lunes, 20 de marzo de 2017

Ens conformem amb poca cosa: amb perdre amb dignitat ja en tenim prou.

Foto Levante-EMV
La veritat és que la penya blanc i negra es conforma ja amb poca cosa. La derrota digna davant el Barça va ser celebrada pels jugadors, per Voro, per persones sensates de l’entorn del Club i per una part dels aficionats com a positiva.

I no els falta raó: és cert que el València va estar viu al partit fins al minut 88, quan arribà el quart gol dels blaugrana. Fins eixe moment, els aficionats encara van poder somniar amb un contracop dels de Mestalla que permetera igualar a tres el marcador i treure un puntet. El somni, més el resultat d’un desig que d’allò que estava passant al camp, s’aguantava sobre dues potes: el València havia estat capaç de fer-li dos gols al Barça a casa seua, i encara amb un home menys havia mantingut un bon resultat des que Messi havia fet el 3-2 al minut 52.

Els de Voro s’havien posat per davant en el marcador a la mitja hora de l’inici de l’encontre, gràcies a un magnífic remat de cap de Mangala, després un córner botat per Parejo. Alegria i color del valencianisme, que havia vist el seu equip eixir sense complexos davant un Barça al qual fins i tot es pressionava l’eixida de baló.

Però el Barça és molt de Barça i, ai, la defensa valencianista és fràgil i vulnerable com a poques en el campionat. Ahir va fallar de manera clamorosa pel centre: tres errors de Garay, Mangala i Abdenour van ser tres gols com tres sols. Amb una defensa de mantega com la de Voro, Neymar, Messi i Suàrez són tres llops en un corral de cabretes.

Quin desastre de defensa, mare! Quin desastre! ¿Quantes vegades ho hem escrit en aquest tauló esportiu al que porguem el nostre pecat de valencianisme futbolístic? Ahir va ser terrible constatar, una vegada més i van N, la feblesa defensiva dels de Mestalla. De mostra un botó: Neymar treu de banda  sobra l’esquena de Garay on està Suárez, qui es planta davant d’Alves i marca sense compassió. Un gol de pati de col.legi amb professionals de primer nivell sobre la gespa. Qui en dóna més?

A banda d’això, una vegada més els problemes de sempre:  per a treure el baló controlat, per a baixar i quedar-se amb les pilotes llargues, per a eixir de la pressió sobre els centrals, per a connectar amb els homes de davant i, entre aquests, la freqüència amb la que sobra un o dos regats, en les que no saben què fer exactament amb la pilota.

Tot amb tot, homes com Soler i Gayà van destacar sobre el conjunt. Parejo va tindre el seu paper i Munir marcà un gol. Però, l’ex del Barça continua barallant-se amb ell mateix [va fallar una ocasió clara], i encara que diuen que Orellana va jugar, no el vam veure sobre el terreny de joc en tot el partit. Les eixides de Zaza i Bakkali, inofensives.

Doncs bé, dit tot això, al final de la partida regnava una certa sensació d’haver competit, d’haver caigut amb dignitat davant un Barça que li ha amargat la vida a Unai Emery. Jugar amb un home menys tota la segona part i arribar amb certa il.lusió fins el minut 88 en Ca’n Barça ja ho considerem un èxit.

Perdre amb dignitat ja és un resultat positiu a aquestes altures de la vida d’aquest València dels nostres pecats. Com l’equip no va mostrar la indolència i la impotència de partits anteriors recents, doncs ja ho tenim bé. Caldrà treure alguns punts més, i esperar que els cuers continuen esforçant-se en no deixar de ser-ho. Així abandonarem l’angoixa de l’amenaça del descens, i esperarem que acabe la temporada en les aigües tranquil·les de la segona meitat de la classificació.


Quina aspiració tan grollera i trista per a un equip i una afició que acaben de fer els noranta vuit anys, i que han viscut des de sempre amb l’orgull de formar part de l’elit del futbol europeu. Però és què, certament, no podem aspirar més què a desitjar que acabe prompte la temporada, a treure els punts que fan falta encara i a caure amb dignitat en les derrotes. Amb què poca cosa ens conformem.  

sábado, 11 de marzo de 2017

Una forma d’amargar-te un dissabte: anar a Mestalla.

Foto Levante-EMV
El tal Tebas i la LFP estan decidits a fer que molts ens plantegem si paga la pena viure pendents dels horaris que ells imposen cada setmana, que no sols pot ser a una hora intempestiva, en dia laborable o festiu, sinó si és acceptable que l’agenda personal i familiar estiga mediatitzada pels horaris decidits a Madrid. Ahir, per primera vegada en la seua història, el València va jugar a l’hora de la mascletà, i això perquè a Madrid el València, els valencians, les falles i els interessos dels aficionats blanc i negres no pinten fava.

Doncs bé, no contents amb haver d’anar a un partit a l’hora de la cervesa i la mascletà, no contents amb haver de modificar costums tradicionals entre nosaltres, el Club, l’Equip dels nostres amors et dóna un disgust rere un altre. Ahir no vam acabar en tragèdia [futbolística, s’entén] perquè a última hora Munir i la sort vam permetre rescatar un punt quan ja semblava que la derrota era segura.

L’afició valencianista espera que els seus jugadors es deixen la pell al camp per a aconseguir la victòria, espera compromís i esforç, però també espera qualitat professional. Doncs bé, ahir, una vegada més, la decepció i el mal regust de boca va ser tot allò que vam aconseguir els que vam calfar la cadira de Mestalla. Ni guanyes de vèncer el contrari, ni –menys encara- bona praxis professional.

I això que l’enemic era un dels cuers de la classificació, un equip que estava a set punts de la ratlla del descens. Un equip, com l’Sporting de Gijón, modest però històric i amb una escola de la que han eixit grans jugadors des de fa dècades, va plantar-li cara al València en casa seua, en el vell Mestalla. I ho va fer amb valentia, però a més d’això jugant millor que el València. Desplegant-se millor sobre el camp, exigint molt als de Voro no sols per a deixar-los acostar-se a la seua àrea, sinó per deixar-los eixir de la pròpia. Mangala i Garay, Garay i Mangala, Alves, roda i volta, tocant i tocant la pilota una vegada i una altra, per a intentar que la pilota arribara a Parejo o Soler i superar així la primera línia de pressió dels asturians.

Els de casa semblen agarrotats, incapaços de fer un canvi de joc de quaranta metres, ni de trenta, ni de vint. Sempre la pilota al peu, però mancats de qualitat en moltes de les ocasions per a consumar el desig. El centre del camp va ser, una vegada més, terra pantanosa per als de Voro. Tampoc no funcionaren els desdobles per les bandes, tot i que Gayà va ser de lo milloret de l’equip. Ni pilotes interiors, ni passes en llarg, ni pilotes al forat. Res, amassar i amassar la pilota en passes curts, i poca o nul.la capacitat per a sorprendre al contrari.

Zaza lluita, però amb escassa eficàcia; Orellana, per la seua part, no ens recorda a aquell interior elèctric i lluitador que ens visitava i ens donava per a salar amb la samarreta del Celta. I Munir, ai Munir, pobre xicot, sembla estar travessant una depressió i sempre li’n sobra un regat.

Parejo i Soler tenen qualitat, és indiscutible, però el madrileny és un perill per la seua parsimònia, i Soler massa jove com per a carregar amb el paper que hauria d’assumir un jugador de la casa en la situació actual. Amb qualitat, que ningú li discuteix, Parejo és poc segur, poc confiable. De fet, ahir fallà un penalty que hauria significat avançar-se en el marcador; i el fallà perquè el tirà malament, i Cuellar –que havia fet tot el possible per alterar-lo- va endevinar per on anava a disparar.

Poc després, els asturians van aconseguir un gol que els feia justícia, i Mestalla començà a tremolar i a preguntar-se si no hauria sigut molt millor haver anat a la mascletà i passar d’uns jugadors que no es treuen la pasta dels dits i que, després de fer la matxada de vèncer el Reial Madrid, sembla que ja tenen tota la faena de la temporada feta.

Lamentablement no és així. La ratlla del descens està relativament lluny, però no tant com voldríem. Així que algú hauria de tindre la suficient autoritat en el vestidor com per a exigir major intensitat, major claredat d’idees i, alhora, per a aconseguir que els que tenen les fitxes més altes justifiquen el per què cobren el que cobren.

Si això no passa, els crits de Peter ves-te’n ja es faran més insuportables. I mentre els aficionats veiem què passa amb el descens, mentre els aficionats ens preguntem per què hem de continuar acudint a Mestalla a passar un parell d’hores amargues, el més greu serà quan arribem a preguntar-nos si paga la pena renovar els passes per a la pròxima temporada.


Aguantar els horaris de Tebas i la LFP ja és dur, però pagar per anar a Mestalla a passar un mal tràngol pot ser massa. 

lunes, 6 de marzo de 2017

Un València tan indolent com impotent fa vergonya al Manzanares.

Foto levante-EMV
Hi havia molts motius que indicaven que el partit al Vicente Calderón era, per al València, un tràmit que calia passar el més aviat possible per tal de centrar-se en el que de veritat importa, en els seus rivals directes. Podem esmentar la diferència de punts, la diferència de competitivitat, els nefastos partits a la vora del Manzanares dels últims anys o el fet que, mentre l'Atlètic es jugava mantindre's en zona Champions, el València només podia passar, d'estar enmig del no res, a estar en terra de ningú.  

No hi havia massa esperances en què el València tornara de Madrid amb un resultat positiu, però el que va ocórrer a l'hora de la migdiada d'ahir diumenge va ser un càstig cruel per als aficionats que vam tenir ganes de seure a veure el partit. Si cabia témer que el València es limitara a evitar el ridícul en camp matalafer (cosa que ja és molt irritant), fins i tot amb eixe objectiu humilíssim va fracassar, i acabà donant més vergonya que altra cosa. Va tornar-se'n amb un tres a zero, però podien haver estat, fàcilment, cinc. En canvi, el València quasi ni s'acostà a la porteria d'Oblak. 

Cal recordar, i no és un detall menor, que l'Atlètic venia de jugar dijous a la nit (amb tot l'afer Torres inclós), i el València havia jugat dimarts (en aquella experiència inoblidable front al Leganés), per la qual cosa havia tingut dos dies més de descans. Per això, sembla, els locals van eixir a marcar prompte i contemporitzar, tancar-se arrere per estalviar esforços i jugar al contracop. Al segon 20 ja havien posat un baló en l'àrea de Diego Alves, i al minut 11 van marcar el primer gol: passada dolenta de Parejo i contraatac mal defensat per la parella de centrals. 

Tanmateix, l'Atlètic, tot i donar-li el baló al València, va mantenir una intensitat que ja voldríem nosaltres per als blanc i negres. És cert que esperaven als de Voro en camp propi, però no van deixar en cap moment que cap jugador valencianista xafara l'àrea amb el baló als peus. De sobte, quan un visitant s'acostava a zona perillosa, es veia envoltat per dos, tres o fins a quatre matalafers, que no donaven treva: potser eixira un regat, però és que per superar la pressió calia enllaçar-ne uns quants. 

Es pot resumir el partit del València amb el fet que va crear un total de 0 ocasions de gol. O, si es vol, amb el de que les aproximacions més perilloses van ser, d'una banda, un llançament de Munir des del cercle central que, tot i no anar entre els tres pals, va ser rebutjat per Oblak a córner, i d'altra, un xut de Zaza que després de tocar en un defensa, arribà suau a les mans del mateix porter. Orellana va estar desaparegut (i, quan va aparèixer, les seues intervencions es comptaren per pèrdues de baló), Parejo, lent, Cancelo, com últimament, Munir, que ja quasi trobem a faltar a Rodrigo (imagineu!)... Intentar salvar a algun jugador de l'equip és una faena estèril. Hi hagué intervencions encertades (Mangala aturà una clara ocasió de Gameiro, Alves va fer una gran parada a Griezmann, Enzo Pérez estigué intens, etc.), però d'ahí a parlar d'un bon partit de ningú hi ha un món. 

Només encetada la segona meitat arribà el segon gol de l'Atlètic, s'apoderà de nosaltres el sentiment que el València només aspirava a no ser humiliat i, quan els aficionats ja estàvem més o menys conformes, arribà el ridícul. En cosa de deu minuts es van succeir tres passades enrere errònies (d'Enzo, Cancelo i Bakkali) que van deixar als davanters de l'Atlètic de Madrid sols davant Diego Alves. Al final, el desastre es va consumar amb una mena de passada rebutjada sense voler per un jugador de l'Atlètic que va permetre Griezmann marcar el tercer quasi a plaer. 


Acabà el partit i vam sentir, una vegada més, que acabava la penitència. Un partit sense emoció, un equip sense ganes, un resultat injust per que no va reflectir la superioritat madrilenya i una diferència d'actitud, de tècnica, de tàctica i d'encert entre els dos equips que no fan sinó deprimir-nos una mica més. Està clar que el València, ara per ara, no pot competir amb l'Atlètic de Madrid; però l'afició, una vegada més, no mereixia el que va rebre. F.A. 



martes, 28 de febrero de 2017

Tres punts i poca cosa més davant el Leganés

Foto Superdeporte
El que passa quan tens un President de la Lliga de Futbol Professional com Javier Tebas, que més aviat pareix un malvat de còmic (igual defensa a un nazi que demana un Le Pen a Espanya que justifica qualsevol cosa), és que cada vegada que hi ha alguna cosa de la Lliga que no li convé al teu equip (ja siga la designació d'àrbitres, la fixació de jornades i horaris o l'oratge el dia del partit) ràpidament li culpes a ell del mal que afecta al teu equip, encara que no estigues segur que ell siga el responsable. 


Ara bé, sí que caldria esbrinar qui és qui ha fixat els horaris del València enguany, perquè pareix que ho haja fet a mala llet. A banda de la concentració de partits de lliga en els últims dies (encara com que l'equip està fora de la resta de competicions!), pareix que si el partit es juga en època de bon temps, calga jugar entre les 12 i les 18, per poder gaudir d'una insolació; i si és en hivern, de nit tancada, per a notar el fred durant hora i mitja. No passa sempre, òbviament, però quan passa, és culpa de Javier Tebas, segur. 



Anit passà. Dimarts de febrer, 21:30. No feia una temperatura excessivament baixa, però el vent feia que estar assegut a Mestalla fora una cosa prou desagradable. Ja sé, dos paràgrafs i mig i encara no s'ha dit res del partit... La veritat, si no fora perquè el València va aconseguir la victòria, quasi millor parlar de l'oratge. 



Arribà el Leganes, tercer equip madrileny de quatre partits consecutius (el següent és l'Atlètic), amb l'advertència de crisi en cas de derrota. Els blanc i negres salvaren la papereta, i no es pot dir que no s'esforçaren, però l'encontre va ser més aviat avorrit. 



El paper del Leganés es pot resumir ben ràpid: pressió a l'eixida del baló del València, replegament efectiu en defensa i quasi nul·la aportació ofensiva. Ah, si, i faltes. Moltes faltes. Vint-i-sis, segons l'estadística de premsa, dos milions segons la nostra impressió a peu de camp. 



El partit del València? No del tot criticable, però insuficient. Bona defensa, bons Enzo Pérez i Parejo (Soler no estigué mal, anà de menys a més, però més intermitent del que deuria), Zaza i Bakkali voluntariosos però poc efectius i Munir prou desencertat. Les passades entre la defensa i el porter ocuparen, aproximadament, el 40% del temps de joc, tant que irritaren al respectable en diverses ocasions. Ara bé, donat que les alternatives eren, segons vam veure, o bé balons en llarg a un Zaza que no va agafar-ne pràcticament cap, o bé pèrdues per imprecisions, les passades porter-defensa-porter eren una bona manera de jugar. 



El gol va arribar després d'un còrner i una sèrie de rebuigs. El baló li quedà a Mangala, que va empentar en dos temps per fer pujar la casella del marcador del València. Bakkali, abans, i Soler, després, van poder marcar en sengles enfrontaments amb el porter, però el primer llançà fora i el segon colpejà a Herrerín. 



L'únic que va fer animar-se (encara que fora negativament) a la parròquia local va ser l'arbitratge (Tebas, maleït sigues!): va perdonar una expulsió en la primera part, va permetre faltes i més faltes del Leganés a base de no treure targetes, i les que va fer el València les va castigar amb molta més duresa. Donat que hem vist de tot, encara que el València guanyava i el Leganés era més inofensiu que un nadó en una banyera, el nerviosisme per no amarrar el resultat feia que criticàrem l'àrbitre (no sense motiu) en comptes de les imprecisions i la falta d'idees del nostre equip. 



En fi, quan la cosa va ser ja insostenible el senyor de negre va haver d'expulsar a un tal Alberto que hom diria que havia fet ja faltes de tots els colors, després d'una entrada inexplicable a Garay. El partit continuà més o menys igual (d'avorrit), però encara arribà eixa sensació tan típica de: "si esta colla de desgraciats aconsegueix empatar amb un jugador menys, creme el passe del València!". Per sort, el partit acabà com es desenvolupà: sense pena ni glòria. 



Poca història, la del partit de dimarts. A partir d'ara, a pensar en el de diumenge contra l'Atlètic del Cholo, que eixe sí que és un equip que no és inofensiu, precisament. El València va fer ahir els deures i, siguent realistes, qualsevol cosa que aconseguisca dur del Calderón que no siga una derrota dolorosa serà per estar satisfet. Ara bé, si no pot ser, sempre podrem buscar com responsabilitzar a Javier Tebas del ridícul. F.A. 





sábado, 25 de febrero de 2017

El València dilapida a Vitòria el crèdit aconseguit en vèncer al Madrid.

Foto Superdeporte
Quin desastre de partit a Mendizorroza!!! Tot va eixir mal, i els de Voro van semblar un conjunt pobre en tots els sentits, paupèrrim i sense tensió ni ambició. Podrà al·legar-se el cansament dels partits acumulats en pocs dies, però aquest no seria més que un atenuant menor per a explicar el despropòsit que ahir vam veure a Vitòria.

L’Alavés va eixir exigit per una afició que sols l’havia vist guanyar dues vegades a Mendizorroza en tota la temporada [amb sis empats], però tampoc donava la impressió de ser un grup temible, i les seues accions de perill eren canalitzades quasi de manera exclusiva per la banda dreta, on sospitaven –no sense motius- que el València oferia més vulnerabilitat. Tot amb tot, la cosa inicialment consistia en que Toquero posarà centres sobre l’àrea sense que Siqueira poguera controlar-lo. Això, i pressionar l’eixida de baló, particularment quan era Abdenour qui havia de treure la pilota jugada. Quin patiment d’home! Tot el que te de contundent, i de lluitador, ho té de maldestre per a eixir amb la pilota en condicions o per a passar-la amb garanties. Per als de Pellegrino fer-li dos contra un a Siqueira i a Abdenour era fàcil. Tot amb tot, el València no donava la sensació de nerviosisme d’altres partits i jugava al tran tran, com si anaren sobrats.

Si les coses darrere n’eren preocupants per als aficionats asseguts davant el televisor, davant, en atac, Zaza, Munir i Orellana s’havien pres el dia lliure. Imprecisos fins a la irritació, cap dels tres –especialment el xilé i l’italià- s’assemblava al que havíem vist dimecres davant els madrilenys. Munir, del que sempre s’espera que demostre el gran jugador que és, fallava més que una escopeta de canya. Zaza ni es buscava la vida ni la trobava per accident. I Orellana, ai Orellana!, ens va donar el disgust del dia en ser expulsat tontament, en auto-expulsar-se, que és el que realment va fer ja al final de la partida, quan el marcador era desfavorable i encara esperàvem una carambola de sort que permetera rescatar un puntet, per allò d’anar sumant.

La segona part va començar sense haver inaugurat el marcador, però els de Voro semblaven avorrir-se i jugar –és una forma de parlar- sense miqueta de ganes. La defensa cada vegada, cada atac dels bascos, es descol·locava més. En una d’eixes, Sobrino rematà lliure de marca davant una defensa apàtica i amb tots els seus homes fora del lloc. Alvés va fer un paradó que salvà el gol que ja es cantava.

Tanmateix, cinc minuts després, al 70 de partit, Parejo va treure magníficament una falta en la frontal de l’àrea basca; el porter dels vitorians va fer un paradó desviant la pilota, però Soler, el més llest de la seqüència, va marcar des de l’esquerra del porter, una pilota ben difícil de col·locar sota les cames de Pacheco. 0-1, la cosa pintava bé, els tres punts eren una meta possible. Però no; els de Voro no estaven per la labor.

Només 7 minuts després, Ibai Gómez es va repassar a tota la defensa del València, sense que cap d’ells fora capaç d’impedir que basculara per la ratlla de l’àrea fins trobar un immens forat des del que va batre Alves de forma inapel·lable. Set minuts després, amb un València desaparegut sense combatre, el servi Katai que acabava d’entrar va fer-li la cara roja als defenses de nou, habilitat com estava per Cancelo que s’havia quedat dos metres per darrere de la ratlla de la seua defensa. A continuació, Orellana, va fer-se expulsar estúpidament, la qual cosa penalitza el seu equip de cara al proper partit d’una forma que hauria d’avergonyir-lo.


Total, que del València que derrotà al Madrid, ahir no va quedar més que Parejo, Soler i poc més. Mario Suárez, una vegada més, obligant-nos a repetir la pregunta: quin va ser el cervell lluminós que va aconsellar fitxar-lo? Pel que fa al grup, i de les ganes, l’empenta, la intensitat, l’orgull que vam veure a Mestalla sols fa uns dies, ni rastre. Què ràpidament s’han esvaït el somriure i la satisfacció dels aficionats valencianistes. Ha tornat a ser un equip tan vulgar que amb molt poca cosa el tomben. Quina penitència més agra.