domingo, 25 de septiembre de 2016

Voro, tan efectiu com el senyor Llop.

En la pel.lícula Pulp Fiction, Jules i Vincent són dos pistolers que pateixen allò que podríem dir un “accident de treball”: Vincent dispara per error sobre un lladre de tres i no res al que portaven en el cotxe. Calia desfer-se doncs del cadàver i del vehicle i en la seua ajuda acudirà mister Winston Wolfe, el personatge que en el film interpreta magistralment Harvey Keitel. Ell es presenta com a mister Wolfe –senyor Llop-, i assegura els pistolers que si fan exactament allò que ell els ordene, tot eixirà bé i la cosa haurà quedat en un incident desagradable. Així és, no sense tensions. En una seqüència posterior, el cotxe i el cadàver desapareixeran en un desballestament de vehicles i tots –tret del mort, clar- queden ben satisfets. El senyor Llop ha tornat a demostrar la seua extraordinària perícia.

Alguna cosa semblant quant al bon rendiment professional, quant a la seua capacitat per a resoldre situacions complicades, podem dir de Salvador Gonzàlez, Voro. De sobra està dir que la comparació entre un delinqüent de ficció com Wolfe i el de l’Alcudia és impossible, absurda, tret de servir-nos com a llicència literària per a mostrar la nostra admiració per la seriositat i la tranquil.litat que aporta un home sensat en els moments difícils. El qui va ser un excel.lent defensa central del València durant els anys vuitanta i noranta és un home de club, un home assenyat, treballador i fidel, que ha demostrat en totes les ocasions que ha fet falta que és una persona a la qual se li pot encomanar el timó en plena galerna.

Després el cessament de Pako Ayestarán, Voro ha rebut l’encàrrec de dirigir l’equip mentre es contracta un nou entrenador, i ho ha fet amb dues victòries en dos partits, tot sumant els primers sis punts en la classificació, després que els de Mestalla hagueren punxat en els quatre partits anteriors, tot encadenant  set derrotes consecutives en comptar els tres partits finals de la temporada anterior. Així doncs: un enorme i indiscutible mèrit el de Voro. Indiscutible.

Tant que ja s’han aixecat veus demanant que ell siga el nou entrenador del València, davant la qual cosa l’home ha declarat que està a la disposició del Club. També és de veres, i això encara l’honora més, que ell ha posat el focus de les victòries en els jugadors i ha fugit d’arrogar-se els mèrits dels resultats, fins a confessar que n’ha fet més rodes de premsa que entrenaments ha dirigit amb la primera plantilla des que va rebre l’encàrrec.

Comptat i debatut, reconèixer i aplaudir el paper de Voro no ens fa caure en l’error de desitjar que es faça càrrec de la plaça de primer entrenador. En eixe lloc cal un home amb molta experiència i amb el suficient prestigi per a reconduir una àrea esportiva que va de banda a banda des de fa massa temps. Cal un home d’un perfil que no és el de Voro, i eixe és al qui convé exigir-li futbol i resultats. Ja no n’hi ha marge per a més experiments, per a més apostes absurdes. Si no és un entrenador de primer nivell, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra, i de nou farà falta que vinga Voro a treure les castanyes del foc. Més val que el Club conserve un senyor Llop al que poder telefonar per a que vinga a arreglar el desastre.

El partit d’ahir a Leganés va ser paregut als anteriors, tret de la victòria i d’alguns canvis que convé consolidar i millorar a futur. D’entrada, l’equip, sumats els tres punts davant l’Alavés en la jornada de dijous passat, va eixir amb una petita dosi de confiança que no havíem vist en els partits anteriors. L’alineació era raonable, previsible i adequada per a l’objectiu que es perseguia: sumar, sumar i sumar punts; a ser possible els tres de la victòria.

Trobarem problemes ja coneguts: és molt fàcil fer-li ocasió de gol al València; les pilotes aèries són un punt dèbil de la defensa; Alves s’ho pensa tres o quatre vegades abans d’eixir de baix dels pals [i quan ix, com ahir en tres ocasions, fa feredat o, inclús, un penalty incomprensible]; és fàcil trobar l’esquena als centrals; n’hi ha molta dificultat per a treure la pilota jugada des de porteria, i això fa que es jugue molt en camp propi, cosa que augmenta les possibilitats de que l’error en un passe signifique perill. El mig del camp depèn de la inspiració i les ganes de Parejo, amb tot el que això implica, i els homes de davant tenen problemes per a connectar amb els migcampistes. Les pilotes llargues d’Alves són, en un percentatge elevadíssim, controlades per la defensa contrària; fins i tot poden convertir-se en un atac fulgurant: Alves trau en llarg –ho vam veure ahir- la pilota és rebutjada de cap i amb força per un defensa del Leganés i la bola li cau a un davanter castellà a la frontal de l’àrea dels blanc i negres. Caldria dedicar-li temps al llançament dels córners: Parejo té un percentatge baixíssim d’èxit en ells.

Ahir, tanmateix, també vam trobar coses bones. La principal l’aparició de Nani, la seua ambició, el seu bon joc i la seua combativitat. A més, ell va fer jugar millor tant a Rodrigo com a Cancelo, que l’acompanyaven en atac. Gayà va pujar poc en la primera part, i Montoya va perdre la marca en el gol del Leganés. Encara com que Alves va parar el penalty de manera magistral; una pena que l’home siga tan insegur en les eixides i en les pilotes penjades sobre l’àrea menuda. Quan va eixir de punys, més que colpejar la pilota l’empentava, i el gol del Leganés vingué d’un rebuig d’ell que colpeja Mangala al rostre [i el va fer eixir a la banda], una pilota que hauria d’haver agafat amb les mans sense problemes. Munir també va aportar coses, principalment perill i faltes dels contraris que permetien tranquil·litzar el joc dels de Voro.


En conclusió, que el senyor Llop ha aportat calma, seriositat i compromís. Només amb això ja han millorat les prestacions i els números dels valencianistes. Ara, a esperar el nom del qui ha de fer-se amb el càrrec d’entrenador, tot exigint que esta vegada l’encerten de debò. A veure si quan diumenge vinent aparega per Mestalla l’Atleti de Madrid li podem baixar els fums a l’amic Simeone, la qual cosa seria una gran alegria per a la parròquia valencianista, tan maltractada ella des de fa massa mesos. 

viernes, 23 de septiembre de 2016

Una victòria tan necessitada com insatisfactòria.

Foto Levante-EMV
Anit el València va tallar per fi la ratxa nefasta de l'inici de temporada amb una victòria aconseguida de la pitjor manera possible. Amb un auto-gol i un penal in extremis no precisament clamorós  i, el que és més preocupant, amb un futbol patètic que recordava indubtablement al de la temporada passada. Voro continua amb la seua estadística esplendorosa com a entrenador interí de tots els anys, però del partit d'ahir no podrà estar massa orgullós. 

El guió va ser el que acostumem a presenciar. El locals començaren amb certa força, tancant el rival en l'àrea durant uns quants minuts, i amb acostaments a porteria de major o menor intensitat en funció de la inspiració del protagonista de la jugada. El problema és que Rodrigo i Nani no estan massa inspirats, així que tampoc és que l'Alavés es veiera en perill. A més, per banda dreta no es va veure gairebé cap combinació entre Rodrigo i Montoya, i per banda esquerra les coses no anaven molt millor, per la qual cosa es fiava tot als desbordaments individuals. 

Continuant amb el que és habitual, la falta de gols i el desgast per l'esforç dels primers minuts va fer que el València començara a baixar els braços. L'Alavés es va poder relaxar, tancat arrere molt tranquil i eixint a la contra sabedor que cal molt poc per crear-li problemes als, fins anit, cuers de la Lliga. I és que amb la defensa valencianista passa com quan un xiquet de cinc anys agafa un taladre: que transmet molt poca seguretat. Així, cada aproximació visitant es vivia amb esglai, perquè ni Santos ni Mangala intimiden massa. 

El que hauria estat esperable, no obstant això, no va ocórrer. D'acord amb eixe guió habitual, l'Alavés hauria marcat en un contracolp; en canvi, van ser els blanc i negres qui es van avançar: una bona centrada de Gayà (es podria dir que l'única) va ser rematada a gol, en un lapsus, pel central de l'Alavés. La celebració no va ser massa intensa per la mateixa condició d'auto-gol i perquè els primers xiulits ja havien arribat. 

Ara bé, eixa va ser l'única divergència entre el partit d'anit i el que és la tònica general del València (sobretot, del de l'any passat). L'equip estava jugant malament, i en un còrner, just abans del descans, Toquero va tornar a evidenciar la falta d'ofici de la defensa. A San Mamés va ser Aduriz, anit, Toquero. En ambdós casos, els segurament millors rematadors de l'equip rival van poder rematar sense quasi oposició. 

Després del descans, la cosa empitjorà. Empitjorà molt. Medrán, que estava fent un partit prou dolent, va començar a donar llàstima, amb tot un seguit de passades a l'equip rival, conduccions de baló que no anaven enlloc, pèrdues inesperades... Tanmateix, el jove nouvingut encara estava fent un bon partit si se'l comparava amb Parejo. El madrileny va tornar a ser el centre de les crítiques. Ens agrade o no, totes les jugades d'atac del València han de passar per Parejo i, per molt malament que estiga jugant, xiular-li com se li xiulà, des de la meitat de la segona part, cada vegada que tocava el baló, no sembla un revulsiu massa eficaç. No es poden dir coses molt millors d'altres jugadors com Nani o Rodrigo: no van completar pràcticament cap regat, i les seues pèrdues de baló van ser molt nombroses. Tampoc Munir va estar encertat, tot i que va ser dels pocs que va pressionar amb certa intensitat. Santi Mina, qui entrà per Rodrigo, tampoc va tindre la seua nit. 

Amb eixos factors, es pot endevinar el que va ser la segona part. Un espectacle prou patètic, amb un Alavés molt ben tancat enrere, recuperant un fum de balons abans que els de Voro pugueren xafar àrea. Als locals els costava un món enllaçar passades, cada jugador que rebia el baló estava a punt de perdre'l, mentre que les combinacions dels de Pellegrino semblaven molt més senzilles i fluïdes. L'argentí tornava a Mestalla i el seu equip va donar una imatge seriosa, amb un entramat defensiu molt eficaç.

Anit tornaren molts dels fantasmes de la temporada passada (que es pot dir que ja anunciaren el seu retorn a San Mamés). Jugades com eixes passades enrere que acaben amb una pilotada llarga que no va enlloc, intents en solitari de jugadors que volen guanyar el partit ells sols, absència de pla... Tot un despropòsit. Només un remat de cap de Mangala al pal i un xut de Gayà que se n'anà alt van crear un poc de perill. Els visitants no van tenir més que un tir de Deyverson, però cada aproximació posava a l'afició local amb el cor en un puny. 

El que va ser, als postres, determinant, va ser l'entrada de Bakkali per Munir. El 9 no havia estat dels pitjors, però sí havia fet un partit espès. En canvi, Bakkali (segurament, l'avantatge de tenir les cames fresques va ser determinant) va posar una intensitat major que la resta. Les primeres vegades que va encarar no va aconseguir finalitzar la jugada, però quan ja s'acostava el final, una jugada seua, que pareixia haver perdut el perill creat en un principi, va originar un penal que alguns no vam tenir ànims ni de reclamar. L'àrbitre, però, xiulà, i Parejo, que no podia tocar el baló sense rebre el càstig dels aficionats, va assumir l'encàrrec. El seu gol no esborra el seu partit infame, però és de justícia reconèixer que cal tenir valor i temple per llançar eixe penal. 

Des del gol, al minut 87, l'Alavés es va veure sense recursos, i no va haver temps per massa jugades, sobretot perquè els locals van començar a emprar eixes tàctiques que tant irriten quan és l'equip contrari qui les executa: Diego Alves va tardar més d'un minut en traure una falta, Enzo Pérez es va llançar a terra per ser assistit, els recollidors de pilotes es van prendre un descans... Amb cert cinisme, es pot dir que la situació de crisi del València justifica utilitzar eixes mesures desesperades, però un servidor hauria preferit no haver hagut d'aplaudir unes formes d'actuar que fa dos caps de setmana va censurar.

En qualsevol cas, la casella de punts ja no està a zero. Eixa és la millor notícia, perquè la cinquena jornada sense puntuar hauria estat demolidora. Ara bé, es difícil imaginar una victòria menys merescuda, un partit més dolent. Els jugadors donen una imatge molt grisa: ningú fitxaria a cap titular del València si es fixara en el partit d'anit. Només Montoya, Gayà i Enzo Pérez van donar un rendiment acceptable, i això és molt preocupant. 

L'afició valencianista continua patint horrors, i el nou entrenador tindrà molta faena per davant. Faríem bé d'aconformar-nos, els seguidors, amb anar a Mestalla a gaudir una estona, a passar-ho bé, i deixar de mirar a quants punts de la Champions o de l'Europa League estem. Ara per ara, però, estem tan lluny d'una cosa com de l'altra. F.A.  







domingo, 18 de septiembre de 2016

Ser seguidor del València CF és una afició de risc.

Foto levante-EMV
Vila-reial, Reial Madrid, Reial Societat, Las Palmas, Eibar, Betis i Atlhètic de Bilbao. El València ha perdut els set partits, set, de Lliga. Els tres darrers de la temporada passada i els quatre inicials de l’actual. Quatre es van jugar a Mestalla i tres lluny de l’Avinguda de Suècia, però els set van acabar amb derrota quasi sempre vergonyosa dels blanc-i-negres. Es diu prompte, però des de l’1 de maig de 2016 els aficionats valencianistes, -els que cada jornada ocupen el seu seient al camp, al marge de la climatologia, com el darrer partit en el que la temperatura a la grada era perjudicial per a la salut-, no saben el que és guanyar un partit. No importa si s’ha tractat del totpoderós Reial Madrid, al Bernabeu, o del modest Eibar a una localitat els habitants de la qual no farien ni mitja entrada a Mestalla; no importa si es tracta dels germans de Vila-reial o dels llunyans canaris. Tots, els set, li han fet la cara roja als nostres, tot i que en alguna ocasió hem pogut buscar excuses de mal pagador com a atenuants.

Ahir al nou Sant Mamés, más de lo mismo. La pel·lícula de Bilbao ja l’havíem vist a Mestalla davant Las Palmas. En aquell partit, Santi Mina va avançar els d’Ayestarán el minut 5. Ahir va ser Álvaro Medrán, quan encara no s’havien jugat ni 90 segons de partit, qui va posar per davant en el marcador als valencians. Després de tan esperançador començament, una altra vegada allò que sabem: lluny d’acovardir-se, els contraris comencen a posar tota la carn en la graella i els nostres comencen a tremolar.

S’ha millorat la plantilla, en línies generals, però les prestacions són paregudes. Tot i la incorporació de dos centrals amb nom (Mangala, que ahir no estava Garay, per lesió), tot i els homes de mig camp (Medrán i Suárez), tot i els homes contrastats de davant (Nani i Munir), tot i la confiança dipositada en un tècnic amb bon cartell però amb poca experiència, l’equip no funciona. Tan senzill com això.

Cada vegada que els contraris es planten davant l’àrea valencianista, l’aficionat xoto tremola. No és sinó un reflex condicionat. N’hi ha una dita argentina: qui es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs a l’afició del València CF li passa això: ataquen sobre l’àrea i cremen, cada vegada cremen.

Se sabia que l’Atlhètic de Bilbao és un club especial per diverses raons de tipus social, però també estàvem avisats que és un equip que lluita com als lleons que diuen ser; sabíem a més a més, que tenen un futbol molt directe, a l’anglesa dirien alguns; també estàvem avisats que són molt perillosos a baló parat: Beñat les posa de cine i Adúriz remata qualsevol meló que li arribe; tot això ho sabíem. Però, no va servir de res.

El València va jugar de forma acceptable els primers cinc minuts de la primera part i els darrers quinze de la segona. Prou. La resta del temps va anar darrere la pilota dominada pels bascos. No n’hi hagué defensa: ni Montoya, ni Gayà, ni els centrals, Santos i Mangala van saber tancar i protegir Alves qui, a més a més sembla patir de vertigen en eixir de sota dels pals.
El mig del camp va ser irrellevant, tret d’algunes accions elèctriques i carregades de classe de Medrán. Res per les bandes, i poquíssimes pilotes per a que els homes de dalt demostren la seua qualitat: Munir, Rodrigo i Nani.

No és possible entendre aquest desastre per raons futbolístiques. No és possible.

Ací passen altres coses. Certament ara, i cada dia més, n’hi ha un problema de nervis, de por escènica, de pànic a fallar, a perdre de nou. Caldria, llavors, intenses sessions preparatòries de cada partit; algun professional, del futbol o de la psicologia, hauria de fer veure a eixos xicots que són uns professionals de qualitat que no poden permetre’s donar un rendiment tan pobre a l’empresa que els paga.

Però, tot amb tot, n’hi ha un altre problema gros: és un problema de despatxos, de projecte, empresarial, de direcció, de compromís, d’implicació. I el responsable és el propietari: Peter Lim.

La sort és que n’hi ha partit el proper dijous. L’Alavés ha de ser el primer equip al qual el València derrote aquesta temporada. Sí o sí.

Què passarà si no és així? Doncs que caldrà despatxar a Pako Ayestarán, i que amb ell haurà d’eixir García Pitarch. Aleshores qui manarà? La senyora administradora, l’encarregada que Lim ha deixat el front de la botiga, Lay Hoon Chan, ja ha estat amortitzada, i tot i el càrrec retòric de presidenta, pinta fava. Quan va dir que Alcàcer es quedava davant les penyes i el de Torrent ja tenia els dos peus a Can Barça, com es confirmà poc després, va quedar clar que el nom del càrrec que ocupa no significa el que entenem els aficionats. Qui mana en el VCF, sinó Peter Lim? Quan se’n ocupa? Quins són els seus plans per a l’equip valencià més emblemàtic?

Anirem el dijous a Mestalla. La previsió és de pluja, però els aficionats estaran a la seua cadira. A poc que l’equip demostre, animaran de valent, com va passar després que es va empatar el partit contra el Betis, tot i que després es perdera. Per a fer-ho, tanmateix, hauran de fer un immens esforç, perquè aquest equip fa molt de temps que no dóna ni una alegria. Cap ni una.


I és que ser seguidor del València CF és, com hem dit, una afició de risc. Una pena que hauria de ser motiu de vergonya per als que ocupen els despatxos del carrer Micer Mascó.

domingo, 11 de septiembre de 2016

Tercera derrota en tres partits.

Foto Levante-EMV
Alguns senyors, segurament en despatxos amples i acollidors, amb aire condicionat i hostesses preocupades perquè tinguen més begudes de les que puguen necessitar, no van veure inconvenient en que un onze de setembre el partit a Mestalla es jugara a les quatre de la vesprada. En assabentar-nos de l'hora, els aficionats ja vam preveure que seria una tortura, però ni això, ni les dues derrotes prèvies, van ser obstacle perquè l'estadi presentara una entrada acceptable. Ara bé, la tortura amb què no comptàvem era la del transcurs del partit, que va ser excepcionalment cruel amb el València.

S'esperava, per fi, la primera victòria del curs, perquè el Betis només tenia un punt, perquè per fi el València estrenava la seua nova defensa i perquè la mala sort no podia perseguir els del Túria eternament. A l’alineació, l'únic que cridava l'atenció era l'absència de Medrán; en el seu lloc, estava Mario Suárez, jugador de perfil semblant a Enzo Pérez, sobre el paper i sobre la gespa. Vist el joc de l'equip, no es pot dir que fora un encert d'Ayestarán posar els dos alhora.

El València començà el partit atacant amb prou intensitat, acumulant xuts i ocasions amb regularitat i aconseguint tancar el Betis en la seua àrea en algunes fases. Les jugades en la frontal eren una mica lentes i previsibles (és ací on sembla que Medrán hauria aportat més que no Enzo i Suárez), però, tot i això, el València pogué marcar, sobretot amb xuts des de distància mitjana per part de Santi Mina, Gayà o Garay. El Betis s'aconformà amb eixir a la contra, conscient que els nous defensors del València, tot i tenir prou més prestigi que els anteriors, no tenen en la velocitat el seu punt més fort. I no va ser una tàctica roïna, perquè eixia amb facilitat i solia acabar les jugades amb xut. Un tal Durmisi, per banda esquerra, va dur de cap a tota la defensa amb la seua velocitat; Joaquín va tornar a fer un gran partit, driblant com si no tingués 35 anys, i Rubén Castro no va perdonar, com sempre.

A deu minuts del descans, la intensitat del València començava a decaure, i cada vegada eren més freqüents les arribades a la contra del Betis, fins que una jugada de Joaquín va arribar a Rubén Castro, que tingué dos segons en l'àrea, un marge que no se li pot donar. Col·locà el baló a l'escaire, i Diego Alves no va poder fer res. Enzo Pérez va veure una targeta amb una entrada que, si bé no va ser massa dura, si va ser per darrere, i en un contra colp, així que les queixes de la parròquia valencianista tenien poc fonament. Abans d'anar als vestidors, Gayà es va haver de retirar, cosa que, després del que va viure l'any passat, no és una notícia que cride a l'optimisme. Entrà Montoya.

Al descans, Ayestarán va rectificar, i Medrán entrà per Mario Suárez. No vam tindre gairebé temps d'apreciar la millora, perquè Enzo Pérez va ser expulsat al poc de començar la segona part per una entrada a Durmisi que sí que va ser dura, no com la del primer temps. Podria dir-se que hauria estat més lògic deixar a Enzo Pérez en la banqueta perquè ja tenia una groga, però és que l'àrbitre li va traure una targeta roja directa. Es podria contra argumentar que l'argentí estava massa accelerat, però el que importa és que el València es quedà amb un jugador menys. Mal assumpte.

A la jugada següent, un córner del València va fer possible el contraatac que semblava definitiu, i Joaquín, sol com mai, va batre a Diego Alves. Desastre.

Les coses pintaven fatal. Ja imaginàvem que els trenta-cinc minuts que quedaven serien un monòleg bètic, amb els blanc i negres perseguint el baló per imperatiu contractual però sense cap mena de fe i intentant cadascú fer la guerra pel seu compte. I així fou durant els deu minuts següents al segon gol. Després, en canvi, el València reaccionà. Va entrar Munir per Santi Mina, i el partit va donar un gir. Primer un xut al travesser del mateix Munir que Rodrigo degué rematar, i després un remat de Nani, van servir per encendre la flama. Parejo començava a acostar-se a la frontal, i en una jugada de tira línies, va aconseguir passar el baló a Rodrigo qui, sol davant d'Adán, no va fallar (com molts, malauradament, temíem). Acabava de complir-se el minut setanta, i, la veritat, el més difícil ja s'havia fet.

Un parell d'ocasions més, entrades de Cancelo, Munir i Nani per la dreta i de Rodrigo per l'esquerra ens feien alçar-nos dels seients cada poc temps, i una jugada de Nani (qui es va esforçar prou, però va perdre un fum de balons) va originar un córner: centrada, remat de cap, i rebuig empentat a gol per Garay. L'eufòria ens va arribar a embargar durant uns minuts, perquè el Betis estava K.O., regalava balons continuadament i no s'acostava amb massa perill. Nani pogué marcar, i pareixia que arribaria el gol, d'una forma o d'una altra, que recordaríem el partit i que oblidaríem la calor infernal que estàvem patint.

Però això era massa bonic per a ser cert. Ni tan sols vam poder quedar-nos amb l'empat que tant havia costat aconseguir, perquè en la penúltima jugada del partit (que va ser l'última, pràcticament, perquè el temps de descompte desaparegué amb l'efusiva celebració dels jugadors visitants), una centrada rassa no va ser degudament rebutjada per una defensa que, cal reconèixer, no va estar massa encertada, i Rubén Castro amplià la seua llegenda a l'equip bètic. La cara que se'ns va quedar a tots va ser un poema.


Tercera derrota en tres partits, novament per errors (alineació millorable, defensa desajustada, una expulsió) que llança per terra tot allò positiu que s'havia demostrat (capacitat de reacció, pundonor, fitxatges, com Munir, que donen moltes esperances, compromís...). Cal encendre les alarmes, perquè podem trobar consol amb que l'equip té una altra pinta que el de l'any passat, però eixa bona impressió, intermitent però innegable, no dóna punts a la taula de classificació. F.A.




sábado, 27 de agosto de 2016

Un València impotent cau en Eibar. Cal teràpia amb els jugadors.

Foto Superdeporte
Tot allò que pot eixir-li mal a un equip de futbol sobre el terreny de joc, li va eixir pitjor al València d’ahir a Eibar. El més terrible, tanmateix, és que no n’hi hagué equip perquè els jugadors blanc i negres no es creuen que ho són.

És feridora la necessitat d’incorporar nous jugadors, però potser és més peremptòria encara la necessitat de realitzar unes quantes sessions de teràpia de grup en les que quede clar que són futbolistes professionals i de certa qualitat, si més no. Per exemple: és impossible que Abdenour siga el manoll de nervis en qui no confia ni ell mateix. No és admissible pensar que és un jugador tan dolent. No es possible entendre que una línia amb noms con Cancelo, Santos, Abdenour i Gayà tremole davant qualsevol arribada de l’Eibar [o Las Palmas la jornada passada] a l’àrea; no es pot creure que cada pilota penjada per Pedro León ahir posara taquicàrdics els aficionats... i els defensors. És urgent incorporar centrals, ho sabem i ho sabíem, però no es pot acceptar haver rebut cinc gols en dos partits a mans de dos equips que, amb tot el respecte, no faran més que lluitar per la permanència. Ara, que tot s’ha de dir, amb el València que vam veure ahir sobre Ipurua tampoc es pot aspirar a més.

Els d’Ayestarán van anar ahir de més a menys. Haurien d’haver arribat al descans amb més de dos gols d’avantatge. Tanmateix... tot va eixir mal. Santi Mina, un xicot en estat de gràcia, que lluita cada pilota i que demostra la seua qualitat, va fallar el que no es pot fallar. Si més no, dues ocasions pràcticament a porta buida o amb el porter batut. Però, les pilotes no entraren.

Santiago Segurola, qui feia els comentaris tècnics per televisió, va distingir la superioritat dels de Mestalla durant la primera part, que finalitzà amb un resultat sorprenent: empat a zero. Però, en la segona, aviat va començar a advertir que a Mina li pesaven els errors comesos i que Abdenour anava a organitzar una de les grosses atés els nervis que evidenciava. Efectivament, una pilota dels bascos sobre l’àrea va ser desviada amb la mà pel de Tunísia: penalty. Llançà Pedro León, parà Ryan però no cap a fora sinó cap a dins, i el mateix xicot espentà la piloteta a la xarxa.

Amb un sol gol caigué el València. Incapaç de recuperar-se, impossibilitat de reaccionar. Tot allò que era superioritat en la primera meitat, va donar pas a un equip (?) sense ànima, sense força, impotent.

Ni Nani ni Rodrigo aportaren gran cosa. Ans al contrari. El centre del camp, amb Mario Suárez d’inici, en detriment de Medrán, que eixiria en els minuts finals, tampoc va aconseguir mantindré el control i es va desinflar segons passaven els minuts.

Mendilibar havia donat ordres de pressionar l’eixida del baló del València, i fins tres homes assetjaven Ryan i els seus defenses. Quan l’australià intentava l’eixida en curt, els nervis dels defensors abocaven a que li tornaren la pilota i fora ell qui la jugarà en llarg i en pitjors condicions que si ho haguera fet de primeres. A més, no n’hi ha ningú –no ho feia bé ni Negredo la temporada passada, i estem igual o pitjor- que baixe eixos balons, de forma que en la pràctica eixes pilotes anaven als contraris.

Molt mal pinta la situació. Ara tenim dues setmanes per a prendre el calze de la derrota, per mastegar-lo inclús, però cal veure la part positiva: és temps per a que les noves incorporacions aterren a Paterna i Ayestarán puga començar a encaixar-les. De tota manera, el València n’ha perdut dos de dos, estarà en la cua profunda de la classificació quan acabe la jornada i els rivals més forts ja li treuran sis punts.


Els optimistes diran que encara queda molta lliga i que el València d’enguany no és del de la Lliga passada. I tindran raó. Però, tot i amb això, no ens enganyem: molt -però molt vol dir molt- haurà de conjuntar-se aquest equip per a eixir el pou de desesperança i de desconfiança en les seues possibilitats i en la seua qualitat en el que es troba.