes fases va fer que els locals perseguiren el baló i no aconseguiren acostar-se amb perill a la zona de Neto. Parejo i, especialment, Kondogbia, van tenir uns minuts excel·lents. Ara bé, el València va pecar d'excés de tranquil·litat. Va semblar que s'aconformava amb tindre el control del joc, i es va oblidar de la verticalitat, d'angoixar el rival, de crear-li problemes. Semblava confiat, el València, en què el domini tindria com a conseqüència natural les ocasions, però no va ser així. Només una combinació entre Mina i Zaza va permetre imaginar una bona ocasió, però l'italià tornà la pilota amb poca precisió i el gallec, que ja xafava àrea, no va poder arribar-hi.  

A la segona part, Godín hagué de ser substituït després d'un colp fortuït amb Neto i, com que Savic s'havia lesionat a la primera part, l'Atlètic es va veure, al minut 50, amb dos canvis fets i amb una defensa nova. Tanmateix, això no va repercutir en la intensitat i l'encert amb que defensà. Pareixia que els madrilenys estaven aconseguit espolsar-se el domini visitant, i abans d'haver canviat el partit el suficient per merèixer-ho, van marcar. 

Correa enganxà un baló pel carril del vuit en tres quarts de camp, es pegà la volta i, quan la defensa retrocedia i Kondogbia intentava acostar-se-li per darrere, llançà un xut tan potent i tan ben col·locat que dubtem que puga repetir-ho en molt de temps. L'esfèric entrà per l'escaire del primer pal, sense que Neto pugués fer res. Entrà, en eixe moment, Rodrigo, que aportà ben poc, quasi tan poc com Mina (molt exigit pels centrals i poc hàbil en el control) i Zaza (de qui no es tenen notícies des de fa temps). 

Carlos Soler tampoc va ser el revulsiu que calia, i és que l'Atlètic va començar a especular d'una forma extraordinària amb el temps. Entenguem, això sí, "especular", en el sentit més positiu posible: van adormir el partit, van treure de les seues caselles al València, van ser capaços de pressionar en atac més enllà del minut vuitanta... Cal dir, a més, que no van abusar de les "males arts" (lesions fingides, canvis que ocupen dos minuts, faltes que exigeixen sistemàticament l'entrada dels assistents mèdics...). 

El València estava cada vegada més impacient, cada vegada més imprecís. No li va perdre la cara al partit en cap moment, però tampoc va posar contra les cordes al rival. Un parell de centrades van permetre somniar amb un baló mort que rematara algú amb encert, però l'únic xut que semblà mínimament perillós va ser interceptat pel cap d'un defensa. El partit acabà amb un parell de faltes buscades i trobades per l'Atlètic, que ja estava més que content amb el gol de Correa. 

Cinquena derrota consecutiva per al València de Marcelino. Queda lluny l'època en què semblava un equip invencible, però cal tenir en compte com d'exigent ha estat el calendari, les lesions i baixes que han fet mal a l'equip i el fet que no és el mateix una derrota com la de Gran Canària, front a un dels equips més febles de la Lliga, que contra Barça, Reial Madrid o Atlètic, sobretot si l'equip dóna una imatge respectable. Si es manté el nivell de joc demostrat contra els dos grans equips de Madrid, segurament el València patirà poques derrotes més. F.A. 

2/02/2018

Mestalla decidirà: serà molt difícil passar a la final, però no impossible.

Foto levante-EMV
El València va patir de valent anit al Camp Nou. Però, també va saber resistir. La concentració i l’empenta que de vegades trobem a faltar, ahir va ser la necessària davant una màquina de fer futbol com és el Barça. La primera part va ser una mena de monòleg dels de Valverde, que atacaven i atacaven, basculant sobre l’àrea de Jaume, amb eixa dinàmica que tant recorda el handbol. Els blanc i negres, amb les dues línies de quatre ben juntetes, es defensaven amb energia, conscients de que en qualsevol moment Suárez, Messi, Rakitic, Alba, Iniesta i la companyia podien donar-los un bon disgust. Els homes de davant, Rodrigo i Vietto, poca cosa podien fer que incorporar-se a les tasques defensives lleugerament per davant o directament incrustats dels quatre migcampistes. Fins al darrer minut de la primera part, pràcticament, els homes de Marcelino no van acostar-se a l’àrea de Cillessen.

El Barça és, de sobra ho sabem, un equip que et fa córrer darrere de la pilota; pràcticament no cometen errors ni en els passes ni en els canvis d’orientació del joc, i en el mig del camp tenen dos homes clau com són Iniesta i Busquets, dos autèntics titans capaços de desestabilitzar a qualsevol equip. Davant, pura dinamita, amb un Suárez tan antipàtic com excel.lent jugador, un autèntic killer del futbol com, malauradament, demostraria en la segona part; i amb Messi, un autèntic màgic que fa jugar a tot el seu equip, si no és que ell a soles és suficient per a guanyar partits. Darrere, per si la cosa no fora ja esplèndida, els xicots de Mestalla entropessaven amb Piqué i, sobretot, Umtiti. La gran muralla xinesa en forma de futbolista i amb la samarreta blaugrana.

Tot amb tot, el València resistia i resistia el setge brutal dels catalans. Brutal, literalment, va ser l’entrada de Sergi Roberto a Pereira. L’àrbitre li va treure la targeta groga, però amb dues roges no hi hauria hagut prou per castigar com va tallar el del Barça el control orientat del xicot del València. Hauria pogut quedar-se amb un home menys Valverde, però el del xiulit o no va veure com el de Reus li va clavar els tacos en la part interior de la cuixa. De fet, el del València va romandre coix des de la terrorífica entrada i es quedà al vestidor en el descans.

En la segona part, els de Mestalla van fer-se uns quants metres avant. Parejo, que havia perdut pilotes a mansalva en la primera meitat, va entrar en joc, igual que Coquelin. Maksimovic, que havia entrat per Pereira, va donar aire al mig del camp, com farien després Ferran Torres i Santi Mina, que van entrar per un esgotat i meritori Soler i per Rodrigo, anit poc eficaç en atac. Punt i a banda mereix Vietto, completa i absolutament perdut durant tot el partit. Irrellevant i desaparegut sense combat. Confiem que a Mestalla Zaza estiga en condicions, perquè el partit serà dels de combatre casa per casa.

Era gairebé una utopia mantindré la porteria a zero, però ja sabem que l’esperança és l’última cosa a perdre. Messi va encarregar-se de fer-la xas. Va aconseguir l’atenció de tots els jugadors, com es pot veure a les imatges gravades, va atreure a Montoya i a Gabriel, però aquest darrer no li va fer costat ferm al seu company, i l’argentí posà una pilota a l’altre pal on estava Suárez, del que Gayà havia perdut la marca, i l’uruguaià rematà de cap amb fúria per pujar l’1 a zero al marcador.

El València va intentar estirar-se, a la recerca d’un valuós gol per a rendibilitzar-lo al partit de tornada, però no va poder ser. Van ser valents i les incorporacions de Ferran i de Mina li van donar alguna oportunitat d’aconseguir igualar el marcador, però tret d’un parell d’ocasions, la dupla Piqué-Umtiti van mantindré el mur davant de Cillessen.

A Mestalla caldrà decidir l’eliminatòria. No és un mal resultat l’1-0, però esperar que el Barça no marque és molt d’esperar. Tanmateix, abans de jugar al Camp Nou aspiràvem a que l’eliminatòria es quedara suficientment oberta com per a resoldre-la a casa, a Mestalla. Això és el que ahir van aconseguir els xicots de Marcelino. Així què superar l’eliminatòria passar a la final és molt difícil, però no impossible. L’afició valencianista, sempre generosa, haurà de recolzar com en les grans ocasions el seu equip.