1/23/2019

Un València a temps parcial sols jugà 30 minuts a Getafe.



Era el minut 77 i Jorge Molina, als seus 36 anys, només feia nou minuts que havia entrat al terreny de joc. Davant un nou error de Diakhaby, va deixar seca la pilota a la ratlla de l’àrea menuda, va veure Lato però se’n va desfer d’ell amb solvència i li pegà al baló com si li anés la vida en ell. Gol. Suficient per a tombar un València a temps parcial, inapetent, inofensiu; un equip que va fer l'efecte d'arrugar-se davant un Getafe que jugà repartint llenya a tort i dret, amb el permís de l’àrbitre. 

Damián i Arambarri no haurien d’haver acabat el partit. I el propi Jorge Molina, quasi que tampoc. Gameiro va eixir coix del terreny de joc i el que va fer Damián a Kang Inn lee es diu agressió. Dit això, també s’ha d’afegir que els de Marcelino no van merèixer un millor resultat. 

Jaume Domènech va evitar que Ángel marcara un parell de gols i, junt amb el jove coreà, va ser el millor de l’equip. El responsable que el marcador no fora més dur. 

Un equip que va jugar com si Peter Lim els tinguera contractats a temps parcial. No és la primera vegada. Darrerament, en els últims temps, el València ens té acostumats a jugar mitja part. Quan és la segona, pot passar qualsevol cosa; però quan sols es treballa en la primera, el més factible és la derrota. Com ahir a Getafe. 

Marcelino va eixir amb quatre criatures, no sabem si perquè la Copa no és rellevant per al Club. Són quatre joves de gran talent, sobre això no n’hi ha dubte, però ells han de funcionar amb una esquadra que treballe i demostre la seua qualitat. Anit això no va passar a la ciutat del sud de Madrid. 

Només la primera mitja hora, amb Parejo controlant el centre del camp, el València va donar-nos esperances als aficionats que estàvem davant el televisor. Tot amb tot, en eixe temps, sols el jove Kang Inn va amenaçar de debò la porteria madrilenya. Ahí va acabar-se l’empenta del València, cap al minut 30. 

En tot el partit els de Marcelino no van provar Chichizola. Ens vam quedar amb les ganes de veure’l fer alguna parada. Com ens vam quedar amb les ganes de que Cheyshev fera alguna cosa; alguna cosa, qualsevol cosa: un regat, un xut, un desmarque, alguna cosa que no fora caure en el fora de joc i desesperar els seus companys i els aficionats. El València faria bé en donar-li un 2X1 al que s’emporte Batshuayi; els dos pel mateix preu. Redéu amb el millor extrem esquerre de Rússia! És tan insolvent com irritant. I que podem dir de Piccini, qui va entrar per donar-li aire a la banda esquerra en la que Vezo havia fet entre poc i no res? I de Wass, què diguem del danés? 

Un desastre més i van mil. Un resultat pelut per a remuntar-lo a Mestalla dimarts vinent. Com que farà fred, preguntarem al Club què diu el contracte dels jugadors. Si van a jugar només mitja part, o trenta minuts, per dur-nos un llibre i la manteta. Per no passar fred ni vergonya. 




1/20/2019

El València de Ferran i Parejo remunta i guanya a Balaídos.





El jove canterà de Foios va marcar ahir a Vigo el seu primer gol en la Lliga –després d’estrenar-se en la Copa davant el Sporting-, però més important encara que això va ser que la seua entrada al terreny de joc, en substitució de Carlos Soler quan quedava mitja hora de joc, va revolucionar el partit. Fins eixe moment la cosa havia seguit el guió al que ja estem acostumats durant tot el que portem de temporada.

Havien eixit els dos equips acovardits al terreny de joc. El Celta perquè enguany les coses no li estan funcionant, ha canviat ja d’entrenador, però continua sense ser el que s’espera d’ell i la prova és que voreja les posicions de descens en la classificació. A més, la seua estrella, Iago Aspas, estava a la grada recuperant-se d’una lesió i el seu equip ha perdut en el que portem de Lliga tots els partits en els que el gallec no ha jugat. El d’ahir ho va confirmar.

Tremolosos i insegurs els gallecs, però no més que els de Marcelino. Després de superar l’eliminatòria de Copa, després la confirmació del tècnic des de Singapur, amb la bona sintonia que existeix entre l’asturià i la plantilla, tothom parlava la vespra –una vegada més- del punt d’inflexió, del canvi de tendència quant als resultats del València.

La primera part va ser una reedició del guió habitual. El València és un equip tímid, amb ràfegues de bon joc, però agarrotat. A més, sembla que controla el partit, encara que falla freqüentment en el darrer passe cara a la porteria contrària. Els errors no forçats, però, i la manca d’efectivitat quant al gol, completaven els traços que han definit l’equip en bona part dels partits de la temporada. Per a arrodonir el quadre, una altra constant dels partits d’aquesta temporada: el porter contrari fa el partit de la seua vida. Ahir va ser Rubén Blanco, qui va parar el que no està escrit.

Amb el zero a zero al marcador, un tret de Carlos Soler que mereixia ser gol va ser desviat pel porter gallec, mentre que Mina va perdre una ocasió clara de moure el marcador. Un intercanvi de colps en el que Neto va estar magistral evitant un gol cantat dels celtinyes després que Piccini i Coquelin fallaren com escopeta de fira.

Errors no forçats, passes al contrari i manca d’encert de cara al gol, perdonant el que no es pot perdonar. Faltava la cirereta de dalt del gelat: córner en contra, Neto es queda a mitja eixida, Coquelin ni salta per molestar Araújo que marca de cap. Ja teníem la pel·lícula de sempre en marxa una vegada més. Els dubtes i les pors, la tremolor de cames i les indecisions es multiplicaren. I arribà el descans, amb el marcador en contra.

La segona part anava per un camí paregut quan Marcelino va decidir fer canvis, més prompte del que és habitual en ell. Entraren Ferran i Gameiro per Soler i Cheryshev, una vegada més desaparegut sense combatre. No sols això, sinó que passant olímpicament de les incorporacions a l’atac de Gayà. Costa de creure que aquest xicot siga el millor extrem esquerre de Rússia, la veritat; costa de creure.

El rellotge avançava i ja no quedaven més de vint minuts de joc quan Parejo va obrir a l’esquerra, en la que Gayà s’havia incorporat fins al banderí de córner, des d’on centrà una pilota que va ser mal rebutjada per la defensa gallega. Llavors, Ferran va baixar-la amb el pit com un senyor, i l’engaltà amb l’exterior col·locant-la dins la xarxa. Empatava el València, per a satisfacció dels milers d’aficionats que estàvem davant els televisors esperant precisament això.

Arran del gol els de Marcelino volien més, i els del Celta no sabien què fer. De nou va ser Parejo, que en una recuperació en camp gallec va servir Gameiro per la dreta, i el francès li la posà a Rodrigo, completament lliure de marca en la frontal de la menuda, per a que aquest marcara el segon per als de Mestalla.

Una victòria merescuda, treballada i ben aconseguida. Tant de bo aquest resultat d’ahir, que ha tingut efectes molt positius quant a la classificació, permeta expulsar d’una vegada els fantasmes que tenallen el joc de l’equip des del mes d’agost. Ara, a pel Getafe, un equip seriós que està fent una magnifica campanya, però que és un dels més assequibles que hi havia al bombo en el sorteig de divendres passat.

Confiança és el que li falta a l’equip, i aquesta sols s’assoleix amb els resultats. I els resultats, massa que ho sabem tots, només depenen de que la piloteta entre en la porta contrària. Així doncs, de cara a dimarts i al que vindrà després, a veure si guanyem en efectivitat i d’ella se’n deriva el convenciment que permetrà lluitar per assolir els objectius de la temporada.


Link al vídeo dels gols del partit

1/16/2019

I ens vam anar al llit amb un somriure al rostre.


Marcelino veurà un dia més eixir el Sol des de València. El seu equip, amb una segona part francament bona, i liderat per un Ferran Torres extraordinari i un Santi Mina que demostrà que la Copa del Rei és la seua competició preferida, va desfer-se d'un Sporting que va plantar cara a Mestalla durant quaranta-cinc minuts. Després del descans, els asturians no van fer pràcticament res.

No obstant això, tot podia haver transcorregut de forma ben distinta. La primera part del València va ser un desastre amb totes les lletres, un conjunt de despropòsits sense fi on ni Parejo (el menys roïn, però molt per davall del seu nivell actual) ni Kang In Lee, ni cap jugador va estar al seu lloc. Vezo i Diakhaby estaven nerviosos; Wass, inofensiu; Coquelin, intens però imprecís; Lato, massa accelerat i agressiu; Ferran, horrible; Gameiro i Rodrigo, com contra el Valladolid, dissabte passat: ben fluixos.

Els blanc i rojos, fins i tot, van poder marcar amb un remat de cap que se n'anà fora per ben poc. Hauria estat un gol ben merescut, perquè, tot i no jugar com els àngels, estaven jugant de tu a tu a tot un València (en hores baixes, sí, però un equip important) a l'estadi de Mestalla. Els locals erraven passades molt senzilles, no sabien desfer-se de la pressió, estaven inoperants en atac, cometien massa faltes... Hauria estat irònic que, després que un partit amb l'equip asturià causara que acomiadaren a Marcelino del Vila-real, una altra vegada el Sporting fera que el tècnic asturià fos destituït, ara del València.

No sabem què va ocórrer al descans, si tots van beure d'un brevatge elaborat per un druïda, si Marcelino els amenaçà amb enviar-los a galeres, o si simplement van decidir jugar bé al futbol. Clar que si cal anotar una cosa important: després del descans Santi Mina va eixir per un desaparegut Rodrigo Moreno. I amb Mina sobre la gespa, l'escenari va canviar radicalment: el València va dominar com no havia dominat en tot el partit. La defensa guanyava els duels, Parejo gestionava perfectament el joc, Wass i Ferran Torres estaven més ràpids...

Va ser la banda d'estos dos últims, la dreta, la part per on vingueren les alegries per al València. Després de diverses combinacions perilloses que acabaven amb rebuigs més o menys forçats de la defensa visitant o amb xuts relativament inofensius (excepte la primera ocasió, en la qual Santi Mina va poder marcar en un remat quasi involuntari), Wass va posar una gran centrada que trobà a Mina. El gallec no perdonà, i posà l'un a zero que classificava al València.

Els rivals no van canviar massa la forma de jugar, però el València continuà pressionant, furtant i eixint al contraatac. En una d'eixes, una combinació entre Wass i Ferran Torres acabà al fons de la xarxa: novament, Mina rematà amb subtilesa un bon baló del de Foios. Estava l'extrem desbocat: regats, carreres, combinacions ràpides i complicades amb qualsevol company... Eren els millors minuts que se li recorden a Mestalla.

La nit del jove canterà (i la dels valencianistes) s'arrodoní amb un gol de bandera. La pressió va fer que Parejo rebera un baló amb una posició ben avantatjosa i amb la defensa asturiana en quadre. Va veure que Ferran Torres tenia la banda lliure i cames per córrer, i li donà el baló. Podia haver xutat amb la seua millor cama, però va preferir fer-ho difícil: retallà al defensa que arribava tard i, amb cama esquerra, ajustà el baló al pal. Segur que ell més que cap altre jugador necessitava un partit així, on li eixiren un parell de coses per guanyar una confiança que ara mateix no abunda. Esperem que siga el primer de molts bons partits de Ferran Torres amb el València.

Tots respiràrem amb el tercer gol (recordem: amb dos a zero, un gol del Sporting forçava la pròrroga), i vam poder gaudir d'uns minuts de pau i d'eufòria. És clar que el rival era de segona divisió, que queda molt que millorar i que la dinàmica del València no té pinta de canviar amb un partit contra el Sporting de Gijón. Però donat el que estem veient esta temporada, una victòria, una eliminatòria superada i una setmana en què podem seguir creguent que Marcelino encara pot fer alguna cosa amb aquest equip bé valen el somriure amb el què vam clavar-nos al llit. F.A.


1/13/2019

L'equip que no sabia guanyar.


Hi ha partits del València que irriten molt. Ja siga perquè no domina, perquè als jugadors els falta intensitat o perquè el rival pareix millor del que és en realitat. N'hi ha d'altres, com contra el Girona a Mestalla, que irriten pel resultat, però en què hi ha poc que retreure a l'equip. Contra el Valladolid va passar així. Hi hagué actitud, compromís, esforç i perseverància; hi hagué un domini absolut del joc i n'hi hagué ocasions de tots els colors per haver obtingut un resultat ample. Però no va ser així.

Fa unes setmanes ja que Parejo està a un nivell difícil d'igualar. Continua amb errors evitables, continua jugant amb foc massa vegades, però ara mateix és el millor de l'equip, i amb diferència. Ahir va donar una lliçó al mig del camp de les que feia temps que no presenciàvem. Va oferir-se en tot moment per rebre el baló, va moure'l amb molt de criteri, va ajudar en defensa, va regatejar, va desesperar a molts jugadors castellans, va estar incisiu en atac i, fins i tot, va marcar un gol extraordinari. L'anà a celebrar amb un Marcelino que, així, va agafar una mica d'aire i va agrair un recolzament com eixe.

El Valladolid va fer un partit horrible. El baló no li durava gens, no va xafar l'àrea valencianista en gairebé cap moment, només xutà dues vegades (una, tan sols, entre els tres pals: el gol) i va mostrar-se carent de qualsevol recurs futbolístic que no fora una defensa més o menys endreçada i un migcampista que va ser capaç de marcar un gol de falta millor que el de Parejo.

L'explicació del resultat: els davanters del València estan fets pols. Rodrigo no és ni tan sols l'ombra del que va ser l'any passat; Santi Mina, tot i continuar donant-ho tot a la gespa, no està trobant porteria; Cheryshev alternà (com és ja habitual) jugades perilloses amb errors incomprensibles; Soler està massa accelerat; Gameiro sembla que jugà uns quinze minuts, però no estem segurs que tocara cap baló.

Així, Rodrigo fallà un penal (li'l demanà a Parejo i el llançà de manera horrible) i un remat a l'àrea menuda (un tant forçat, això sí); Mina, el rebuig del penal i una ocasió que tardarà temps a oblidar; Cheryshev perdonà allò imperdonable; Soler no va estar tan encertat com acostuma; Gameiro... Bé, segurament Gameiro estaria content si hagués fallat alguna ocasió, però ni tan sols això. També Garay va poder marcar, però va ser Parejo, el mateix que els últims dos partits, l'únic capaç de veure porteria.

L'eufòria s'apoderà de Mestalla per uns moments. El resultat era més que merescut, la superioritat del València era abrumadora. La defensa estava quasi perfecta, intensa i expeditiva, i tot l'equip pressionava per aconseguir que les possessions del Valladolid duraren uns pocs segons. L'única queixa era que volíem que entrara Kang In Lee per un Cheryshev que començava a rebre xiulits a cada error.

Vet aquí, però, que una pèrdua al mig del camp (a Parejo, ara sí, se li podria exigir responsabilitat, però no va ser un error clamorós) desembocà en una falta llunyana que un tal Alcaraz executà amb un xut inversemblant que es colà per l'escaire dret d'un Neto que no havia fet res en tota la vesprada.

Quan entrà Kang In Lee era massa tard, i tot i mostrar bones maneres, va estar massa accelerat (comprensible, ja que havia de solucionar en cinc minuts el que companys amb moltíssima més experiència eren incapaços). Els exemples del Sevilla i l'Osca ens van fer confiar fins l'últim moment, però no va ocórrer res i l'afició tornà a presenciar un empat, l'enèsim d'aquesta lliga.

És evident que el València necessita tant un o dos davanters nous com un psicòleg que puge l'autoestima de la plantilla i els ensenye a guanyar, una cosa que sembla han oblidat. 


L'any passat, el partit contra el Valladolid hauria acabat 4-1 sense problemes. Enguany, ens hem d'aconformar adaptar la famosa frase en castellà: "Jugamos como nunca y empatamos como siempre". És ben poc, sí, però altres dies ni tan sols hem pogut dir que el nostre equip ha estat millor que el rival. Per això pensem que Marcelino, tot i el drama, ha salvat una mica la papereta. No sabem si serà, però, suficient per mantindre el càrrec. En el millor dels casos, dimarts, això sí, té un (altre) match ball. Més li val que els seus davanters tinguen una mica més de confiança i encert. F.A.

Vídeo dels gols del partit


1/09/2019

Aquest equip és una ruïna.

Foto Superdeporte
Va ser complicat que el València eliminés el modest Ebro, un equip de Segona B. Molt més ho serà aconseguir-ho amb un de Segona Divisió com l’Sporting de Gijón, un històric club de futbol que anit va vèncer el València amb un equip de suplents. Per als asturians allò que els interessa és la Lliga, i les coses no els estan anant massa bé. Per això el seu entrenador va alinear una colla de xicots que, majoritàriament, no són els titulars. 

Doncs bé, tot i amb això, van guanyar-li a un equip que trontolla desconcertat durant tot el que portem de temporada, amb molta pena i gens de glòria; un equip que setmana rere setmana dóna un disgust darrere de l’altre a la seua afició; un equip que va a convertir la festa del centenari en un soterrar desangelat i trist.

És cert que Marcelino va deixar descansar a alguns jugadors titulars, com és cert que les lesions de Guedes, Kondogbia i Coquelin són baixes significatives en l’esquema de joc dels de Mestalla. Però, no és menys cert que, tot i la quantitat de suplents habituals que van eixir d’inici, van passar dues coses: una, que l’equip va patir tots i cadascun dels defectes que estem constatant durant tota la temporada; i dos, que tret de Kang In Lee, cap d’ells va saber aprofitar l’oportunitat que se’ls va oferir a El Molinón.

Particularment terrible va ser, una vegada més i ja hem perdut el compte de quantes, l’actuació de Batshuayi. L’ocasió que va fallar en el primer minut de joc és impròpia d’un davanter centre professional que es guanya la vida a Europa. No cal esmentar l’errada de dissabte passat a Vitoria, ni d’altres que tots recordem; simplement cal repassar el vídeo del partit d’ahir per a concloure que, siga per la raó que siga, aquest xicot no pot ocupar un lloc en la plantilla del València CF. Marcelino el va deixar al vestidor en el descans, però avui mateix ha de decidir, junt amb Mateu Alemany, què fan amb aquest home que ja no hauria de tornar a xafar la gespa de Mestalla.

Més enllà d’això, unes poques pinzellades sobre la merescuda derrota a Gijón. Un resultat advers que, deixem-ho clar, no serà fàcil revertir la setmana vinent. Els jugadors asturians vindran a Mestalla a lluir-se en un aparador futbolístic com és València, intentant projectar-se com a professionals, així que la vergonya que vam patir ahir davant el televisor pot ser no res amb la que podem viure a Mestalla dimarts vinent.

Les pinzellades. Els balons laterals sobre l’àrea del València van ser un malson una vegada més. Per alguna raó manca concentració, els intents de treure la pilota pels defenses manquen de força i de convicció, els nervis fan tremolar les cames, es perden les marques i, per alguna estranya raó, els davanters contraris es creixen i semblen autèntiques figures del futbol quan juguen contra el València.

La defensa fallà pel centre i pel costat dret gairebé sempre. La parella Vezo i Diakhaby no va poder impedir que Javi Noblejas rematara lliure de marca, al centre de l’àrea menuda i afusellara Jaume. En el centre del camp van trontollar inclús els que sempre funcionen: Ferran Torres i Carlos Soler. Cap dels dos va tindre la seua nit. Tot el contrari que Dani Parejo, que va realitzar un partit més que notable, tot i que no va servir de molt. També Jaume Domènech va estar bé, tot i encaixar dos gols. Dos gols en els que, simplement, no va poder fer res.

L’únic que va transmetre sensacions il·lusionants va ser el jove Kang In Lee; amb una desimboltura impròpia de la seua edat, amb unes ganes de treballar i de lluitar per cada pilota que donen gust, el xicot coreà va ser el millor de la partida. Va marcar Gameiro, cosa que és notícia, però tot i que va mostrar-se treballador, no és suficient el que demostrà a El Molinón.

Ara, dissabte, anirem a Mestalla a veure el partit contra el Valladolid. Molt ha de canviar l’equip per a que eixim de l’estadi satisfets. Ja no es tracta de guanyar pels pèls com davant l’Osca, o d’arrapar un empat. Es tracta de que algú ha de pegar un colp damunt la taula i posar remei al que està passant. Aquest equip és una ruïna, i així no podem continuar.

Vídeo del partit