lunes, 16 de octubre de 2017

Cinc minuts d'infart no embafen una nit gloriosa del València a Sevilla

Foto Superdeporte
Va ser una llàstima que el València tinguera cinc minuts de shock després del greu error de Parejo, perquè si no tota aquesta crònica versaria sobre la meravella que va ser capaç de performar l'equip del Túria al Benito Villamarín. Com que Parejo va cometre un error incomprensible i l'equip es va vindre avall per moments, la crònica parlarà també sobre la bogeria de l'últim quart d'hora. 

El València, sabedor que s'enfrontava a la gran sorpresa del moment, va eixir amb el seu suposat onze de gala, excepte pel que fa a la defensa, on Nacho Vidal i Murillo acompanyaren Gayà i Garay (encara que no es pot dir, realment, que hi haja una defensa fixa); el mig del camp estava format per Kondogbia, Parejo, Soler i Guedes; i Zaza i Rodrigo formaven l'atac.

El Betis va començar molt fort, amb una gran decisió i una intensitat que el València va tardar uns minuts a aplacar. Els de Marcelino es van veure afavorits, a l'inici, per un parell d'errors del linier, que va xiular dos fores de joc més que dubtosos i que podien haver significat gols per al conjunt local. A banda d'això, el València va fer servir la seua intensitat defensiva per evitar les sorpreses de l'atac dels sevillans. 

A poc a poc, el València es va anar apoderant del partit. No tant de la possessió, però ja sabem a estes altures que això no és el que més li interessa a l'equip de Marcelino. El València va saber pressionar molt bé l'eixida del porter i la defensa, recuperant molts balons. Els de Setién, per moments, no van saber enllaçar amb el mig del camp, menys encara amb la part de davant. Va quedar clar que no només és que els bètics no vulguen jugar a posar pilotes en llarg, sinó que no saben; i el València ho va saber aprofitar. 

Després d'uns minuts de neutralització del joc blanc i verd, un parell d'ocasions van precedir el primer gol, de Kondogbia. El francés va rematar de forma extraordinària un gran còrner de Parejo, girant el cap de forma preciosa i precisa, posant el baló al segon pal, lluny de les mans d'Adán. Va ser un gol molt bonic, però no va ser el millor de la nit. 

El València carburava des de feia una estona, i el Betis, tot i no perdre-li la cara al partit, estava siguent clarament dominat. L'àrbitre degué xiular un penal claríssim sobre Soler que, segurament, deuria haver causat l'expulsió de Durmisi. Uns minuts després, els andalusos van tindre un parell d'ocasions que no va saber materialitzar, especialment una passada de la mort massa endarrerida de Joaquín a Sanabria que aquest no va poder rematar.

Poc després, tanmateix, Soler va engaltar molt bé una centrada de Gayà , i encara que Adán va aturar molt bé a la primera, el baló, mal rebutjat per Guardaro, arribà a Guedes. El portugués estava siguent el jugador més vertical del València, sempre amb les seues diagonals i la seua conducció veloç, però el gol que va marcar faria que tots ens enrecordàrem d'ell encara que hagués fet un partit horrible: un colpeig dur, sec i col·locat davant el qual Adán no va poder sinó agenollar-se (literalment) i veure com entrava netament per l'escaire.

Descans. El Betis tornà al terreny de joc com havia començat el partit (i com sol ser habitual en l'equip), amb intensitat i bon joc. Hi hagué uns minuts de domini local, però la defensa del València estava segura. Murillo va fer un partit quasi exemplar, i Garay, excepte d'un parell d'errors (el més important, el del segon gol local), també. Al minut 54 arribà la primera gran dificultat per al València quan l'àrbitre xiulà un penal una mica dubtós, per mà de Kondogbia. Els bètics ja havien reclamat un penal inexistent minuts abans, cosa que, possiblement, va influir en l'àrbitre. No obstant això, Sergio León va llançar fort i al centre, i Neto va ser capaç d'aturar amb la seua cama esquerra. No sabrem mai com hauria acabat el partit si el penal hagués entrat, però de segur que va ser una parada decisiva. 

Al minut 64, Rodrigo va marcar el seu cinqué gol en cinc jornades consecutives, en un error clar del defensa que el cobria, més preocupat del jugador valencianista que del baló. El quart arribà amb un remat de Santi Mina a una passada en llarg de Gayà (que, tot s'ha de dir, recuperà el baló ajudant-se amb la mà): el xut del gallec va pegar en el defensa, i el baló dibuixà una paràbola inversemblant i entrà pel segon pal. 

Al València tot li eixia bé, i al Betis res. Cal dir, però, que  no va ser casualitat. El plantejament i l'execució dels blanc i negres va ser pràcticament immillorable: Kondogbia excel·lent, Rodrigo participatiu (tot i errors en acostar-se a la porteria), Parejo bé, Zaza tan intens com sempre...  A més, la intensitat del València no va disminuir en cap moment: sempre intentant recuperar el baló, sempre buscant la porteria rival. 

Tot estava eixint com en un conte de xiquets menuts, però com ocorre en els contes, als protagonistes els va sorgir una situació límit. I és que, vora el minut vuitanta, arribà l'error de Parejo. Una pífia incomprensible, nascuda de la tranquil·litat amb què el jugador de Coslada entèn el futbol, a la qual s'afegí l'embriaguesa pel domini al terreny de joc i, especialment, al marcador, del València. De sobte, Joel Campbell es va veure sol davant de Neto i no va dubtar. 

En eixe moment va ser com si el tauler es pegara la volta i tota la seguretat i encert que havia mostrat el València es transferira al Betis. I és que, en menys de dos minuts, Sanabria va fer el segon gol gràcies a una jugada en què Garay no va eixir a temps per deixar-lo en fora de joc. Ja recordàvem la pàjara del dia de l'Athletic de Bilbao: el València no feia 3 passades seguides, cada decisió era un error i el rival pareixia un altre. Tello, abans del minut 85, va fer el tercer amb un xut col·locat, i en eixe moment sí que ens vam tèmer el pitjor. Potser un empat hauria estat assumible al minut 3, però empatar (o, fins i tot, perdre, que el Betis havia fet tres gols en 6 minuts, i en quedaven 6 més i el descompte) després d'anar guanyant 0-4 hauria estat una debacle inoblidable. 

Ara bé, arribà el gol de la tranquil·litat. Zaza, el que faltava per marcar d'entre els davanters, rematà amb tota la seua ànima un baló que li havia posat Mina. Com remataria l'italià, que es va fer mal i no va poder moure's, pràcticament, en la resta del partit. Per fi vam respirar aliviats. Era el minut 88, i no volíem creure'ns completament segurs, però vam pensar que el pitjor havia passat. 

Igual que als contes, no obstant això, el València encara va tindre una satisfacció més. Com quan, després d'haver vençut el seu rival, aquest rep un altre colp que fa més gran la victòria de l'heroi i permet tenir una cosa més de la qual alegrar-se. Ahir, quan el partit anava pel minut 92 i 30 segons, Guedes va recuperar un baló a la vora de l'àrea del València; va eixir corrent com si estiguera al minut 10, deixant arrere al jugador que havia perdut el baló i travessant el camp sencer; canvià de banda per a Andreas Pereira, que havia substituït Soler poc abans, i aquest retallà un defensa i col·locà el baló, des de fora de l'àrea, al pal esquerre d'Adán de forma també extraordinària. Era l'última jugada del partit, una jugada espectacular digna d'un partit excepcional (només el marcador, 3-6, ja és difícil d'oblidar), que hauria estat perfecte si no hagués estat per l'error de Parejo i el col·lapse posterior.

Gràcies a la victòria davant del Betis, el València es va col·locar segon a la classificació. És el segon equip més golejador, i un dels tres únics que no ha perdut cap encontre. Ara bé, el més important no són els números. El més important, pensem, és la sensació que transmet este equip, el bon joc, la convicció i el compromís. Cal evitar eixos col·lapsos que posen en perill el bon treball fet, però cal reconèixer que, per moments, no podem evitar recordar les grans temporades viscudes com a seguidors del València. I això val molt. F.A. 

lunes, 2 de octubre de 2017

Patiment a Mestalla per retindre els tres punts en un gran partit.

Foto Superdeporte

Feia temps que no esperàvem amb tanta ànsia el xiulit final de l'àrbitre a Mestalla. La victòria a Anoeta també va costar i els minuts finals van ser un via crucis, però ahir es va donar un factor diferent i novedós: durant uns vint minuts, el València es va mostrar molt feble en defensa, molt nerviós amb el baló als peus i molt afectat pels canvis al marcador. Quedava encara un minut de descompte i la parròquia increpava l'àrbitre com si s'haguera excedit un quart d'hora. 

El València començà el partit amb una tímida ocasió de gol que no va ser ben resolta pels atacants de Marcelino (ahir, Guedes, Pereira, Zaza i Rodrigo), després de la qual l'Athletic va tindre més protagonisme en el joc durant uns minuts. L'equip visitant va notar l'absència de Muniain (lesionat) i d'Aduriz i Raul García (a la banqueta), i no va inquietar massa la porteria de Neto fins que no anava dos gols per darrere. 

Una de les coses bones d'aquest València és que un pot confiar en que, tot i que no jugue a avassallar al rival continuadament, en algun moment començarà a carburar. Això fa (junt amb la gran marxa de l'equip en el que va de Lliga) que el públic no s'impaciente abans d'hora, que no comence a xiular els jugadors quan cometen errors, cosa que afavoreix, a la vegada, que el conjunt comence a trobar el seu joc; i és que amb una dinàmica guanyadora pareix que tot vinga rodat. 

El primer gol el va marcar Zaza. Pereira, que havia protagonitzat ja un parell de jugades per banda esquerra, sol o amb Gayà, en què no havia decidit correctament, va amagar amb retallar cap el centre de l'àrea ignorant la pujada del de Pedreguer, però en el moment just li passà a aquest la pilota per tal que el lateral posara el baló a l'altura del punt de penal i Zaza rematara. 

El segon gol, igualment, va tenir un avís previ. Zaza va pentinar amb èxit dos balons pràcticament consecutius de manera excel·lent perquè Rodrigo, que celebrava convocatòria amb la selecció, encarara el porter Kepa. Al primer cop, el porter aturà el bon llançament del davanter, però al segon, va cometre un clar penal que executà Parejo amb la mateixa seguretat amb la que domina el mig del camp. 

L'Athletic estava imprecís i no inquietava la porteria local, excepte en una ocasió a l'eixida d'un còrner: Neto va fer una intervenció esplèndida rebujant el baló, que pegà al pal. El cas és que el València es va confiar. Pensà, possiblement, que el tercer gol arribaria més prompte o més tard, i que l'Athletic estaria cada vegada més cansat i més desanimat. No obstant això, al descans Aduriz va eixir al terreny de joc. El veterà davanter va marcar un gol impressionant que ja voldríem que hagués marcat quan jugava a València: control perfecte i remat creuat dins l'àrea a una centrada des de banda esquerra. 

El València tingué uns instants de confusió en què fins i tot es va poder produir l'empat, però reviscolà. Gràcies a una gran centrada de Montoya, Rodrigo marcà el tercer gol davant de l'eixida fallida de Kepa. El València pugué marcar fins i tot un quart quan Guedes culminà una jugada per emmarcar conduïda per Pereira i Zaza, però Laporte va salvar sota els pals. El gol que arribà va ser el de Raúl García, que va rematar sol (sembla que Zaza era l'encarregat del navarrés) i sense haver de botar una falta (indegudament xiulada, al nostre parer) des de banda esquerra. 

Des d'eixe moment va començar el caos. Es va veure a un València que no s'havia vist en tota la temporada. Cap jugador era capaç de retindre el baló, els errors en les passades eren continus, la defensa tremolava... L'absència de Kondogbia es va notar molt. Neto aturà un mà a mà a Raúl García, un davanter dels "lleons" va poder marcar de tacó després d'una entrada per banda esquerra, novament (Montoya no va ser massa contundent) i Laporte envià un remat de cap a l'exterior del travesser. No obstant això, el partit acabà morint entre un parell d'errors dels de Ziganda i algunes pèrdues de temps més necessàries que en cap altre moment de la temporada. 

El València ha dormit al tercer lloc de la classificació després de ni es sap quant de temps, continua sense conèixer la derrota i ha aconseguit quinze punts de vint-i-un possibles, cosa que té cada vegada més mèrit. És cert que van aparèixer fantasmes que caldrà espantar, però sempre és més fàcil sobreposar-se i corregir els errors després d'una victòria, i des de zona Champions, que no en la segona meitat de la taula, després d'una derrota merescuda.

D'altra banda, l'ambient del partit d'ahir a Mestalla es va veure afectat, com era gairebé inevitable, pels esdeveniments ocorreguts a Barcelona. Es van veure moltes més banderes espanyoles de les habituals i es cantà el "Que viva España" amb una certa alegria i amb una intenció clara de rebuig a l'independentisme. 

A parer de Numeradadescoberta la situació era de poca festa, atés que ahir es va viure un dia molt trist i preocupant, que no podem conciliar amb càntics d'aquest tipus. La violència viscuda a Catalunya, el desafiament al marc legal, les desqualificacions creuades i la tensió existent van fer que el partit entre el Barça i Las Palmas es jugara a porta tancada, amb l'estadi tristament buit.

La negació del necessari debat polític, l'entrebanc a l'exercici de drets fonamentals i, més encara, la violència de les intervencions policials, vertaderament estremidores, ens han colpejat la consciència. Davant d'esdeveniments com els que es van viure ahir no hauríem pogut acabar aquesta crònica sense lamentar-los de manera explícita. F.A.  

lunes, 25 de septiembre de 2017

Una victòria treballada i il.lusionant a Donostia.

Foto Superdeporte


El València de Marcelino comença a il·lusionar. Després de la victòria a Anoeta, pensem, ja es pot dir que el conjunt dirigit per l'entrenador asturià és un equip que enganxa a l'afició. La temporada acabarà com haja d'acabar, però en el balanç que se'n faça al final quedarà un bon record del gran partit de futbol que vam veure per televisió. 

Les últimes visites a Donostia s'havien resolt amb derrotes més o menys doloroses, però era impossible oblidar la patètica vesprada del curs passat, on el quadre d'Eusebio va passar per damunt d'un València dirigit per Prandelli, que es semblava a l'equip que vam veure anit en poc més que en el nom i l'escut. A més, la Reial Societat venia de perdre dos partits seguits després d'un inici de temporada espectacular (per la qual cosa tenia ganes de refer-se'n), així que la victòria té encara més mèrit. 

L'equip txuri urdin, com ja vam veure l'any passat, juga molt bé al futbol. Controla els partits, ataca de forma variada, té extrems perillosos i davanters resolutius, i un mig del camp molt consolidat format per Illarramendi i Zurutuza. Per això, segurament, la tàctica del València va consistir en assumir que la Reial duria la iniciativa, i eixir al contracop amb força. Calia no renunciar a la possessió, però el control el tenia la Reial. Eixe control, però, no va fer que el València patira en excés, amb una col·locació que ja és marca de la casa que deixava molt pocs espais. 

Rodrigo va estar a punt d'arribar a una mena de centrada-xut de Zaza, però el colpeig de l'italià va ser massa fort i una mica desviat. El mateix Rodrigo, però, sí va poder rematar a gol una passada de Guedes, l'home del partit. El nou jugador valencianista agafà un baló rebutjat en mig del camp local, i va enfilar la porteria amb una velocitat i una habilitat en la conducció més que destacables; regatejà a Rulli, i va deixar el baló mort en l'àrea menuda a Rodrigo, qui simplement l'empentà. 

El València controlava el partit, tot i no controlar el baló, i només el fet que pràcticament cada falta es castigara amb una targeta groga era un problema per als blanc i negres. El partit estava molt entretingut, hi havia anades i tornades, intensitat en ambdós equips i, tot i momentàniament, el València estava per damunt al marcador en un duel molt disputat. Ara bé, en un córner, un error de marca de Gabriel Paulista (qui, no obstant això, continua donant seguretat, almenys a qui açò escriu) va ser aprofitat per Elustondo per empatar. No va ser un error clamorós (potser Jaume hauria d’haver eixit), però de ben segur que es repassaran a Paterna les defenses a baló parat. 

La primera part acabà amb un intercanvi d'ocasions (un xut de Guedes alt, una falta ben aturada per Jaume, i el segon període començà amb un poc més del mateix. La Reial era qui més dominava, però el València no es limitava a contra colpejar. De fet, el segon gol va arribar amb una jugada en què la defensa local estava relativament ben situada. Carlos Soler va veure l'arribada d'un Nacho Vidal (que ahir substituí Montoya) a qui ningú no esperava i li va posar un baló excel·lent; quan molts pensàvem que intentaria fer una "passada de la mort" a algun dels dos davanters, va alçar el baló per damunt de Rulli i va marcar un gol dels que animen a un canterà per a tota la temporada. 

En aquest cas, però, l'alegria durà menys temps. El mateix Nacho Vidal va pecar de manca de contundència en rebutjar un baló, la centrada va ser rebutjada també amb poc ofici per Garay, i el baló arribà a Oyarzábal, un dels jugadors que més maldecaps va donar al València, qui armà ràpidament un llançament pegat a la soca del pal davant el qual Jaume poc pogué fer. La defensa, a més, també va pecar de poca intensitat en intentar bloquejar el xut. 

L'empat a dos era un resultat ben positiu, però no semblava que s'anara a mantindre massa temps perquè els donostiarres controlaven cada vegada més el partit i el València estava cada vegada més cansat. Entrà Januzaj, que cada baló que tocava es convertia en una ocasió de perill, i els espectadors estàvem cada vegada més nerviosos. Tanmateix, una expulsió prou rigorosa de Zubeldia (sobretot pel que fa a la primera amonestació) va deixar la Reial amb 10 al minut 68. Marcelino aprofità per fer tres canvis de colp (Pereira, Mina i Lato per Soler, Rodrigo i Gayà), i durant uns pocs minuts la Reial es va veure dominada. 

L'empat a dos, amb un jugador més que el rival, ens semblava en eixe moment insuficient, però, coses del futbol, als deu minuts el València es va veure també amb 10 jugadors per l'expulsió de Kondogbia. La falta per la qual va veure la segona targeta no era mereixedora de tal sanció, pensem, però sí una que havia fet un minut abans, així que no té massa sentit queixar-se de l'àrbitre. Els equips estaven de nou en igualtat numèrica, i la dinàmica del partit pareixia dirigida a una victòria de la Reial Societat en els minuts finals. 

Corria el minut 85, però, quan va tornar a aparèixer Guedes. Després d'un nombre considerable de carreres, regats i bones intervencions durant tot l'encontre, l'extrem (o davanter) portugués va trobar forces per una carrera igual d'espectacular que la del primer període i aprofità una magnífica passada de Gabriel Paulista des de la defensa per trencar l'última línia de rereguarda local. En xafar l'àrea, va veure Zaza a l'altra banda, i li va deixar una pilota franca (no tant com la de Rodrigo, però era un remat relativament senzill), i l'italià no fallà, marcant el seu cinqué gol en sis partits i donant la victòria al València. 

Als últims minuts hi hagué un parell de llançaments de la Reial Societat que Jaume aturà o rebutjà (no sense certa inseguretat), però el marcador no es va tornar a moure, i el València va guanyar el seu primer partit com a visitant aquesta temporada. Tres victòries i tres empats en sis partits són un balanç molt positiu, sobretot perquè dos d'eixos tres empats han estat front a Reial Madrid i Atlètic de Madrid i perquè la victòria d'anit va ser front a un que, esperem, serà rival directe a final de curs. 

Per culpa de partits com el d'anit a Anoeta, resultarà difícil per a qualsevol aficionat del València perdre's cap partit del seu equip. Els nous fitxatges pareixen molt encertats (especialment Kondogbia i Guedes, però també la resta), i cada jugador que ja pertanya a la disciplina valencianista pareix molt millor que l'any passat. L'equip sap a què juga, dóna seguretat i encara no ha perdut. No direm ací, després de només 6 jornades, que l'equip apunta a Champions League, però és cert que amb només sis partits, el València ja ens ha donat pràcticament més alegries que en les dues últimes temporades. F.A.


miércoles, 20 de septiembre de 2017

Mestalla ovacionà als que passaren per damunt del Màlaga: 5-0 en una nit redona.

Foto Superdeporte
Com és el futbol! Fa tres dies que lamentàvem la primera decepció de la temporada, en no poder vèncer el Llevant, i anit el València va passar per damunt del Màlaga. A més, qualsevol observador interessat hauria de parar compte en el rostre i el llenguatge no verbal dels aficionats en nits com la d’ahir: les expressions de satisfacció, relaxació i, àdhuc, de felicitat eren generalitzades. S’ha patit tant a Mestalla els darrers dos anys, s’ha passat tan mal en tants de partits amb resultat incert fins al darrer segon, que després d’un primer temps ajustat, en la segona part els de Marcelino van imposar la seua llei, la seua qualitat, la seua ambició i van rebre el recolzament unànime de la grada. Ahir, a Mestalla durant el partit i després a l’Avinguda d’Aragó, a l’Avinguda de Suècia, a l’Avinguda Blasco Ibàñez, els rostres dels aficionats eren radiants d’alegria.

Com és el futbol! Qui ens havia de dir, fa uns mesos, que Mestalla dempeus anava a aclamar el seu capità amb crits de Pa-re-jo, Pa-re-jo. Mai ningú ha discutit la classe del futbolista, però sí la seua indolència intermitent, l’abús en ocasions de la conducció del baló, un suposat desig de marxar de València... Doncs bé, aquesta temporada Parejo ha tornat a ser un jugador decisiu, a ser el timoner i el capità de la nau valencianista, totes dues coses; i anit la parròquia de Mestalla li ho va reconèixer com calia. Com és el futbol!

Però no va ser tan sols Parejo els festejats ahir. Kondgobia i Zaza van rebre, igualment el calor de la grada. El francès s’ha convertit en imprescindible en el centre del camp, fent parella amb el propi Parejo. Imposa la seua força i la seua col·locació, com imposa la seua classe i la seua valentia per a eixir amb la pilota jugada. És, a més, un home que intimida els contraris, tanta falta com li fa al València eixe tipus de jugador. Marcelino el va retirar quan el partit estava franc, i el públic l’ovacionà com el xicot es mereixia. Igual va passar amb Zaza. L’italià havia viscut uns dies convulsos, inclús amb la seua dona intervenint en les xarxes socials, amb certa tensió amb el míster i generant no poca preocupació entre els aficionats. Doncs bé, l’italià ahir va foradar la porta andalusa tres vegades, tres. Va fer, simplement, allò que han de fer els bons futbolistes: parlar en el camp. I en el cas dels homes de davant, parlar vol dir marcar gols. Va ser premiat pel respectable amb una ovació tancada i amb crits de Za-za, Za-za. La glòria per al xicot, que després a la ràdio va demanar disculpes per la seua actitud d’uns dies arrere.

La resta de l’equip va estar a l’altura. Neto, sobri i segur, va impedir que el Màlaga anotés en dues intervencions extraordinàries, i els joves de Paterna van brillar com ja ens tenen acostumats. Lato pel seu lateral va estar contundent en defensa i va ser un malson per al lateral dret dels andalusos. Extraordinari, Lato, amb dinou anyets el xaval. I què dir de Soler? Doncs que sembla un home que du temporades i temporades jugant en el València. Treballa en defensa quan cal i es llança amb passió i intel·ligència a l’atac. Una dada: va donar tres assistències de gol, tres pilotes precioses i precises. Encara va posar alguna més, però d’aquelles que els seus companys no van poder materialitzar.

Murillo i Gabriel Paulista com a centrals i Montoya i Lato pels laterals van aconseguir allò que la temporada passada semblava impossible: deixar la porteria a zero. Guedes va jugar des de l’inici i anuncia coses molt bones. Està adaptant-se, però invita a l’optimisme i les seues formes són molt atractives. Començà per l’esquerra i en la segona part passà a la dreta de l’atac, tot fent la impressió que per aquella zona es troba més còmode i el seu rendiment augmenta. Santi Mina, un xicot que lluita cada pilota i que no s’estalvia ni una carrera, ni un esforç, ahir va marcar i ho va celebrar amb la ràbia dels que estan implicats en la causa i desitjosos de triomfar. Els altres homes de refresc: Maskimovic, Pereira i Rodrigo, qui també va marcar, van estar a l’altura de l’equip.

Anit tot van ser flors i violes. Marcelino va prémer les tecles adequades des de dissabte i el resultat es va reflectir a un marcador que els aficionats ja no recordàvem: 5-0. Quina nit tan bonica, tot i ser un dimarts. I és que quan es guanya amb autoritat i amb bon joc, l’afició ix de Mestalla convençuda que paga la pena pagar per formar part de l’espectacle. Com és el futbol!!!


sábado, 16 de septiembre de 2017

Primera decepció del València de Marcelino, tot i l’empat a domicili.

Foto Superdeporte
El dia del derbi valencià, dels més festius que es recorda a la ciutat (amb un estadi ple de gom a gom i un ambient envejable), arribà la primera decepció clara del València de Marcelino. El València no va fer el ridícul, ni molt menys, però un equip que vol lluitar per Europa ha de demostrar que és molt millor que un altre acabat d'ascendir, encara que jugue com a visitant; i això no va ocòrrer al Ciutat de València.

Els dos equips van mostrar diversos encerts, i van fer gala d'innegables virtuts que cal reconèixer. El València, per exemple, un dia més, va tornar a ser un equip ben col·locat en defensa, que va voler dur el pes del partit la major part del joc i que va poder endur-se els tres punts en diverses ocasions. El Llevant, per la seua banda, també tingué una organització defensiva molt ferma però, contra el que cabia esperar coneguent l'estil típic de l'equip les últimes temporades en primera divisió, no va renunciar a lligar jugades, a practicar un futbol relativament vistós que va exigir al València donar el millor de sí per no perdre.

Després d'uns pocs minuts de domini granota en començar el partit, el València es va anar fent amb el control (no absolut, però), i aproximant-se a la porteria de Raúl Fernández. El Llevant va tindre algunes aproximacions no massa clares, però va ser Carlos Soler qui va avisar després d'un baló llarg i amb rosca de Gayà que la defensa local no va saber rebutjar. El valencià va sorprendre amb una conducció amb què deixà darrere dos rivals, però el seu xut, amb la cama esquerra, va ser fluix, i el baló arribà mansament a les mans del porter. Hi hagué, en eixa fase, uns quants minuts de molt bon futbol, amb anades i tornades i ocasions per a ambdós equips i una intensitat elogiable.

Al minut 30, Rodrigo controlà una pilota molt llarga amb el pit, i va obrir per a Pereira. Mentre el nou jugador del València preparava la centrada, Rodrigo buscà l'àrea menuda i, aprofitant un greu error en la marca de la defensa dels de Muñiz, rematà de cap prop del pal dret del porter, que, tot i que arribà a tocar el baló, no va poder impedir el gol. Començaren uns instants de confusió per al Llevant que a punt estigué d'aprofitar el València per augmentar l'avantatge: una centrada de Rodrigo va ser rematada per Santi Mina de forma bombejada i, quan pensàvem que el baló anava fora, colpejà al travesser; el rebuig anà a Carlos Soler qui, amb tota la porteria per a ell, colpejà el baló de forma fluixa i a prop del porter, que aturà. Una llàstima.

Els minuts dolents del Llevant no van ser molts, sobretot perquè, encara que li costava treure el baló més que de costum davant la pressió valencianista, encara era capaç de crear perill. Tant va ser així què, en un rebuig insuficient de Murillo, Bardhi va controlar dins l'àrea i, abans que Carlos Soler pugués recuperar la marca que havia perdut, rematà a la soca del pal i empatà el joc, establint el resultat que, finalment, seria el definitiu.

La segona part va ser prou més avorrida que la primera. Es va veure a un Llevant pràcticament inexpugnable, ordenadíssim, i a un València tranquil però, potser, massa tranquil. No va donar la impressió que tingués moltes ganes de canviar el rumb del partit, va semblar que els tècnics esperaven que el terreny de joc reflectira, com per art de màgia, la diferència de qualitat que existeix sobre el paper entre els dos equips.

Si a això se li afegeix que Santi Mina (que ocupà el lloc de Zaza) va aportar poc o res, que Montoya estigué fluix, que Rodrigo és Rodrigo i prou havia fet ja amb un gol i una semi-assistència en la primera part, i que ni Pereira ni Guedes van desequilibrar en el segon període, el que trobem és un partit avorrit en què, a més, el Llevant va posar en problemes als de Marcelino. Només Parejo semblava estar per damunt de la resta, però no va ser suficient per canviar el resultat. Als últims minuts, i com passà la setmana anterior contra l'Atlètic, es va establir una mena de pacte tàcit de no-agressió en què es veia als jugadors córrer, però no es veia massa futbol.

En definitiva i, com dèiem, una decepció en tota regla, perquè el València no va merèixer guanyar el partit. És cert que les dues ocasions de Carlos Soler en la primera part van ser més perilloses que qualsevol altra del Llevant, però el València té nom, categoria i jugadors de sobra per vèncer a un equip com el Llevant, encara que aquest presente virtuts com les que va fer explícites al Ciutat de València. El dimarts ve a Mestalla el Màlaga, un equip en crisi; segons com isca el València a eixe partit (atents: ens referim a l'actitud, a l'ambició de l'equip, no al resultat que obtinga), ens podrem fer una idea de a què aspira aquest València. F.A.