lunes, 5 de diciembre de 2016

El València no juga al futbol.

Foto Superdeporte
El VCF no juga al futbol, la qual cosa no vol dir que els seus homes no treballen. L’equip treballa, encara que fràgil, tremolós i vulnerable fins al crit, però el seu únic i obsessiu objectiu és sumar, aconseguir els tres punts en disputa. És comprensible, tots ho entenem, però és un cercle infernal: fan falta bons resultats, victòries, però aquestes no arriben perquè caldria jugar al futbol per a aconseguir-les; és a dir, caldria jugar més amb el cervell que amb les vísceres, caldria no estar sempre a la vora del barranc del pànic i, sobre tot caldria entendre que els contraris sí juguen al futbol. Això és el que va passar ahir durant tota la segona part. Són massa ocasions en les que el València és un equip menor que sembla enfrontar-se al Bayern o el Manchester, quan el contrari és senzillament un equip de la mitja taula espanyola.

Ha de ser molt dur per a un vestuari que es passa la setmana repetint com una lletania allò de que cal mantindré la porteria a zero que li marquen un gol en el primer atac, en el minut 2 del partit. Molt dur.

Amb tot, els xicots de Prandelli van aixecar-se de terra i pocs minuts després, un centre magnífic de Parejo va ser rematat magistralment de cap per Rodrigo. Era l’empat. Després vindria el de Medrán, també de bona factura, que posava els de casa per davant al marcador. Tanmateix, a continuació, especialment després el descans, el València va renunciar a tot, a atacar, a la pilota, a intentar espantar el Màlaga, a marcar el tercer gol. Durant el segon període els de Prandelli es van dedicar a patir i fer patir als aficionats. Tot un immens regal per a un Màlaga que venia en quadre.

El Màlaga atacava i atacava, amo i senyor del partit, i els de Mestalla van anar fent-se cada cop més arrere, cada vegada més menuts. Dos jovenets, Fornals i Ontiveros, valencià el primer, van posar en escac tot un València. El valencià va fer els dos gols, el primer per a emmarcar-lo. El segon va donar-li per a salar a Siqueira, un home que o no és o no està per a acomplir el paper que pertocaria. La banda esquerra va ser inexistent fins que Gayà va substituir-lo, possiblement ja massa tard.

El míster va donar el senyal de que la idea era aguantar, simple i senzillament aguantar el resultat, quan va canviar a Parejo, molt desdibuixat des del descans, per Fede Cartabia. Ai, mare! El xicot no va donar ni una de bones; ni una. Mina, qui va entrar al final per un Munir que estava esgotat, tampoc no aportà res.

Però és que en eixe moment, el malaguista Camacho era el centurió del centre del camp. Pràcticament durant la major part de l’encontre, entre ells i Fornals van vèncer als migcampistes valencians, però en la part final del partit la cosa ja va ser d’escàndol. El Màlaga va forçar tretze córners i N faltes laterals sobre l’àrea d’Alves. En una ocasió van treure tres córners seguits, i en una altra... quatre!!!

La defensa rebutjava de cap sense una mínima potència, i el baló tornava als andalusos. En el millor dels casos, algú pegava un puntilló, i la pilota era arreplegada per la defensa del Màlaga que en cosa de segons estava una altra vegada a l’atac com el 7é de Cavalleria, a les pel·lícules de l’Oest. Els homes del mig del camp de València es van posar durant els minuts finals en la frontal de l’àrea, i la defensa sobre la ratlla de l’àrea menuda. A la graderia es mastegava la tragèdia, però el respectable callava perquè el marcador indicava encara avantatge.

Tot eren nervis i pànic, ningú tenia galons per a posar una mica de calma, per a perdre temps, per a aconseguir que el rellotge decidirà. I va passar el que tenia que passar: Camacho va rebre la pilota escorat a la dreta del seu equip, però lluny de l’àrea; per a la seua sorpresa i per a horror de la graderia ningú li va eixir al pas, ningú ve entendre que no se’l podia deixar centrar sense oposició. Camacho va avançar, va alçar el cap, va veure com estava el pati i li va posar una preciosa pilota al jove Fornals. Era el minut 92.30, i quedava mig minut de partit. Si eixa pilota haguera estat rebutjada, el València hauria sumat els tres punts, però ni Prandelli ni els seus homes van saber com defendre correctament el resultat.

A la grada de Mestalla uns maleïen, altres miraven en silenci el veí del costat, d’altres cridaven d’impotència... Havia començat a ploure. I plovia sobre banyat.


miércoles, 30 de noviembre de 2016

Una flor no fa primavera, però beneïda siga la d’ahir a Leganés.

Foto Superdeporte
Viu la parròquia valencianista tan mancada d’alegries que la victòria d’ahir en la ciutat del sud madrileny constitueix tot un bàlsam. Són tantes les ferides, les decepcions, les renúncies, que ara la simple idea de passar a vuités de final de la Copa ja és motiu de celebració. No serà Numeradadescoberta qui li’n lleve ni un gram d’il·lusió a ningú, però tot i les bones sensacions de la primera part jugada anit a Butarque, l’equip està lluny de ser confiable, molt especialment per als propis jugadors.


En qualsevol cas, destaquem també les coses positives que vam viure en el partit de Copa. La primera és que Munir ha de ser un fixe en l’onze inicial; la segona que els joves, ahir Medrán i Bakkali, son alternatives molt vàlides si estan convençuts del que poden donar-li a l'equip. L’aportació de Medrán va ser clau, i l’eixida final de Bakkali, tan elèctric i desequilibrant com el desitgem, magnífica. També convé destacar les aportacions a l’atac de Montoya, amb dos centres mil·limètrics que van suposar dos gols: el de Munir, amb molta classe; i el de Medrán, amb un remat impecable de cap. No es possible oblidar a Jaume de les lloances: no res va poder fer en el gol del Leganés, però a més de salvar un gol cantat a un remat a boca de canó, va donar seguretat als seus companys en els balons per dalt.


Problemes? Doncs, uns quants, tot i que sembla que s’ha experimentat alguna millora.


L’equip està, darrerament, regalant mig partit. Va passar davant el Celta, el Granada i, la setmana passada, el Sevilla. Enzo Pérez va dir que eixien com adormits, i així ho semblava. La diferència respecte al partit del Pizjuán va ser que ahir en compte de regalar el primer temps van regalar el segon. Durant els primers 45 minuts, el València va jugar més que bé, inclús amb ràfegues de brillantor. Van retirar-se als vestidors i, en tornar, semblava que la nit els hi havia caigut al damunt i no estan acostumats a gitar-se tard. Perden intensitat, capacitat de pressió i d’intimidació i això ho aprofiten, lògicament, els contraris. Per cert, Prandelli hauria de parlar seriosament amb Mangala: si el València no acabà ahir amb un home menys va ser per que el tècnic italià el va retirar del terreny de joc. Substituït per Santos, el xicot va estar completament perdut. Com Fede Cartabia.


El principal problema, tanmateix, continua sent la fragilitat defensiva. I és la mateixa jugant amb defensa de quatre o de cinc. La línia de tres quarts de l’atac contrari és una franja en la que resulta molt fàcil fer-li mal als blanc i negres, ahir de taronja. El gol del Leganés n’és una prova irrefutable: una pilota perduda en la ratlla de mig camp, el jugador madrileny la posa en la de tres quarts on està Machís, un veneçolà habilidós qui la rep d’esquenes. Tres defenses s’interposen entre ell i Jaume, però el del Leganés fa dues maniobres ràpides, avança a la frontal, se planta davant el d’Almenara i l’afusella. Res de nou. Ja en la primera part el Leganés va perdonar dos gols que s’haurien pogut contar de forma pareguda. La defensa, tots ells en un o altre moment, rebutgen pilotes sense cap potència i, de vegades, cometent errors que se corregeixen quan els jugadors estan en l’edat de cadets. Que això passe amb homes de primer nivell és sagnant.


Una altra qüestió que es necessari millorar és que passa amb les jugades a baló parat. La passivitat i la dificultat per a controlar els serveis de banda és irritant. En els córners, de vegades, no se sap ben bé qui decideix si es treu en curt o se centra sobre l’àrea. Treure’l en curt per a tornar-li el baló a qui l’ha tret provoca fora de joc en el 95 per cent de les ocasions. Cal entrenar eixes coses? Ahir n’hi hagué una ocasió amb Cartabia que va fer pena de veure-la.


En qualsevol cas, no ens posem tiquismiquis. Ahir es va guanyar un partit després de massa derrotes (des d’octubre), així que com dèiem al titular: una flor no fa primavera, però beneïda siga la d’ahir a Leganés.



martes, 29 de noviembre de 2016

El València torna de Sevilla amb símptomes de fallida massiva del sistema.

Foto Levante-EMV
El partit de dissabte al Sánchez Pizjuán va ser un nou calvari per a la maltractada afició valencianista, perplexa i incrèdula amb la poca o nul.la solvència d’una plantilla de la que s’espera que siga difícil de batre jugue on jugue. Serà aquesta el darrer mite d’aquells que no volen veure la dura realitat actual?

Perquè el València és un equip poregós que tremola davant qualsevol davanter mitjanament inspirat dels equips rivals. Amb una defensa de cinc: Cancelo, Garay, Abdenour, Mangala i Siqueira s’entenia que Prandelli volia assegurar mantindré la porta a zero, tot i que pocs confiaven en Siqueira. Doncs la fermesa defensiva senzillament no va ser. Punt. Ni fermesa, ni defensiva, ni res de res. I fer jugar Siqueira... va donar el resultat previsible: va ser superat cada vegada que va tindre un atacant davant.

El primer temps va ser un regal dels de Mestalla, i ja hem perdut el compte de tanta magnanimitat. En el segon, el míster va moure fitxa i l’entrada de Munir va donar aire a l’equip: pràcticament en la primera pilota que va tocar, l’ex del Barça igualà l’encontre. El València començà a jugar millor, amb més criteri, però ni Rodrigo ni Nani van tindre la seua nit. Especialment Rodrigo, fa temps que està demanant a crits que el Club deixe trenta milions d’euros a la banqueta, però està clar que no és el jugador que l’equip necessita. En canvi, és lògic deixar a Munir avorrir-se i passar fred quan és el jugador més determinant de la plantilla?

Misteris. Distint és el que va passar a l’àrea d’Alves. Això no és cap misteri, és el que veiem partit rere partit des de fe massa mesos. Un córner, un més, una pilota rebutjada amb la potència d’un iogurtin va ser rematada a porta per un sevillista des de la frontal de l’àrea. La pilota passa entre un núvol de cames, ajustada al pal esquerre d’Alves. Premi gros per als andalusos.

L’entrada de Gayà (què li passava al principi, per haver de patir Siqueira?), també posà emoció a l’encontre. Acabaren els de Prandelli amb tres defenses i cinc davanters, però fou el de Pedreguer el que va tindre a la bota el gol de l’empat en el darrer sospir de l’encontre. Una parada colossal de Sergio Rico ho va impedir.


L’àrbitre xiulà el final, els jugadors a la dutxa i després cap a casa, una vegada més amb les butxaques buides. 



domingo, 20 de noviembre de 2016

Les dues cares del València.

Foto Levante-EMV
Fa vint anys, Richard Gere va protagonitzar un thriller judicial anomenat "Les dues cares de la veritat”, en què l'actor encarnava a un advocat defensor d'un xic amb desdoblament de personalitat que havia comés un assassinat sota la influència d'eixa patologia. El xic, a qui donà vida Edward Norton, era molt afable, tímid, poregós... Però quan se'l sotmetia a pressió es transformava en una mena de "Mr. Hyde", malencarat, agressiu i perillós.

Alguns vam recordar eixa pel·lícula després d'acabar el partit front al Granada, un equip molt, molt limitat, cuer de la recentment anomenada Lliga Santander, davant el qual el València només va ser capaç d'empatar a un gol. I la recordàrem perquè el València va donar dues versions molt distintes de si mateix, de l'equip que se suposa que és.

A la primera part, el València va ser un equip amb molt poca intensitat, sense ganes, aparentment, de guanyar el partit. El Granada va donar-li la possessió, va renunciar (quasi completament) a pressionar en atac, i va esperar replegat al seu camp per eixir al contracop. Davant eixa situació, el València degué fer-se il·lusions de guanyar el partit sense despentinar-se. I així jugà, xino-xano, sense idees, amb una suficiència impròpia d'un equip que en 11 jornades havia aconseguit 10 punts.

És difícil explicar, també, la presència d'Enzo Pérez i Mario Suárez com a doble pivot en un partit així, on el València havia de dur la batuta. Directament incomprensible és que Enzo -qui va tindre un partit prou fluix- (inoperant i lent amb el baló als peus, i menys encertat que mai en defensa), jugara els noranta minuts.

En la primera part, només Cancelo i, en menor mesura, Nani, van crear cert perill. Només el primer semblava anar a la velocitat que exigien les circumstàncies. Així, el Granada estava còmode. Només una ocasió de Rodrigo (una vegada més tan voluntariós en la pressió i el desmarcatge com nefast en el remat i la combinació) va poder fer moure's el marcador a favor del València. En canvi, el Granada va aprofitar cada còrner, cada error, cada passada dolenta dels locals, per fer contraatacs. És cert que molts quedaven en no res per errors dels atacants visitants, però d'altres van posar a la grada molt nerviosa. Particularment, un xut de Kravets després de la típica pèrdua inexplicable de Parejo, que esperà que l'àrbitre xiulara falta mentre el davanter rival enfilà Diego Alves amb més mala intenció que Eduardo Inda buscant tweets criticables al perfil d'un polític de Podemos.

El cas de Parejo fou l'exemple fonamental de la metamorfosi del quadre de Prandelli. En la primera part va estar lent, va arriscar quan no devia i no va fer-ho quan devia, i si la graderia no va fer sang amb ell va ser perquè últimament s'ha guanyat cert crèdit. En qualsevol cas, el primer període acabà amb el gol de Carcela: falta mal pensada pel València, contraatac, gol. Molts aficionats locals, fins i tot, van aplaudir l'acció. En eixe moment xiulà l'àrbitre, i xiulà Mestalla.

I al descans, la metamorfosi.

Només va entrar Munir per Montoya (cosa que va fer que Cancelo retrocedira uns metres), i tampoc és que el paper del davanter estiguera siguent massa destacable últimament. Però, qui sap per què, el València va eixir amb una altra cara. Encara no ens havíem adonat de la transformació quan Cancelo va veure l'entrada de Parejo pel carril del 8, picà el baló i, amb la calma que el caracteritza (virtut i alhora defecte del, segurament, jugador més important del València), centrà perquè Nani rematara a gol.

A continuació, els de Prandelli no van donar treva durant uns quinze o vint minuts. El Granada estava prop del col·lapse, i només un parell de fores de joc van impedir que el València es distanciara. Nani va estar prop de marcar amb un gran xut des de la frontal de l'àrea, i Munir va estar especialment actiu fins que l'excés d'esprints consecutius van començar a passar-li factura. Qui no es va "transformar" va ser Rodrigo, malauradament. Sembla imperiosa la necessitat d'un davanter amb gol, la veritat. 

Prandelli llevà a Nani per Bakkali en una altra decisió difícilment explicable (encara que desconeguem si estava lesionat o cansat), i el belga, tot i posar-li ganes, no va saber desequilibrar en pràcticament cap ocasió. En la segona part, el Granada va tenir un parell d'acostaments, només, i el perill existia més en el pensament de l'afició valencianista (que ja hem viscut gols en els últims minuts recentment) que al terreny de joc. A penes va haver-hi contracops dels andalusos, i les recuperacions del València eren ràpides. Parejo va fer una segona part excel·lent, així com Cancelo, Suárez, Mangala i la majoria dels seus companys.

Com temíem, no obstant això, entre lesions, canvis, pèrdues de temps i alguna que altra mala elecció o execució dels atacants locals, el partit va acabar sense que l'empat es desfera, i amb alguns crits que reclamaren alguna dimissió amb timidesa. No es pot dir que Prandelli estiga lliure de tota culpa (sense anar més lluny, acabem d'esmentar dues decisions que, al nostre parer, van ser errònies), però sembla que la crítica anava un poc més amunt. Ara toca repetir totes les frases fetes a què ja estem acostumats: "el València es queda sense marge", "s'escapa el tren de la Lliga", etc., però, una vegada més ho diguem, el que més mal fa no és pensar que no jugarem competició europea, sinó haver de patir estones de vergonya i avorriment com les de la primera part d'ahir, impossibles de compensar amb una segona part, siga com siga aquesta de bona.

A la pel·lícula de Richard Gere (ATENCIÓ: SPOILER), l'advocat acaba aconseguint l'absolució del seu client, però a la colpidora escena final, l'acusat, abans de ser posat en llibertat, deixa veure al protagonista la seua vertadera "cara". Eixe xic tímid i poregós és només una invenció de la seua vertadera personalitat, l'agressiva i perillosa, i tot era una tàctica utilitzada per no ser condemnat. Esperem que l'autèntica cara d'aquest València de Prandelli no siga la de la primera part d'ahir (ni la de la primera part de Riazor), sinó la de la segona (o la del partit del Barça, per exemple). Si no, ens espera una temporada que tindrem moltes dificultats per a oblidar. FA. 



domingo, 6 de noviembre de 2016

Nova decepció per a Prandelli.... i per a l'afició valencianista.

Foto Levante-EMV
El València de Prandelli no és que no termine de carburar. És que no ha començat a fer-ho, encara. És cert que l’equip té més entitat des que ell se’n va fer càrrec (no li creen tantíssimes ocasions, pareix que juga a alguna cosa, pressiona més i millor, és més intens, entre d’altres), però una i mil vegades ho direm: sense gols ni victòries, això no serveix de res. I, a més, eixes virtuts només es veuen de forma intermitent.

Ahir tocava visitar un camp difícil, Balaídos, en el segon viatge consecutiu a terres gallegues. El del Deportivo era un partit aparentment més senzill i l’empat va costar molt d’aconseguir, així que era suposable, després de l’1-1 a Riazor, una derrota. Però ens resistíem a deixar-nos arrossegar pel pessimisme. Preferíem recordar els mèrits presentats contra el Barça que no el ridícul de la primera part de dilluns passat a A Coruña. Cal dir que el València no va jugar en cap moment tan malament com en eixos primers 45 minuts contra el Depor, però no va ser suficient, i ara les coses estan molt malament.

El quadre valencianista va eixir amb Fede per banda dreta, amb Montoya de lateral esquerre i amb Medrán (per sanció d’Enzo) com a novetats més significatives. Cap dels tres va tenir un paper destacat, ni molt menys, amb esment especial del decebedor Medrán, mereixedor de cert crèdit fa un parell de mesos. A més, Cancelo va jugar de lateral, i el seu paper va ser molt més limitat que com a extrem. La primera part va començar amb una mitja hora de molta pressió, amb constants pèrdues i recuperacions, i en què es va veure un València més combatiu que en èpoques recents. Va ser mitja hora molt avorrida, però almenys els locals no arribaren amb claredat en pràcticament cap ocasió. Només un possible penal sobre Guidetti ens va posar nerviosos, pràcticament. Clos Gómez no xiulà, cosa que si va fer pocs minuts després en una falta més clara en l’àrea del Celta. Parejo no va perdonar, i el quadre de Prandelli, contra pronòstic, es va posar per davant.

Com de costum, els aficionats no vam tindre massa temps de gaudir de la superioritat al marcador. Només deu minuts. Van ser els deu millors minuts per a nosaltres; no perquè foren especialment vistosos, sinó perquè el València estava aguantant a un equip bo i consolidat, fora de casa, i perquè podíem somniar amb mantindre, o inclús ampliar, l’avantatge. Però els deu minuts van ser això, deu. En una jugada aïllada, Roncaglia, un dels jugadors de qui menys ho esperava la defensa visitant, va retallar els dos centrals amb un moviment molt hàbil, i amb un xut en posició complicadíssima col·locà el baló al segon pal. Colp de pal i gol, just abans del descans.

Tocava començar de zero, i es van tornar a succeir algunes fases de tanteig. El Celta va tindre moments de confusió que el València no va saber transformar en gol. Rodrigo (com quasi sempre), Nani (de qui s’ha de dir que perd vora la meitat dels balons que toca) i Parejo van fallar tres  bones ocasions en els deu minuts, ara sí, més vistosos dels blanc i negres. Ara bé, tot s’acabà quan Berizzo va substituir a Radoja, un migcampista que s’havia lesionat, per Marcelo Díaz. No sospitàvem que això canviaria l’encontre radicalment.

En qüestió de cinc minuts, el València va perdre el domini que havia arribat a tindre al mig del camp (sí, sembla que per la lesió del tal Radoja, però cal dir-ho) i, quan encara no ens havíem adonat del que ocorria, arribà la gerra d’aigua freda. Primer un avís en un contracop aïllat, i després una jugada assajada amb centrada del mateix Díaz, van acabar amb les nostres esperances. Guidetti va fer el gol de la victòria gallega.

Prandelli va intentar rectificar amb canvis, però ja era tard. L’equip estava alterat, confós, no va saber reaccionar. Tampoc és que tinguera massa temps, però en els 15 minuts que separaren el segon gol local del final (restant les eternes pèrdues de temps, que ja sabem: mal si les pateix el València, bé si les protagonitza), no va tindre cap ocasió de mèrit. Ni Munir ni Santi Mina van estar ni tan sols a prop de canviar res.

Hi ha motius per a la preocupació. Ja no tenim cap entrenador inexpert a qui culpar, tampoc grans absències determinants (Gayà i Enzo van ser baixa ahir, però és difícil defensar que eixa va ser la causa de les derrotes). En quatre partits, una victòria, un empat i dues derrotes. És un balanç molt decebedor per a qualsevol entrenador, i més si afecta a un equip que ja estava en crisi. Cert és, ja hem dit, que l’esquadra ha millorat alguns aspectes. Però des d’ací al València que, esperem, Prandelli té al seu cap, deu haver-hi una distància considerable. Esperem que sàpiga recórrer-la. F.A.