domingo, 10 de diciembre de 2017

El València va haver de patir, i molt, per vencer un excel.lent Celta.

Foto Superdeporte
Mestalla va viure amb el cor en un puny el partit que van jugar els de casa amb els gallecs del Celta de Vigo. Tot i que Unzué va declarar en acabar l’encontre que l’actuació de l’àrbitre no explicava la derrota dels seus, alguns jugadors estaven tan calents d’orella en finalitzar els 93 minuts de joc que li van dir poquet i bo al del xiulet. Tant Iago Aspas com Hugo Mallo es van quedar descansats de dir-li el nom del porc a Munuera Montero, i no es descarta que Competició prenga alguna mesura per les declaracions que van fer. No tenien raó, ja que si el penal sobre Nacho Gil va ser un error infantil del defensa, també és cert que l’àrbitre haguera hagut d’expulsar algun jugador celtinya per reiteració de faltes, alguna dura.

Aspas estava molt irritat perquè va fer un partit d’excel.lència, magnífic. Va ser un malson per a la defensa blanc i negra, particularment per als dos centrals, Vezo i Paulista. El gallec i el morenet Pionet, que sempre ofereixen espectacle quan xafen Mestalla, van estar ahir de matrícula d’honor. Pione no va perdre cap pilota, els de casa no van ser capaços de treure-li-la ni una vegada, i Aspas va provocar l’espant en la grada cada vegada que avançava a una velocitat de vertigen contra la porta defensada per Neto.

Van sumar-se tres punts que permeten mantindré el segon lloc del campionat, però no va ser fàcil. Ans al contrari. El València va jugar a ràfegues, impulsat pels dos motos principals de l’equip, que van ser ahir Kondogbia i Zaza. Aquests dos, més Gayà, en la seua línia, i Neto, que va salvar un gol cantat de manera miraculosa, són els artífex de la treballada victòria d’ahir.

Els de Marcelino troben a faltar, i la grada potser encara més, a Garay i a Murillo en la rereguarda, i molt especialment a Guedes en l’avantguarda, en l’atac. El potencial de desequilibri del portuguès és molt, però molt superior al de Pereira, que no va aportar ahir quasi res.

El centre del camp no va estar anit particularment inspirat. Ni Parejo, ni Soler, com Pereira, van ser els que l’equip necessita. Encara com que està Kondogbia, un colós que va mantindré viu al València quan les embranzides dels gallecs eren més inspirades. Davant, Zaza va causar, una vegada més, l’admiració dels aficionats per com lluita cada fase del joc. A més, va marcar un gol amb una suau pentinada d’una pilota servida des del córner per Dani Parejo. Rodrigo no va tindre anit una bona actuació, perdut la major part del temps entre els defenses gallecs, intentant solucions impossibles per desbordar-los.

Al final, la parròquia es va anar contenta a casa. Tres punts són tres punts, i tot i que no es van obtindre d’una forma brillant i dominadora, també és cert que els de Marcelino li van plantar cara a un equip que feia uns dies havia empatat davant el totpoderós Barça, al Camp Nou.

S’ha de saber patir per a guanyar, que això també és necessari. Ahir vam tindre una prova de com l’equip va sobreposar-se a un vendaval gallec que a punt va estar de donar un disgust als seus aficionats. Alguna cosa haurà de fer Marcelino a Paterna, això també, perquè no passen coses com les del gol del Celta quan encara no s’havia fet el minut de joc de la reanudació, després el descans. No es pot eixir al cam així, com si els altres no tingueren les pitjors intencions només posar la pilota en joc. Un despiste monumental de la defensa va fer que Iago Aspas empatara l’encontre, i que els aficionats se’ls fera agre l’entrepà que estaven menjant-se. Tot amb tot, el penal a Nacho Gil, ja al tram final, va posar les coses al lloc; és a dir, al València per davant en el marcador.

Ara, a pensar en l’Eibar, un camp sempre complicat en el que caldrà demostrar ofici.

domingo, 3 de diciembre de 2017

L’encanteri es va trencar a Getafe: el València va perdre per mèrits propis.

Foto Levante-EMV

Així és el futbol, quan s’havia obert la possibilitat de restar-li dos punts al Barça i allunyar-se dos punts del Madrid, el València va ser derrotat a Getafe. A Getafe, serà possible?

Doncs sí, els de Mestalla no van saber posar-se ahir els guants de boxa i enfrontar-se a l’equip que més faltes fa en la Lliga. Els madrilenys van anar a mort des que l’àrbitre va xiular el començament del partit, van lluitar com a gladiadors marrullers cada pilota, cada jugada; es van llançar a terra, van simular lesionar-se, van tardar tot el que van poder en treure de banda, en treure de porta i, en general, van fer tot el possible per a deixar que el rellotge avançarà al seu favor. A més d’això, van repartir llenya a base de bé. I els xicots que dirigia des de la banda Rubén Uría no van saber respondre amb encert.

Quan en el minut 25 el Getafe va perdre un dels seus llenyataires per rebre la segona groga, tot es va posar de cara per a que els blanc i negres es feren amb el partit. Res d’això va passar. Els madrilenys no sols van acusar jugar amb un home menys, sinó que el València naufragava en totes les línies. Particularment desapareguts estaven els homes d’atac: ni Zaza ni Rodrigo s’acostaven amb perill a l’àrea de Vicent Guaita. Tampoc Pereira ni Soler lluïen com en ells és costum, i l’equip no sabia què fer ni amb la pilota ni amb les urpades dels de blau.

El camp, a més, tal i com es va queixar Parejo en finalitzar el partit, entrevistat per a la tv, estava dur i relliscós, però aquestes dues circumstàncies no afectaven més que als visitants. Els de casa tot era enviar pilotes buscant a Molina, l’alcoià que va donar per a salar a tot l’equip de Marcelino. El xicot va fer un partit excepcional, i va dur de cap a tota la banda esquerra per la que entrava habitualment, deixant a Montoya amb un pam de nassos en més d’una ocasió.

El València sols havia espantat a la parròquia amb tres faltes llançades per Parejo, una de les quals va ser salvada magníficament per Guaita. Però, el més greu va ser que en un dels atacs al galop dels madrilenys, Gabriel va rebutjar de cap una pilota, i ho va fer en la central de l’àrea i molt fluixa. Bergara empalmà la pilota, aquesta colpeja en el mateix Gabriel i es va desviar la seua trajectòria arribant al fons de la xarxa sense que Neto pogués fer res.

Sí els de blau havien fet mans i mànigues per aturar el joc, per neutralitzar els valencians a base de repartir a tort i dret, a partir del gol la cosa ja va ser d’escàndol. Una situació que l’àrbitre no va saber reconduir.

La bona qüestió va ser que en veure que el rellotge avançava, Uria va començar a fer canvis. Van entrar Nacho Gil i Santi Mina, però sense resultats efectius. Cap al minut 30 de la segona part, el corneta va tocar A l’atac!!!, però ni tan sols van ser capaços d’empatar.

El València bolcat sobre l’àrea de Guaita, vinga el corner, vinga el remat, però ni amb cinc minuts afegits els dirigits per Uría van veure porta. Una pena.
El pitjor partit del que portem de temporada, amb diferència. En un moment especial, en el que un resultat favorable hauria tingut molt de valor afegit. Tanmateix, no va poder ser. Podrà dir-se que el camp estava malament o que es van veure superats per l’agressivitat i les males arts dels blaus, però el ben cert és que un equip com l’actual València també ha de saber donar resposta a situacions dures i negatives com les que ahir va trobar-se a Getafe.

És cert, es va fer malbé la bona conjuntura dels resultats de Barça i Madrid; l’equip va perdre la seua imbatibilitat i no s’ha millorat la marca dels temps de Benítez, però queda molta lliga per davant, així que ara a pensar en el Celta, que són tres punts que cal sumar.

viernes, 1 de diciembre de 2017

Eliminatòria superada: que passe el següent.

Foto levante-EMV
La nit va ser més que fresca, geladora. Molts es fregaven les mans a les grades de Mestalla, i alguns àdhuc havien acudit a la cita amb una manteta per a les cames. Tot i amb això, l’afició valencianista encara va ser nombrosa: un poc més de mitja entrada per a un partit que s’imaginava resolt des de l’anada a La Romareda. Està clar que l’equip encoratja el públic a anar al camp, i és evident que els jugadors estan per la faena i volen mantindre la connexió amb la grada.

De fet, ahir, el València va eixir amb intensitat en la pressió, i com el Saragossa no podia tancar-se arrere amb el resultat que portava de l’anada, el partit va tindre una alegria superior a la que podia esperar-se. A més, l’encontre va tindre altres al·licients; des de veure sobre el terreny de joc a jugadors que no són titulars habituals, a veure el comportament individual i col·lectiu de les perles de la darrera fornada de Paterna. Especial significació va tindre el retorn de Rober Ibàñez, qui darrere un any fatídic per les lesions va quallar una magnífica actuació premiada amb un gol d’excel·lent factura, i el debut del joveníssim Ferran Torres, el xicot de Foios en el que es tenen dipositades totes les seguretats sobre la seua immensa qualitat. No va decebre en absolut el xaval durant els minuts que va estar al camp, al contrari. Esperem que Marcelino puga donar-li més minuts amb regularitat.

De la resta de l’equip es pot dir que tots van estar a bon nivell, des dels laterals, Lato i Nacho Vidal, i també Vezo, que ahir feia parella amb Gabriel. Una dupla que haurem de veure a Getafe per les lesions dels altres centrals. Parejo, en la seua línia, acompanyat per Maksimovic, un home al que caldrà veure amb més minuts i responsabilitat, i davant, per les ales, Nacho Gil i Pereira que van estar a bon nivell, tot i que el segon convindria que combinara més amb els seus companys. Cal destacar a Santi Mina, batallador com ell a soles des del primer minut, que anit va endur-se el premi de dos gols: és un home que lluita molt i que sempre està a la que cau, com a bon home d’àrea. Zaza, també va complir, donant proves de la seua qualitat.

Els jugadors del Saragossa, què, conscients que després la derrota a La Romareda tenia poques possibilitats de passar l’eliminatòria, i interessats fonamentalment en el seu paper en la Lliga, no van donar massa problemes. Amb un quatre a zero en el marcador, un bon centre des del carril del vuit va ser rematat per Pombo de cap de forma precisa que va fer inútil l’estirada de Jaume Domènech.

Una eliminatòria superada amb un marcador total de 6-1, que demostra la superioritat dels de Mestalla i, molt important, que cada partit és un repte a superar. La mà de Marcelino i la tranquil·litat als despatxos està donant-ne bons resultats. Així doncs: que passe el següent.

lunes, 27 de noviembre de 2017

Un gran partit de futbol i un València encara invicte.


Una afició que omplia Mestalla de gom a gom va retre homenatge a Jaume Ortí, l’estimat president recentment desaparegut, dempeus i aplaudint durant el que havia volgut ser un minut de silenci. Per una vegada el respecte i el record de la persona homenatjada va fer-se explícit així, amb una ovació tancada.
Va ser un partit, com diu la frase feta, dels que fan afició. Un encontre en el que el Barça va deixar clar que és un equip temible, una màquina futbolística que funciona, quasi, com un rellotge de precisió. Un partit en el que hi hagué un clamorós error arbitral i, també, una partida en la que l’equip de casa, recolzat per la seua afició, va plantar-li cara al favorit i es va mantindré invicte després de tretze jornades de competició.

En la primera part, cal reconèixer-ho, el Barça va anul·lar el València, el va tancar al seu camp i, pràcticament, no li va permetre una altra cosa que defensar-se, això sí, amb ungles i dents. Val a dir, com a mostra del domini dels de Valverde, que els de Marcelino, ahir a la grada per l’expulsió a Cornellà, van passar-se els primers quatre minuts perseguint el baló que els catalans movien en un rondo gegant per tot el mig camp dels de casa. Fruït del domini va ocórrer allò del que tothom parla i parlarà: un gol que no va pujar al marcador. Centrà Alba i rematà Messi; Neto va aturar malament el baló que se li colà entre les cames i va traspassar la ratlla de gol més d’un pam. El porter brasiler va reaccionar, però, molt ràpidament i va treure-la de nou, de forma que ni l’àrbitre ni el linier veren allò que realment havia passat. Els de Barcelona van protestar iradament, és clar, però el col·legiat no va rectificar. Són coses que passen, allò del futbol és així. Avui per tu, demà per mi.

Durant els primer quaranta cinc, el València es va defendre bé, ordenadament, mentre el Barça tocava i tocava, sense fallar ni un passe, amb Busquets majestuós al centre del camp, amb Iniesta imperial –ovacionat pel públic en ser substituït- i, en general, els onze homes treballant com una orquestra simfònica. I al comandament, Messi, amb la seua renovació acabada de signar per a la tranquil·litat de la parròquia culé, que sempre espanta a la grada: no se sap que és pitjor, si que controle la pilota en carrera i comence a deixar arrere contraris o que pare, alce la vista i pose una pilota mil·limètrica a un company. Això va fer per a que Jordi Alba empatés un partit que se’ls havia posat molt costera amunt després el gol de Rodrigo. La va posar a l’esquena de Montoya, qui va permetre que Alba li la guanyés i empalmara amb molta classe sense que Neto pogués fer res.

La segona part va ser distinta, molt. Rubén Uría, qui substituïa a Marcelino, s’havia passat el primer temps demanant-li als seus jugadors amb gestos inequívocs que avançaren línies, que no es tancaren arrere, però és que el Barça apretava de valent. Els jugadors van declarar al finalitzar el partit que en el segon temps havien eixit més decidits a jugar-li als blaugrana amb més atreviment, a gaudir més del partit. Aleshores, en xiular l’àrbitre la reanudació, la decoració va canviar.

Tot amb tot, durant els segons quaranta cinc, els de blanc i negre s’estiraren i començaren a parlar-li de tu al Barça. Amb Kondogbia i Parejo al timó, l’equip comença a generar futbol i a intranquil·litzar una defensa catalana que havia viscut amb poca feina el període anterior. Cal destacar el gran partit de Gayà, qui va imposar-se en el corredor esquerre en diverses ocasions, i en una d’elles el seu centre des de la ratlla de fons va ser rematat per Rodrigo a gol. El València es posava per davant en el marcador, i Mestalla empentava amb força i il·lusió els seus.

Quan Messi va col·locar-li la pilota a Alba, en una jugada que hem vist moltes vegades, i els de Valverde van equilibrar el marcador, la grada va saber que quedaven uns minuts llargs i difícils que passar. Van haver diverses ocasions per als dos equips, inclús fins al punt que Zaza ben bé pogué desequilibrar de nou el marcador, però va rematar mossegant la pilota i aquesta se’n va anar prou per dalt del travesser de Ter Stegen. Tan bon punt l’àrbitre va assenyalar que s’havien consumit els quatre minuts de temps afegit, l’afició va respirar alleujada i, alhora, orgullosa: els seus havien aconseguit un empat davant el totpoderós Barça, continuen imbatuts, i són segons en la classificació. Un nivell, doncs, d’excel·lència que el malaguanyat Jaume Ortí hauria festejat bona cosa.

viernes, 24 de noviembre de 2017

Gràcies, Jaume Ortí, descansa en pau.



Un maleït càncer de pulmó s’ha endut per davant la vida de Jaume Ortí, el president que més triomfs va aconseguir guanyar amb el València Club de Futbol en els seus noranta vuit anys d’existència. Poc podem afegir a l’excel.lent necrològica que signa Cayetano Ros al diari Levante-EMV, a la qual repassa i destaca el seu carisma personal, els seus coneixements sobre futbol, la seua bonhomia i la seua abnegació en la defensa dels colors del nostre València.

Tampoc és ara el moment de fer comptes amb aquells que el van fer caure després l’amarga derrota a Bremen, en aquell partit al que es va lesionar Vicente. Encara menys volem dir ni paraula de la brutícia que es va utilitzar contra ell des de determinades instàncies de poder que consideraven el València CF poc menys que una conselleria del PP.

Ara, avui, és l’hora de recordar que encara n’hi ha bones persones en el món del futbol, poques potser, però n’hi ha. És el moment, a més a més, de retre homenatge a un home que mai no va aprofitar-se de la presidència de la llotja de Mestalla per a incrementar el seu patrimoni, ni per a bufar en caldo gelat, que de tot n’hi ha hagut.

Ara, avui, en la vespra de l’important partit que viurem a Mestalla diumenge, una cita que Jaume Ortí no s’hagués perdut per res, és l’ocasió de manifestar la nostra tristesa, i de fer explícit el nostre condol a tots els familiars i amics personals d’un home que ho va donar tot –fins a la llàgrima- pel Club que ens estimem.

Gràcies, Jaume Ortí, descansa en pau.