miércoles, 22 de febrero de 2017

Una victòria treballada... i quant de gust dóna guanyar-li al Madrid.

Foto Levante-EMV
Poques coses agraeix més la parròquia de Mestalla als seus jugadors que veure’ls vèncer al Reial Madrid. És, ha sigut i serà un equip antipàtic, que sempre ha mirat per damunt del muscle als demés, que sempre ha fet valdre ser l’equip del govern i dels governants de Madrid, i que se’n ha beneficiat històricament del favor del Col·legi d’Àrbitres. Allò d’així, així guanya el Madrid no és un invent d’una ment enfervorida, no; és una realitat que els que ja tenim més anys dels que voldríem hem viscut tota la vida. Afortunadament ahir el col·legiat no va ser determinant, però va xiular coses com per a dubtar de la seua voluntat de ser imparcial. Podem dir, si més no, que cada vegada que va dubtar, va xiular allò que afavoria als de Zidane.
No importa, allò realment rellevant és que el València de Voro va sumar tres punts més a la casella; que van dos partits consecutius guanyats contra rivals d’entitat, i –allò que és més important- que l’equip va recuperar sensacions d’equip consistent que va jugar ràfegues de gran qualitat. A més a més, una darrera anotació que cal remarcar: ahir, Mestalla va ser un gran estadi de futbol, amb una afició connectada amb el seu equip, una afició que va patir moltíssim, com sempre, però que va fer-ho amb orgull pels colors i pel compromís de l’equip.
No imaginàvem que anava a ser un partit senzill, i abans de començar els més pragmàtics haurien signat un empat o una derrota honorable que no trencarà la inaugurada recuperació de l’equip davant els lleons bascos de Valverde. I mira per on, abans del minut 5 el València va fer pujar el primer gol al marcador [pot ser el gol de la temporada, obra de Zaza] i tres minuts després el xilé Orellana va establir el 2-0 al marcador. La grada no donava crèdit i victorejava feliç els jugadors, particularment els dos nouvinguts en gener, els que amb els seus gols i el seu joc reforçaven la idea de que aquesta vegada sí, aquesta vegada la secretaria tècnica ha fet diana amb els fitxatges.  
El València havia eixit del vestidor amb la idea de colpejar el Madrid i les dues primeres vegades que va acostar-se a la porteria de Navas, els primers dos trets, van significar dos gols. Els de Zidane no donaven crèdit, què estava passant? Ells que són els líders amb una única derrota en la campanya lliguera es trobaven dos gols per sota només deu minuts després d’haver començat el partit.
Zaza en punta, amb Orellana per darrere, entre línies, amb Nani per l’esquerra i Munir per la dreta, amb Enzo i Parejo pel mig camp lluitaven amb ganes no sols amb la defensa morada castellana, sinó amb un centre del camp de luxe: Modric, Casemiro i Kroos. Quasi res. I davant la dinamita de Zidane: Cristiano, Benzema i James, després substituït per Bale. Van posar a prova la defensa dels de Mestalla: atacant especialment per la banda de Joao Cancelo, però exigint al màxim a Gayà, Garay i Mangala [magnífic de nou], van posar a prova a Diego Alves, i el brasiler anit sí, anit va estar com d’ell s’espera, imperial.
Cal veure jugar al Madrid. Va sotmetre a un setge al València, especialment a la segona part de l’encontre. Al descans els morats havien marxat amb un per a d’ells esperançador 2-1, mercè un remat de cap de gran qualitat de CR7, a passe mil·limètric d’eixe excel·lent lateral esquerre que és Marcelo.
Mentre que en la primera part el València va batre’s amb ordre i intel·ligència, en la segona els seus jugadors van tirar d’orgull, de ganes, d’esforç fins a exhaurir-se. El Madrid va fer-se l’amo del partit, però la solidaritat i el desig de vèncer així com el compromís amb la causa va aportar un plus de capacitat i de benzina per mantindré el marcador inalterable. La grada animava amb una intensitat que en altres èpoques era l’habitual, però que fa temps deixà de ser-ho. La lesió de Nani, i els canvis d’Orellana i Zaza van donar entrada a Soler, Siqueira i Suárez. Els onze homes que quedaven amb la samarreta blanca, amb Parejo i Enzo traguen forces d’on no en quedaven, i la defensa en la que novament destacà Mangala, tot i estar la resta a gran nivell, aconseguiren aguantar el setge ferotge del Madrid. Amb una pressió asfixiant, amb canvis de joc d’una banda a l’altra, amb penetracions pels laterals, amb pilotes interiors, enrabiats com estaven els de Madrid veient que el temps passava i no aconseguien foradar la meta valenciana, els de Voro resistien i el públic els encoratjava a aguantar fins el final.
Quatre minuts després d’arribar al noranta, amb un darrer córner que va fer tremolar a molts, l’àrbitre va xiular un final que va resultar apoteòsic. És molt el que l’afició blanc i negra ha patit a Mestalla, i ja era hora de tindre una alegria de les grosses. Bona va ser la de diumenge passat, sobre el Bilbao, però la d’anit, ai, la d’anit havia sigut sobre el Madrid, un Reial Madrid que bona part dels seguidors valencianistes volen veure perdre si juga contra qualsevol equip, ja siga d’Espanya, d’Europa o d’un altre sistema solar.

Ara, a pensar en l’Alavés al que cal visitar dissabte. Molt poques hores per a la recuperació, com va dir Voro en roda de premsa. No cal pensar en res més que en el proper partit, així que alegria per la victòria contra el Reial Madrid, però demà a treballar per a intentar sumar tres punts més a Mendizorroza. 

domingo, 19 de febrero de 2017

El València es va berenar els lleons bascos.

Foto Levante-EMV
La victòria del València, ahir diumenge, contra l'Athletic de Bilbao, ens va sorprendre a tots. Si hi ha algú que hagués pensat, després del ridícul contra l'Eibar i la decepció contra el Betis, que el València anava a guanyar als bilbaïns i, a més, mereixent-ho, li haurien pres fàcilment per boig. Però si en alguna cosa hem insistit em aquest bloc (a més del patetisme de molts partits, clar) és en la irregularitat de l'equip.

Ahir, la moneda es llançà a l'aire i, per sort, va eixir cara. El València va fer un partit molt competitiu, va ser millor que l'Athletic de Bilbao, i va vèncer. És cert que als de Voro els beneficià extraordinàriament la lesió d'Aduriz (aplaudit quan va entrar al camp i quan el va abandonar per l’afició valencianista) quan el seu equip havia fet tots els canvis, però no ho és menys que en eixe moment el València ja guanyava per 2-0 i, repetim, de forma merescuda. A més, en un partit dolent, el València, ni contra 9 jugadors és capaç de fer alguna cosa de trellat. 

L'Athletic començà fort i intens. Ja havia advertit Valverde que un dels seus objectius era colpejar primer. Potser es deu a que coneix un poc al València i a Mestalla i sap què, quan les coses es posen malament, l'afició comença a murmurar (i a xiular, si es dóna el cas) i l'equip visitant ja té gran part de la faena feta. Però el cas és que el València no es va fer enrere, va respondre amb un parell d'aproximacions. Cal tenir en compte que ni Aduriz ni Iñaki Williams van ser titulars (segurament per la càrrega de partits de competició europea); qui sap si les coses haurien estat distintes amb ells des de l'inici al terreny de joc.

El primer esglai el vam patir els aficionats locals, quan Lekue es va quedar sol front a Alves amb una bona diagonal; el porter brasiler, que dóna, certament, mostres d'inseguretat quasi cada partit (sobretot quan ha d'eixir de sota els pals, i amb el baló als peus) va fer una gran parada. Va ser providencial, perquè a la jugada següent, Enzo Pérez i Zaza van furtar un baló en camp rival que arribà al nou jugador xilè del València, el qual va veure l'arribada de Nani, que rematà al primer toc al pal llarg. El primer gol va pujar al marcador, i les coses tenien bon aspecte. Els plans d'Ernesto Valverde s'havien vist frustrats, perquè l'afició estava molt connectada a l'equip.

El València va continuar fent un joc acceptable, pressionant i amb un mig del camp amb molta presència. Enzo va recuperar molts balons, va donar eixida senzilla a l'equip quan tenia l'esfèric i va descongestionar de forma molt intel·ligent el joc en un parell d'ocasions. Gran partit de l'argentí, ben acompanyat per Parejo, que si bé no va estar espectacular (en concret va fer una de les seues -una pèrdua innecessària en camp propi per retindre massa el baló- que va causar una clara ocasió dels "lleons"), sí va tenir un paper essencial en el domini valencianista, especialment en la segona part. Vora la mitja hora de joc, Laporte va ser substituït per Etxeita lesionat.

En eixa fase començarem a veure a Orellana, que va donar mostres de coses que havíem patit en veure'l jugar contra el València. La seua presència a la mitja punta (en una posició que s'havia perdut en aquesta última època) és un perill gairebé constant, i encara més, la seua qualitat i mobilitat fan que quasi sempre estiga disponible per combinar. Però sobretot és precís reconèixer el bon encontre de Simone Zaza, que havia tingut tres partits fluixos però ahir va demostrar per què té bones referències: va lluitar els noranta minuts, recuperant fins i tot diversos balons, va saber combinar quan hagué de fer-ho, va ser una referència a la punta d'atac i va ser capaç de generar ocasions clares. Una d'elles significà el segon gol del València, després d'una gran combinació a un toc que acabà amb una passada de Munir a l'italià què, davant Iraizoz, xutà ras i pegat al pal: a la seua celebració s'hi va veure més ràbia que alegria.
Va ser important que el gol arribà just abans d'anar als vestidors, després d'un parell de jugades d'anada i tornada que feien pensar que un error eixiria molt car.

A la segona part, el València va començar posant un poc de tranquil·litat. No tenia pressa, el marcador era inusualment còmode. Vam veure que les coses podien canviar quan Valverde va fer el que en pòquer seria un "all in", i esgotà els tres canvis al minut 55 posant sobre la gespa a Williams i a Aduriz. Ara bé, l'aposta li va eixir malament: a la segona carrera, Aduriz es va haver de retirar lesionat després de, sembla, una punxada. L'Athletic es va veure amb un jugador i dos gols menys que el València. I ací va començar una mena de rondo gegant per tot el camp, amb els locals moguent el baló i l'equip rival perseguint-lo.

En ocasions el València va semblar pecar d'una certa manca d'ambició, amb combinacions porter-defensa-porter excessives, però realment no es pot dir, ni molt menys, que renunciara a crear perill, sobretot al contracop: l'objectiu era atraure als jugadors de l'Athletic al camp propi i eixir ràpidament, i no es pot dir que no donés resultat. Orellana continuà repartint joc en atac amb molt de criteri; Zaza pugué plantar-se sol davant Iraizoz, però els centrals bascos van estar ràpids. També Nani ho va intentar entrant des de la banda dreta. Munir va ser dels més actius, si bé no es pot dir que tinguera un gran dia: tot i estar sempre oferint-se, sempre passava alguna cosa en els moments decisius que impedia el gol.

La defensa, per la seua banda, va estar raonablement bé. Mangala, que s'està erigint en un dels ídols de la parròquia (per les seues aptituds però també pel seu compromís) va estar imperial. Garay una mica menys, però no va desentonar i va treure el baló amb seguretat. Montoya també jugà bé, i fins i tot Siqueira va tenir una aportació acceptable.

El València només va veure prop el gol rival amb una jugada d'autèntica fantasia d'Iñaki Williams. La veritat és que paga la pena veure la repetició, perquè amb un toc d'esperó va fer-li un barret a Garay dels que l'argentí recordarà durant un temps... Alves, però, tornà a ser decisiu amb una parada molt meritòria al xut creuat del ràpid jugador de l'Athletic. Els visitants van acabar penjant balons a l'àrea amb poca fe i menys criteri, i van ser els locals els qui estigueren més a prop de marcar, especialment amb un xut creuat de Zaza.

Cal assenyalar que la victòria no va servir per fer desaparèixer les crítiques contra la gestió. Els aficionats es recordaren especialment de l'afer Kempes, que no ha vist renovat el seu contracte com a ambaixador del València. Estos tres punts, almenys, donen una mica d'aire a tots, i ens permeten somniar amb un bon partit dimecres vinent contra el totpoderós Reial Madrid. És una quimera, certament, però el que sí que podem dir és que serà determinant quin València es presente front als de Zidane, si el doctor Jekyll o Mr. Hyde. Veurem de quin costat cau la moneda. F.A.


sábado, 11 de febrero de 2017

Un punt que ens allunya del barranc [i nosaltres no som Zozulya].

Foto Levante-EMV
El València va aconseguir un empat a Sevilla, al camp del Betis. D’això en parlarem, clar a aquesta crònica. Però, no podem obviar que l’equip andalús, tan popular com és a la seua ciutat, ens ha resultat sempre simpàtic. Tant i més, quan és la bèstia negra dels “palanganes” del Sevilla, eixe club tan desagradable i tan poc estimat per l’afició valencianista.

A parer nostre, allò més preocupant del partit del València amb el Betis a Sevilla no es va veure durant els noranta minuts de joc, sinó abans que l'àrbitre fes el xiulit inicial. Els jugadors de l'equip andalús van eixir al camp amb una samarreta amb la llegenda "Todos somos Zozulya", en recolzament del jugador ucraïnès que ha vist frustrada la seua cessió al Rayo Vallecano perquè una part importantíssima i clarament majoritària de l'afició vallecana (és a dir, no només els Bukaneros) es va oposar fermament a l'operació per l'obert recolzament ideològic i econòmic del futbolista a grups nazis del seu país. Plou sobre banyat al camp del Betis, on s’ha victorejat a un mal tractador com Rubén Castro, cantant consignes contra la seua víctima i insultant-la greument amb càntics de part de l’afició. Una pena lamentable per a un equip que sempre ens ha caigut molt bé.

Cal dir a les coses pel seu nom, així què deixem-ho clar ara que ha esclatat el cas Zozulya: la ideologia nazi no és una ideologia com qualsevol altra, una ideologia a tolerar. No som equidistants, ni relativistes. Qui nega els drets humans i el respecte a altres persones, fins al punt de promoure la violència, a causa de la raça, la religió, la nacionalitat, l'orientació sexual o qualsevol de les circumstàncies que ens defineixen com a persones, no mereix la menor tolerància.

Hem d’afegir que el paper de la premsa i dels grans mitjans espanyols ha estat francament nefast en aquest assumpte, publicant mitges veritats (han arribat a dir que les informacions eren falses, negant evidències palmàries, o que només sectors radicals del Rayo s'oposaven al fitxatge) i opinions perilloses (comparant l’oposició al jugador nazi amb la hipotètica envers un jugador per ser homosexual). Javier Tebas, obert ultradretà de Fuerza Nueva, no ha tardat a mostrar el seu suport i a anunciar accions legals (¿?) contra determinats sectors de l'afició del Rayo. El volem ben lluny, a Tebas. Però el més significatiu ha estat el recolzament de la plantilla del Betis, l'altre dia en roda de premsa i ahir a l'estadi. Quan diuen "Tots som Zozulya", volen dir que tots són nazis? O només que cal que es respecte que un jugador siga promotor de la violència política? No es pot blanquejar el feixisme, no es poden tolerar ni els moviments supremacistes i antidemocràtics ni a qui els recolza, ni ací ni en qualsevol altra part del món. Ja n'hi ha prou. 

Pel que fa al joc, que de futbol ja estem parlant fa estona,  val a dir que el València va fer una altra cara distinta i millor –no era difícil- que la de la setmana passada davant l’Eibar. Més seriós en el centre del camp amb Suárez, Parejo i Orellana, tot i que Ceballos va donar faena a tort i dret, i va mantindré en funcionament la medul·lar del Betis. La defensa, també més consistent però sense deixar de concedir ocasions als andalusos. Rubén Castro va moure’s amb massa facilitats i a punt va estar de donar un disgust a la parròquia blanc i negra. Alves, regular, que darrerament sembla haver entrat en una fase de baixa efectivitat. Ahir va fer una eixida que no era ni a per garrofes, va ser com un passeig temerari que la defensa va saber conjurar amb penes, treballs i una miqueta de sort.

Davant poca cosa, francament. Mina, lluitador com sempre, però Munir i Nani molt, però que molt per sota de les prestacions que d’ells s’esperen. Se suposa que són jugadors que han de generar ocasions i perill, que han de saber buscar-se la vida i –arribat el cas- treure d’on no n’hi ha. Doncs no, ni de bon tros. Orellana no és que aportara massa, que l’home està acabat d’arribar, però va oferir millors sensacions que el portuguès i el xicot que vingué del Barça. Tampoc Zaza, els minuts que va jugar, va elevar-nos les pulsacions. Caldrà tindre paciència amb ell, i esperar a veure què pot oferir, però de moment la sensacions són també decebedores.

L’àrbitre va donar-nos una prova més del poc de  pes del València en instàncies federatives. Va engolir-se un penal en l’àrea bètica que van veure tots els espectadors que hi havia al camp. L’equip que va guanyant la Lliga per penaltys en contra va veure com el col·legiat es menjava una mà clamorosa que va interceptar un remat de Montoya que tenia molt bona pinta. No es tracta de dir que ens va fer perdre el partit –que va acabar amb un resultat ajustat als mèrits de cada equip, si hem de ser sincers- ni de fer-nos els ploricons, però el que està bé, està bé. I l’evidència empírica és que al València el Col·legi d’Àrbitres i la Federació Espanyola de Futbol el prenen pel pito del sereno.


Veurem què passa el diumenge vinent a Mestalla davant l’Athletic Club, i dimecres davant el Madrid. Ara bé, amb arbitratges com els d’ahir la cosa no serà fàcil. De moment esperem que els resultats dels tres cuers acompanyen i que el puntet d’ahir a Sevilla ens allunye un poc més del barranc. 

domingo, 5 de febrero de 2017

Ridícul i vergonya en Mestalla. On està Peter Lim?

Quina nit més trista la d’anit a Mestalla. Tant va ser de demostrativa que el València és un equip pràcticament en fallida, que els aficionats van anar marxant en silenci des dels inicis de la segona part, quan el seu equip era estomacat, destrossat i humiliat per un equip modest com l’Eibar, que semblava un gran d’Europa, un Bayern de Munich, un Manchester United, o un Barça en la seua millor versió. Ni tan sols quan l’àrbitre va xiular el final van aparèixer més que uns pocs mocadors blancs a la grada; la poca gent que ja quedava en elles estava tan enfonsada com l’esquadra dirigida per Voro, i va marxar cap a casa rossegant una idea que l’entrenador després faria explícita en la roda de premsa: que el descens és una possibilitat real i que és en les mans dels jugadors en les que està evitar-lo.

La d’anit va ser una pallissa de les que fan època, i no sols pel marcador. Pitjor que el lluminós va ser el joc de l’equip. El joc per parlar d’allò que els de casa van intentar fer amb la pilota. Ni Zaza, una referència en punta a la que els seus companys van remetre pilotades sense més criteri que intentar que sonara la flauta per casualitat, i sense que el xicot mostrara la menor capacitat per a buscar-se la vida i generar accions de perill. De fet, en una única ocasió, Zaza va rematar una preciosa pilota servida des de l’esquerra per Gayà, però ni tan sols va trobar porta. Ni Orellana, que a penes va poder passar del mig del camp quan va debutar després del descans, van aconseguir que el València rematara entre els tres pals més que una ocasió.  Precisament amb una vaselina del xilé. Res, anit, pel que fa al futbol, de forment, ni un gra.

Res de futbol pel que respecta al València, perquè l’Eibar, com en tantes altres ocasions passa quan equips dels considerats modestos s’enfronten a aquest València del nostres pecats semblava el Brasil de Pelé. Tots els seus jugadors, sense excepció, semblen virtuosos solistes que conformen una simfònica de campanetes. Calia fregar-se els ulls per a veure els jugadors de Voro córrer sense criteri darrere els bascos, calia constatar com era impossible treure la pilota jugada des de darrere, comprovant una vegada i altra que el teua-meua entre Alves, Mangala i Garay acabava sempre amb una pilotada a seguir sobre Zaza. L’italià no feia una altra cosa que saltar, no massa per cert, per a intentar tocar sense arribar a controlar la pilota i veure com aquesta anava als peus d’un defensor basc. Contràriament, els de Mendilibar eren precisos, contundents, verticals, ferotges, davant un grup de xicots amb la samarreta blanca que donaven la impressió de ser un grup d’aficionats poc avantatjats, i sense massa entusiasme per divertir-se amb el joc.

Les absències d’Enzo, Parejo, Munir i Nani es van fer sentir. El centre del camp valencià clamava al cel. Ni Medrán, ni Soler –expulsat per una acció tan innocent com severament castigada per l’àrbitre- ni encara menys Suárez, van aportar a l’equip més que insolvència i van ser superats durant els 93 minuts pels bascos, que apunt van estar de fer-los una maneta que hauria entrat en la història negra d’un Club propietari de la sala de trofeus de Mestalla, i d’una afició que no mereix aquest maltracte, aquesta inoperància i aquesta desídia que està demostrant el propietari: el senyor Peter Lim.

Pràcticament és impossible salvar a ningú dels jugadors que anit va fer tan immens ridícul sobre la gespa del vell Mestalla. Alves no parà el penalty, ni cap altra pilota complicada dels de Mendilibar. Garay s’havia deixat les ulleres a casa i va mesurar mal en dos o tres ocasions que van recordar l’errada de Mangala a Las Palmas; després va rebre una groga que era la seua dimissió a jugar dissabte vinent a Sevilla, front al Betis. Mangala va ser més guerrer que els seus companys i el vam veure lluitant encoratjat per pilotes molt lluny del seu territori natural, però sense efectivitat. Gayà, junt a Mina, van ser incapaços de controlar les entrades per la seua banda del lateral basc Ander Capa. Montoya va aportar algunes incursions, però va ser tan vulnerable com la resta de la defensa, venuda per un centre del camp del tren de la bruixa, que no espanta ni als més menuts. Pedro León, que sempre demostra gran qualitat a pilota parada ens va tindre amb el cor en un puny tot el partit, sense que ningú el neutralitzara. Del centre del camp ja hem dit el que es pot dir, però és necessari destacar negativament Mario Suárez: qui el va fitxar i per a què? Aquest xicot és una caricatura, un pes mort que no sols no aporta, sinó que resta a la quadrilla. Davant, Mina, mogut com sempre, però poc aprofitable, i Cancelo, ai, Cancelo. El portuguès sembla desaparegut, amb la pólvora banyada des que va filtrar-se l’interés del Barça pels seus favors. De Zaza poc es pot afegir al que ja hem dit.

Conclusió: no, no ens fem il·lusions. Van guanyar-se dos partits i de seguida vam veure com les campanes tocaven a glòria. Doncs no, la realitat és que anit, a Mestalla, les campanes tocaven a mort. I Peter Lim a Singapur, preocupat per la resta dels seus negocis. Els aficionats, mentrimentres, vam acabar de buidar Mestalla rossegant allò tan conegut de vergonya, cavallers, vergonya.   



martes, 31 de enero de 2017

Massa càstig a Las Palmas

Foto Levante-EMV
La recuperació del València no està assegurada. Las Palmas va guanyar ahir amb claredat als de Voro en un partit sense massa emoció des de l'inici de la segona part. L'equip dóna símptomes de millora, lluita amb dignitat i planta cara en gairebé tot moment, però està molt lluny de ser un equip que sotmeta els seus contrincants, com cabria esperar d'un conjunt que, sobre el paper, vol estar entre els sis o set primers classificats. 

Es podria dir, no obstant això, que alguns jugadors sí que es comportaren com el València d'esta última època ominosa. Parejo va estar particularment indolent (el seu joc i la seua intensitat van deixar molt que desitjar, però si ens fixàrem en les pilotes parades que va posar en joc, el regalaríem al primer equip que s'oferira a pagar-li la fitxa). Alves no va estar especialment encertat (el primer gol, quan el València tenia el partit en una situació relativament còmoda, va ser per un xut en què pugué fer més). Munir va estar més desdibuixat que de costum, i a més, va ser expulsat per dues grogues molt innecessàries. Cancelo va errar moltes passades en una zona (la defensa) molt perillosa, donant lloc a situacions de risc. I Mangala va cometre un error incomprensible que posà punt i final a les possibilitats (en eixe moment, ja escasses) del València en el partit. 

Els de Quique Setién són un equip que juga bé al futbol, que no rifa balons i que, prop de l'àrea rival, trena unes combinacions envejables. Així va començar, dominant el xoc clarament, però amb un València ben plantat en defensa, que tenia certa tranquil·litat (la que donaven, certament, les dues últimes victòries). I tot millorà quan Enzo Pérez va obrir un excel·lent baló en profunditat per a la carrera de Gayà, que després de guanyar l'esquena al lateral local, va veure com Santi Mina entrava pel centre i posà un baló ras que el davanter només hagué d'empentar. Tercer gol del gallec en tres partits. 

La defensa del València va estar seriosa a la primera part, excepte per dues relliscades de Garay que estigueren a punt de donar-nos un disgust. No hi hagué massa ocasions, però el partit no va ser avorrit. Nani no va aparèixer massa, tampoc Munir, i Carlos Soler arribà molt menys que altres dies a l'àrea rival. No es podia dir que el València estiguera fent un gran partit, però estava tranquil. Ara bé, tot acabà quan Jonathan Viera, que per partits com el d'ahir, no tardarà a anar convocat a la Selecció, va treure's un llançament magnífic en l'únic espai que va trobar en pràcticament els primers 45 minuts. El baló entrà pel primer pal, però Alves no arribà, potser per certa negligència. La primera part acabà amb Enzo lesionat i desquiciat per Kevin Prince Boateng, i amb el València desorientat. 

Als pocs minuts de començar el segon període, Munir va veure una targeta per agafar a un rival en carrera. Al minut següent, arribà tard a un baló disputat, de forma que colpejà amb força la cama d'un rival. Segona groga i expulsió al minut 50. Ja temíem que els 40 minuts que faltaven serien un patiment. No obstant això, el patiment i la incertesa per si el València aconseguiria conservar un punt van durar ben poc. Després d'un gran canvi de ritme de Viera, aquest va provocar una falta a uns 25 metres de la porteria. Lemos, un central de qui no teníem massa referències, va fer un llançament senzillament espectacular, i Alves, aquesta vegada diligent, no va poder arribar. 

El València havia de reaccionar, havia d'alçar-se si no volia que el partit s'escapara. Però en eixes arribà una centrada aparentment inofensiva cap a la zona de Mangala, que va fer no sabem ben bé el què (rebutjar el baló, en qualsevol cas, no), de forma que la pilota arribà mansa a Boateng, que només hagué de superar a un Alves totalment vençut. Recomanem veure la repetició, nosaltres no vam saber si Mangala va relliscar, si va mesurar mal, si té algun problema de visió o què, però l'acció va ser tragicòmica. 

En eixe moment, al minut 61, va acabar la competició, i començà un altre partit. Un partit en què el València només intentava demostrar que li quedava certa dignitat i que no anava a deixar-se anar, malgrat el marcador. Va tenir alguna ocasió, l'àrbitre va xiular un fora de joc erroni que va impedir Santi Mina quedar-se sol davant Javi Varas, Zaza va protagonitzar un parell de jugades interessants... Les faltes llançades per Parejo, com ja hem dit, van ser desesperants. Roque Mesa (que ha estat en l'òrbita valencianista) va donar tanta guerra al mig del camp (i tanta llenya), que no costava imaginar-lo, amb eixe bigoti i eixe monyo, com un repentinat falangista d'una sère de Tele5. 

Els tres minuts d'afegit van ser un no res, una prolongació innecessària d'un partit que ja havia oferit tot el que podia oferir. El València va perdre de forma justa, però potser els tres gols en contra van ser excessius per al que es va veure al terreny de joc. La imatge no va ser, ni de ben lluny, tan negativa com la de partits de 2016, però encara queda molt, no es pot confiar en que eixa etapa oscura haja quedat definitivament superada. Dissabte vindrà l'Eibar a Mestalla a posar-ho a prova, i esperem que es veja a un València més centrat, on tots els jugadors posen el mateix interès i intensitat. Si això ocorre, la victòria sembla més que possible. F.A.