9/23/2018

El València millora, però continua greu.



El Vila-real havia perdut els seus dos partits a casa i el València encara no coneixia la victòria. Els contendents del derbi regional es van presentar a l'estadi de la Ceràmica, per tant, molt necessitats. Eixa necessitat, afegida a la situació que l'ha motivat (un inici de temporada on cap dels dos conjunts està fent les coses com sap), va fer que el partit fora molt poc vistós. Els dos equips van ser molt cautelosos, no van arriscar res, i van cometre errades impròpies de la seua categoria. A més, la temeritat de fixar un partit a Castelló a les 16:15 de la vesprada amb la calor que estem patint no ajuda a l'espectacle. Calgueren dues pauses per a la hidratació dels jugadors.

Marcelino va sorprendre amb un onze sense Rodrigo ni Guedes, amb Mina i Gameiro a la davantera i Diakhabi i Piccini a la línia defensiva. Per les bandes, Cheryshev i Ferran Torres, que no van desequilibrar en l'un contra un tret de comptadíssimes ocasions. Soler va ocupar el mig del camp substituint a Kondogbia i a Wass, i la veritat és que no ho va fer malament, cosa a tenir en compte donat que Parejo no podrà jugar el següent partit. Però no ens avancem.

La primera part va ser molt igualada, i si bé el València va tenir més possessió en camp rival que no pas el Vila-real, els groguets no van donar massa oportunitats. Només un parell de centrades perilloses i un parell d'accions de Gameiro (poc inspirat, però participatiu): un xut blocat per Víctor Ruiz i un possible penal d'aquest a aquell. No obstant això, el Vila-real sí tingué alguna rematada més clara i, de fet, Bacca va rebutjar una gran passada de forma molt estranya quan semblava que era més fàcil rematar a gol.

La primera part va acabar amb la lesió de Santi Mina, que al descans deixà el seu lloc a Batshuayi qui, si bé no va marcar la diferència com s'espera d'ell, va estar millor que el gallec, prou discret. A la segona part, novament, va predominar la mateixa tònica. Respecte, cautela, ordre defensiu i errors impropis d'equips que pretenen acabar entre els primers de la classificació. Avorriment. Va entrar Guedes i la cosa es va moure un poc, però el portugués, ara per ara, no és el de l'any passat.

Deu ser que l'àrbitre també estava una mica avorrit, perquè vora el minut seixanta, en un baló dividit al que Parejo va arribar tard i en què el de Coslada va colpejar a Funes Mori fortuïtament (però sense anar amb la sola de la sabata per davant, ni sense una força extraordinària), va decidir expulsar al capità del València. Creguem que amb una groga n'hi hauria hagut prou, sincerament, sobretot atés el fet que en un xoc cap al final del partit on Mario Gaspar va clavar els tacos en la tíbia de Coquelin no va ser considerat mereixedor de targeta roja.

Però parem atenció a la millor notícia del partit. L'expulsió de Parejo va fer que Marcelino (qui va ser expulsat després d'ordenar el canvi) substituira a Gameiro per Coquelin, que tornava a un partit oficial una vegada superada la greu lesió que l'ha tingut apartat més de sis mesos. Doncs bé, el francés va ser, en la mitja hora que va jugar, el millor del València i, opinem, amb diferència. Tot ho va fer bé, no va perdre cap baló, va recuperar-ne uns quants, va provocar un parell de faltes (entre d'elles, una que va motivar una targeta groga)... Sembla que està en una altra dinàmica, que no li afecta l'apatia general de l'equip.

Contra el que cabia témer, l'expulsió no li va vindre malament al València. No és que començara a jugar bé, però en qualsevol cas, va aguantar molt bé els atacs d'un Vila-real que està tan lluny de la seua millor versió com el València de la seua. Potser tinga alguna cosa que veure amb la baixa forma a l'inici de temporada, la calor i els partits de competicions europees, però pràcticament no hi hagué setge sobre la porteria de Neto, els jugadors del València podien treure el baló sense pressió digna de tal nom i només algunes errades poc comprensibles (Piccini en va cometre unes quantes, i Cherishev alguna) van impedir que els blanc i negres pugueren fins i tot dominar als locals.

Guedes va tenir una bona ocasió després de rebre entre línies, el seu xut va anar massa centrat, però l'alta velocitat i l'altura que va prendre la pilota (pràcticament a ras de terra, amb dos bots abans d'arribar a la línia de gol) obligaren a Asenjo a intervindre amb cura. Poc després, Cherishev, després d'una errada, va recuperar un baló i un altre xut fort i llunyà, aquest més ajustat al pal dret d'Asenjo, va estar a prop de desnivellar el marcador.

L'àrbitre va xiular el final i, si bé no es pot estar content amb el resultat, cal reconèixer que, després de l'expulsió de Parejo, molts hauríem signat el conservar, almenys, un punt. Les ocasions errades i alguns errors molt irritants ens van fer acabar amb cert enuig, però haurem d'aconformar-nos. Esperem que la tornada de Coquelin aprofite perquè aquest puga contagiar a la resta de les seues ganes, de la seua intel·ligència i del seu encert. Sobretot perquè si ocorre a l'inrevés, i és el francés qui es contagia de la dinàmica apàtica i desencertada dels seus companys, estem cardats. F.A. 

9/20/2018

Massa Juve per a un València sense pólvora.

Foto Superdeporte
De vegades el futbol és imprevisible. Qualsevol equip pot fer un gran partit, qualsevol pot donar la sorpresa i, sobretot en Champions League, tots els contendents són perillosos i no es poden donar encontres per guanyats o perduts abans que l'àrbitre xiule el final. Altres vegades, però, els pronòstics es compleixen, l'esport es torna previsible i les diferències sobre el paper es traslladen a la gespa sense cap tipus de sobresalt, sense sorpreses ni emoció.

L'estrena del València a la competició més important d'Europa, per a competir en la qual va dirigir tots els seus esforços, va ser tan decebedor com l'inici de temporada que està protagonitzant. Els partits de l'any del centenari (tret de la presentació, si és que es compta eixe encontre) han estat ridículs o, com a màxim, empats aconseguits amb un patiment que la temporada passada gairebé no vam conèixer.

Anit va vindre a Mestalla un dels equips més poderosos de la competició, i els noranta minuts van deixar clar que els de Marcelino no estan per competir, ara per ara, amb els grans d'Europa. Els de Torí van donar una lliçó d'ofici, de tranquil·litat i de defensa ferma i, jugant amb deu futbolistes durant dos terços de partit (Cristiano Ronaldo, ni més ni menys, va ser expulsat) van guanyar amb solvència un partit sense despentinar-se, pràcticament.

Encoratjats per una afició que plenà l'estadi, els valencianistes van eixir amb ganes, però l'efervescència no va servir ni tan sols per avisar al porter rival que el partit havia començat. Un parell de passades errades després, la Juve avisà mitjançant Mandzukic, que va llançar alt una mitja xilena després d'un remat de Ronaldo. Poc després, Khedira va rematar amb més comoditat (tot i que amb el mateix resultat) un baló penjat pel mateix Ronaldo. El migcampista alemany, qui es va lesionar, va ser substituït poc després per Emre Can, que va fer que ningú no trobara a faltar a l'ex-madridista. Poc després, una altra ocasió va ser aturada per una gran intervenció de Neto, que va crear un suspens que hauríem volgut estalviar-nos quan no va ser capaç de retindre el baló a les seues mans. Al final, còrner.

A la mitja hora de partit arribà l'única alegria de la nit per a l'afició local. Cristiano Ronaldo, en una disputa amb Murillo, el va colpejar suaument i, com que el defensa colombià es va queixar amb una mica d'exageració, el davanter portugués li va estirar el cabell. L'àrbitre de l'àrea ho va veure i va indicar-li-ho al col·legiat, que expulsà a l'estrella de la Vecchia Signora. Massimiliano Allegri no va fer cap canvi i, tot i que va tindre uns moments de confusió, la Juve es va refer amb només un ensurt: Batshuayi, que encara que no va fer un bon partit va causar problemes a Chiellini en la primera part (la qual cosa té cert mèrit), va aconseguir furtar un baló en l'àrea i va llançar, però Szczesny aturà aprofitant el poc angle que li havia quedat al belga. Eixa va ser l'única ocasió, pràcticament, en què el València va xafar l'àrea rival.

Als pocs minuts, vora el descans, un contracolp va acabar amb una centrada als peus de Joao Cancelo, qui al principi va semblar clement amb el seu ex-equip amb una pífia que no li va impedir, no obstant això, un segon intent que acabà al travesser. Després del rebot a la fusta i de veure, una vegada més, l'escassa capacitat de la defensa valencianista per rebutjar balons, Parejo va cometre una infracció que l'àrbitre va considerar penal. Potser n'hi hauria hagut prou amb un lliure indirecte per joc perillós, però almenys per a un servidor, el penal no va ser injust. Pjanic, des dels onze metres, no va perdonar. Encara que ni l'afició ni l'equip local es van vindre avall, el colp ja estava donat.

A la segona part, un segon penal acabà amb les esperances dels pocs que encara pensàvem que podríem fer alguna cosa i retindre, almenys, un punt. Pjanic tornà a anotar, i la Juventus va donar per acabat el partit. Plantà a vuit homes en dues línies de quatre, deixà a Mandjukic sol en punta, i es limità a eixir al contracolp (o a intentar-ho, perquè preferia perdre un baló que desfer el dibuix) amb jugadors d'anada i tornada com Matuidi, Alex Sandro o Bernardeschi, un maldecap constant per als blanc i negres, especialment a la primera part. A la defensa, Bonucci i Chiellini no van fer cap concessió; la línia defensiva era tan ferma que només una inspiració que anit no va passar ni tan sols a prop de Mestalla hauria estat capaç de comprometre.

La segona part es pot resumir en transicions repetitives en la frontal de l'àrea italiana, jugades de passades curtes que acabaven amb centrades que no trobaven rematador, errades que permetien la recuperació del rival, remats fluixos o llançaments des de llarga distància. Ni regats, ni passades encertades, ni intervencions destacades. Parejo estigué lent i previsible, Rodrigo, anul·lat, Gayà inofensiu, Vezo (que ahir va jugar per un Piccini que no dóna confiança defensiva però que aporta més en atac), estèril. Batshuayi, intens en la primera part, va desaparèixer en la segona. Cherishev va entrar per un Guedes desencertadíssim, però a base d'errades pràcticament va fer bo el partit del portugués. Soler, que va ser traslladat al mig del camp (Cherishev entrà per Vezo i Wass passà al lateral dret) va llançar N vegades des de fora de l'àrea i només un cop va obligar a Szczesny a esforçar-se. Els còrners tampoc van crear massa perill. Gameiro, que entrà cap al final, va tenir una ocasió, un remat incòmode que se n'anà fora, i Mina, que acompanyà al francés, només va tocar tres balons.

La sensació d'impotència va conduir a la desídia de l'afició, que en algun moment, entre el minut 30 i el 35 de partit, va somiar amb vèncer a un dels equips més potents d'Europa. En canvi, la derrota, front a deu jugadors, es va fer encara més dura a causa del penal que errà Parejo al minut 94. La veritat és que era una situació prou difícil, perquè marcar tan tard servia de poc, però si fallava, el regust de la derrota era encara més dolent. En aturar el porter en llançament, l'àrbitre xiulà el final del partit.

Resulta trist que la il·lusió de tota la temporada passada, el jugar la màxima competició europea, es traduisca en un partit que transmet certa vergonya. Derrota clara i merescuda contra deu jugadors, millors que tots i cadascun dels nostres en tots els aspectes del joc, individuals i col·lectius, tàctics i físics, objectius i anímics. Encara és prompte, les temporades no es defineixen amb cinc partits, però ara mateix el València està prop del descens en la Lliga i greument ferit en la Champions. Com a gairebé únic consol, tanmateix, direm que el marge de millora és ample. Veurem com avança el València del centenari. F.A.

9/16/2018

Houston: tenim més d’un problema.

Foto Superdeporte
Després de quatre partits, el València només ha sumat tres punts, i gràcies. D’un meritori empat davant l’Atlètic de Madrid en el partit inaugural de la temporada, passarem a una dolorosa derrota a Cornellà front l’Espanyol i a un empat al Ciutat de València, davant un Llevant que li va posar les coses ben difícils als de Marcelino. Ahir, a Mestalla, un Betis descarat i incisiu va posar negre sobre blanc que l’equip blanc i negre no carbura, no funciona, està bloquejat.

D’ansietat, de manca de tranquil·litat, de desconfiança, inclús de mala sort podríem parlar; només que siga pels trets als pals o per la manca d’encert per a culminar algunes bones jugades. De tot això es pot parlar, sí. També podríem afegir que l’àrbitre d’ahir semblava decidit a no deixar jugar al futbol, xiulant constantment faltes al València; encara que, també, s’haurà de reconèixer que els de casa pràcticament no recuperaven un baló sense fer falta als andalusos. És a dir que podem dir moltes coses del partit d’ahir a Mestalla, però al final haurem d’acceptar que l’equip no va merèixer la victòria.

La vesprada de dissabte es presentava meteorològicament complicada, i els aficionants van aplegar-se a Mestalla proveïts de xubasquers i paraigües, perquè havia plogut a València a pots i barrals durant tot el matí. Contràriament a allò esperat, va ser xiular l’àrbitre el començament i els núvols van retirar-se, mentre que el sol va començar a castigar amb duresa a la majoria dels aficionats, tret, és clar, als de tribuna.

No va ser això el més desagradable, tanmateix. Els de Marcelino van eixir mig adormits, com cansats, inapetents, i el Betis va donar-los un repàs de més de vint minuts en els que el València no donava senyals de vida. Amb dos vells coneguts al mig del camp, com Guardado i Canales, els xicots de Quique Setien tenien la manilla i la porta del partit.

Els murmuris de la grada, van aparèixer aviat. Amb raó, perquè el respectable va captar que, efectivament, aquest equip pateix més d’un problema.

El primer, segurament el més important, és la manca d’intensitat. El segon, l’enorme dificultat per a superar línies contràries, per a trobar línies de passe. El tercer, la falta de desborde per les bandes, i el quart la dificultat per a trobar els homes de davant, ahir Rodrigo i Gameiro.

L’equip sols va jugar a ràfegues, més per orgull dels xicots que com a resultat del joc de conjunt. La lesió de Kondogbia va ser un pal a les rodes, pel rol que compleix el centre-africà, tot i que Waas va substituir-lo molt dignament.

És sorprenent amb la facilitat que els contraris pressionen l’eixida de baló al València. Ahir, amb Jaume sota els pals, costava déu i ajuda enllaçar amb el mig del camp, i la pilotada llarga del d’Almenara va ser el recurs més senzill. Això sí, les pilotes per dalt eren del Betis, els balons dividits eren del Betis i, a més, en diverses ocasions àdhuc les tretes de banda del València n’eren per al Betis. La parròquia mestallera patia de valent.

El públic, que omplia l’estadi, intentava animar l’equip, però sense èxit. Ni Parejo controlava com s’espera d’ell, ni Cheryshev desbordava per l’esquerra, ni Ferran per la dreta. A més, les seues aportacions en defensa eren francament millorables, i en especial la banda esquerra sevillana, amb un lateral incisiu i amb el japonès Inui van fer suar tinta la defensa blanc i negra. En una jugada ben trenada dels andalusos, Inui va superar Jaume i Piccini va treure un baló, pràcticament, de sota els pals.

Rodrigo –molt cansat al final, pagant els esforços amb la selecció- i Gameiro sempre rebien d’esquena i lluny de la porteria de Pau López. Algues espurnes de qualitat van aportar, no sols ells, però van ser insuficients. Dues entrades des de la banqueta van canviar l’escenari, tot i que no el marcador. Un tret magnífic de Parejo s’estavellà contra el travesser; mala sort, una vegada més.

Joaquín, que va entrar pel Betis, va ser rebut amb una ovació que va evidenciar, una vegada més, que l’afició merengue recorda amb estima el gadità. Guedes va ser rebut com un gladiador, i el xicot va donar mostres de la seua qualitat i de les seues ganes de jugar al futbol. Però no va ser prou. Tampoc la incorporació de Batshuayi va servir per a aconseguir la victòria.

Ara arriba la Juve, en mal moment, certament. Cristiano Ronaldo i companyia estaran dimecres a Mestalla, i el València ha d’aconseguir solucionar, si més no, alguns dels problemes evidenciats ahir. No sols caldrà més encert, serà imprescindible màxima intensitat durant els noranta minuts. Cal amb urgència no sols un resultat favorable dels de Marcelino per a reivindicar-se davant la seua afició, per a enviar un missatge a Europa i, especialment, per a que els jugadors creguen en ells mateixos, en la seua qualitat i en la missió que han d’acomplir aquesta temporada. Ja ho va dir Mateu Alemany: com a mínim lluitar per la quarta plaça a la Lliga, i fer un bon paper a Europa. De moment, pel que fa al primer objectiu, tres punts de dotze no són bons números. Del segon parlarem dimecres a la nit, després d’amargar-li-la, ojalà, a Cristiano Ronaldo.

9/02/2018

Un empat que s'explica, en part, per la manca de contundència defensiva.

Foto Levante-EMV
El València no acaba de carburar. És molt prompte per preocupar-se seriosament, però les coses no semblen funcionar com funcionaven l'any passat. En tres partits, el València només ha donat símptomes de ser un equip fort en moments comptats (a Cornellà, diumenge passat, ni tan sols això) i, de fet, intermitentment. Front al Llevant, dues fases encertades li van permetre estar a prop d'aconseguir els tres punts, però en altres moments els de Marcelino van ser superats per un rival que ha començat la temporada molt millor. 

Al partit de diumenge a migdia (una vegada més, hem de maleir Javier Tebas i la seua colla, que posen uns horaris que pareixen escollits pels lobbys dels venedors de begudes dels estadis), el Llevant va demostrar que ja no és eixe equip ultra-defensiu que es limita esperar al rival tancat al seu camp, a treballar a consciència els contra colps i a tenir un bon jugador en punta que no perdone les poques ocasions que tinga. Amb Paco López, el Llevant és un equip que no fuig de tenir el baló, que té un fort mig del camp i que juga amb molta solvència. A més, la presència d'un consagrat i confiadísim Morales (li surt pràcticament tot el que intenta) causa un temor molt valuós per a un equip, a priori, de la part baixa de la classificació. Al València, per la seua banda, l'absència de Kondogbia va fer que Wass passara a acompanyar Parejo al centre i Cheryshev ocupara la banda esquerra, i, a més, Gameiro entrà al lloc de Santi Mina. 

El partit -que va ser molt bonic per a les dues aficions- va començar amb un Llevant fort i decidit, i un València al qual li costà un poc seguir el ritme. Un parell d'aproximacions i cert domini local van ser el preludi del primer gol dels d'Orriols. Parejo va errar una passada, Morales agafà el baló i començà una cavalcada de les que ja hem vist unes quantes en les últimes temporades, i quan per fi la defensa va poder clavar-li mà, el madrileny va cedir a la seua esquerra, on Boateng va rematar massa fluix. Neto, però, va tenir una intervenció impròpia de la seua categoria i encert habituals, i el baló arribà a Roger, que a porteria buida, pràcticament, no perdonà. 

Com és normal, els aficionats valencianistes vam començar a recordar el ridícul del diumenge passat, però, per sort, Cheryshev va empatar als pocs minuts amb una gran rematada de cap a centrada de Soler. A partir de l’empat, el València va enllaçar una sèrie de bones ocasions, primer una clarísima de Rodrigo a passada espectacular de Gameiro, després una d’aquest, que no encertà a rematar una passada “de la mort” de Cheryshev que anava amb massa força.

No obstant això, el Llevant es va recuperar, i als pocs minuts contraatacà amb diverses ocasions, primer un remat preciós de Morales, després amb una falta llunyana de Bardhi que per poc va rebutjar Neto. Ara bé, després d’una pausa per a la hidratació, el mateix migcampista de Macedònia va fer una passada extraordinària a l’esquena de la defensa valencianista per tal que Roger burlara la presència de Piccini i Paulista i marcara amb dos únics tocs, creuant el baló al pal llarg, lluny del porter brasiler del València. I de la mateixa forma que el gol de l’empat va animar als nostres, el segon del Llevant els va apocar.

El València no va jugar tan malament com contra l’Espanyol, però donà diverses facilitats, sobretot a l’hora de rebutjar balons: hi havia atacs del Llevant que duraven minuts, perquè cap defensor era capaç d’allunyar la pilota amb força suficient com per permetre a l’equip eixir de l’àrea i respirar una mica. A més, hi hagué poc encert per les bandes: Cheryshev, que marcà un gran gol, no estigué massa bé posant balons a l’àrea, i Piccini va ser molt poc incisiu.

Al descans, la imatge del València era preocupant, però als pocs minuts de la reanudació, la cosa millorà. Carlos Soler li va “furtar la cartera” a Toño dins l’àrea, i el defensa, sense voler, xafà al 8 del València quan aquest simplement buscava eixir de l’àrea i trobar espai per la centrada. Parejo, que no va tindre un partit especialment encertat (Campaña i Prcic van tenir més protagonisme que no ell; ni, menys encara, Wass), sí estigué fi des dels onze metres, i va batre Oier amb un fort xut.

Des d’eixe moment, i gairebé fins el final, el València va tenir el partit en la seua mà. El Llevant no es tancà en cap moment, no va deixar de buscar la porteria rival, encara que amb molt menys perill que en la primera part. Potser per això, precisament, es van produir una sèrie de contracolps balafiats, ara per Rodrigo, ara per Gameiro, però que van poder significar la victòria. Encara més, el mateix Gameiro va topetar dues vegades contra la fusta de la porteria local, primer després que Oier rebutjara un remat a boca de canó, després avançant-se al mateix porter, pentinant un baló que acabà al travesser.

Batshuayi (molt poc àgil, la veritat) va entrar al minut 68 pel davanter francés, i Ferran Torres entrà poc després per Cheryshev. El de Foios va ser una font de desequilibri que el València trobava a faltar i, de fet, als cinc minuts d’entrar, un gran regat seu va fer que Coke l’enganxara del braç per evitar que xafara àrea, i l’àrbitre li va treure la segona targeta groga. Poc després, a més, un xut ras del jove extrem va estar a punt d’entrar pel primer pal, i donà lloc a un còrner que Rodrigo va estar a punt de transformar en gol. El davanter no va estar tan inspirat com de costum (encara que, com sempre, va ser una amenaça constant i va tenir una mobilitat que ja voldrien molts) i, des de l’entrada de Santi Mina per Soler, es va veure relegat a una banda esquerra on se li va exigir més del que les seues cames li permetien, al minut vuitanta i escaig.

El Llevant va aconseguir aproximar-se a la porteria de Neto als minuts finals, però sense cap perill, aprofitant algunes pèrdues visitants, però el malestar que ens causaren als aficionats del València era degut abans a la remota possibilitat de perdre un punt que ja de per si ens sabia a poc, que no a que el tercer gol local estigués a prop d’ocórrer. Mina, en canvi, va aconseguir marcar, però estava en un fora de joc tan clar que ni tan sols hi hagué un moment d’alegria que el VAR s’encarregués de contrarrestar. L’àrbitre va afegir cinc minuts, dels quals es jugaren dos, però el València ja havia fet tot el que era capaç, i no va poder trencar l’empat.

Els blanc i negres no coneixen la victòria a la temporada del seu centenari, i ja van tres jornades. Si bé es pot dir que faltava l’estrella principal i un dels millors migcampistes de tot el campionat passat, el Llevant li va donar tants problemes que en alguns moments l’empat va semblar un resultat acceptable. A més, en dues setmanes comença la Champions League, on alguns dels clubs més potents del món posaran a prova a aquest equip. Ara per ara, i contràriament al que ocorria a l’inici de la temporada passada, la cosa no està com per a fer-se massa il·lusions. F.A.

8/26/2018

Derrota merescuda, justa i contundent del València a Cornellà.

Foto Levante-EMV

Els aficionats de l’Espanyol de Barcelona van acabar el partit corejant uns olés tan justificats com depriments per a la parròquia valencianista. Si la cosa va acabar així va ser perquè els de Marcelino van anar de molt a no res, d’una primera mitja hora en la que van donar la imatge d’equip superior, d’equip de Champions, per a convertir-se -durant la resta de la primera part i tota la segona- en una titella davant uns blanc i blaus que semblaven el Manchester de Guardiola. 

El València va recordar massa al de temps arrere: molt dèbil en defensa, massa vulnerable en totes les pilotes per dalt, una dificultat excessiva i fastigosa per a treure la pilota jugada, un abús dels passes i de les parets en la línia de tres quarts contrària, un zero inapel·lable a l’hora de desbordar, i una capacitat insuperable per a convèncer als contraris de que no tenen més que ofegar-los en l’eixida de baló per a fer-se amb el partit. 

La defensa va ser, com en altres temps, patèticament fràgil. En el primer gol, Granero va marcar passant per dalt de la tanca, i Neto, que en altres ocasions havia evitat el gol dels catalans, no va ni veure el baló. En el segon, Picini, que tan bones sensacions de seguretat havia aconseguit transmetre en la pretemporada, va cometre una errada brutal, esgarrifosa, lamentable, de les que no s’obliden fàcilment. I ja van dos, després de la de davant els de Simeone.

En cap moment, a partir del primer gol, vam poder creure en una reacció del València. Si en la primera mitja hora Picini i Soler eren un malson per als de Cornellà, la perla de Paterna va apagar-se poc a poc. Per l’altre costat, Wass també va esdevindré insignificant. La parella Parejo-Kondogbia va perdre la manilla del centre del camp, i la connexió amb Rodrigo i Mina una missió quasi impossible. 

Un desastre complet i absolut. Les pilotes dividides sempre quedaven en els peus dels catalans. No perdien l’oportunitat d’acabar cada jugada en la que arribaven a l’àrea de Neto, sempre amb perill, mentre que els de Mestalla patien de valent perdent-se en passes inviables, parets impossibles i manca d’encert en general. 

El descans, que no va aprofitar per a corregir res, va donar nous ànims a un Espanyol en el que el jove Marc Roca va fer-se l’amo del corral i del carrer; i el centre del camp, amb Sergio García, Granero, Darder i Baptistao, van menjar-se als blanc i negres. Davant, Borja Iglesias va deixar clar que la defensa valencianista, especialment els centrals, no estaven a l’altura que d’ells s’espera.

Marcelino va voler posar dinamita davant i va treure Cheryshev, Gameiro i Batshuayi per tal d’intentar acabar amb al domini dels de Cornellà: inútil. Cap dels tres va oferir res de profit. Tots tres nous i flamants fitxatges es van contagiar de la impotència de l’equip.

Peter Lim, des de la llotja, va tindre l’oportunitat de comprovar quanta falta fa Guedes, i com de lluny està l’equip encara d’assolir la capacitat de competir que li suposàvem després de veure el partit contra les matalafers madrilenys. La capacitat de competir en Champions i en la Lliga actual.

En conclusió: un naufragi dels d’abans, una derrota merescuda, justa i contundent per a un València que molt haurà de millorar i haurà de fer-ho ràpid. N’hi ha faena a Paterna i, també, als despatxos perquè la solidesa que creiem que les noves incorporacions havien donat a la plantilla no és tal, si més no ahir a Cornellà.