miércoles, 26 de abril de 2017

El València treballa vint minuts i maquilla un resultat que era humiliant.

Foto Levante-EMV
Encara no li havíem pegat el segon mos a l’entrepà, i el València ja perdia a Mestalla. Era la primera jugada del partit: treta de mig camp, pilota sobre l’àrea, la toca Canales i Juanmi, en l’àrea menuda, escorat cap a la dreta d’Alves, toca la ilota que rebota en el porter i li passa baix les cames. Un error incomprensible en un home de la seua qualitat. Una part del públic va començar a xiular el brasiler, amb timidesa però també amb constància, i és que Alves és un gran porter. D’això no n’hi ha dubte. Tot amb tot, la grada de Mestalla és conscient que un dia li caurà el travesser i prendrà mal i, a més a més, no és un porter fiable amb els peus. Ho deia anit un aficionat: amb els peus falla més que una escopeta de canya.

Voro havia tret a Siqueira de lateral esquerre, tot i que Lato estava a la banqueta. Per què? Doncs, preguntat per l’assumpte en la roda de premsa, el de l’Alcudia no ho va explicar i va dir eixes coses que diuen els entrenadors quan no volen dir res. Siqueira, l’home, sempre voluntariós però poques vegades encertat, va fer la tonteria de la nit: va començar a adornar-se amb el baló dins de l’àrea per eixir de la pressió d’un jugador basc, una forma estúpida de córrer riscos. La cosa acabà amb premi per al cavaller: en el seu afany de lluir-se i protegir el baló, Siqueira colpejà el rostre de l’atacant i aquest va caure com si un pes pesat l’hagués deixat KO.

Penalty, i van dotze, 12, sí una dotzena que ja li han xiulat al València en el que portem de temporada. A la marxa que va l’assumpte de les penes màximes, el València CF entrarà enguany en el Llibre Guiness. Qualsevol àrbitre és capaç de xiular-li un penal als de Mestalla, qualsevol. És evident que ni el València com a institució, ni Mestalla com a estadi, ni l’afició de l’equip li mereix el menor respecte a la colla de xiuladors del senyor Sánchez Armiño. Així són les coses.

És cert que la defensa del València comet pecats infantils amb més freqüència de l’habitual en Primera Divisió, i una prova és el que contem del penal de Siqueira d’anit. Però també és cert que eixe penalti no li el xiulen ni al Barça, ni el Madrid, ni a l’Atleti, ni al Sevilla, ni... i encara menys als seus estadis. El València, però, és un club devaluat, dirigit durant massa temps per mans inexpertes i sense pes en el món del futbol espanyol.

0-2 al descans, amb un primer temps en el que la Reial Societat va tindre massa premi a la seua faena, tot i que no es pot discutir que li va pegar un bany al València i sense despentinar-se. Al segon temps, cap al minut 20, els bascos van fer un contracop de llibre, i Oyarzabal va posar el 0-3 al marcador, la qual cosa va provocar un increment dels xiulits a Mestalla –tampoc no massa- i que una part del respectable decidirà que pagava la pena moure cap a casa i deixar-se arrere el repàs dels d’Eusebio Sacristán als de Voro Gonzàlez.

Doncs la cosa va canviar contra tot pronòstic. L’entrada de Cancelo i la de Mina, per Munir i per Nani, van ser un revulsiu. La de Cancelo, que va ser primer, va obrir la banda dreta, una cosa que Munir no està aconseguint pràcticament mai. El xicot no en fa una de bones, o ne fa una de tant en tant, però majoritàriament és una ànima del purgatori que ho intenta i ho intenta, però no l’ix quasi res. Nani, cal dir-ho, havia marcat de penalty abans de ser substituït, per unes mans de la defensa donostiarra. El portuguès va estar treballador i va donar proves de la seua classe, tot i que sense l’encert que caldria.

Això del gol va animar els de Mestalla, i també al públic. Tant i més quan Zaza marcà el segon. La remuntada o, si més no, l’empat van semblar possibles. Els que encara estàvem a Mestalla vam començar a animar i a creure en l’equip, els bascos van posar-se nerviosos i tot semblava que podíem viure una nit emocionant. De fet, en dues ocasions la pilota va estar a punt d’entrar, però finalment la cosa no va succeir. Mala sort.

Una pena haver regalat la primera part i els dos primers gols. Una autèntica pena, però és que aquest València no és gens ni mica de confiable. Val més que la temporada acabe quan més aviat millor. L’equip ja porta els mateixos gols en contra que en tota la temporada anterior, i encara ne queden quatre jornades. Malament està el pati.

Tot amb tot, dissabte tenim una cita al Bernabeu, on el Madrid està jugant-se la temporada. Ahir el Barça li’n va fer set a l’Sporting de Gijón, i els de Zidane una maneta al Depor. La derrota en València en aquell partit aplaçat de la primera volta encara li cou al Madrid i al madridisme, i dissabte és una ocasió per a d’ells de resarcir-se i poca cosa els agradaria més que fer-li un bon forat als de Mestalla. Esperem que es queden amb les ganes, però som conscients que per a aconseguir un resultat honrós, no ja algun punt que seria una alegria de les grosses, el València haurà de presentar un altre esperit. Si juga com a Màlaga fa uns dies o com la primera part d’ahir davant la Reial Societat, el tràngol del Bernabeu pot ser ben amarg. Veurem què passa dissabte.

sábado, 22 de abril de 2017

El València caigué a Màlaga i va oferir una imatge més que pobra.

Foto Levante-EMV
El València va deixar de caminar sobre el fil d'aram fa unes setmanes, quan va començar a allunyar-se dels llocs de descens d'una forma que ara tot fa veure com a definitiva. Semblava, a més, que alguns dels malsons que havíem tingut al llarg de la temporada (en forma de derrotes patètiques, a Mestalla, a Anoeta o al Calderón, entre d'altres), també havien estat superats. Ara bé, contra el Màlaga, ens van assaltar records molt negatius.

Els primers minuts ja van ser un clar avís del que havia de vindre. Va ser una fase dominada de forma quasi absoluta per l'esquadra local. Cada vegada que el València tenia el baló, la possessió durava el que tardaves en parpellejar. Errors continus, passades sense objectiu, regats en zones inoportunes... El Màlaga no va estar massa a prop de marcar, però les sensacions eren molt dolentes. El València, amb Santi Mina en punta en lloc de Zaza (que començà a la banqueta, tot i els seus últims bons partits), i Medrán junt a Parejo, no aconseguia passar del mig del camp. 

El Màlaga, cal dir-ho, va fer un partit excel·lent. Intens en la pressió, correcte en les passades, vertical quan va poder, inspirat en els un contra un... No sabem si serà la mà de Míchel o el desencert dels visitants, però el cas és que els blanc i blaus van fer un partit molt complet.

Només Munir, en dues ocasions, va crear algun perill dels visitants, amb un xut que anà fora per poc i amb un possible penal que hauria estat important per al devenir del partit. No obstant això, ni la pilota entrà ni l'àrbitre xiulà, i va ser el Màlaga qui es va avançar al marcador amb un gol de Recio. Ontiveros, que va donar molts problemes a la defensa dels valencianistes, va fer una centrada tancada que Alves hauria d’haver aturat per dalt, al nostre parer; com que no ho va fer, Recio, que venia amb força des de darrere, s'avançà a Lato, que no va saber interposar-se.

El segon gol arribà quan parlàvem de com de mal se li dóna a Alves eixir de sota els pals. Una falta dubtosa va ser llançada per un Sandro que per moments pareixia Ronaldo Nazario quan estava en el seu pes ideal, i el baló pegà en Garay, que quedà estés (de fet, hagué de ser substituït); el rebuig tornà a Sandro, qui enganxà un xut potent desviat lleugerament per Mangala que es va clavar pel centre de la porteria. En aquest cas l'actuació d'Alves no va ser tan dolenta, però potser hauria hagut de fer un poc més. Era el minut 41, i es podria dir que la intriga es va acabar.

El 2-0 va ser en tot moment una càrrega inassumible per als de Voro. No es pot dir que baixaren els braços en cap moment (i això sí que cal esmentar-ho com a diferència amb els partits-malson de què parlàvem adés), però mai va estar a prop la possibilitat de tornar de la Rosaleda amb un punt.

Carlos Soler va estar desaparegut, Parejo i Medrán, desencertats, Enzo Pérez, massa agressiu... Va ser un partit molt dolent del València, que tot i això va tenir un parell d'ocasions quan el partit agonitzava: un mà a mà de Santi Mina amb Kameni que el gallec executà fatal, i un remat a porteria buida de Mangala (el millor jugador del València, segurament) que pegà al pal. Ambdues ocasions només van aprofitar perquè maleírem el nul encert dels jugadors del València, de forma que el tedi i la resignació es veien transitòriament eclipsades per un sentiment de ràbia més desagradable.


El partit acabà amb la sensació de que els dos equips es van esforçar, però un va fer les coses amb sentit, i l'altre no. Primera derrota després de quatre partits; s'acaba la ratxa positiva, i s'allunyen les possibilitats d'acabar en un lloc de la classificació que no done vergonya. Ara queden cinc partits on estarem més pendents de la preparació de la temporada que ve que no d'altra cosa. Esperem, però, que el que vegem siga un poc millor del que vam haver de patir a la Rosaleda. F.A.
 

lunes, 17 de abril de 2017

No li van poder fer una maneta al Sevilla, però ja arribarà.

Excepció feta del Reial Madrid, que no entra en el concurs,
Foto Levante-EMV
el Sevilla és sense discussió l’equip més antipàtic i desagradable de tots els que visiten Mestalla. Si fa uns anys el lloc li corresponia al Depor, fa temps que és el conjunt andalús el que suscita l’animadversió sense filtres de la grada mestallera. N’hi ha ganes de fer-li un bon forat al marcador, d’apallisar-los de debò, d’infligir-los una derrota d’aquelles que couen, que es recorden per anys amb la mateixa intensitat que la parròquia valencianista recorda aquell gol en el darrer minut de la pròrroga que va eliminar el València en la Europa League, després d’haver-los remuntat amb quatre gols.

Doncs ahir no va poder ser. El respectable va acudir a Mestalla com els dies de festa major, més de trenta sis mil aficionats vam seure a les grades, segons informà el Club a les pantalles i la megafonia de l’estadi. Fent encara la digestió, el sol calfava de valent, però el personal va estar amb l’equip des del principi de l’encontre. És cert que el rival encoratjava a fer-ho, però també ho és que el canvi experimentat pels xicots de Voro ha modificat l’escenari de forma més que notable.

Ara, el València juga al futbol. Pot guanyar o pot perdre. Inclús, com va ser el cas d’ahir, pot empatar. Però, juga al futbol.

Front al Sevilla, un equip dels de dalt, que està competint per jugar Champions la temporada pròxima, els blanc i negres van deixar clar que podien mesurar-se amb ells. I, de fet, ho van aconseguir: són dos equips de la mateixa alçada.

El partit va ser molt igualat. Tots dos equips van fer evident el respecte per l’altre i, també, un cert conservadorisme a l’hora de tancar-se ben bé darrere, de no oferir espais fàcils al rival i de lliurar una dura batalla en el centre del camp. En el darrer quart del partit, el València va cedir la pilota als andalusos i va confiar en el contracop. No va poder ser, però l’empat final al marcador va ser un resultat just per als dos equips.

Així doncs, tot i que no van aconseguir materialitzar el desig de fer-li un bon forat al Sevilla, val a dir que allò important és que el València va ser un equip dur en defensa, creatiu en el centre del camp i perillós en l’àrea rival. Montoya i Lato van destacar per les seues bandes, excel.lent notícia particularment pel que fa al xicot de la cantera de Paterna. Garay i Mangala potents i segurs, que és allò que s’espera d’uns centrals amb el seu currículum. Alves també va donar bones respostes quan va ser exigit, especialment en dos balons per dalt que no són, precisament, la seua especialitat. Parejo, Enzo, Munir i Soler van lluitar pel centre del camp on van trobar-se amb Iborra i amb N’Zonzi, que van jagar a un gran nivell. Zaza amb Orellana per darrere seu van ser la punta de llança dels de casa, tot destacant l’italià com un home que sempre intimida les defenses, un home que sap rebre d’esquenes i fer jugada o cedir-la a un company que ha entrat pel forat que ell pot obrir. En la part final van eixir Cancelo, Mina i, una bona notícia, Nani. Tres homes que tot i que ahir no brillaren massa, són gent en la que es pot confiar sense problemes.

En conclusió, un equip que ha aconseguit esborrar l’angoixa de l’afició que fa unes poques setmanes patia davant l’abisme del descens, tan pròxim com va arribar a estar. Ara no és hora de lamentar-se perquè la reacció ha arribat tard i a l’única cosa que pot aspirar-se és a quedar entre els deu primers. Ara és l’hora de reflexionar sobre tantes coses com s’han fet mal en el Club durant massa temps. De lamentar-se i de corregir-les de cara a la pròxima temporada. Esperem que a Singapur traguen conclusions i les apliquen per tal d’evitar els desficacis i les malifetes del passat recent.

Tot i que el resultat d’ahir va ser un empat, tot i que no ha van haver gols, la bona qüestió és que vam veure un partit de futbol intens i competit, que els jugadors van donar espectacle i que el públic s’ho va passar bé amb l’emoció i la intensitat de l’encontre. Que ens hauria agradat més fer-li una maneta al Sevilla? Clar que sí, però ahir no va poder ser. Ja arribarà eixe dia.


domingo, 9 de abril de 2017

Per fi, hem viscut la setmana fantàstica: tres victòries en tres partits.

Foto Levante-EMV
Tres de tres, nou punts en tres jornades. El València s’ha desfet del Depor, el Celta i el Granada, els dos primers a Mestalla i l’andalús a domicili. Ha sigut, sens dubte, la setmana fantàstica. Una setmana d’alegries per a la perjudicada afició valencianista què ahir, a Los Cármenes, va veure com el seu equip abocava potser definitivament l’equip de Lucas Alcaraz en el descens a Segona Divisió.

El partit va ser còmode, especialment quan els de Voro van fer-se amos i senyors de la partida passats els primers minuts en els que el Granada va eixir a jugar-se-la atacant amb certa intensitat. Tanmateix, l’intercanvi de colps dels primers compassos del partit van concloure quan el València va fer-se amb el control del mig del camp. Medrán, impecable com a mig centre defensiu, i la parella d’excel·lència que formen Parejo i el jove Soler, cada dia que passa tot confirmant la classe que té. La defensa, inhabitual, formada per Montoya i Lato en els costats, i Abdennour i Mangala com a centrals, va mostrar-se segura i confiable, tant com era tremolosa en setmanes passades.

Encara no s’havien assolit els vint minuts de joc quan Montoya posà una pilota precisa sobre l’àrea, i Zaza va rematar amb convicció, picant-li la pilota al porter Ochoa. Tres minuts després, el centre vingué des de l’esquerra, i va ser Santi Mina qui va posar una pilota rasa que de nou l’italià envià a la xarxa davant la insolvència de la defensa andalusa. Era el minut 22 i el València es posava en el marcador 0-2. A partir de llavors, els de negre i taronja van fer-se amb el control del partit, el Granada es va desconnectar de la seua afició i el València encara va poder aconseguir incrementar la renda. Si no va ser així fou per un parell d’excel·lents actuacions del porter Ochoa i perquè l’àrbitre tallà erròniament un contracop de Cancelo, que ahir va tornar a reivindicar-se. En tornar del descans, esgotades de nou les efervescències del Granada, el València tornà a controlar el partit quasi a plaer.  

Tant va ser així que poc abans del minut 10 de la segona meitat, els de Voro van fer una mena de rondo en tot el camp. El Granada va estar més de dos minuts seguint la pilota amb la vista, mentre tots els jugadors del València la tocaven i la tocaven, fins a 38 passes vam veure per la televisió fins que Soler li va posar una pilota precisa a Santi Mina qui va marcar un dels millors gols com a obra col·lectiva que recordem.

Tot semblava vist per a sentència, però està clar que a aquest equip sempre ha de passar-li alguna desgràcia. Diego Alves havia de treure de porteria i, justetament en eixe moment d’impactar el peu contra la pilota, l’home va esvarar-se. Ai, quina desgràcia!!! La pilota arriba senzilla al punta andalús Ponce, Mangala intentà neutralitzar-lo, però l’argentí va maniobrar molt bé i va batre Alves. Era l’1 a 3, i el Granada va rebre un suplement vitamínic que no esperava. Van ser uns minuts de certa tensió perquè els d’Alcaraz posaren tota la carn en la graella i el València va perdre la contundència necessària en defensa i amb un parell d’errors en contracops francs que haurien d’haver fet pujar el 4 al marcador dels visitants. Munir va fallar-ne una i Lato una altra, desbaratades pel porter la primera i per un defensa la segona.

En qualsevol cas, passats eixos minuts en els que el València va tardar a fer-se amb el control de la pilota, l’encontre arribà a la seua finalització. Els canvis que van donar entrada a Munir, Orellana i Siqueira a penes van tindre incidència. El xilé, va trotar sense cap efectivitat, mentre que Munir va donar una vegada més símptomes de l’ansietat que l’afecta. L’entrada de Siqueira, ja al final, va ser un gest de Voro amb el brasiler, molt estimat a Granada, on va ser rebut per l’afició local amb una forta ovació.

En conclusió, un partit tranquil·litzador i encoratjador alhora. Sembla que solventades les urgències i el pànic propi de la zona baixa, els de Mestalla estan assolint el nivell de joc que haurien d’haver fet servir durant tota la temporada. Ningú pot discutir el mèrit de Voro, un home que ha sabut posar ordre en el vestidor de la sempre convulsa institució de l’Avinguda de Suècia.


Esperem ara que diumenge vinent, davant el Sevilla a Mestalla, l’equip continue amb la ratxa i estiga a l’alçada de les circumstàncies. És coneguda la poca estima que l’afició de Mestalla té per l’equip andalús, sempre un adversari desagradable i irritant, així que en aquesta senda d’alegries tan merescuda per l’afició valencianista serà un plaer veure com els andalusos cauen derrotats. Esperem-ho. Si van caure els dos gallecs de forma consecutiva, bé estarà que ara el duo d’andalusos còrrega la mateixa sort. 

viernes, 7 de abril de 2017

Remuntada, victòria i recital de Carlos Soler.

Foto Levante-EMV
Encara recordàvem la dolorosa derrota (vorejant el ridícul, com unes quantes vegades aquesta temporada) que el Celta va infligir el València fa uns mesos, en Copa del Rei. Els de Berizzo ens van donar una nit que hauríem volgut oblidar, però la següent visita dels gallecs a Mestalla va ser molt satisfactòria. Una victòria treballada, amb suspens i amb ingredients que la van fer més desitjada, que va servir per cobrir amb futbol els records negatius i per simbolitzar una mena de reconciliació entre la grada i els futbolistes.

A l'onze inicial, les novetats més destacades van ser Mangala per Abdennour, Siqueira pel lesionat Gayà, i Cancelo per Montoya. El portugués va explicar que s'havia mal interpretat que demanara silenci a la graderia; la veritat, teníem poques ganes d'escoltar el que diguera, però lamentem una mica no haver conegut totes les explicacions perquè amb eixe titular segur que provocaven riallades. En qualsevol cas, anit sí que es va disculpar, i ho va fer amb el seu, segurament, millor partit de la temporada: seriós i compromés en defensa, espectacular en les carreres, inspirat en els regats (dels quals no va abusar com en altres ocasions)... Quasi diríem que estava afectat per la síndrome Miguel Brito (ja sabeu: lateral portugués, irregular en el seu rendiment, que després de cada polèmica feia un partit antològic), esperem que les similituds es queden aquí i no calguen armes de foc perquè el jugador se centre.

La primera part va ser prou avorrida. El València començà relativament bé (i ja van...), però va ser el Celta el primer a avançar-se, gràcies a una eixida mesurada molt malament per part de Diego Alves en una falta prop de l'àrea. Cabral se n'aprofità i amb un suau toc va fer pujar el primer gol al marcador. A partir d'aquí, el València, que ja no estava fent res, va poder rebre algun altre gol per culpa de diverses pèrdues en llocs compromesos. Enzo Pérez no estava massa encertat, i dos errors seus van fer trontollar el partit per als locals.

Ara bé, ja avançada la primera meitat, Parejo, que va estar prou encertat, va marcar un gol després d'un gran colp de taló de Zaza (lluitador, com sempre, però menys intervinent del que voldria), que permeté a Cancelo arribar a la línia de fons i posar el baló en l'àrea menuda. Certament, si Parejo no aguantara tant el baló en el seu poder i no perdera cada partit 5 o 6 pilotes en camp propi per culpa d'eixe afany per humiliar rivals sense èxit, estaríem parlant d'un jugador completíssim: fa moltíssims metres, no sol fallar les passades, apareix en distintes zones del camp amb diversos recursos segons demane l'ocasió, llança bé les faltes...

La primera part acabà amb un empat a un i sensacions d'un partit dolent (no ridícul, òbviament, però sí avorrit), però aquestes desaparegueren en la segona part. Cancelo va continuar fent de les seues, i Voro va posar Carlos Soler d'interior dret, canviant la posició amb un Orellana de qui comença a deixar de sorprendre que passe desapercebut. El jove valencià, una de les poques indiscutiblement bones notícies del València aquesta temporada, si no l'única, es va erigir en protagonista absolut de l'encontre. Anem, però, per parts.

Cancelo, amb un xut amb molt poc d'angle, havia advertit els gallecs que puntuar anit a Mestalla no seria fàcil. Poc després Lato, que va entrar per Siqueira, va posar un baló a l'àrea perquè, aquesta vegada Munir, completara una seqüència extraordinàriament pareguda a la del primer gol per culminar una remuntada que no es produïa a Mestalla des del temps d'Espanyeta. Ara bé, encara faltava, com en les pel·lícules, el suspens, la injustícia, el conat de tragèdia i la intervenció èpica final per completar la nit.

Fernández Borbalán ja ens havia irritat prou durant tot el partit, amb una sèrie de decisions arbitrals de poca transcendència però recurrents i, al nostre parer, errònies, principalment xicotetes faltes que xiulava quan les feien els locals però no quan les cometien els visitants (evidentment, segur que a Vigo diran que passà a l'inrevés, però bé, són impressions). El nostre disgust s'accentuà, i molt, quan va xiular un penal discutible (l'enèsim aquesta temporada) de Soler sobre Iago Aspas. El mateix davanter marcà, i al minut 80 ens vam veure empatats i amb temor de no patir una remuntada que hauria estat cruel i dolorosíssima.

En eixe moment arribà Carlos Soler. És, ja ho hem dit, l'única esperança vertadera de futur d'aquest equip. Té una conducció de baló molt bona, una potència que no es troba en cap altre integrant de la plantilla, una gran visió de joc... Evidentment li queda molt per millorar (nosaltres pensem, per exemple, que hauria de tindre una intervenció més regular en el joc del València, perquè hi ha fases en què no apareix). No obstant això, cada dia demostra coses noves. Anit, a la segona part i en l'interior dret, va començar a participar més al joc, amb bones combinacions, un parell de regats espectaculars i un xut que no va eixir bé però era perillós.

Corria el minut 85, però, quan Enzo Pérez, que en la segona part, com quasi tot l'equip, va millorar molt, va fer una d'eixes conducció de baló que fa ell amb més fe que habilitat, superant rivals més per força que no per estar inspirat. Després d'una llarga carrera, pressionat per diversos rivals, l'argentí aconseguí passar el baló a Carlos Soler, desmarcat i amb la defensa del Celta pitjor col·locada que la del València un mal dia (bo, potser això és impossible, però molt mal col·locada), i el jove no va fer més que alçar el baló des de fora de l'àrea per aprofitar la posició avançada de Sergio, el porter. Va ser un únic toc, subtil, però que va saber-nos a glòria.

Als minuts finals es van veure mostres de cansament en els dos equips, i algun error visitant que va servir per arrancar-li uns segons al cronòmetre i prendre un poc d'aire. Al final del partit, l'afició reconegué l'esforç, l'encert i l'èxit d'un dels pocs partits meritoris (els podem comptar amb els dits d'una mà), d'aquesta temporada. S'ha llegit aquests dies, una vegada més, sobre el comportament excessivament crític de la grada de Mestalla, però sincerament, si el València fera habitualment la meitat del que va fer anit en la segona part, no tindrien motius sinó per agrair l'aportació de l'afició. F.A.