5/26/2019

Campions de Copa. Passió i orgull del valencianisme a Sevilla.

Foto Superdeporte

Quina nit de glòria, d’abraçades intenses i de llàgrimes d’alegria, vam viure els valencianistes ahir a Sevilla i a València, però també des de Melbourne a San Francisco, des d’Oslo a Buenos Aires. Quin orgull el de tants seguidors, homes, homenets, dones i donetes que van vibrar amb l’equip del seu cor. Quanta alegria, quanta emoció després de noranta cinc minuts durant els quals el València va disputar un partit, una final de Copa, al Barça totpoderós; un dels millors, sinó el millor equip del planeta.

Diu la dita, que futbol és simplement futbol. Això ho diuen els qui mai no han sentit la passió pels colors, per l’escut amb el que s’ha somniat des de la infantesa; els qui no entenen tanta efervescència per un esport tan mercantilitzat que, al remat, diuen, consisteix en pegar-li patades a una pilota.

Tanmateix, com que futbol és molt més que futbol, els qui ens sentim identificats amb un equip, els qui vam heretar eixe sentiment dels nostres majors, els qui l’hem transmès als nostres fills, els quals ho transmetran als seus, podem tocar la glòria amb els dits quan vivim nits com la d’ahir a Sevilla.

En l’any en què el València Club de Futbol ha completat el seu primer segle d’existència la temporada va començar malament. L’equip no funcionava, col·leccionava empats i la preocupació amb una certa càrrega de tristesa es palpava a les graderies del vell Mestalla. Però, el cicle canvià cap a gener, la pilota va començar a obeir els desitjos dels xicots de Marcelino, l’afició va creure de nou i els resultats van començar a arribar.

Tot és sempre èpic al València CF. Ho va ser l’eliminació de Champions, davant dos equips de la talla de la Juventus i el Manchester United; ho va ser la caiguda en semifinals de l’Europa League davant l’Arsenal, que compta amb dos killers mundials; ho va ser la classificació per a la final de Copa després de superar dues eliminatòries de les que fan època amb el Getafe i el Betis; i ho ha sigut, la setmana passada, la classificació com a quart equip de la competició, la qual cosa ens permetrà jugar la Champions League la temporada vinent.

Per a rematar la temporada, per a que no es perdés ni un gram d’aquella èpica de què parlem, el darrer partit de la temporada, l’últim, el que tancava l’exercici, el que havia de decidir qui era el campió de la Copa havia de jugar-se contra el FC Barcelona, eixe equip que compta amb un jugador que diuen que va néixer a Argentina, però això és fals. El tal Lionel Messi és d’un planeta llunyà del que no sabem el nom, però del que en diguem Terra segur que no és.

Doncs bé, el repte era majúscul: calia disputar-li a Messi i els seus amics la Copa d’Espanya. La cita era el 25 de maig, a Sevilla, al camp del Betis.

Milers de valencianistes van posar proa a la capital andalusa, molts altres es concentraren al Jardí del Túria i la immensa resta de l’afició es va aplegar a cases d’amics i familiars, a bars i locals d’oci; això sí, amb banderes, bufandes i samarretes.

Quan l’àrbitre Undiano Mallenco va xiular l’inici, l’entusiasme i l’optimisme desbordat van haver de posar peus a terra. Tant i més quan el Barça va passar-se quasi els primers cinc minuts tocant i tocant la pilota, controlant el partit, amenaçant sense descans la porteria de Jaume. Els de Valverde, tot i que encara afectats pel desastre de Liverpool, volien fer xas el València, volien donar-li una alegria a tots els culés de la galàxia i el pagà de la factura havien de ser els xicots del València.

Però no van poder aconseguir eixa victòria que molts imaginaven lògica. Per pressupost, per plantilla, per palmarès, per comptar amb Messi, les apostes eren claríssimament favorables al Barça.

Passats eixos primers minuts, el València va començar a explicar-li als barcelonistes que no estaven allí per a fer de comparses, que no havien anat a Sevilla sinó a parlar-los de tu a tu i a disputar-los el trofeu. Parejo –immens mentre va estar al camp, abans de lesionar-se- ve desfer-se de tres rivals, va provocar un error defensiu dels de Valverde i Rodrigo es va veure cara a cara contra Cillessen. En el mà a mà, però, el va regatejar però rematà fluix i Piqué va poder treure-la sota els pals.

El Barça estrenyia el València, que amb un 4-4-2 i les línies juntes es defensava com si no hi hagués un demà. Es defensava amb ungles i dents, però estava ben despert per a desplegar-se al contra colp només podia. I així van vindre els dos gols, el de Gameiro i el de Rodrigo.

En el primer, Gabriel Paulista va servir una pilota molt llarga a Gayà, qui va baixar-la en carrera com el mestre que és, va posar-li-la a Gameiro i el francés retallà un defensor i afusellà Cillessen, qui no va poder fer més que girar el coll. En el segon, Coquelin va obrir a Soler, qui va proposar-li un esprint ni més ni menys que a Jordi Alba. Doncs bé, el canterà no sols va ser el guanyador de la cursa, sinó que li posà un excel·lent centre a Rodrigo qui la va picar de forma imparable. Els valencianistes ens fregàvem els ulls i, en arribar al descans, començàrem a creure de veritat que la Copa podia vindre-se’n a València.

En la segona part el Barça va fer alguns canvis que li van donar més profunditat, especialment per la banda dreta amb Malcom, qui va fer suar tinta a Gayà. Messi va posar-se a desplegar tot el seu immens repertori, i el València va fer-se arrere espentejat per la força dels blaugranes.

En el minut 73 va arribar el gol de Messi (1-2). Lenglet va rematar una pilota picada i Jaume va desviar-la amb la punta dels dits, però el baló va quedar-li mort als peus i el capità blaugrana sols hagué d’introduir-la. Van vindre uns minuts d’angoixa, amb el Barça bolcat a l’atac. Guedes va tindre dues, dues!, oportunitats de marcar: una cara a cara contra el porter i una altra a porta buida, però el cansanci li va fer fallar allò que no fallaria mai. No va ser necessari. Passats els cinc minuts de prolongació, Undiano Mallenco va xiular el seu darrer xiulit com a àrbitre i allò va ser l’explosió de joia, l’alegria incontenible, les abraçades entre pares i fills, entre amics i germans. El València havia guanyat, havia patit com sempre, però havia sigut el just vencedor d’una final que passarà a la història del valencianisme futbolístic.

Les llàgrimes incontenibles del xicot de Pedreguer, agenollat sobre la gespa, abraçat a un membre del staff, eren l’expressió màxima del que eixa victòria significava per a l’afició del València Club de Futbol, eixa institució que acaba de fer cent anys.

5/19/2019

El València, de nou entre els millors d'Europa

Foto Superdeporte
El València estarà en els bombos de la Champions League per a la temporada 2019-2020, per segona vegada consecutiva. Tornarà a competir amb els millors, en els camps més anomenats d’Europa i Mestalla, de nou, serà un escenari en el que els seus aficionats viuran nits inoblidables. Aquest és el premi d’una temporada que encara no ha acabat per als blanc i negres: encara queda la festa grossa de Sevilla, encara queda una final en la que, tot i que serà molt difícil, el València podria afegir un trofeu per a la seua història enguany centenària.

Ha sigut una temporada llarga, molt. I estranya, a més de difícil. Però, sobre tot ha sigut molt diferent en la segona part respecte de la primera. El València ha jugat 61 partits, dels quals 38 en la Lliga. N’ha guanyat 15, n’ha empatat 16 i n’ha perdut només 7. Sols el Barça (3) i l’Atleti de Madrid (6) n’han perdut menys que el València. A tall d’exemples: el Reial Madrid ha sigut derrotat en 11 ocasions, el Getafe en 9 i el Sevilla en 13. Tanmateix, el més significatiu per a les estadístiques del València és que, pel que fa a la Lliga, va obtindré 23 punts en la primera volta i 38 en la segona: el campió de la irregularitat, podríem dir. Així què, com que a la Lliga li’n diuen el Torneig de la regularitat, haver quedat quarts és tot un èxit que parla de forma explícita de la capacitat de superació que ha demostrat l’equip.

És cert que queda la final de Sevilla i que ahir es jugava una altra a Valladolid, però aquesta era més important que la que viurem dissabte vinent a la capital d’Andalusia. El partit a Puzela era definitiu per al projecte del Club, que amb els ingressos que arribaran per la participació en la Champions pot planificar i gestionar d’una forma completament distinta, i en molt millors condicions, que si no s’aconseguien els tres punts a la ciutat castellana.

Impressionava l’ambient de festa de l’afició del Valladolid i la soltesa i la tranquil·litat amb la que jugaven els xicots de Sergio González. Els castellans, que s’havien vist amb l’aigua al coll i seriosament amenaçats de tornar a segona divisió, s’havien salvat la jornada anterior, i a Zorrilla tot era festa. Contràriament, els de Marcelino estaven, durant la primera mitja hora, tensos, engarrotats, conscients de la responsabilitat. Però, van saber sobre posar-se. Van saber lluitar i van fer dos gols molt pareguts: pressionant l’eixida de baló dels castellans, forçant l’errada i definint amb classe.

Abans, però, ho van passar malament. No s’havia fet el primer quart d’hora de joc, quan Toni Villa va superar Wass i estavellà una pilota al pal que, s’ha de dir, estava ben cobert per Jaume, molt bé durant tot el partit. Van arribar males notícies de Getafe, els de Bordalàs s’havien avançat i calia estrènyer el nus sobre la porteria de Joel, qui havia salvat un quasi gol de Mina.

Fruit de la pressió sobre la defensa castellana, Rodrigo furtà una pilota i se’n va anar cap al lateral esquerra de l’àrea; d’allí li la va servir a Mina qui la va cedir a Soler. Aquest, lliure de marca, va controlar la pilota amb sang freda i va posar-la lluny de l’abast de Joel. Era el 0-1 i la dosi de tranquil·litat va augmentar abans del descans en ser sabedors que el Vila-real havia igualat el marcador.

En començar la segona part, el València va fer-se uns metres avant per pressionar amb més intensitat els de Sergio. Va ser Parejo qui va furtar-li una pilota a Alcaraz, qui havia rebut un passe poc adequat de Joel. Literalment, el capità valencianista va treure-li la pilota dels peus i li la va cedir a Rodrigo qui va posar el 0-2 al marcador.

Marcelino va donar entrada a Kondogbia en el minut 53, una excel·lent notícia des de qualsevol punt de vista, però especialment pensant en la final de Sevilla. Després, entraren Gameiro per Rodrigo i Ferran per Mina. Dosificant forces, efectivament, que faran falta dissabte vinent.

Una temporada aquesta, la del Centenari, que ha tingut moments, fases més aviat, complicades de gestionar. Però, més enllà de que falta el colofó de vèncer el Barça de Messi en una final de Copa, l’afició xota té motius per a sentir-se orgullosa del seu equip. I aquest, al seu tomb, orgullós també d’una afició que ha omplert Mestalla i ha animat de valent a les dures i a les madures.


Link al vídeo del partit

5/13/2019

El València es jugarà la temporada a Valladolid



Després del dol per la derrota contra l'Arsenal (no per relativament previsible menys dolorosa) el València enfrontà un match ball sense temps per conjurar-se ni espantar fantasmes, i la veritat és que, tot i les dificultats, i tot i que la imatge va ser millorable, salvà el compromís amb una solvència que ja hauríem desitjat moltes altres vesprades d'esta temporada.

El principal que cal dir és que l'Alavés no és l'Arsenal. Els d'Abelardo, equip ordenat, seriós i protagonista d'una temporada molt meritòria, no té l'entitat suficient com per desnivellar un partit amb tanta facilitat com els anglesos feren dijous passat. Tanmateix, es posaren per davant al marcador a l'eixida d'un còrner botat al primer pal i mal defensat. Va ser una llàstima, perquè el gol anà precedit d'una gran parada de Jaume (ahir titular) que, precisament, provocà el còrner.

El València no es vingué avall, encara que va patir l'apatia i el desencert de dos homes tan importants com Guedes i Rodrigo, aconseguí pegar la volta al marcador. Primer, un jugador necessitat d'alegries com Soler, que va aprofitar un regal defensiu en forma de rebuig defectuós per batre a Pacheco amb més sort que precisió. El valencià estigué millor que altres dies, incisiu i atent en defensa per ajudar a un Piccini tan dolent que recordava al de l'inici de temporada.

Parejo s'oferia en tot moment, com gairebé tota la temporada, i ahir Wass va ser un company més útil que no molts altres dies, on només a la banda dreta dóna un rendiment acceptable. El danés estigué atent en defensa, s'associà amb encert i no errà massa passades. En un còrner, ara a l'altre camp, Mina va aconseguir el segon del València amb una rematada de cap exemplar, creuant el baló al segon pal després d'elevar-se sobre un núvol de caps.

A poc a poc, el València s'havia fet amb el partit, sense avassallar però amb contundència, comandat per un Parejo de qui ara, a final de temporada, pensem: què hauria sigut del València sense ell? I encara més: què faríem si vestira la samarreta del Sevilla, com estigué a prop d'ocórrer fa no tant de temps? Si la meitat de jugadors de l'equip hagueren estat a un nivell comparable al de Parejo (podríem destacar a Gayà, però a una altura així, només el de Coslada) hauríem assegurat la Champions fa setmanes.

A la segona part, l'Alavés va aconseguir tancar els de Marcelino, durant uns minuts, al seu camp. Els defenses no rebutjaven bé, els davanters estaven mal col·locats i es precipitaven intentant eixir al contracolp, i el mig del camp visitant assolí un domini considerable. Ara bé, això no es va traduir en perill per a la porteria de Jaume, que només hagué d'estar atent en centrades des de les bandes i en un parell de xuts poc comprometedors.

El tercer gol, el definitiu, arribà gràcies a una gran jugada de Gayà, que guanyà la línia de fons i centrà al segon pal, on Gameiro rematà picat de cap i el baló, després de botar, es colà per la part de dalt de la porteria. Fins el final, algun contracolp, algun intent de l'Alavés, alguna esbroncada a l'àrbitre i prou d'avorriment. Estàvem més atents a la resta de partits que es jugaven a la mateixa hora, celebràrem els gols del Llevant, Vila-real i, sobretot, Barcelona.

També estiguérem entretinguts amb el cisma amb la Curva Nord. Sembla que estan enfadats perquè el club ha fet fora el seguidor que va fer gestos nazis a un aficionat de l'Arsenal, i per això animen menys, i per això la resta de l'afició els ho retreu. Ens pareix bé que el València no permeta que els feixistes que formen part de la grada d'animació (no tots, però sí un bon grapat) facen allò que els done la gana. Sens dubte, seria una gran notícia que s'obrira el debat al voltant de quina grada d'animació es deu promocionar, protegir i potenciar. Des del nostre punt de vista, mai deuria ser una que fera bandera de principis antidemocràtics, racistes i hipernacionalistes.

En qualsevol cas, i tornant a l'aspecte purament esportiu, el València depèn de si mateix per estar l'any que ve a la Champions League. No és poca cosa, i sens dubte posaria un gran punt i final destacat a una temporada irregular, durant la qual hem viscut vesprades avorrides i irritants, però també moments màgics, remuntades inoblidables i partits molt ben disputats. Tot es decidirà a ca el Valladolid, que ja no es jugarà res. Esperem que els de Mestalla isquen al nou José Zorrilla amb les ganes de qui es juga tota una temporada. F.A.

Link al vídeo del partit


5/10/2019

Cal mastegar la tristesa amarga de la inapel·lable derrota.

Foto Superdeporte
Setze minuts va durar la il·lusió anit a Mestalla. Només setze minuts durant els quals vam poder creure que sí, que estaríem a la final de l’Europa League, que l’Arsenal era un equip dèbil en allunyar-se de Londres; que sí, que tenia potència en atac, però que en defensa eren molt vulnerables; que el 3-1 del partit d’anada era un resultat superable; que anàvem a viure una nit èpica, una d’aquelles que es recorden passats els anys.

La nit era, efectivament, de festa major. L’ambient, es respirava espectacularment intens en les rodalies de Mestalla des d’abans de l’arribada dels jugadors al camp; després, desde les graderies, resultava electritzant. L’inici del partit va confirmar les expectatives: el València va donar la impressió que anava a berenar-se els anglesos i a Emery en un parell de mossos, que la reAmuntada era més que possible i que el passatge per a la final de Baku estava a tocar de dits. L’afició agitava banderes i empentava l’equip com sap fer-ho en els dies especials.

L’eixida en tromba dels de Marcelino, especialment per la banda esquerra, amb un Gayà pletòric, va propiciar tres ocasions de gol en pocs minuts. El de Pedreguer, amb la complicitat de Guedes, Gameiro i Rodrigo van tindre el gol a prop. A penes havien passat deu minuts quan el marcador va acusar eixa potència del València: en una contra exquisida, Rodrigo va obrir a Guedes, que li la tornà i aquest va cedir a Gameiro per a que el francès batés Cech. Explosió d’alegria i alliberament d’emocions a les graderies del vell Mestalla. Efectivament, la nit apuntava èpica.

Doncs no va ser així. A penes sis minuts després, van aparèixer de nou la parella de pistolers amb els que Unai Emery compta: Aubameyang i Lacazette, el gabonès i el francès que ja ens van donar per a salar a Londres. Van imposar-se una vegada i altra sobre una defensa inconsistent davant les seues escomeses. Particularment els dos centrals, Garay i Paulista van ser incapaços, van mostrar-se impotents per a aturar els dos atacants gunners.

L’Arsenal va començar molts jugades d’atac llançant sobre la línia de defensa del València. Cech, des de la porteria va treure sempre en llarg, buscant els seus pistolers. En el minut setze, el que marcà la fi del somni, Paulista rebutja mal de cap, li pilota li caigué a Aubameyang qui, des de la ratlla de l’àrea afusellà Neto.

Amb un empat al marcador se’n anaren els jugadors als vestidors, mentre la parròquia encara mantenia una certa dosi d’esperança. La que s’encarregà de dinamitar Lacazette als cinc minuts de la segona part. Dos errors encadenats de Parejo i Gayà van permetre el potent jugador francès batre per segona vegada a Neto. Començarem a assumir la decepció, tot i que en el minut 58 Gameiro va posar l’empat al marcador. Va ser un miratge, més un desig de continuar somniant que altra cosa.

L’Arsenal era clarament superior. La banda dreta del València no havia funcionat en tot el partit. Ni Piccini ni Wass van estar a l’altura del que se’ls demanava. La defensa, tret de Gayà, més en atac que en la rereguarda, va fer aigües i es va evidenciar incapaç d’aturar els atacs anglesos. Especialment dolorós va ser el càstig: en el 68 i en el 88 Aubameyang va tornar a foradar la porteria de Neto, posant el marcador en un feridor 2-4, que deixava l’eliminatòria en un humiliant 3-7.

Després del segon gol de l’Arsenal una part del públic va abandonar Mestalla. Els jugadors van continuar treballant, però ja sense cap altra intenció que la de mantindré la dignitat, però desitjosos que el temps passés quant més aviat millor. Tot havia eixit malament.

Ni Marcelino va saber generar un antídot contra la parella de killers amb els que venia Emery, ni Neto va fer cap parada de mèrit, ni la defensa va defensar com calia, ni els atacants van ser suficientment efectius. Parejo va fer un gran partit, dirigint l’orquestra des de la sala de màquines, però el València va deixar clar ahir que està lluny de poder competir, ara per ara, amb els grans equips europeus.

Tot amb tot, l’afició valencianista va saber comprendre la situació i va acomiadar els seus jugadors amb una forta ovació i amb crits de València-València. Però, milers de seguidors del Club de Mestalla van anar-se’n cap a casa mastegant la tristesa d’una derrota en la que, jugats els 180 minuts de l’eliminatòria, el seu equip havia sigut explícitament inferior al contrari. Set gols en contra no és poca cosa, i caldrà que els qui han de fer-ho pensen què s’ha de fer per a evitar humiliacions com la d’aquesta eliminatòria en un futur.

5/05/2019

El València marca sis gols i continua lluitant per la quarta plaça.

Foto Superdeporte
Amb la victòria a davant el Huesca, per un contundent 2-6, els de Marcelino han pres un potent complement vitamínic per a enfrontar el decisiu partit de dijous vinent a Mestalla, on rebran l’Arsenal d’Unay Emery.

El partit d’ahir a la capital aragonesa va tindre la història pròpia d’un partit en el que tots dos equips es jugaven molt: els de casa mantenir-se vius en la lluita per evitar el descens, i els forasters per fer el mateix en la dura batalla per la quarta plaça de la Lliga, la que dóna accés a jugar la Champions de la temporada 2019-2020.

Podíem especular a priori sobre l’estat anímic dels jugadors del Huesca, dels nervis lògics en la seua situació, però estàvem segurs que eixirien a per totes, a combatre amb bravura fins a deixar-se la pell al camp. També n’hi havia opinions per a tots els gustos quant a com el València afrontaria la partida després de tres derrotes consecutives [davant L’Atleti de Madrid, Eibar i Arsenal], la darrera d’elles particularment dolorosa.

S’havia parlat i s’havia escrit sobre el que Francisco Rodríguez faria quant al disseny del seu equip i les instruccions que donaria, i el mateix havia passat respecte de Marcelino. Doncs bé, abans del minut 2, el tauler de joc va canviar completament qualsevol de les previsions: Paulista va posar una pilota en profunditat a Wass, qui va trobar-se una pista amplíssima pel centre de la defensa aragonesa, atés que els centrals s’havien obert seguint un a Mina i l’altre a Rodrigo. El danés va encarar la porteria i va xutar amb força i amb efecte sense que el porter pogués fer gran cosa.

Després, el València va completar una primera part esplendorosa, magnífica, pel joc combinatiu, per la velocitat de les transicions i, molt particularment, per l’efectivitat, eixa que li va faltar en tants partits de la primera volta de la temporada. Abans d’anar-se’n als vestidors en finalitzar la primera part, el València dominava el marcador amb un clar 0-5. En el 16’ marcà Rodrígo, Mina en el 20’ i el 32’, i Etxeita, en pròpia porta, en el 40.

Eficàcia, contundència i un excel·lent nivell de joc el dels xicots de Mestalla. En la pràctica, el partit estava vist per a sentència, però quedava la segona part encara per a que el Huesca estigués oficialment descendit a segona divisió. Rodrigo va posar el gol que feia sis als deu minuts de la reanudació del joc, i Marcelino va donar descans a Rodrigo, Guedes i Parejo. Tres homes que seran clau en la visita de l’Arsenal de dijous.

El València no volgué fer més sang de la necessària als aragonesos, i aquests van maquillar mínimament la seua derrota tot fent un parell de gols quan la defensa del València ja estava pensant en la dutxa i en començar a preparar la recepció als d’Emery.

Veurem si Marcelino, després l’error majúscul de Londres, és capaç de concebre una altra disposició per al seu equip. Es tracta de marcar un mínim de dos gols i, sobre tot, de no encaixar-ne cap. El València, jugant com ahir ho va fer durant els primers quaranta cinc minuts és capaç d’això i de més. Amb eixa confiança espera l’afició xota que l’àrbitre xiule l’inici del partit dijous vinent.

Ara, en aquests moments, tot és possible per a que la temporada siga de la que es recorden: el València jugarà la final de Copa en proper dia 26, i encara està viu en la lluita per entrar en llocs Champions. Haurà de rebre l’Alavés a Mestalla i visitar el Valladolid en la darrera jornada. Però, abans que tot això, hauran de guanyar-se un lloc en la final de la UEFA League el proper dijous. Que tinguen sort.


Link al vídeo del partit