martes, 23 de agosto de 2016

Dura derrota, però amb motius d’esperança.

La nit era perfecta: en la grada se saludaven els veïns de localitat i comentaven les novetats de l’equip, la gespa presentava un aspecte excel·lent i la parròquia de Mestalla tenia les il·lusions intactes, amb les lògiques i comprensibles ganes de futbol al començament del nou curs.  

A més, l’adversari, Las Palmas, era molt adequat per diverses raons: perquè juga bé al futbol, estimant-se la pilota i el joc de combinació, perquè es tractava d’un rival assequible per a encetar la competició i perquè, a més a més, la temporada anterior, la trista i deplorable temporada anterior, s’havia endut els tres punts, traguent-li els colors a l’equip i deixant l’afició amb un agre sabor de boca.

Doncs bé, tot i que els primers minuts del partit van ser de bones sensacions, tot i que el minut cinc Santi Mina va marcar de cap un córner magníficament botat per Parejo, els tres punts van volar de Mestalla cap a les Illes Canàries. Mal comença el curs, i negres són els auguris sinó es prenen decisions encertades amb urgència.

És cert que el València de Pako Ayestarán va ser molt distint del de Neville i el de Nuno la temporada passada, és cert. És veritat que anit a Mestalla hi havia una patró de joc, una idea de futbol, una intensitat i un desig de vèncer que fan que l’equip tinguera poc a veure amb el de l’exercici anterior. Però no ho és menys què, com hem dit en tantes ocasions, en el futbol cal fer més gols que l’adversari. Això vol dir que qualsevol equip que vulga guanyar ha de marcar tots els gols que puga i ha d’evitar que li’n claven cap, o que li’n claven el menor nombre possible.

Doncs bé, el València d’anit, tot i marcar dos gols, va perdre perquè ve rebre’n quatre. Vam tornar a veure coses que ja havien vist a mansalva la temporada passada: manca pólvora davant, encert, efectivitat, diguem-ho com preferim, però sobre tot, sobre tot, sobre tot, la defensa és de mantega. Particularment els centrals. Ahir, Vezo i Abdenour van ser els espectadors privilegiats de dos dels gols de cap dels canaris. Dos centres des de l’esquerra de Ryan, dos gols davant la ineficàcia dels centrals. Per què es va quedar Mustafi a la banqueta fins el descans?

Les xifres són eloqüents. El València va rematar setze vegades a porta, d’elles vuit entre els tres pals, mentre que els de Quique Setién sols ho van fer sis i quatre, respectivament. Tanmateix, amb quatre remats van fer quatre gols: efectivitat superlativa. Ryan va estar decebedor, que tot s’ha de dir. Va haver d’intervindre en tres ocasions més, mentre que el seu rival, Javi Varas, ho va fer vint-i-tres vegades. Tremenda realitat la de la derrota.

El València va bolcar-se sobre l’àrea canària, fins al punt que va llançar una dotzena de córners, mentre que els de groc sols van llançar-ne un. De fet, en la roda de premsa post partit, Setién va dir que havien patit moltíssim i que el València que havia vist no se semblava en res al de la temporada anterior.

És cert, però no ens enganyem. Tot i que Parejo, Enzo i el debutant  Medrán van cuallar un bon partit, el centre del camp va ser dominat per Las Palmas. Dani Parejo, a qui la grada volgué donar ànims quan s’acostava a llançar els córners, va dirigir l’equip amb ganes d’agradar, però no va ser prou. Els laterals s’incorporaren bé a l’atac: Montoya i després Cancelo per la dreta, i Gayà per l’esquerra, però els centres van ser manifestament millorables, particularment els del de Pedreguer.

Santi Mina va estar encertat i treballador, però Paco Alcàcer passà amb més pena que glòria pel partit. El València elabora molt, de fet bascula sobre l’àrea rival a la forma del handbol, però és molt poc resolutiu. En eixes basculacions, qualsevol error en el passe, significa un contra colp que pot tindre conseqüències fatals. El darrer gol canari fou una mostra.

Conclusió: el respectable va advertir millores però també va constatar que són insuficients. A més, la feblesa defensiva, particularment pel centre i sobre tot pels balons aeris, exigeix invertir per revertir completament eixa situació. És urgent invertir, cal dir-li a Peter Lim.

Tanmateix, no perdem l’esperança; el marcador no reflecteix la realitat del que vam veure sobre la gespa, si més no perquè el València va fer mèrits per a un altre resultat. Tranquil·litat, la festa tot just acaba de començar i n’hi ha motius per a confiar tant en Pako Ayestarán com en Suso García Pitarch. Veurem que passa a Eibar, on els tres punts haurien de caure en el compte valencianista. 


domingo, 21 de agosto de 2016

Comença la nova temporada, i tornem amb il.lusions renovades.


Numeradadescoberta torna amb els seus lectors, fidel als seguidors del Vaència CF. Tan amarga com se’ns va fer la temporada passada, tornem a ocupar el nostre lloc al camp amb el desig que els xiquets que comencen enguany la seua relació intensa amb Mestalla siguen feliços seguint els partits del nostre equip.

Quant a les expectatives amb les que comencem la temporada, val a dir que esperem que aquells que tenen capacitat de decisió sobre la marxa de l’equip prengueren notes valuosos de tot allò que cal no fer enguany. És sabut que la pre-temporada no ha ajudat gens a recarregar les bateries de l’afició, tot i que n’hi ha consciència que la plantilla encara no està tancada ni compensada, que encara tenen que marxar jugadors i que cal fitxar-ne d’altres.

Som particularment sensibles a la feblesa defensiva de l’equip. Mantenim l’opinió que la temporada passada van ser els porters els qui van aguantar l’equip en primera divisió. Jaume Domènec i Diego Alves fonamentalment, però també Mathieu Ryan, van salvar punts que resultaren decisius en classificació final. Les baixes que ja s’han produït en la rereguarda i les que s’esperen exigiran un esforç de la secretaria tècnica, però també de la propietat; particularment si es fa, finalment, efectiva la marxa de l’alemany Mustafí. De poc valdran les incorporacions al centre del camp i en l’atac si no millorem substancialment la defensa. Sabem, nosaltres i qualsevol aficionat dels que omplin Mestalla cada partit, que cal elevar la qualitat d’aquesta línia per a fer-la segura, tan segura com va ser en les èpoques daurades del Club.


Demà, quan comence a rodar la pilota per la gespa del vell Mestalla, quan la grada comence a animar el seu equip, creuarem els dits i demanarem als déus del futbol que enguany siguen generosos amb nosaltres. D’allò que passe a cada partit donarem notícies a aquest bloc, al qual continuarem publicant les nostres cròniques de cada encontre. 

viernes, 13 de mayo de 2016

Traca final a Mestalla

Foto Levante-EMV
La temporada 2015/2016 va acabar per al València amb onze xicots sobre la gespa de Mestalla fent l'única cosa que l'equip ha fet amb regularitat i interès en tot el curs: el ridícul. Va perdre una última oportunitat, no ja, potser, de reconciliar-se amb l'afició, però sí de no fer més gran la ferida que duu aprofundint durant tot l'any a base de partits nefastos. 

El d'anit entra dins de la llarga llista d'encontres patètics que s'han succeït enguany a les ordres, ara de Nuno, ara de Neville, ara de Pako Ayestarán. Aquest últim mereix, és cert, més respecte que els altres dos, almenys pel que fa a aquesta temporada (quant a l'anterior, Nuno sí que té un balanç molt més positiu al seu favor); però és molt trist que fins l'última jornada hagem hagut de patir, els aficionats, la desídia, el meninfotisme, l'absència d'un esforç apreciable. El resultat de la gestió d'Ayestarán tampoc ha estat satisfactòria.  

La Reial Societat va guanyar amb un gol en la que va ser l'última jugada, sense haver fet uns mèrits excessius, però havent posat en evidència la falta de ganes, de recursos, d'energia i d'inspiració dels del Túria. Una mica d'ordre, de pressió, de mig del camp, i poc més, van ser mitjans més que suficients per no patir en pràcticament cap moment del partit. 

Fer un resum del xoc seria com fer un resum d'un passeig en ascensor: no paga la pena parlar de coses tan poc estimulants. Ara bé, per comentar alguna cosa, es pot parlar de l'horrible partit de molts jugadors: Danilo, Barragán, André Gomes, Santos... Per damunt de tots, no obstant això, l'argentí Piatti, que després d'errar tres o quatre passades en jugades d'atac relativament perilloses (perillosíssimes, si es té en compte el global del partit), es va lesionar en passar la mitja hora i va ser substituït. Que el públic murmurara que l'argentí s'estava "esborrant" voluntàriament del partit diu poc del compromís escàs que té el jugador amb l'esquadra. 

Piatti, això sí, va ser substituït pel valencià Sito, que amb dos regats va obtenir les úniques ovacions, junt a les que rebé Jaume, de tota la nit. Així doncs, només dos valencians van fer mèrits per rebre aplaudiments. Ara bé, com ja hem dit en altres ocasions, que el millor jugador del teu equip siga el porter no és una bona notícia, sinó més aviat el contrari. 

La segona part va ser encara més soporífera que la primera. Bé, costa decantar-se per una o l'altra, però és que la cosa va estar molt competida. Només a partir del minut 70, i després d'algunes decisions arbitrals qüestionades (la majoria no eren errònies, però el públic estava calent i buscava un enemic nou) el València va fer alguna cosa. Santi Mina tingué una ocasió claríssima després de l'única bona jugada d'André Gomes, i Parejo va llançar des de fora de l'àrea amb molt de perill. Per la seua banda, Jaume Domènech va aprofitar la seua titularitat per lluir-se amb unes quantes parades de diversa dificultat. 

L'encontre no hauria estat un bon resum de la temporada del València, però, si no haguera entrat Negredo. I així va ser. El vallecà, a qui ja se li busca una eixida obertament, va tindre deu minuts per demostrar que pot ser un jugador del VCF. No ho va fer del tot malament, per al que ha estat la tònica habitual, i fins i tot estigué a punt de marcar. En qualsevol cas, i fent balanç de tota la temporada, es pot concloure que sí es un jugador del nivell d'aquest València, però no del València que els aficionats volem. 

Després d'un possible penal a Alcàcer, tanmateix, arribà el gol dels donostiarres en una jugada amb diversos rebuigs. El públic va treure els mocadors i començà a sonar amb més força que mai la música de vent de tots els fidels valencianistes que, ahir divendres, preferiren acomiadar el seu equip a l'estadi, pensant, com nosaltres, que veurien un espectacle digne. Quan Velasco Carballo assenyalà el final, eguanyarits van emmascarir l'himne del València, que quasi no es va sentir. 

Un partit espantós per tancar una temporada de malson. Des de temps de Koeman (amb Juan Bautista Soler, un nom que a qui açò escriu li produeix calfreds, de president), no ha estat, el València, patint pel descens tantes jornades. El patiment i la vergonya experimentats per l'afició trenquen tots els registres (perquè, no ho oblidem, aquell any el València guanyà la Copa del Rei). Ara, l'equip tècnic, esperem, es replantejarà el model esportiu que s'ha seguit enguany. Els aficionats, per la nostra banda, tornarem a mirar el compte corrent quan ens criden per a la renovació. Cada vegada, això sí, costa més fer sacrificis econòmics per viure experiències com les que hem viscut enguany. F.A.  


domingo, 8 de mayo de 2016

El València va estar a punt de decidir la Lliga

Foto Levante-EMV
El València va perdre ahir al Santiago Bernabéu però va donar als aficionats una injecció de dignitat com poques s'han vist enguany. No va guanyar cap punt per intervencions prodigioses i successives de Kiko Casilla, per haver regalat, pràcticament, la primera part, i per errors arbitrals de difícil explicació.


Segurament va ser un error posar com a titulars a Barragán i Cancelo en banda dreta, una parella que no ha donat massa bons resultats en tota la temporada, i cal dir que Enzo Pérez, exemplar en molts partits del curs, no va estar massa encertat. Els d’Ayestarán van tocar bé el baló, però semblava, durant la primera part, que no tenien massa ganes de guanyar el partit. No acabaven les jugades, la pressió era molt poc intensa i, tot i que el Reial Madrid tampoc estaba fent un partit espectacular, qui comptava amb més possibilitats de marcar (per jugar com a local, per tenir una millor plantilla, per dur un escut determinat) era el Reial Madrid. 


Després de la primera gran ocasió de Cristiano Ronaldo, molt ben aturada per Diego Alves, va ser el mateix lus qui va obrir el marcador des de fora de l’àrea, amb un tir creuat que ni Abdennour ni Alves van poder evitar que el baló besara la xarxa. Després del primer gol, i vista la intensitat del joc del València (i tinguent en compte el que es jugada cada equip), semblava que la golejada era qüestió de temps. 

Cancelo, que va tenir un dia horrible, va fallar una ocasió claríssima amb una pífia que deuria ocupar un lloc destacat en la recopil·lació anual d’errades de Youtube, i en la jugada següent, va cometre un error menys ridícul però igualment decisiu: intentant recuperar un baló, va passar-li’l a Benzema, que en un altre cas hauria estat en fora de joc, que va marcar des de l’àrea xicoteta. El problema és que tot venia d’una jugada prèvia en què el francés sí estava en fora de joc clar. El pitjor de tot va ser escoltar els comentaristes de Canal+ resistir-se a reconèixer la claredat de l’error arbitral. 

En qualsevol cas, el paper de Cancelo va ser suficientment negatiu com per motivar la seua substitució al descans per Santi Mina. També es retirà Abdennour, lesionat, per André Gomes. Enzo Pérez va passar a la defensa, i la seua aportació millorà. El València entrà en la segona part confús, i el Reial Madrid va tenir unes quantes ocasions que avortà Diego Alves amb parades molt destacables. 

Semblava que el partit estava acabat, pero André Gomes, que donà verticalitat al joc del València, va fer una jugada per banda esquerra que acabà amb un baló enrere a Rodrigo quan Kiko Casilla estaba descol·locat, i el davanter colpejà amb força per posar el primer gol visitant. El Reial Madrid va veure per primera vegada com la Lliga podia perillar, però Cristiano Ronaldo tornà a colpejar. Els aficionats del València vam poder veure un davanter que guanyava per velocitat a la defensa contrària, cosa que no veiem en les nostres files des de fa anys. “Tercer gol, partit decidit”, pensàvem. 

El futbol, no obstant això, ens va sorprendre a tots una vegada més. Potser va ser la relaxació dels de Zidane, o el seu cansament després del partit de Champions, o tal vegada el fet que el València va pensar que no tenia res a perdre. Però el cas és que el València va començar a pegar un repàs al rival dels que contarem als nostres descendents quan siguem majors. Costa recordar totes i cada una de les ocasions del València. Parejo, que ja havia estavellat una falta al travesser abans del gol de Rodrigo, i que va fer un gran partit, tornà a xutar al pal; Rodrigo i Alcàcer remataren a boca de canó, i Casilla aturà miraculosament; André Gomes llançà alt una pilota franca després que Santi Mina li fera un regat espectacular a Danilo. 

Va ser el mateix André Gomes, però, qui va aconseguir batre Casilla amb un llançament duríssim i molt ben col·locat després d’un còrner tret en curt. Quedaven deu minuts més el descompte, i els espectadors salivàvem només amb el fet que el València puguera decidir la Lliga. Esperàvem ansiosament el pànic de la parròquia madridista, però l’àrbitre tornà a intervindre. Una falta inexistent sobre Rodrigo va donar lloc a la protesta i, sembla, insult del davanter hispà-brasiler, i el col·legiat el va expulsar immediatament. 

Ayestarán va tindre el gest valent de llevar un defensor per donar entrada a Piatti, però en els cinc minuts que quedaven no es va produir cap ocasió tan clara com les que havia tingut abans del segon gol. Potser el desesperançador Negredo hauria donat més por que el xicotet jugador argentí, però segurament Ayestarán pretenia mantenir el joc per les bandes. En tot cas, els seguidors madridistes van patir de valent, i nosaltres vam poder gaudir de l’entrada d’Arbeloa per Cristiano Ronaldo. Amb la temporada del València, acabar el partit amb un jugador menys i, tot i això, atemorint el Reial Madrid, resulta ben gratificant. 

Hauria estat orgàsmic haver marcat un tercer gol, haver deixat el Reial Madrid sense Lliga, i haver donat lloc a titulars com “Dos equips valencians deixen sense lliga als dos candidats de la capital”. Haver pogut imaginar-ho, haver estat prop d’aconseguir-ho, és el que ens queda. I això ja és molt més del que cabia esperar en aquest final de temporada 2015-2016.





domingo, 1 de mayo de 2016

Els suplents del Vila-real li fan la cara roja al València.

Foto Superdeporte
Sense despentinar-se, jugant amb una o dues velocitats més que el València, segons demanava la situació, els de La Plana van deixar clares dues coses: per què estan en la posició que estan en la classificació de la Lliga 2015-2016 i quin és el millor equip valencià de la competició. L’afició de Mestalla ho va entendre perfectament anit. 

No cal fer una anàlisi del partit perquè, pràcticament, no va haver partit. El València va anar sempre darrere de la pilota, tocant-la i tocant-la en camp propi i estavellant-se contra el centre del camp dels groguets o, en el millors dels casos, contra una defensa ben plantada davant el seu porter. 


En dos ocasions que els de Marcelino van tindre en la primera part van posar-se per davant en el marcador. Dos tirs a porta, dos gols. Ahir ni Alves va ser capaç de salvar el seu equip del desastre. A ràfegues, els blanc i negres volien, però no podien. 


La defensa va ser un colador, particularment Santos. El centre del camp, amb Fuego, Parejo i André no va fer més que donar senyals d’impotència, particularment el portuguès, que anit va estar espès a més no poder. Davant, ni Santi Mina ni Rodrigo van oferir més que bones intencions, i Negredo –ai, Negredo!!!− va esdevindré patètic. 


El públic no va ser especialment crític amb els seus. Ni tan sols això. La irritació inicial va deixar pas a un estat penitencial. Els xotos de tota la vida han viscut aquesta temporada com un malson, com un càstig resultant dels pecats del propietari i del seu entorn. És difícil imaginar què més hauria pogut fer-se mal des de la direcció del Club.  En una temporada que el València jugava la Champions, tot es va pensar malament i es va executar pitjor. Des de la confecció de la plantilla a la planificació d’objectius, des del distanciament de Peter Lim a la confiança d’aquest en els seus amics Mendes, Nuno i Neville. 


El públic ja no sap a qui tirar-li les culpes del que passa. De demanar la marxa de Nuno, tan merescuda, es va passar a exigir la de Neville, el becari en pràctiques. Ningú dubta de la preparació de Pako Ayestarán, ni de la de Suso García Pitarch,  però ningú sap quanta jurisdicció tenen davant el propietari del Club. Peter Lim se’n va a Singapur, i l’afició es queda avergonyida partit rere partit. Diumenge passat va ser el Getafe, un equip que està lluitant per evitar el descens, el que va merèixer la victòria. Ahir va ser el Vila-real, un equip que representa a una ciutat amb un nombre d’habitants que cabrien tots en Mestalla, el que va deixar clar en quin estat es troba un equip tan històric com el València CF. 


Cheryshev va lesionar-se de nou. Pobre xicot, una nova recaiguda només uns minuts després d’entrar en la segona part per Santi Mina. Ayestarán havia tret tota la pólvora: van reunir-se sobre la gespa el rus, Rodrigo, Alcàcer i Negredo. Entre el públic es comentava que Negredo no era substituït perquè l’entrenador volia lliurar-lo de la xiulada que –sense cap dubte− hauria rebut de donar-se eixa circumstància. El vallecà va estar entre deprimit i indolent, segons la benevolència de l’aficionat que opinava. El ben cert és que no sols no va fer res, no sols no va aportar res, és que va passar-se els 93 minuts de joc trotant pel camp com si estiguera jugant una paxanga. 


El Vila-real, els suplents de l’equip concretament, va jugar més, va tractar la pilota magníficament, van jugar de memòria, moltes vegades al primer toc, com fent-li un rombo als de Mestalla. Sense arribar a despentinar-se van deixar clar com estan les coses al futbol d’elit valencià. Els d’Ayestarán van tindre un 55 per cent de possessió [d’una possessió estèril, clar] i només van tirar una vegada a porta. 


No sabem si els jugadors, el cos tècnic i el propietari van anar-se’n a casa dolguts i afrontats pel bany que havien rebut dels de La Plana. El que si sabem és que el públic, els aficionats valencianistes, els xotos, van moure cap a casa amb la cara roja i donant gràcies al cel de no haver d’estar patint per no baixar a segona divisió i perquè només queden dos partits per a posar fi a una de les temporades més dolentes d’un Club amb tanta història.