sábado, 19 de agosto de 2017

La batuta de Marcelino es va veure a Mestalla.

Amb les grades de gom a gom, atés que sols a Tribuna n’hi ha clarors de públic, el València va començar la nova temporada dirigit per Marcelino García Toral, un home de
batuta àgil i gest exigent. Poca broma, sembla, amb l’asturià. Un divendres d’agost, en plenes vacances per a molts, l’afició va fer explícit el seu compromís amb l’equip. Farien bé en prendre nota els jugadors novells i, també, els veterans.

Se sentia la tensió a les grades del vell Mestalla, i és que és molt el que el respectable ha patit els dos darrers anys. Massa i tot. Faran falta moltes victòries, caldrà mantindré la porteria a zero en molts partits per a que la parròquia blanc i negra recobre la tranquil·litat i puga gaudir veritablement del joc del seu equip.

Anit vam tindre un primer lliurament de porteria imbatuda, en la que Neto va inaugurar oficialment la seua carrera com a responsable de mantindré a zero el marcador de l’equip que jugue com a contrari. Ben col·locat sempre, no va ser massa exigit pels canaris, però segurament pels nervis va dubtar en un parell d’ocasions en les que hauria d’haver estat més resolutiu. Cosa dels nervis del debut, segurament.

Amb un 4-4-2 perfectament definit, i amb una enorme solidaritat de tot l’equip en defensa, el València de Marcelino va donar una primera mostra d’allò que el nou tècnic vol: oblidar la feblesa defensiva de les temporades anteriors, construir el joc des de darrere i guanyar partits a base de fer malbé les intencions dels contraris. Ahir, amb una defensa que se semblarà poc a la que serà més habitual una vegada les incorporacions comencen a rodar en condicions, els de Mestalla van complir amb la seua missió. No estava Montoya, però Nacho Vidal va jugar un excel·lent partit. Com Gayà, qui tot i que les exigències defensives van minvar les seues incorporacions a l’atac, les va reduir en nombre, que no en qualitat. A Garay, si finalment marxa cap a Moscou, el trobarem a faltar, segur. Vezo, anit, sobri i concentrat.

Parejo és el del timó, i l’home té molta qualitat. Amb Medrán per darrere, Cancelo per un costat i Carlos Soler per l’altre, el mig camp del València va ser competitiu. I això que en front tenien a Viera, un xicot que sempre que xafa Mestalla dóna un recital. Ahir no va ser menys. Ell és el que fa treballar la màquina canària, i quan connectava amb Vitolo la cosa es posava lletja per als de casa. Excel·lent l’ex valencianista, un gran partit el seu.

Va pesar-los prou als canaris l’expulsió de Halilovic, per una entrada excessiva a Gayà, però tot i que van jugar amb un home menys des del minut 33 de la primera part, en cap moment li van perdre la cara al partit. El València era ferm en defensa i els atacs canaris morien en la frontal de l’àrea, ben defensada pels quatre de darrere i per la solidaritat del grup, en el qual va destacar Zaza com a un centurió que protegia a Neto.

Cancelo va estar molt actiu durant tot el partit, incisiu per la seua banda, ràpid i desequilibrant, tot i que no va tindre sort amb el gol. En qualsevol cas el portuguès és sempre un mal de cap per als laterals esquerres contraris i el tirarem a faltar. Segur. Com ell al València, a Mestalla i a la seua afició. Les llàgrimes desconsolades amb les que va acomiadar-se de l’afició, que el va reconèixer els seu joc i els seu entusiasme, seran recordades per molt de temps.

Soler va cuallar un molt bon partit, i va demostrar que pot jugar per l’esquerra quan cal i pel centre quan el míster així ho considera. Anit, l’entrada de Nacho Gil, amb una presència curta però destacada, va fer-lo centrar-se i des d’aquesta posició aportar qualitat a l’equip. Convé recordar, tanmateix, que el gol de Zaza vingué d’una incorporació per l’esquerra de Soler i una pilota servida en safata a l’italià que, aquesta vegada sí, va xutar amb rosca i ganes per batre el porter canari.

Millorada la defensa, amb un centre del camp equilibrat, al València continua mancant-li el gol. Zaza és un home que lluita a mort, que es buida en el camp, que dispara qualsevol pilota de les que dipose, però no n’és prou. Rodrigo i Mina –amb molt poc de temps el gallec- tampoc fan la pinta de killer que Mestalla espera trobar. Tant de bo les incorporacions ja confirmades s’incrementen amb l’arribada d’un home que assegure entre 15 i 20 gols per temporada. Ara per ara, amb els nous jugadors que des de demà entrenaran a Paterna, Marcelino sap, com els aficionats del València, que la fermesa defensiva, ha de complementar-se amb una major capacitat per aprofitar les ocasions de gol que l’equip genera.

En qualsevol cas, una primera victòria i tres punts a la butxaca. I la setmana pròxima a visitar al Madrid, un camp difícil però en el que els punts saben a glòria.




sábado, 12 de agosto de 2017

Senyores i cavallers: va a començar, de nou, el somni a Mestalla.


Ja estem a les portes de la nova temporada, una setmana curta ens separa de l’inici de la Lliga 2017-2018, i a Mestalla la faena encara està per fer. La realitat econòmica del Club i la complexitat del mercat de jugadors explica que a poques hores de rebre a Las Palmas, Marcelino, el nou i esperançador tècnic blanc i negre, no compte amb la tropa que necessita per a afrontar el repte de reviscolar el València CF, tan devaluat les dues darreres temporades.

Anit a Mestalla, en un partit contra l’Atalanta italià, els de casa van anar de menys a més i una altra vegada a menys. Els primers quinze minuts van ser de descontrol quasi total, després de l’empat de Vezo –amb un centre dels que són mig gol de Parejo- l’equip es va vindre amunt però durant la resta de la primera part i la meitat de la segona no va saber convertir el seu joc –en alguns moments brillant- en gols. I ja sabem que si no parques no guanyes; inclús, pots perdre. Això va ser el que va passar: en plena fase de desconcert pels canvis i el cansament, els italians van rematar una altra pilota parada, la segona errada defensiva davant l’execució d’una falta pels italians.

No es va poder guanyar el Trofeu Taronja d’enguany. Bé, la cosa no passa de ser un petit disgust. El València va donar una bona imatge durant la major part del partit, i alguns jugadors van demostrar que són homes clau del nou projecte (Parejo, Montoya, Soler, Gayà), altres són promesa per la que cal apostar (Jaume, Lato, Nacho Gil) i s’espera més de xicots com Cancelo, Zaza o Mina. En qualsevol cas, anit tornà a quedar claríssim que calen reforços. Ja sabem que cal millorar el centre de la defensa, que sí o sí és necessari un mig centre defensiu i, també, seria un desastre oblidar-ho, és imprescindible un home amb gol.

Zaza lluità com sempre, Rodrigo evidencià qualitat, però cap dels dos va ser capaç d’embocar la pilota en dues ocasions que van tindre, dues ocasions d’aquelles que un home amb gol no falla ni en la Play Station.

Mateu Alemany ha dit que arribaran potser quatre incorporacions. Marcelino ho ha dit igualment. Se sap que les converses estan avançades, se n’ha parlat de noms, però cal materialitzar-los. Las Palmas, Reial Madrid, Atlético de Madrid i Llevant són les quatre primeres cites de la temporada, i si les incorporacions no es produeixen a temps, patirem bona cosa.

Anit, a la cerimònia de presentació, l’afició present a Mestalla –que en bona mesura no és l’habitual- va festejar fonamentalment els xicots de casa: Jaume, Lato, Gayà, Soler, però també va rebre amb entusiasme Parejo. El madrileny, sembla, ha decidit donar un pas avant amb la confiança que en ell diposita Marcelino García Toral. Serà una de les aportacions més decisives de la plantilla.

lunes, 22 de mayo de 2017

Una temporada amarga que finalitza amb una derrota trista

La derrota per 1-3 front al Vila-Real va tancar una temporada per oblidar. La veritat és que, tot i que el resultat va ser un poc excessiu (seria atrevit, no obstant això, dir que el València meresqué conservar algun punt), el partit va exemplificar la marxa de l'equip propietat de Peter Lim durant tot el curs.

L'encontre va començar, igual que la temporada, amb un desastre. Una acció inexplicable de Santos, que ocupava el lloc de Garay, va permetre Roberto Soldado marcar el primer gol al minut 1. Els minuts següents van ser un resum de l'inici de la Lliga: poc de joc, cap ocasió i inferioritat manifesta vers el Vila-real. Si la Lliga hagués continuat com començà, el València hauria descendit, de la mateixa forma que si, front al Vila-real no hagués reviscolat, el resultat final hauria pogut ser d'escàndol.

El València començà a espavilar conforme avançava el primer temps, i amb algunes bones combinacions va poder contrarestar, per una estona, l'evidència que s'enfrontava a un equip millor. Parejo va obligar el porter visitant a realitzar una intervenció quasi miraculosa, i Gayà, poc després, tingué una altra bona ocasió. Com en tantes altres vesprades, el València s'acostava a l'àrea rival, però hi havia una absència d'idees clamorosa. Així, un li passava el baló a l'altre, aquest a un tercer, després a un altre... Fins que els defensors de Fran Escribá interceptaven el baló, i tornada a començar. Van ser, en qualsevol cas, uns minuts on la crisi inicial es va aturar.

El descans arribà quan el públic ja estava començant a deixar de xiular a Aderllan Santos cada vegada que tocava el baló (resulta curiós, com hem dit altres vegades, que es penalitze un error de concentració amb xiulits, l'efecte principal dels quals és la desconcentració). La imatge de l'equip era més o menys digna. Especialment sorprenent va ser el partit de Rodrigo, jugant de mitjapunta, que si bé no va ser el millor ni va fer un partit per recordar, donat el que és habitual en ell, el balanç és positiu.

A la segona part, primer, un xut visitant que va pegar la xarxa de la porteria per fora va tornar a fer-nos pensar en la humiliació de l'inici; igual com, fins fa no massa mesos, encara temíem el descens, tot i haver evidències (bàsicament, l'existència d'almenys tres equips que feien cara de segona divisió) del contrari. Tanmateix, poc després, Rodrigo va servir una gran centrada perquè Nani marcara el gol de l'empat i ens permetera creure en acabar bé la temporada. Estàvem poc més enllà de l'equador del partit, i just a l'equador de la Lliga tingué lloc aquell gran dia en què, precisament al Madrigal i sota el comandament de Carlos Soler, pensàvem que aquesta Lliga podia no ser un desastre complet.

Poc de temps van tardar els fets, però, en tornar-nos a la realitat, a fer-nos pensar que el València de Voro no arribaria massa lluny, com poc tardà el Vila-real en tornar a posar-se per davant al marcador. En menys de cinc minuts, Trigueros marcà, de nou sota l'atenta mirada d'Aderllan Santos. A partir d'aquí es va veure el València més típic de la temporada. Un vull i no puc, un equip honest, que la major part de les vegades s'esforça, però que té un estat anímic nefast i unes carències evidents. Els errors van començar a ser cada vegada més freqüents i, tot i alguna ocasió, el Vila-real va començar a estar, per primera vegada en una llarga estona, molt còmode al terreny de joc. La imatge del València, però, no era massa dolenta. 

No obstant això, el desànim creixia, i el cansament va fer acte de presència. En una bona combinació, passat el minut 85, Sansone va marcar el definitiu 1-3. Va ser una imatge molt simbòlica, la dels últims minuts dels jugadors del València correguent per Mestalla com si tingueren alguna cosa a aconseguir, però amb més vergonya que fe. El Vila-real acabà el partit entre crits de "olé" dels seus aficionats, amb combinacions llargues i còmodes perquè els estertors de la pressió dels jugadors locals no donava com per furtar balons.


S'acaba una Lliga penosa amb una derrota trista. Una temporada per oblidar, en què costa salvar a algú més que a Voro, Carlos Soler i alguna intervenció puntual més. S'acaba, esperem que per un període ben llarg, el haver d'anar a Mestalla amb por de passar vergonya, amb la sensació que el que hom està a punt de presenciar és, en el millor dels casos, una pèrdua de temps i de diners i, en el pitjor, un via crucis desagradabilíssim. Esperem que l'any següent, amb el nou entrenador, les coses canvien ràpid, si no quant als resultats, sí, almenys, pel que fa a la imatge i les sensacions que transmet l'equip. Després de dos temporades com les últimes viscudes, ens ho mereixem. F.A.


sábado, 13 de mayo de 2017

Un gran gol i tres punts per a il.lusionar-nos per a la pròxima temporada.

Foto Levante-EMV
L’afició del València està ja pensant en la temporada que vindrà, en què farà i què no farà Marcelino Garcia Toral per a posar ordre a la penya, quins seran els descartes i quines les incorporacions a la plantilla. Què farà i no farà mister Lim? Com funcionarà la parella Alemany-Alexanco?

La temporada ha sigut per a oblidar, però ja és la segona consecutiva amb idèntic resultat, i aviat serà l’hora de renovar els abonaments per a la Lliga 2017-2018. Convindria, per tant, intentar il.lusionar a la parròquia.

El partit a Cornellà-El Prat va ser sols apte per a aficionats abnegats en la militància. És veritat que al final el València va vèncer i va endur-se tres punts d’un camp que sempre és difícil, però convé no refiar-se exclusivament del marcador. En qualsevol cas, eixos tres punts poden servir com a combustible per a eixa il.lusió de la que parlem.

Durant la major part de l’encontre, els de Quique van ser superiors sobre el terreny de joc. És cert que no van aconseguir marcar, però va ser més per errors dels atacants que per encert dels defensors, que van concedir molt, massa, als catalans. Cal dir que els de Voro van ser ordenats en defensa, tot i alguns errors com hem dit, i van disputar el mig del camp als blanc i blaus, però només això: ordenats. És un equip que durant massa mesos, en massa partits, ha pecat de manca de contundència, en defensa i en atac, però especialment darrere.

Tot amb tot, en la mesura que la rereguarda ha millorat extraordinàriament en la segona volta de la Lliga, l’equip és més solvent davant els atacs dels contraris, però encara –també davant l’Espanyol- peca de no allunyar els balons perillosos amb força, amb autoritat. Pilotes rebutjades amb poca intensitat o amb excessiva confiança van una i altra vegada als peus dels contraris. Balons penjats sobre l’àrea, ara que s’ha millorat en els marcatges, resulten doblement perillosos en no rebutjar-los amb la contundència necessària.

El mig del camp va trobar a faltar Enzo i Soler, particularment perquè Medrán és un home que sembla encara massa tendre. Orellana i Nani intentaren entrar per les bandes, amb poc d’èxit. Millor el portuguès que el xilé. Aquest, que ens atemoria cada vegada que venia amb el Celta, és una ombra d’aquell, tot i que l’home treballa. A Cornellà, per exemple, el xicot va destacar més per les seues ajudes en defensa que per les seues aportacions en atac. Nani i Rodrigo van estar voluntariosos, més motivat el portuguès, però poc efectius. Al remat, ni ells ni els del mig del camp van servir-li ni una bona pilota a Zaza, un pivot poc amenaçador per als centrals de Quique.

El partit va tindre fases. Alternànces en el control de la pilota, però sempre amb més sensació de perill per part de l’Espanyol que per part dels de Mestalla. Millorà la cosa, tanmateix, quan Soler va entrar per Orellana, i als pocs minuts vingué el gol de la victòria: una pilota a la frontal de l’àrea dels de casa, i Gayà en una posició poc habitual per a ell, en la del 8, va rebre l’assistència de Parejo, un control orientat li va permetre girar-se, encarar a Diego López y batre’l ajustant-la al pal a l’esquerra del porter. Un gol d’excel.lència, magnífic.

Tot amb tot, havia estat una mena de llamp en la nit fosca. Era el minut 74, i el València encara no havia tirat a porta en condicions ni una vegada. De fet, el primer córner a favor encara arribaria tres minuts després.

La bona notícia és que els quinze minuts que encara faltaven des del gol fins el final, tant i més amb les amargues experiències acumulades, van ser d’un control relatiu per als de Voro. Així i tot, en el darrer sospir de la pròrroga, a punt va estar l’Espanyol d’amargar-nos la vesprada. El remat de Diego Reyes, a una pilota franca en la frontal de l’àrea se li’n va anar per dalt del travesser. Afortunadament.

Encara queda un partit, diumenge 21 a Mestalla, davant el Vila-real. Un rival de talla per a tancar una temporada que acaba bastant bé, amb uns guarismes que hauríem signat a ulls clucs a finals de gener. Apliquem llavors allò de que bé està allò que bé acaba, i comencem a il.lusionar-nos amb la pròxima temporada. Imaginem-nos un equip competitiu, conjuntat, solidari i sòlid en tasques defensives, i matador en atac. Confiem en què, efectivament, hem fitxat un entrenador que serà capaç de comprometre’s amb l’afició i que serà capaç de treure el màxim de la seua plantilla. Imaginem, amics i amigues, que tornarem a gaudir a Mestalla, que tornarem a confiar en l’equip i què, guanyaran o perdran un partit, però no serà perquè no n’hi ha pau al vestidor, bones pràctiques als despatxos, i calor i suport dels aficionats. Confiem-ne.

domingo, 7 de mayo de 2017

Gràcies, Voro. Victòria còmoda davant Osasuna de Pamplona.

Sota un sol inclement que mortificava tota la parròquia de Mestalla, amb l’excepció –clar- dels privilegiats que seuen a
tribuna, el València de Voro va imposar-se als navarresos per 4-1. El gol dels rojillos, ja en el descompte, parla d’un partit tranquil, amb un parell de bones intervencions de Jaume, tan estimat com ben rebut per l’afició.

Era cosa de fregar-se els ulls en veure un 4-0 en el marcador, per això va ser una pena que Olavide marcara allò que en diuen el gol de l’honor en el descompte. Poca gràcia li va fer al porter d’Almenara, que al xicot no li agrada ni que li marquen a Paterna. En qualsevol cas, havia acomplit amb escreix amb la missió de tancar la porteria valenciana.

Osasuna, des de finals de maig equip de Segona Divisió, va fer explícites les seues carències i, també, les poques ganes que tenen els seus xicots de continuar quan la sentència ja ha estat dictada.

Ahí coincidien amb els blanc i negres. I amb els aficionats del València també. Quina temporada tan llarga, tan trista, tan tensa i desagradable. Potser costa de creure, però el moment que en el darrer partit, davant el Vila-real, l’àrbitre xiule el final tots ens alegrarem.

Perl’amordedéu que Peter Lim deixe clar què vol ser de major en el món del futbol europeu, que fitxen un entrenador solvent, que dissenyen una plantilla competitiva de jugadors compromesos, que s’acaben els embolics als despatxos, que Alemany i Alesanco procuren dur-se bé sí o sí, que el València siga un equip de futbol com la seua afició mereix, i que deixem tots de ser motiu de burles en el futbol europeu.
Ahir, davant Osasuna, el València jugà al futbol. Molt bé inclús per moments, lluny d’aquell equip tan desorientat com apàtic i tremolós que tantes vesprades desagradables ens ha fet patir des de fa mesos.

Bé la defensa, amb Mangala i Garay pel centre, l’argenti autor de dos gols, excel·lent notícia; i bé els laterals, Gayà i Montoya, incorporant-se a l’atac quan la situació ho aconsellava. Un centre del camp sòlid amb Enzo, Soler i Parejo, tots dos darrers força aplaudits pel respectable quan van ser substituïts. I davant, Zaza, guerrer i batallador, autor d’un gol, acompanyat per la parella portuguesa: Cancelo i Nani. Treballador però no especialment afortunat el primer, i treballador i poc efectiu el caboverdià. Nani no ha assolit el nivell que d’ell esperàvem; és indiscutible que és –o ha sigut- un gran jugador, habilidós i amb un bon un contra un, però entre les lesions i la seua intermitència, en fer balanç el resultat està lluny del que imaginàvem.
Zaza, pel contrari, és un jugador que s’ha guanyat l’estima de Mestalla perquè fa una cosa que l’afició del València sempre ha valorat i molt: treballa i es guanya el jornal cada dia.

L’italià estarà més o menys encertat; tindrà més o menys fortuna en un partit, però és capaç de baixar a lluitar a per una pilota ajudant a Montoya quasi en el córner propi i estar en el seu lloc en la jugada següent barallant-se amb els centrals de l’equip contrari. I això Mestalla ho reconeix i ho premia. Ahir, a més a més, va marcar un gol, que és la principal raó per la que ocupa el lloc de davanter centre.

Conclusió: un partit controlat pels de Voro, un home que és el responsable d’haver posat ordre en el vestidor, el cap de quadrilla que ha aconseguit que el seu equip abandonara els llocs de vertigen en la classificació, l’entrenador que sense aldarulls ni exhibicions d’ego ha aconseguit que el partit d’ahir, com els dos que queden encara no siguen dramàtics, que era el que ens temíem quan va fer-se càrrec de la banqueta després l’abandó de Prandelli. Gràcies, Voro.