lunes, 22 de mayo de 2017

Una temporada amarga que finalitza amb una derrota trista

La derrota per 1-3 front al Vila-Real va tancar una temporada per oblidar. La veritat és que, tot i que el resultat va ser un poc excessiu (seria atrevit, no obstant això, dir que el València meresqué conservar algun punt), el partit va exemplificar la marxa de l'equip propietat de Peter Lim durant tot el curs.

L'encontre va començar, igual que la temporada, amb un desastre. Una acció inexplicable de Santos, que ocupava el lloc de Garay, va permetre Roberto Soldado marcar el primer gol al minut 1. Els minuts següents van ser un resum de l'inici de la Lliga: poc de joc, cap ocasió i inferioritat manifesta vers el Vila-real. Si la Lliga hagués continuat com començà, el València hauria descendit, de la mateixa forma que si, front al Vila-real no hagués reviscolat, el resultat final hauria pogut ser d'escàndol.

El València començà a espavilar conforme avançava el primer temps, i amb algunes bones combinacions va poder contrarestar, per una estona, l'evidència que s'enfrontava a un equip millor. Parejo va obligar el porter visitant a realitzar una intervenció quasi miraculosa, i Gayà, poc després, tingué una altra bona ocasió. Com en tantes altres vesprades, el València s'acostava a l'àrea rival, però hi havia una absència d'idees clamorosa. Així, un li passava el baló a l'altre, aquest a un tercer, després a un altre... Fins que els defensors de Fran Escribá interceptaven el baló, i tornada a començar. Van ser, en qualsevol cas, uns minuts on la crisi inicial es va aturar.

El descans arribà quan el públic ja estava començant a deixar de xiular a Aderllan Santos cada vegada que tocava el baló (resulta curiós, com hem dit altres vegades, que es penalitze un error de concentració amb xiulits, l'efecte principal dels quals és la desconcentració). La imatge de l'equip era més o menys digna. Especialment sorprenent va ser el partit de Rodrigo, jugant de mitjapunta, que si bé no va ser el millor ni va fer un partit per recordar, donat el que és habitual en ell, el balanç és positiu.

A la segona part, primer, un xut visitant que va pegar la xarxa de la porteria per fora va tornar a fer-nos pensar en la humiliació de l'inici; igual com, fins fa no massa mesos, encara temíem el descens, tot i haver evidències (bàsicament, l'existència d'almenys tres equips que feien cara de segona divisió) del contrari. Tanmateix, poc després, Rodrigo va servir una gran centrada perquè Nani marcara el gol de l'empat i ens permetera creure en acabar bé la temporada. Estàvem poc més enllà de l'equador del partit, i just a l'equador de la Lliga tingué lloc aquell gran dia en què, precisament al Madrigal i sota el comandament de Carlos Soler, pensàvem que aquesta Lliga podia no ser un desastre complet.

Poc de temps van tardar els fets, però, en tornar-nos a la realitat, a fer-nos pensar que el València de Voro no arribaria massa lluny, com poc tardà el Vila-real en tornar a posar-se per davant al marcador. En menys de cinc minuts, Trigueros marcà, de nou sota l'atenta mirada d'Aderllan Santos. A partir d'aquí es va veure el València més típic de la temporada. Un vull i no puc, un equip honest, que la major part de les vegades s'esforça, però que té un estat anímic nefast i unes carències evidents. Els errors van començar a ser cada vegada més freqüents i, tot i alguna ocasió, el Vila-real va començar a estar, per primera vegada en una llarga estona, molt còmode al terreny de joc. La imatge del València, però, no era massa dolenta. 

No obstant això, el desànim creixia, i el cansament va fer acte de presència. En una bona combinació, passat el minut 85, Sansone va marcar el definitiu 1-3. Va ser una imatge molt simbòlica, la dels últims minuts dels jugadors del València correguent per Mestalla com si tingueren alguna cosa a aconseguir, però amb més vergonya que fe. El Vila-real acabà el partit entre crits de "olé" dels seus aficionats, amb combinacions llargues i còmodes perquè els estertors de la pressió dels jugadors locals no donava com per furtar balons.


S'acaba una Lliga penosa amb una derrota trista. Una temporada per oblidar, en què costa salvar a algú més que a Voro, Carlos Soler i alguna intervenció puntual més. S'acaba, esperem que per un període ben llarg, el haver d'anar a Mestalla amb por de passar vergonya, amb la sensació que el que hom està a punt de presenciar és, en el millor dels casos, una pèrdua de temps i de diners i, en el pitjor, un via crucis desagradabilíssim. Esperem que l'any següent, amb el nou entrenador, les coses canvien ràpid, si no quant als resultats, sí, almenys, pel que fa a la imatge i les sensacions que transmet l'equip. Després de dos temporades com les últimes viscudes, ens ho mereixem. F.A.


sábado, 13 de mayo de 2017

Un gran gol i tres punts per a il.lusionar-nos per a la pròxima temporada.

Foto Levante-EMV
L’afició del València està ja pensant en la temporada que vindrà, en què farà i què no farà Marcelino Garcia Toral per a posar ordre a la penya, quins seran els descartes i quines les incorporacions a la plantilla. Què farà i no farà mister Lim? Com funcionarà la parella Alemany-Alexanco?

La temporada ha sigut per a oblidar, però ja és la segona consecutiva amb idèntic resultat, i aviat serà l’hora de renovar els abonaments per a la Lliga 2017-2018. Convindria, per tant, intentar il.lusionar a la parròquia.

El partit a Cornellà-El Prat va ser sols apte per a aficionats abnegats en la militància. És veritat que al final el València va vèncer i va endur-se tres punts d’un camp que sempre és difícil, però convé no refiar-se exclusivament del marcador. En qualsevol cas, eixos tres punts poden servir com a combustible per a eixa il.lusió de la que parlem.

Durant la major part de l’encontre, els de Quique van ser superiors sobre el terreny de joc. És cert que no van aconseguir marcar, però va ser més per errors dels atacants que per encert dels defensors, que van concedir molt, massa, als catalans. Cal dir que els de Voro van ser ordenats en defensa, tot i alguns errors com hem dit, i van disputar el mig del camp als blanc i blaus, però només això: ordenats. És un equip que durant massa mesos, en massa partits, ha pecat de manca de contundència, en defensa i en atac, però especialment darrere.

Tot amb tot, en la mesura que la rereguarda ha millorat extraordinàriament en la segona volta de la Lliga, l’equip és més solvent davant els atacs dels contraris, però encara –també davant l’Espanyol- peca de no allunyar els balons perillosos amb força, amb autoritat. Pilotes rebutjades amb poca intensitat o amb excessiva confiança van una i altra vegada als peus dels contraris. Balons penjats sobre l’àrea, ara que s’ha millorat en els marcatges, resulten doblement perillosos en no rebutjar-los amb la contundència necessària.

El mig del camp va trobar a faltar Enzo i Soler, particularment perquè Medrán és un home que sembla encara massa tendre. Orellana i Nani intentaren entrar per les bandes, amb poc d’èxit. Millor el portuguès que el xilé. Aquest, que ens atemoria cada vegada que venia amb el Celta, és una ombra d’aquell, tot i que l’home treballa. A Cornellà, per exemple, el xicot va destacar més per les seues ajudes en defensa que per les seues aportacions en atac. Nani i Rodrigo van estar voluntariosos, més motivat el portuguès, però poc efectius. Al remat, ni ells ni els del mig del camp van servir-li ni una bona pilota a Zaza, un pivot poc amenaçador per als centrals de Quique.

El partit va tindre fases. Alternànces en el control de la pilota, però sempre amb més sensació de perill per part de l’Espanyol que per part dels de Mestalla. Millorà la cosa, tanmateix, quan Soler va entrar per Orellana, i als pocs minuts vingué el gol de la victòria: una pilota a la frontal de l’àrea dels de casa, i Gayà en una posició poc habitual per a ell, en la del 8, va rebre l’assistència de Parejo, un control orientat li va permetre girar-se, encarar a Diego López y batre’l ajustant-la al pal a l’esquerra del porter. Un gol d’excel.lència, magnífic.

Tot amb tot, havia estat una mena de llamp en la nit fosca. Era el minut 74, i el València encara no havia tirat a porta en condicions ni una vegada. De fet, el primer córner a favor encara arribaria tres minuts després.

La bona notícia és que els quinze minuts que encara faltaven des del gol fins el final, tant i més amb les amargues experiències acumulades, van ser d’un control relatiu per als de Voro. Així i tot, en el darrer sospir de la pròrroga, a punt va estar l’Espanyol d’amargar-nos la vesprada. El remat de Diego Reyes, a una pilota franca en la frontal de l’àrea se li’n va anar per dalt del travesser. Afortunadament.

Encara queda un partit, diumenge 21 a Mestalla, davant el Vila-real. Un rival de talla per a tancar una temporada que acaba bastant bé, amb uns guarismes que hauríem signat a ulls clucs a finals de gener. Apliquem llavors allò de que bé està allò que bé acaba, i comencem a il.lusionar-nos amb la pròxima temporada. Imaginem-nos un equip competitiu, conjuntat, solidari i sòlid en tasques defensives, i matador en atac. Confiem en què, efectivament, hem fitxat un entrenador que serà capaç de comprometre’s amb l’afició i que serà capaç de treure el màxim de la seua plantilla. Imaginem, amics i amigues, que tornarem a gaudir a Mestalla, que tornarem a confiar en l’equip i què, guanyaran o perdran un partit, però no serà perquè no n’hi ha pau al vestidor, bones pràctiques als despatxos, i calor i suport dels aficionats. Confiem-ne.

domingo, 7 de mayo de 2017

Gràcies, Voro. Victòria còmoda davant Osasuna de Pamplona.

Sota un sol inclement que mortificava tota la parròquia de Mestalla, amb l’excepció –clar- dels privilegiats que seuen a
tribuna, el València de Voro va imposar-se als navarresos per 4-1. El gol dels rojillos, ja en el descompte, parla d’un partit tranquil, amb un parell de bones intervencions de Jaume, tan estimat com ben rebut per l’afició.

Era cosa de fregar-se els ulls en veure un 4-0 en el marcador, per això va ser una pena que Olavide marcara allò que en diuen el gol de l’honor en el descompte. Poca gràcia li va fer al porter d’Almenara, que al xicot no li agrada ni que li marquen a Paterna. En qualsevol cas, havia acomplit amb escreix amb la missió de tancar la porteria valenciana.

Osasuna, des de finals de maig equip de Segona Divisió, va fer explícites les seues carències i, també, les poques ganes que tenen els seus xicots de continuar quan la sentència ja ha estat dictada.

Ahí coincidien amb els blanc i negres. I amb els aficionats del València també. Quina temporada tan llarga, tan trista, tan tensa i desagradable. Potser costa de creure, però el moment que en el darrer partit, davant el Vila-real, l’àrbitre xiule el final tots ens alegrarem.

Perl’amordedéu que Peter Lim deixe clar què vol ser de major en el món del futbol europeu, que fitxen un entrenador solvent, que dissenyen una plantilla competitiva de jugadors compromesos, que s’acaben els embolics als despatxos, que Alemany i Alesanco procuren dur-se bé sí o sí, que el València siga un equip de futbol com la seua afició mereix, i que deixem tots de ser motiu de burles en el futbol europeu.
Ahir, davant Osasuna, el València jugà al futbol. Molt bé inclús per moments, lluny d’aquell equip tan desorientat com apàtic i tremolós que tantes vesprades desagradables ens ha fet patir des de fa mesos.

Bé la defensa, amb Mangala i Garay pel centre, l’argenti autor de dos gols, excel·lent notícia; i bé els laterals, Gayà i Montoya, incorporant-se a l’atac quan la situació ho aconsellava. Un centre del camp sòlid amb Enzo, Soler i Parejo, tots dos darrers força aplaudits pel respectable quan van ser substituïts. I davant, Zaza, guerrer i batallador, autor d’un gol, acompanyat per la parella portuguesa: Cancelo i Nani. Treballador però no especialment afortunat el primer, i treballador i poc efectiu el caboverdià. Nani no ha assolit el nivell que d’ell esperàvem; és indiscutible que és –o ha sigut- un gran jugador, habilidós i amb un bon un contra un, però entre les lesions i la seua intermitència, en fer balanç el resultat està lluny del que imaginàvem.
Zaza, pel contrari, és un jugador que s’ha guanyat l’estima de Mestalla perquè fa una cosa que l’afició del València sempre ha valorat i molt: treballa i es guanya el jornal cada dia.

L’italià estarà més o menys encertat; tindrà més o menys fortuna en un partit, però és capaç de baixar a lluitar a per una pilota ajudant a Montoya quasi en el córner propi i estar en el seu lloc en la jugada següent barallant-se amb els centrals de l’equip contrari. I això Mestalla ho reconeix i ho premia. Ahir, a més a més, va marcar un gol, que és la principal raó per la que ocupa el lloc de davanter centre.

Conclusió: un partit controlat pels de Voro, un home que és el responsable d’haver posat ordre en el vestidor, el cap de quadrilla que ha aconseguit que el seu equip abandonara els llocs de vertigen en la classificació, l’entrenador que sense aldarulls ni exhibicions d’ego ha aconseguit que el partit d’ahir, com els dos que queden encara no siguen dramàtics, que era el que ens temíem quan va fer-se càrrec de la banqueta després l’abandó de Prandelli. Gràcies, Voro.



domingo, 30 de abril de 2017

Valdano i Raúl ens van fer més agra encara la derrota davant el Madrid.

Foto Levante-EMV
De vegades molts ens sorprenem preguntant-nos per què odiem tant el Reial Madrid?

Personalment, per què no puc alegrar-me que un equip de la lliga que seguisc guanye títols europeus? Per què no em limite a recolzar el meu equip i respectar a la resta, i a estar en contra seua només quan el València s'enfronte a ells? Podríem dir que, de vegades poden produir-se crisis de fe d'antimadridisme, fins i tots en els seguidors més fidels de la doctrina.

No obstant això, les crisis de fe arriben, sobre tot, quan es perd per uns dies el contacte amb la premsa (esportiva i general) i quan no es veuen partits ni resums de partits del Reial Madrid... Perquè quan un veu com es parla d'eixe equip, el tractament que se'n dóna als assumptes que li afecten, les reaccions front als errors arbitrals, etc., torna a recordar per què es situa on es situa. I quan un ha de veure un partit del seu equip contra el Reial Madrid i pateix les conseqüències d'eixe tractament i d'eixes formes d'actuar, seria capaç de predicar en el desert.

Ahir, al Bernabeu, l'àrbitre va estar millor del que cabia esperar. Només hauria d’haver expulsat a Casemiro, i el penal que xiulà a Parejo podia haver-se'l estalviat (encara que més es podia haver estalviat Parejo el gest que el motivà), però en línies generals no va ser tan decisiu com altres vegades. Ara bé, el que va ser per a fer una llista de greuges van ser els comentaristes de la televisió. En un afany remarcable, en benefici de la neutralitat dels comentaris, per compensar la presència de Raúl González, el canal BeIn Sports va convidar a un ex-entrenador del València. El problema és que eixe entrenador era Jorge Valdano, probablement, l'argentí més madridista que ha xafat el planeta.

El València va jugar ahir al Bernabeu un partit extraordinari (més en un sentit estrictament etimològic -"poc habitual"- que no en un sentit com "de gran qualitat"), i va eixir derrotat amb una dignitat que és de lloar, però que, com hem dit moltes vegades, preferiríem que es mostrara amb una mica més de regularitat.

El resultat no va ser del tot injust, però potser un empat hauria estat més coherent amb el que es va veure en els 90 minuts. Els de Voro van cometre massa imprecisions en zones inadequades, van perdonar ocasions que els blancs no solen concedir i van pecar de falta de contundència en les dues ocasions determinants en l'àrea pròpia. Pel que fa a la resta, poc que lamentar: els jugadors van córrer, van crear perill, van posar nerviós tot un favorit al títol en el seu propi estadi i, fins i tot, per un període molt curt de temps (però, què voleu, va ser una emoció efímera però innegable) va deixar els aficionats pensar que el València seria determinant en aquest campionat per oblidar.

Santi Mina tingué l'ocasió més clara del València abans que es complira el minut 1. El Reial Madrid controlava una mica més el partit i era el València qui eixia al contracop, però els de Zidane no tenien un pla molt més elaborat que fer arribar el baló als bons de l'atac (grup en el qual no deuríem incloure, almenys ahir, i tot i el gol, a CR7), per tal que feren alguna cosa (generalment una centrada, per veure si un remat directe o després d'un rebuig acabava en gol).

Als 20 minuts, després de dos o tres contracops avortats (i de l'ocasió de Mina), Valdano va trobar adequat dir que "el València no buscava el gol, i el Reial Madrid sí". Pam. També va destacar, el famós literat del futbol, el paper de Carvajal en una acció concreta... En què Nani (que fa temps que va deixar enrere la seua millor etapa) el va regatejar amb una facilitat cridanera. No negarem que Carvajal és dels millors laterals drets del món, però és precís dir coses sense sentit per destacar un jugador del Reial Madrid?

Un "magnífico cabezazo de un magnífico cabeceador" (Valdano dixit, novament), va posar l'un a zero al marcador. La veritat és que eixa centrada de Carvajal, esta vegada sí, va ser immillorable, i el remat de CR7, excel·lent, però la intensitat de Garay no va ser la desitjable. Deixà que el portugués s'anticipara i rematara amb relativa facilitat.

Després, la cosa continuà un poc igual. El València jugava el baló amb seny, llevat de les pèrdues en llocs inoportuns (en eixe afer, pocs valencianistes es salven: quasi tots van perdre balons inexplicables). Atacava amb certa idea, amb rapidesa, encara que tampoc es pot dir que posara contra les cordes els blancs, que continuaven a la seua, amb poc de perill.

A la segona part, un poc més del mateix. El Reial Madrid dominava, indiscutiblement, tot i que continuava donant la impressió que, o James, Modric o Kroos feien alguna genialitat, o el marcador no anava a variar. Diego Alves aturà un penal a CR7, engrandint la seua llegenda; ara bé, continuà amb el seu nefast joc amb els peus. Benzema xutà al pal després d'una assistència antològica de Marcelo, i CR7 fallà una ocasió a boca de gol estavellant-se contra Lato i el pal (en una mostra més de neutralitat, les càmeres van mostrar el portugués durant els 15 segons que estigué a terra, mentre que de Lato, que es colpejà en la cara, només apareixien les cames). Va ser també molt il·lusionant un comentari, després d'una bona jugada de Modric, que va ser alguna cosa així com: "això és el que esperem d'ell". No el que esperen els madridistes, sinó el que tots esperem. Bravo.

El València va tindre menys ocasions que en la primera part, però es veia l'equip jugar amb una indiscutible tranquil·litat, segurament perquè no es juga res i perquè un 1 a 0 era un bon resultat, esperant un colp in extremis. I així arribà el colp, una falta espectacular de Parejo que es clavà per tot l'escaire, malgrat l'estirada de Keylor Navas. Tanmateix, poc ens va durar l'alegria. Una gran jugada d'eixe grandíssim lateral que és Marcelo va acabar amb un llançament que la defensa no va saber aturar, potser per no creure que fora capaç de posar la pilota on la posà.

El 2 a 1 no es va modificar, però almenys vam tindre el gust de veure patir i perdre temps tot un Reial Madrid. També ens feia goig imaginar com estarien els comentaristes, mossegant-se les ungles, nerviosos. Uns comentaristes que parlen dels rivals del Reial Madrid com si foren rivals de tot el món, com si foren equips estrangers. Ara, podríem dir que, com Obèlix, hem caigut en la marmita d'antimadridisme, i fins d'ací molt de temps no tindrem cap crisi de fe. F.A.



miércoles, 26 de abril de 2017

El València treballa vint minuts i maquilla un resultat que era humiliant.

Foto Levante-EMV
Encara no li havíem pegat el segon mos a l’entrepà, i el València ja perdia a Mestalla. Era la primera jugada del partit: treta de mig camp, pilota sobre l’àrea, la toca Canales i Juanmi, en l’àrea menuda, escorat cap a la dreta d’Alves, toca la ilota que rebota en el porter i li passa baix les cames. Un error incomprensible en un home de la seua qualitat. Una part del públic va començar a xiular el brasiler, amb timidesa però també amb constància, i és que Alves és un gran porter. D’això no n’hi ha dubte. Tot amb tot, la grada de Mestalla és conscient que un dia li caurà el travesser i prendrà mal i, a més a més, no és un porter fiable amb els peus. Ho deia anit un aficionat: amb els peus falla més que una escopeta de canya.

Voro havia tret a Siqueira de lateral esquerre, tot i que Lato estava a la banqueta. Per què? Doncs, preguntat per l’assumpte en la roda de premsa, el de l’Alcudia no ho va explicar i va dir eixes coses que diuen els entrenadors quan no volen dir res. Siqueira, l’home, sempre voluntariós però poques vegades encertat, va fer la tonteria de la nit: va començar a adornar-se amb el baló dins de l’àrea per eixir de la pressió d’un jugador basc, una forma estúpida de córrer riscos. La cosa acabà amb premi per al cavaller: en el seu afany de lluir-se i protegir el baló, Siqueira colpejà el rostre de l’atacant i aquest va caure com si un pes pesat l’hagués deixat KO.

Penalty, i van dotze, 12, sí una dotzena que ja li han xiulat al València en el que portem de temporada. A la marxa que va l’assumpte de les penes màximes, el València CF entrarà enguany en el Llibre Guiness. Qualsevol àrbitre és capaç de xiular-li un penal als de Mestalla, qualsevol. És evident que ni el València com a institució, ni Mestalla com a estadi, ni l’afició de l’equip li mereix el menor respecte a la colla de xiuladors del senyor Sánchez Armiño. Així són les coses.

És cert que la defensa del València comet pecats infantils amb més freqüència de l’habitual en Primera Divisió, i una prova és el que contem del penal de Siqueira d’anit. Però també és cert que eixe penalti no li el xiulen ni al Barça, ni el Madrid, ni a l’Atleti, ni al Sevilla, ni... i encara menys als seus estadis. El València, però, és un club devaluat, dirigit durant massa temps per mans inexpertes i sense pes en el món del futbol espanyol.

0-2 al descans, amb un primer temps en el que la Reial Societat va tindre massa premi a la seua faena, tot i que no es pot discutir que li va pegar un bany al València i sense despentinar-se. Al segon temps, cap al minut 20, els bascos van fer un contracop de llibre, i Oyarzabal va posar el 0-3 al marcador, la qual cosa va provocar un increment dels xiulits a Mestalla –tampoc no massa- i que una part del respectable decidirà que pagava la pena moure cap a casa i deixar-se arrere el repàs dels d’Eusebio Sacristán als de Voro Gonzàlez.

Doncs la cosa va canviar contra tot pronòstic. L’entrada de Cancelo i la de Mina, per Munir i per Nani, van ser un revulsiu. La de Cancelo, que va ser primer, va obrir la banda dreta, una cosa que Munir no està aconseguint pràcticament mai. El xicot no en fa una de bones, o ne fa una de tant en tant, però majoritàriament és una ànima del purgatori que ho intenta i ho intenta, però no l’ix quasi res. Nani, cal dir-ho, havia marcat de penalty abans de ser substituït, per unes mans de la defensa donostiarra. El portuguès va estar treballador i va donar proves de la seua classe, tot i que sense l’encert que caldria.

Això del gol va animar els de Mestalla, i també al públic. Tant i més quan Zaza marcà el segon. La remuntada o, si més no, l’empat van semblar possibles. Els que encara estàvem a Mestalla vam començar a animar i a creure en l’equip, els bascos van posar-se nerviosos i tot semblava que podíem viure una nit emocionant. De fet, en dues ocasions la pilota va estar a punt d’entrar, però finalment la cosa no va succeir. Mala sort.

Una pena haver regalat la primera part i els dos primers gols. Una autèntica pena, però és que aquest València no és gens ni mica de confiable. Val més que la temporada acabe quan més aviat millor. L’equip ja porta els mateixos gols en contra que en tota la temporada anterior, i encara ne queden quatre jornades. Malament està el pati.

Tot amb tot, dissabte tenim una cita al Bernabeu, on el Madrid està jugant-se la temporada. Ahir el Barça li’n va fer set a l’Sporting de Gijón, i els de Zidane una maneta al Depor. La derrota en València en aquell partit aplaçat de la primera volta encara li cou al Madrid i al madridisme, i dissabte és una ocasió per a d’ells de resarcir-se i poca cosa els agradaria més que fer-li un bon forat als de Mestalla. Esperem que es queden amb les ganes, però som conscients que per a aconseguir un resultat honrós, no ja algun punt que seria una alegria de les grosses, el València haurà de presentar un altre esperit. Si juga com a Màlaga fa uns dies o com la primera part d’ahir davant la Reial Societat, el tràngol del Bernabeu pot ser ben amarg. Veurem què passa dissabte.