11/10/2018

Victòria del València en la batalla de Getafe

Foto Levante-EMV
El Coliseum Alfonso Pérez va ser l’estadi on primer va perdre el València la temporada passada, en un partit marcat per la duresa del Getafe i per una gespa que estava en condicions lamentables. Ahir, el València visità el camp madrileny en un moment crucial: necessitava la victòria com necessitava menjar. D’una banda, per començar a trencar la ratxa negativa en Lliga; d’altra, per veure si la victòria contra el Young Boys podia marcar un punt d’inflexió o simplement va ser una alegria entre l’atonia general d’enguany.

El Getafe plantejà un partit molt dur, una altra vegada. Va fer un total de 22 faltes (per 6 del València, que acabà la primera part sense cometre cap infracció), i només el VAR va fer que es quedara amb un jugador menys: hauria estat un escàndol que, vistes les imatges, no hagués estat així.

Però, anem per parts.

El València va eixir amb Parejo i Coquelin al centre del camp i amb la resta d’homes que van jugar el dimecres. Guedes tornà a estar apagat, Soler tornà a ser dels millors i Rodrigo va fallar tres ocasions que en la bona època de l’any passat haurien significat tres gols. L’assistent al col·legiat, a més, va xiular un fora de joc inexistent de Gayà quan el de Pedreguer enfilava l’àrea rival.

La primera part va ser molt entretinguda, amb ocasions per als dos equips. Més nombroses per al Getafe, però més clares per al València (encara que els locals estavellaren un baló al pal). Durant algunes fases el Getafe tancà als nostres a la seua àrea, perquè sempre clavaven la cama amb més intensitat (tanta, que van cometre un fum de faltes) i perquè alguns com Wass van errar massa passades aparentment senzilles.

Als 10 segons de la segona part, l’incombustible Jorge Molina (a qui duguem veient tant de temps que qualsevol diria que té 50 anys) va estar a punt de marcar en una jugada excepcional del Getafe, però el baló colpejà el cantó esquerrà de la porteria del València.

El partit continuà igualat, amb major domini dels blanc i negres però sense que el Getafe donés senyals de relaxació ni de deixar jugar. Continuaren les faltes, i quan aparegueren les faltes del València ho van fer també les targetes grogues (alguna excessiva, però bé).

Les ocasions del València a la segona part no van ser tan clares com abans del descans, però ens van permetre pensar que el gol podia arribar. I el gol arribà, però d’una forma que no imaginàvem. Gameiro, que ens ha donat ben poques alegries, i el VAR, del què podríem dir el mateix, es van unir. El resultat, un penal claríssim de Bruno (expulsat per segona targeta groga) que Parejo va convertir en gol.

Fins el final, una mica de patiment, perquè sabem que cal molt poc per crear-li perill al València, tot i tenir un jugador menys. Ahir, de fet, quasi tots els balons aeris sobre l’àrea de Neto van ser rematats o, si més no, prolongats per jugadors de blau.

Però al final va emergir la tranquil·litat de Parejo, la velocitat de Soler i la sort d’un Vezo que enllaçà un parell d’encerts que li van donar aire al València. El Getafe acabà baixant els braços, i en l’última jugada del partit Gameiro va poder marcar el segon gol.

Per fi el València enllaça dues victòries seguides. Per fi el VAR intervé en un partit en què juga el València sense perjudicar-lo. Per fi un baló d’oxigen per a una plantilla desanimada que ara tindrà un parell de setmanes per recuperar-se després d’uns dies intensos. El partit a Getafe va ser dur, però això va fer que la victòria tingués un sabor millor. F.A.


Vídeo resum del partit a Levante-EMV


11/08/2018

Soler i Mina lideren un equip que vol deixar arrere el malson

Foto Levante-EMV

El València va aconseguir la seua primera victòria del curs a Mestalla davant del Young Boys, un rival més que assequible -i amb nom de banda de pop per a adolescents- que fa dues setmanes va causar molts problemes als de Marcelino. La victòria no és massa significativa per l'escassa entitat del quadre suïs, però ara per ara, qualsevol equip podia ser un contrincant impossible (i, de fet, molts dels que han retingut punts contra els de Mestalla eren d'un nivell similar al dels groguets i negres).

Marcelino va sorprendre una mica posant a Mina de titular, i la jugada li va eixir redona. El gallec, a priori, és el quart davanter de la plantilla, però l'estat de forma de Gameiro i Batshuayi (que es mou entre la indolència i la depressió) i els dos gols que marcà contra l'Ebro li van donar la titularitat anit. El jove admirador de LeBron James ho aprofità, marcà dos gols i va ser un maldecap continu per a la defensa visitant.

Santi Mina no és un jugador veloç, no és especialment hàbil amb el baló als peus i sovint pareix que li falte serenitat per jugar la pilota amb el trellat que deuria. Tanmateix, té una virtut innegable: li posa moltes ganes a allò que fa i té una capacitat innegable de contagiar els companys del seu esperit lluitador.

Anit, el davanter es va veure secundat per un magistral Carlos Soler, que ocupà una banda dreta per la qual van arribar els tres gols del València. Entre els dos jugadors van provocar un fum de targetes grogues (cosa que té menys mèrit si tenim en compte que els visitants venien amb ganes de repartir colps a la destra i a la sinistra), i van mostrar una energia que no ha abundat en aquest inici de temporada.

Pel que fa al primer gol, això sí, cal comentar la jugada de Rodrigo. El davanter hispà-brasiler (l'estat anímic del qual tampoc és per llançar coets) va aprofitar el bot d'un baló llarg per enganyar el defensa que el sostenia a la seua esquena, va encarar l'àrea i va veure l'entrada veloç de Carlos Soler, que picà el baló de forma preciosa. La pilota s'estavellà al pal, però Santi Mina, molt ben col·locat, empentà a la xarxa.

El València, fidel a la seua trajectòria d'enguany, va baixar una mica els braços (tampoc és que abans estigués fent un grandíssim partit, però bé) i, entre falta i falta dels visitants, no va ser capaç de preveure que una jugada aparentment inofensiva del Young Boys acabà amb un llançament creuat que es colà entre moltes cames i el pal que quedava a la dreta de Neto.

Se'ns aparegueren diversos fantasmes (principalment, el dels 8 empats, el de les 0 victòries en partit oficial a Mestalla i el de l'expulsió de la Champions League), però una altra vegada la parella de la nit s'encarregà d'espantar-los. Carlos Soler centrà i Mina, poc abans del descans, marcà el segon gol amb un toc de punta de bota.

Després del descans el València continuà amb una superioritat que era cada vegada més clara però que tampoc donava per a confiar-se molt. No ho va donar fins que Carlos Soler combinà amb Rodrigo, xafà àrea i aprofità la pèsima defensa suïssa, que reculà i reculà pensant que passaria el baló a Santi Mina, per xutar creuat i batre el porter visitant.

El tercer gol, juntament amb el joc desplegat i les poques habilitats del rival, ens va permetre, per fi, relaxar-nos una mica. Ens va permetre fixar-nos, per exemple, en el patètic nou speaker de Mestalla, que té tanta gràcia com domini del valencià (ben poca). O en l'himne regional que, després d'unes setmanes, va ressonar a Mestalla. O en l'enuig de l'afició visitant, que no va acceptar massa bé l'expulsió d'un dels jugadors per una dura entrada a Coquelin.

El València pugué marcar algun gol més, el Young Boys llançà un parell de còrners i el partit acabà sense que la imatge de l'equip del Túria fóra brillant en cap moment, però amb una sensació que, com ja hem dit, no ha estat molt freqüent.

Els tres punts donaren aire als de Marcelino, però la victòria del Manchester a ca la Juve els deixa quasi impossible passar a la fase següent. Haurien de guanyar als italians al seu estadi i als anglesos a Mestalla. Sabem que és futbol i que pot passar qualsevol cosa, però siguem realistes: l'Europa League sembla el destí més probable.

Esta victòria no diu res, i no canvia la situació dolenta de l'equip. Tanmateix, encara no és tard per reaccionar a la Lliga. En qualsevol cas, el major problema del València no és el joc, tot i ser un, i gros. El major problema és l'estat d'ànim, la sensació que tots els jugadors estan molt per davall del seu nivell òptim. Esperem que la força i l'encert de Mina i Soler siga contagiosa, perquè si és així, els triomfs s'acabaran succeint. F.A.



11/04/2018

El València s'estavella contra el Girona, en un partit que hauría degut guanyar.

Foto levante-EMV
El València va patir ahir a Mestalla la derrota més injusta de la temporada, i potser una de les més injustes dels últims anys. Va perdre davant d'un Girona que va tindre, pràcticament, una ocasió (la del gol), mentre que els de Marcelino van crear perill com per a haver marcat quatre o cinc gols. No obstant això, ara l'escassa punteria d'uns davanters de capa caiguda, ara el VAR, ara un super-heroi anomenat Bono van impedir que els de Mestalla oferiren a l'afició la primera victòria de la temporada com a locals. Encara pitjor: el València no va poder ni tan sols empatar, com augurava la inèrcia de l'equip en una Lliga que a cada dia que passa està més costera amunt.

Marcelino va optar per Kondogbia i Coquelin al centre del camp, Wass al lateral dret i Mina i Rodrigo davant. Guedes, per fi, va tornar a l'onze inicial i l'equip ho va notar molt. L'empenta del portugués va ser fonamental per als blanc i negres, que en la primera part, especialment, van concentrar els atacs per la seua banda.

Els d'Eusebio Sacristán van eixir amb tres centrals i un mig del camp disposat a pressionar i a tenir la possessió. Als locals els costà una mica connectar amb el partit i mostrar una superioritat que, fins i tot en hores baixes, és clara vers el quadre català (sobretot quan Stuani ni Portu, els dos davanters titulars del Girona, no eren de la partida). Poc a poc, i amb més cor que cap, el València va anar tancant els visitants al seu camp, dificultant la seua eixida de baló i posant a prova a un porter que, si fóra pel partit d'ahir, entraria en la llista de futurs fitxatges dels millors equips d'Espanya.

És cert que van eixir a relluir aspectes negatius. Gayà va mostrar uns nervis que no havia tingut en tot el que duguem de temporada, i va poder veure targeta groga en tres ocasions. A la tercera, l'àrbitre no el va perdonar. Kondogbia i Coquelin, fiables com sempre (tret el que ara direm del primer) van estar una mica espessos en atac i els faltà claredat i verticalitat, i en defensa no van saber recuperar tants balons com de costum i van cometre faltes que no van causar més problemes perquè enfront no estava Messi ni Bale.

En aquest moment cal dir que el VAR està siguent cruel amb el València. Sempre que ha entrat en joc (si la memòria no em falla) ha estat per "perjudicar" al València. Ho pose entre cometes perquè podria pensar-se que el sistema de vídeo-arbitratge té alguna cosa en contra del València; però no, són els fets els qui són cruels. Ahir, Kondogbia va marcar un gol de rebot des de la frontal, i quan la parròquia ja ho havia celebrat, quan els jugadors gironins ja havien col·locat el baló al centre del camp, l'àrbitre anul·là el gol perquè en la centrada de Gayà que va precedir al xut de Kondogbia, el baló havia travessat la línia de fons.

Va ser molt cruel, però el València no es vingué avall i, abans del descans, tingué les ocasions més clares del partit. Una cabotada de Rodrigo que Bono va rebutjar sobre la línia de gol. Una doble oportunitat de Guedes i Mina que Bono i el travesser, de forma inversemblant, van impedir que es convertira en gol.

Al final de la primera part maleíem la mala sort i la inspiració de Bono, però el pitjor havia d'ocórrer als pocs minuts de començar el segon període. Kondogbia, el qui mai falla, va regalar un baló a la davantera del Girona quan intentava cedir a Paulista davant de la pressió. Neto va aturar el primer llançament, però no va poder fer res amb el segon: Pere Pons avançà els visitants. El València no va renunciar en cap moment, però el Girona va saber defensar-se molt bé, sobretot quan Doumbia, davanter, va abandonar el camp i entrà Alcalá, un defensa.

Rodrigo tingué una ocasió claríssima amb un xut fort des de dins l'àrea (que li va eixir, això sí, una mica centrat), i Mina va estar a punt de marcar amb una rematada de cap excepcional. No va ser suficient per batre un Bono imperial. Wass, mentre li durà la benzina, va pujar la banda d'una forma que hauria de servir de model a Piccini (tot i que el danès no va tancar massa bé el seu flanc).

En aquest moment cal parlar del que al nostre parer fou el gran error de Marcelino. Al minut 73 va llevar a Carlos Soler (poc inspirat, però sempre intens, compromés i fiable) i va entrar un Batshuayi que, pel que ha demostrat enguany, tampoc jugarà al Chelsea la temporada següent. Segurament l'afició esperava un canvi més ofensiu, però el pitjor va arribar quan Marcelino va decidir cremar les naus. Va clavar a Ferran Torres i a Gameiro per Coquelin i Wass, i com que Soler no estava, l'equip es va quedar amb tres defenses (més Ferran cobrint tota la banda dreta); Kondogbia al centre (Guedes, per l'esquerra, estava desfondat)  i una colla d'atacants que pràcticament no van tenir com rebre balons, perquè el mig del camp del València va dependre, durant uns minuts, de que Gameiro baixara a ajudar a Kondogbia.

Eixa mala organització, i els nervis i la impaciència lògica en un equip que enllaça els resultats que ha aconseguit el València, va fer que el Girona tingués, al final del partit, possessions més tranquil·les que en tota la segona part. Batshuayi va tenir una ocasió que no va saber completar, i Guedes va permetre, amb una falta ben llançada (sobretot tenint en compte la posició des d'on va llançar) que Bono es tornara a lluir. Va ser una manera bona, en tant que simbòlica, de concloure el partit: el porter marroquí va impedir que el València aconseguira res.

Segona derrota de la temporada, continua la mala dinàmica i el València entra en la UCI. L'afició va acomiadar els jugadors amb xiulits i dient-los que no mereixien la samarreta, però des d'aci tenim poc a retreure als futbolistes, almenys pel que fa al partit contra el Girona. És cert que si la imatge (i els resultats) d'encontres anteriors hagués sigut una altra, eixa reacció hauria estat distinta, però la derrota d'ahir no va procedir del meninfotisme ni de la falta de compromís. Nosaltres ho atribuïm, en canvi, a la manca de confiança, als errors de planificació, a la mala sort, a un error de qui quasi mai erra i a un porter que esta nit haurà protagonitzat els malsons de la major part dels atacants del València. F.A. 






10/31/2018

La fam de futbol de Mina salva el València a Saragossa.

Foto superdeporte
Santi Mina, després de passar-se un mes fora dels terrenys de joc per una lesió, tenia la necessitat de reivindicar-se com a davanter i com a home de gol. Una nit freda i plujosa a Saragossa va ser bon moment per a que el gallec demostrara que els dos fitxatges de luxe de l’estiu passat, Gameiro i Batshuayi, estan per darrere d’ell a l’hora de treure castanyes del foc. Mina tenia fam anit, i ausades que es va quedar a gust.

Jugaven els de Mestalla davant l’Ebro, que figura com a cuer d’un dels grups de Segona B, en el que juguen històrics com l’Alcoià o el Castelló; el mateix en el que milita el Mestalla. Un equip modest, sens dubtes, que amb 300 socis declarats va reunir quasi deu mil assistents a La Romareda per veure com s’ho feien davant un gran equip, un equip de Champions com és el València.

Tot i l’entusiasme, l’esforç i la disciplina amb la que l’Ebro va afrontar la partida, la superioritat del València era explícita. Quant a possessió, quant a control del partit, quan a desplegament sobre el terreny de joc, quant a destreses individuals dels jugadors; la cosa estava clara i el València atacava mentre l’Ebro es defensava.

Passa, però, que ja ho sabem, que aquest València té la metxa artillera banyada. Traduir el control del partit en ocasions de gol és ja una altra cosa, i convertir en gol les ocasions és, a hores d’ara, quasi una quimera. Si de cas els de blanc aconseguien disparar entre els tres pals -cosa poc freqüent en el que portem de temporada- allí estava Salva de la Cruz, un porter veterà criat a Paterna.

Faltava -i faltarà durant un mes- Dani Parejo, i el seu paper va ser assumit per Carlos Soler amb encert. Van jugar joves no habituals com Kangin Lee, sempre interessant, i Alex Blanco. També altres ja més foguejats com Jaume, Lato o Ferran, però els qui tenen la missió de fer els gols que aprofiten per a guanyar els partits tornaren a fallar. Gameiro va entropessar amb Salva, però Batshuayi va tornar a ser extremadament decebedor. L’home lluita, sí, però poca cosa més. I si es tracta d’armar la cama per disparar a posta, la cosa resulta més que preocupant.

Tot i que el València jugava amb un home més per expulsió d’un defensor de l’Ebro, van ser els aragonesos els qui es posaren per davant. El domini dels de Marcelino no havia fructificat i passà el que havia de passar: una falta lateral, Lato s’esvara en el moment menys oportú, i un contrari rematà de cap completament a soles i a boca de canó, sense que Jaume pogués fer res.

El partit es posava costera amunt i l’amenaça de fer un ridícul dels que es recorden llastava les cames i el cap dels de Mestalla. La idea d’haver de resoldre a casa un resultat advers a Saragossa va instal·lar-se al cap dels aficionats, a eixes hores ja farts de que el seu equip no els hi done una alegria ni davant un Segona B.

Aleshores va ser quan va aparèixer Santi Mina. Una pilota en profunditat de Lato, el galleg controla amb classe, driblà el defensor i la va col·locar en els centímetres que hi havia entre la manopla de Salva i el seu pal esquerre. Poc després, un centre a la frontal de la menuda de Waas, i de nou el jove gallec rematà de cap amb força superant la pressió del defensor.

Prova superada, doncs. Però... amb penes i treballs. Dissabte el Girona visitarà Mestalla, i Santi Mina haurà de ser de la partida, sí o sí. Tot i que això implique deixar els grans fitxatges de l’estiu a la banqueta o a la llotja. Així estan les coses.

10/28/2018

El València pateix una crisi seriosa, i Marcelino ha de trobar solucions.

Foto Superdeporte

Si açò no és una crisi, que algú ens explique què ho és. El València Club de Futbol, en la temporada en què complirà cent anys com a club, ha guanyat un partit dels deu primers que ha disputat. No ha jugat com Déu mana més que una estona contra el Celta, una altra a Old Trafford i un parell de minuts aïllats en algun partit. La resta ens ha arribat a recordar, per moments "anys daurats" de Neville, Prandelli i companyia. 

Sí, és una exageració; aquest València és molt més segur, més seriós i menys vulnerable que el d'aquella colla de presumptes amics de Peter Lim que arribà a dirigir a l'equip però, sincerament, la situació convida a la hipèrbole. 

Per norma general el que ens ha provocat l'equip ha oscil·lat entre el patiment, l'avorriment, l'ira i la vergonya, tot un conjunt d'emocions negatives que conflueixen per proporcionar al seguidor valencianista 90 minuts d'emocions intenses, dolentes però intenses. Això cal reconèixer-ho, encara que siga per l'enuig: un es sent viu quan maleeix els errors dels jugadors del seu equip, la manca d'intensitat, la incapacitat per fer coses que, pensem, són més que capaços de fer.

Tanmateix, hi ha bones notícies. D'una banda, tot i només haver guanyat un partit, l'equip només n'ha perdut un altre; no és poca cosa, ja que ha jugat contra Barça i Atlètic de Madrid. D'altra, la resta d'equips es mouen en uns registres que també estan per baix de les seues expectatives, per la qual cosa dues o tres victòries consecutives col·locarien als de Mestalla en la zona noble de la classificació. 

Ahir a San Mamés hi hagué una altra bona notícia: l'Athletic de Bilbao és, ara mateix, molt pitjor que el València. Quan San José, en acabar el partit, li va dir a un periodista a peu de camp que el seu equip havia estat bé, els membres de Numeradadescoberta vam pensar que, si això era així, el jugador hauria d'haver afegit que el partit dels de Marcelino havia estat magistral. 

El València, siga com siga, va ser millor que els blanc i rojos durant la major part de l'encontre. Va tenir ocasions més clares, va tenir un poc més d'encert i va cometre una mica menys d'errors. Això no significa que fera un bon partit, però pensem que, si algú va merèixer la victòria, eixe fou el València. 

Dels de Marcelino, només Gayà va fer un partit decent, evitant sempre les envestides de Susaeta i Capa i pujant la banda quan va poder. La resta, un poc en la seua línia. Potser millor que altres dies, perquè cap jugador va regalar cap gol ni va fer cap penal infantil. Ens aconformem amb poc. 

Batshuayi va tindre una pilota ben fàcil per al killer que (se suposa) és, però les tres coses que havia de fer (controlar, córrer i llançar a porteria) les va fer malament.  Kondogbia va intentar-ho des de fora de l'àrea, i el baló se n'anà per ben poc. Els locals, ben poc, menys que el València, diríem. 

A la segona part, els de Berizzo van eixir amb una mica més d'intensitat i el mateix encert. El València seguia amb eixa actitud, entre poregosa i torpe, que ens duu per este camí d'empat rere empat. Gameiro va entrar per Batshuayi, castigat per rebre una groga injustificada, i el francés va tenir una incidència en el joc només comparable a la del belga. Rodrigo va tocar amb encert un total de quatre o cinc balons en 90 minuts, i, tot i així, va ser qui més perill creà, amb una jugada per banda dreta i amb una rematada de cap. 

En qualsevol cas, el partit acabà com solen acabar els xocs d'esta temporada: amb una rendició tàcita dels dos equips que, a partir del minut 85, semblen dir "ara no foteu!", i comencen a caminar lentament quan són canviats, a ocupar un minut amb cada falta... Ah, les faltes: n'hi hagué un fum, a San Mamés. De segur que això va contribuir a que el partit fóra tan horrible com va ser. 

Els seguidors mirem els finals dels partits amb sensacions previsibles, entre la indignació per no veure un esforç major i la por que els rivals li "furten" a l'equip el punt que l'empat proporciona. Tenim por al final, perquè si el rival és millor que el València, el punt és un premi considerable; i si és pitjor, perquè la derrota seria una humiliació. 

Així, el xiulit del final, com ahir a San Mamés, causa una sensació agredolça, entre la decepció i la sensació que "almenys no hem perdut". 

A Numeradadescoberta, ho diem ja, recolzem a Marcelino. L'any passat va fer-se mereixedor d'un crèdit que, en la nostra opinió, hauria de durar un parell d'anys. Ara bé, això no implica que critiquem a l'equip, que diem que moltes coses no ens agraden. I si critiquem als jugadors perquè no corren o perquè no juguen bé, indirectament critiquem a Marcelino, perquè pensem que podria ser més exigent, posar altres jugadors, etc. 

Confiem en l'entrenador, però cada vegada queda més lluny la part alta de la classificació, cada vegada l'estat d'ànim (de l'equip i de la parròquia) és pitjor, i cada vegada resulta més llunyana la imatge d'equip fort i efectiu que tenia el València l'any passat. Continuarem esperant, no tant per fe o per un pronòstic basat en dades, sinó perquè, com a aficionats, podem fer poc més. F.A.