domingo, 22 de enero de 2017

Amb Carlos Soler, tot és possible.


Foto Superdeporte
Podem dir ja amb certa seguretat que, si tot continua així, el València ha trobat a la seua major promesa dels últims anys. El jove Carlos Soler, de només dinou anys, ha arribat al primer equip i en qüestió de dos mesos s'ha convertit en el jugador més important de la plantilla. Si ja veníem diguent que del poc que es podia salvar del València en l'última època oscura era el jove recentment incorporat, i si contra l'Espanyol va ser dels més destacats, el que va fer anit a Vila-real ha de servir perquè tothom sàpiga qui és. A l'estadi de La Ceràmica Soler va fer de tot, i tot bé. 

Es reunien en la defensa Garay i Mangala després de ni se sap quant de temps, i la veritat és que el balanç final de la seua actuació és ben positiu. Els dos estigueren intensos, poderosíssims en el joc aeri, ràpids en els creuaments i acceptables en l'eixida de baló. Per fi es veuen resultats als milions pagats. I sí, cal reconèixer que els dos són fitxatges de Jorge Mendes. També Santos i Abdennour, així que encara ens falta prou per convertir-nos en adeptes del representant superstar.  

El partit va començar amb bon joc del València, que va eixir dels vestidors amb ganes de controlar el partit. Des del minut quinze, però, els groguets van espavil·lar i començaren a dominar, sense crear, no obstant això, massa perill. Era un partit acceptable del València, però la victòria no semblava que estiguera a prop (no oblidem que el Vila-real ocupa la sisena posició de la taula i ha passat la major part de la temporada a zona Champions). 

Va ser al minut 30, tanmateix, quan canviaren les coses. Nani, amb una magnífica jugada per banda esquerra, deixà enrere a Jonathan Dos Santos i encarà al defensa, que va retrocedir fins entrar en l'àrea. En eixe moment, el portugués va fer un parell de bicicletes i posà el baló al centre de l'àrea, entre la menuda i el punt de penal, i Carlos Soler, que venia en carrera, col·locà el baló amb un toc subtil d'esquerra al segon pal, lluny d'Asenjo.

El gol va servir per tranquil·litzar als de Voro, que van aprofitar els minuts següents per calmar un poc el partit. El Vila-real, segur, no esperava eixe colp, sobretot perquè en eixe moment estava siguent millor que el València. Poc després, quan encara estava mirant com refer-se'n, arribà el segon tant. 

No hi haurà molts que destaquen la tècnica de Santi Mina, ni la seua aportació al tiqui-taca, ni tan sols el seu xut. Però si cal elegir a algun jugador com a símbol de l'esforç mitjançant el qual el València ha enllaçat dos partits molt respectables, eixe és el gallec. Ja es va buidar contra l'Espanyol, amb premi, i a Vila-real tornà a ocórrer. Un baló pentinat per ell mateix va ser cedit per Víctor Ruiz (defensa titular indiscutible per a Escribà, just al contrari que ací: era discutit fins i tot a la banqueta) a Asenjo, que, entenem, va pensar que Santi Mina va perseguir-lo perquè tothom veiera que s'esforçava, però sense ganes, sense esperances. Estava enganyat: el gallec va anar a per totes, i l'intent de regat d'Asenjo quedà en això, un intent. El davanter va furtar-li el baló, i gol. 

Eixe gol degué ser una vertadera gerra d'aigua freda per als locals. El descans va arribar entre moments de confusió. Tots temíem que al segon temps els d'Escribà eixiren a per totes, a marcar un gol als primers minuts. Res més lluny de la realitat. Entre el minut 45 i el 65 (aproximadament, fins que entrà Samu Castillejo i la seua presència començà a notar-se) es van veure moments del millor València de la temporada. Passades al primer toc, obertures a banda sense haver de mirar abans de passar el baló (confiant en què el receptor està on ha d'estar), possessions llargues, control dels temps, defensa sòlida que aturava qualsevol baló que s'aproximava a l'àrea... Una meravella, la veritat, especialment quan tenim encara fresca a la memòria debacles com la de Pamplona o la de Donosti. 

I si podem destacar a algú, eixe és Carlos Soler. El xic va saber traure el baló des de darrere (i ajudar a Enzo i a la defensa a tal efecte), va alliberar a Parejo i es va associar amb ell exitosament, va conduir quan hagué de fer-ho, va tenir ocasions (una claríssima en què un mal control va fer que disminuiren les seues possibilitats però que, tot i això, només una gran intervenció d'Asenjo evità que el tercer gol pujara al marcador)... A veure quant tarda el Marca en publicar l'interés del Madrid i/o el Barça per ell. 

No obstant això, amb l'entrada de Samu Castillejo les coses van ser distintes. No es pot dir dir que ell sol canviara el partit per complet (també començà a fer-se notar el cansament dels valencianistes, que no van estalviar esforços en cap moment), però la veritat és que també els nostres van patir de valent, inclús per alguns errors inexplicables de Cancelo que van posar la defensa en diversos compromisos. Total, que en una franja d'uns deu minuts, el Vila-real tingué ocasions de tots els colors: un baló al pal, un possible penal (a Pato, encara que es trobava en fora de joc), dues mil centrades a l'àrea -aproximadament, potser és només la impressió que ens va donar-, un parell de balons rebutjats in extremis per la defensa, etc. Al València li durava la possessió un sospir, els jugadors estaven nerviosos. 

Cal dir que també va poder arribar el tercer amb alguns contraatacs (una jugada en què Munir -prou desdibuixat, tot i no fer un mal partit- no va arribar a una passada de la mort de Nani, un parell de xuts del recentment incorporat Zaza...), així que tampoc es pot dir que el València deixara de merèixer la victòria per eixa fase. El gol no va arribar, i per fi, després de més de trenta partits, el València va mantenir la seua porteria a zero. Un altre motiu per a la celebració. 

Aquest és un altre València. És un València en què Parejo juga tranquil, Nani dóna mostres de que té més qualitat que la resta, Mina intimida, Gayá torna a enlluernar i Enzo dóna seguretat al centre del camp. Un València que pressiona, que no deixa jugar al rival, que té una defensa digna de tal nom. Un València que anima a la seua afició a seguir-lo, que mereix el recolzament que fins fa poc li donàvem per inèrcia. La grandesa del futbol també és eixa: que un equip que fa no res espantava el fantasma del descens, en qüestió de dues setmanes pareix capaç de donar alegries a la seua parròquia. I, al capdavant, un jove de dinou anys que donarà molt que parlar. F.A.  





domingo, 15 de enero de 2017

... I el València tornà a guanyar.

Foto Levante-EMV
No feia mal oratge per a anar a veure perdre al València. Feia fred, sí, però també sol, i en estos dies una de les poques estones en què es pot estar còmode al carrer és eixa franja entre abans i després de dinar. Els valencianistes convençuts, per tant, teníem menys excuses que altres dies per no anar a animar el nostre equip. Així, el nivell d'assistència no era del tot preocupant. L'organització va prendre algunes mesures per afavorir el recolzament del públic. Alguna era un poc ridícula (com per exemple posar càntics per megafonia), però bé, tota pedra fa paret. 

Segurament no cal dir quines esperances teníem en què el València guanyara, el ridícul dels últims partits ens feia a tots tenir unes expectatives no ja humils, sinó catastròfiques. A l'aliniació, Garay, per fi, a la defensa, acompanyat per Aderllan "quién dijo miedo" Santos. Tornava Gayà a la banda esquerra, i era el primer partit sense Rodrigo. A la primera jugada, Santos ha regalat un còrner amb un rebuig dolent, i ja hem començat a tindre sensacions que ens resultaven familiars. Tanmateix, només era una il·lusió (fundada, per suposat) d'un altre desastre.

Contra tot pronòstic, la primera part de l'encontre ha estat un repàs dels blanc i negres. Tampoc és que ens valga per dir allò de "si jugàreu sempre així, estaríem en Champions, pocavergonyes!", però l'Espanyol ha cedit el baló (esperant muntar, suposem, uns contraatacs que no han arribat) i els de Voro han posat el campament base al camp rival. Les ocasions no han estat nombrosíssimes, però cal destacar la paciència dels jugadors (que, no ho oblidem, estan en hores molt baixes), assegurant les passades, buscant moure el baló per cansar el rival però sense deixar de buscar la porteria. 

I en eixes que encara estàvem pessigant-nos per convéncer-nos que això era real, que el València estava mantinguent un bon nivell de joc durant més de 4 minuts seguits, quan ha tingut lloc la, potser, millor jugada del València en tot l'any. Una combinació ràpida, virtuosa i sorprenent entre les millors botes de l'equip en la frontal de l'àrea ha acabat amb una passada al fons cap a Nani, que ha col·locat un baló ras perquè Montoya, que venia d'iniciar la combinació, rematara a gol. En eixe moment, els comentaris habituals: "àrbitre, xiula ja, que volem anar-nos-en!". Molts hauríem pagat una bona quantitat de diners, perquè encara que el València estava jugant molt millor que el rival, sabíem que patiríem de valent. 

A continuació, el domini s'ha mantingut. La pressió de l'atac valencianista permetia recuperar el baló amb rapidesa. Els davanters (en especial un fantàstic Santi Mina, sobretot pel que fa a eixe aspecte, el de la pressió) forçaven les passades imprecises dels "pericos", i així tot era molt més senzill. Però no només han estat els davanters: es podia veure una certa unió entre els jugadors en la pressió, cosa que no s'ha vist en pràcticament tot l'any. 

Bon partit del mig del camp, amb un Enzo Pérez infinitament millor que els últims dies, seriós al xoc i ràpid i segur en jugar el baló; Parejo, a un nivell acceptable (és a dir, al 30%, aproximadament, del que pot rendir), però que fa que siga imprescindible. Carlos Soler, per últim, ha estat bé: no ha destacat tant com altres partits (segurament perquè la resta de l'equip ha estat millor que habitualment), però és un valor segur, i tè una conducció de baló vigorosa que no abunda en la plantilla. 

Al segon període la cosa ha empitjorat un poc. El control del partit per part del València no ha estat tan ferm com en el primer, i, a més, s'han produït una sèrie de decisions arbitrals consecutives en contra dels locals (quatre targetes grogues en cinc minuts, jugades molt semblants que, si les cometia el València, eren falta, i si les cometia l'Espanyol, no, etc.). Per això, el públic l'ha pres amb el col·legiat. 

El domini ja no era invariablement del València, però cal dir que la intensitat i el compromís dels jugadors ha estat l'adequat en tot moment. Santos i Garay han estat bé al tall en el joc aeri i han solventat amb èxit les incursions dels blanc i blaus. Gayà ha jugat un gran partit, i també Montoya, gol inclós. En un moment donat, la Curva Nord ha començat a reclamar la dimissió de la directiva; part del públic ha criticat amb xiulits eixa consigna, no sabem si perquè hi ha sectors que encara tenen esperances en Peter Lim o perquè pensaven que no era el moment. Esperem que es tracte de la segona opció, perquè si no, malament: deu ser una de les poques idees que compartim amb la Curva. 

En una jugada per banda esquerra, arribant a l'últim quart de partit, l'àrbitre ha xiulat falta. Parejo ha llançat de forma excel·lent, i si bé Diego López ha aconseguit rebutjar (vorejant el "gol fantasma"), Santi Mina, intens com sempre i oportú com quasi mai, ha rematat a gol. Segon gol, eufòria i esperar a que l'equip aguantara. 

Si el partit no ha acabat amb eixe segon gol ha estat per l'estat d'ànim del València, en general, i per eixe gust tan perillós d'encaixar gols en els últims minuts. El València aguantava bé, i ja hi havia alguns que somiàvem amb mantenir la porteria a zero després de ni se sap quant de temps, però el gol ha arribat. Nani ha comés un error greu intentant treure el baló després d'un còrner en contra amb una conducció perillosa. Ha perdut el baló abans, fins i tot, que l'Espanyol desallotjara l'àrea de Diego Alves. Centrada, remat, parada espectacular del porter, i gol de David López al rebuig. 

Era el minut 85, així que no costarà imaginar com hem passat els últims vuit minuts (l'àrbitre n'ha afegit 3). Ha entrat Suárez per Santos -avui Enzo ha ocupat la defensa uns minuts, no sabem si a causa de la polèmica- i Bakkali per un Santi Mina que ha deixat el camp desfondat, però amb una ovació ben sonora. 

Entre canvis i un parell d'errors de l'Espanyol, l'àrbitre ha assenyalat el final, i els valencianistes hem descansat, experimentant una sensació que feia mesos que no sentíem: la satisfacció per la victòria, sí, però també l'orgull per uns jugadors que s'han esforçat, que han estat intensos, que han encertat amb les seues accions i decisions, i que han defensat l'escut com esperem que ho facen més a sovint. F.A. 



viernes, 13 de enero de 2017

De nou la mateixa pel·lícula: el València torna a perdre en el descompte.

Foto levante-EMV
S’ha convertit en una maledicció, un càstig cruel que penalitza fonamentalment la manca de tensió, la inconsistència defensiva, la naturalesa depressiva d’un equip que viu hores negres, de les més negres de la seua història. En la temporada actual, els de Mestalla havien perdut punts vitals en el temps de descompte contra Osasuna, Màlaga, Betis i Barça. Ahir va passar a Balaídos.

La pel·lícula ja l’hem vist massa vegades els aficionats: un xicot morenet de nacionalitat danesa, Pione Sisto, va ser l’encarregat d’amargar la nit als de Voro i, de pas, de privar els valencians d’abandonar dignament la Copa després de l’espectacle que va ser la desfeta davant els gallecs la setmana passada a Mestalla, on van perdre per 1 a 4. Sisto, com sempre passa amb cada rival als que s’enfronta el València, va ser un maldecap durant tot el partit. El Celta va decidir que el camí cap a la porta de Jaume era la banda esquerrana del seu atac, i Sisto va passar-se 92 minuts explotant-la, driblant una i altra vegada defensors i generant perill. En la darrera jugada del partit va arrancar de la calç, va enfilar cap a l’àrea traçant una diagonal, deixà arrere Cancelo i li va eixir Parejo. El madrileny, amb desídia, sense ganes, com per imperatiu legal, li va posar la cama maldestre i l’àrbitre va xiular falta. La llançà Sisto i tot i que Jaume va tocar-la, la pilota va entrar dins la xarxa. Era la darrera jugada de l’encontre. Una nova derrota: 2 a 1. 6 a 2 en el global de l’eliminatòria. Roda i volta, una estació més del calvari que vivim des de fa mesos i mesos sense que ningú sàpiga què fer.

Ni els entrenadors, ni els directors esportius, ni els jugadors, ni la presidenta, ni Jorge Mendes, ni Peter Lim fan res per aturar aquesta agonia que ha posat l’equip en una situació tan delicada que l’objectiu de la temporada, el programa màxim, l’aspiració somniada és... no baixar a Segona Divisió.

Quan les coses estan així, la responsabilitat, la culpa, sempre és del màxim mandatari, i en aquest cas eixa persona no és altra que Peter Lim. A què juga aquest senyor que ens observa displicent des de milers i milers de kilòmetres de distància? Què pretén? On vol dur un Club com el València CF? Què té que fer l’afició davant la incapacitat manifesta dels encarregats que l’amo ha posat al front de la Institució?

L’equip evidencia tot un seguit de carències, i no sols de futbolistes. Però, pel que fa aquests, és un axioma que cal reforçar la plantilla de forma contundent. Doncs bé, ja ha passat un terç del temps de vigència d’allò que en diuen el mercat d’hivern i no hem comprat ni una granera. A què estem jugant?

El partit d’anit a Vigo va ser, com ja hem dit, un remake d’un serial de por, d’aquells que et fan viure d’ensurt en ensurt. Els jugadors, com evidencien els seus gestos, així com l’expressió facial de tots ells, viuen en un estat depressiu. Viuen atemorits, desconfiats, tremolosos davant qualsevol equip contrari. El Celta és un bon equip que juga de memòria, amb algunes notables individualitats, i el València va tornar a perdre. Però és que fa uns dies, l’Osasuna, el cuer de la categoria, que no li arriba als gallecs ni al turmell, va aconseguir empatar un partit tot i trobar-se tres vegades per darrere en el marcador. Diumenge vindrà l’Espanyol de Barcelona, i tot Mestalla tremolarà. Des dels jugadors sobre la gespa als espectadors que estan en la grada més alta del camp; tots neguitosos, pessimistes, amb pànic a tornar a perdre la partida.

Ens temem que tornem a veure coses com les que vam viure anit a Balaídos, que ja ens resulten familiars.

L’equip té uns problemes terribles per a treure la pilota jugada des de darrere. És molt difícil que els centrals connecten amb els homes del mig del camp, que haurien de moure al baló amb criteri per a generar perill. És fàcil que els centrals acaben cedint al porter que li pega xumpatadón’palante, com demanava Javier Clemente quan era seleccionador, i la pilota va nou vegades de cada deu a poder dels contraris. A més de la dificultat per treure la pilota, els errors defensius són moneda corrent: ahir el gol de Rossi va ser una prova més, un enorme forat pel centre que li va permetre llançar des de fora de l’àrea i batre Jaume. Finalment, per a no fer un nou rosari de laments, repassem les dues jugades finals en les que, per cert, va intervindre Parejo.

Una pilota solta en el lateral dret, la banda esquerra del Celta, la més perillosa amb diferència, es colpejada per Parejo amb el desig d’allunyar-la. Doncs bé, el baló ix fora de banda sense haver recuperat ni un metre. Li va pegar amb tan poca gana, amb tan poca espenta, que va fer un globus de partit d’infantils. La segona, la darrera del partit, que ja ha estat contada i que va significar la derrota.

Dit això, cal afegir que si no haguera sigut per aquesta darrera acció que va desembocar en el gol de la victòria del Celta, hauríem pogut dir en aquesta crònica que el València havia donat una imatge seriosa i digna, gràcies fonamentalment al jovent que ahir va vestir-se de curt. Sols va destacar Bakkali, tan trompellot com sempre, però voluntariós, desequilibrant i, sobre tot, amb ganes de guanyar-se el jornal. També van destacar els jovenets: Lato, Soler, Jiménez, Medrán... Fede Cartabia, que va fer l’assistència del gol de Vinicius [qui va definir magníficament, per cert], va estar com enfadat, trist, sense ganes ni alegria. Un altre com per a dur-lo a una festa. Va ser, junt amb Parejo, la imatge d’uns homes pansits, espantats, perdedors per defecte.

Molt malament està la situació. El mal rotllo es respira per tot arreu. La roda de premsa de García Pitarch i la resposta del Club han sigut de traca. Ningú se’n fa responsable de res. L'ex-director esportiu culpà a Meriton, però exonerà Jorge Mendes, com si no foren com les dues cares de la mateixa moneda: no s'entèn la compra del València per Peter Lim sense el consell de Jorge Mendes; ni tampoc la gestió que el propietari ha fet de la plantilla, sense l'agent lus, amb un nombre extraordinari de fitxatges de representats seus que, amb algunes excepcions (André Gomes, principalment, que ha estat venut en quant s'ha pogut), han donat un resultat ben poc defensable.  

Inclús de la bronca amb la Curva Nord han eixit espurnes entre els responsables del Club. Per cert, i com a comentari marginal: què passa amb eixe sector del camp? Un punt important de la tensió va procedir de la fixació de 30 anys com a límit per formar part de la Grada Jove. Es pot suposar que la qüestió siga una mica més complexa, però és clar que en alguna xifra cal posar la ratlla. Si els de 30 anys encara són joves, caldrà posar-la en 32, 33, 35... No pensaran emular la cèlebre Joventut Comunista Búlgara, que tenia dirigents de més de 50 anys quan encara existia el Teló d’Acer! Això, per no parlar del comportament d’una part dels membres d’aquell sector, que actuen amb unes formes que han fet que el Club diga que en acusar Pitarch a Videgany estava posant-se en perill la seua integritat física. Què vol dir això? Quin mal rotllo, però quin mal rotllo!!! 

I el diumenge, enmig de la tempesta (declaracions com les de Màrio Suárez, assenyalant a un company per no voler jugar de defensa, evidencien la tensió i la divisió del vestidor), arriba l’Espanyol amb Quique Sánchez Flores al front. Ja veurem què passa, però ja no queden forces ni per ser optimista. De moment, Voro hauria de fer els seus jugadors copiar mil vegades la següent frase: “Els partits, tot i entrar en el temps de descompte, no acaben fins que l’àrbitre xiula el final”. A veure si així amarrem alguns punts, que falta ens fan. 

martes, 10 de enero de 2017

Una defensa per a baixar a segona.

Foto Levante-EMV
Cada partit del València enguany s'està convertint en una tortura, una prova de foc que fa que es posen en dubte principis que un pensàvem que eren inqüestionables. Xiula l'àrbitre el final i, ja siga als esglaons de Mestalla, en pagar el compte al bar o en apagar la televisió a casa, sorgeixen preguntes que un pensàvem que mai es fariem. ¿Per què insistim en perdre 90 minuts a la setmana mirant el futbol?¿Fins a quan pensem seguir fent-ho? ¿No hi ha cap esport que ens proporcione més satisfacció? 

Ja vam comentar fa uns mesos que és un error consolar-se amb allò de: "estem tan mal que només podem millorar". Sempre es pot anar a pitjor. Sempre es pot fer un poc més el ridícul. Sempre es pot empatar (o perdre) amb equips que no guanyen ni en els entrenaments. I així va la temporada 2016-2017 per al València, de mal en pitjor. 

L'Osasuna tenia, fins el dia d'ahir, 7 punts en 16 jornades. Havia guanyat només un partit, i acabava de canviar d'entrenador per segona vegada en la temporada. Tot prou semblant al València (que comptava tres victòries, 12 punts i també tres entrenadors), però encara pitjor, almenys en l'aspecte esportiu. El València té a Lim, a Lay Hoon i a Mendes, això sí, que li donen el plus de cosmopolitisme propi d'un equip que es volia punter a Europa (ai, el que ens van prometre!). Ara ja no està ni García Pitarch, que sembla que va reunir la poquíssima vergonya que li quedava i va presentar la dimissió. El titular al diari deia "dimissió irrevocable", potser per eixa no-acceptació prèvia de Lay Hoon que tant ens va agradar a tots, i que deixà al de la Pobla de Vallbona en eixa còmoda situació de: "Jo no volia continuar a la direcció esportiva, però qui mana no vol estar en primera fila per a rebre els xiulits, així que continuaré fent el ridícul un temps". En fi, una paròdia de mal gust. 

El partit... Què dir, del partit d'ahir? El València es va posar tres vegades per davant en el marcador, amb dos gols que podríem titlar de "psicològics": un només començar i un altre just abans del descans. El tercer semblà el colp definitiu per a un equip tan fluix com l'Osasuna, però si alguna cosa es pot destacar del València és eixa capacitat per sorprendre negativament. Cavant cada dia per estar un poc més enfonsat. Els navarresos, que tenien una cara de segona divisió encara més marcada que els de Voro, van aconseguir empatar en tres ocasions, amb l'ajuda inestimable de la defensa rival.

Segurament Mario Suárez, central anit per segona vegada consecutiva, no recordarà un partit pitjor en la seua carrera (i ja li hem sentit enguany dir això alguna vegada). Enzo Pérez va estar vergonyós, nul en la creació i desencertat en defensa. Parejo, fora de joc, fallà fins i tot en l'únic tipus d'acció de què podia pressumir: els penals. Rodrigo? Va fer el que és propi d'ell, però amb menys esforç de l'habitual i errades més greus del que és normal. Siqueira pareix un jugador de partidets d'empresa, que té certa classe però el físic no li dóna ni per a guanyar-li una carrera a l'entrenador. 

Eixos van ser dels pitjors, però és que dels millors tampoc es pot dir massa. Perquè Montoya va estar bé en atac, amb gol inclós, però en defensa no va fer gairebé res de què estar orgullós; Mangala, millor que Suárez, però si li marquen tres gols a l'equip en què jugues de defensa central, molt bé no ho estàs fent. Fins i tot Carlos Soler, titular ahir, va tindre estones d'imprecisions i fases en què no participà del joc. 

Tots els gols d'Osasuna van vindre per faltes de concentració, o d'encert, de la defensa valencianista. El primer, un error clamorós de Suárez en una centrada en què tenia tot l'avantatge. El segon, un rídicul coral en no saber rebutjar un baló després de diversos intents. El tercer, una gran jugada que el València no hauria d'haver permés: al minut 92, amb un gol de diferència, un jugador no pot driblar i entrar en l'àrea amb tant espai com ho va fer Clerc. No demanem cap acció de violència, ni molt menys, però un tiró de samarreta, una targeta groga... Ni perdre temps sap, el València. Deu ser això el que significa l'expressió "no tindre ofici": no saber tallar una jugada com eixa.

També vam poder veure eixes jugades, endèmiques, podríem dir, que ens regala el València tots els partits. Passades de tres metres que acaben arribant a un jugador de l'equip contrari, centrades que se'n van per la línia de fons, colps a baló parat que no van ni tan sols a prop del lloc on deurien, contracolps francs amb superioritat numèrica clara que queden en un no res de forma inexplicable... És divertit imaginar a un seguidor del Reial Madrid, del Barça o del Sevilla, mirant per error l'Osasuna-València i pensant: "i açò és futbol de primera divisió?"

Cal reconèixer que el resultat va ser just. Si forem benèvols, diríem que el València va tindre més estones de domini que l'equip local (un domini, ja sabeu, d'intensitat relativa i poc profitós, però innegable) i que el penal que llançà Parejo al minut 85 hauria d'haver posat fi al partit. Ara bé, no podem passar per alt la gran parada d'Alves en la segona part, o l'ocasió en què Lato (que substituí Siqueira) va evitar un llançament perillosíssim de Sergio León. 

Empat a 3, al cap i a la fi, amb un altre gol en els últims minuts del partit (quants punts ha perdut el València enguany en els últims 5 minuts?) i front al cuer de la Lliga, dels pocs que estan en una situació objectivament més greu que el València. El diumenge visita Mestalla l'Espanyol de Quique Sánchez Flores. Tot fa presagiar un nou ridícul del València, així que paciència, pensem en el més positiu de la jornada: el Sporting ha tornat a perdre, i estem encara un punt per damunt dels llocs de descens. Qui no es consola és perquè no vol. 

Com repetim últimament, falten les paraules per parlar de tot allò relatiu al València. El patètic cos directiu (com serà la cosa, que Paco Roig és citat als diaris com una veu respectable!), la penosa planificació esportiva (segon partit amb un mig centre -que no és dels millors- jugant de defensa), el ridícul institucional... Un dia haurem de parlar també d'eixa part de l'afició, que no mereix ni tan sols qualificatius, que va a l'aeroport, a Paterna o a les portes de Mestalla a insultar als jugadors, colpejar els seus cotxes i increpar-los, però, tot deixant clar que ni el descens del València justificaria conductes d'eixe tipus, ara se'ns fa llarg. El cas és que no hi ha paraules per parlar del desastre del València. Una fallida multiorgànica que ho ha infectat tot. I el que ens queda. F.A.     



miércoles, 4 de enero de 2017

De desastre en desastre, el València està en coma.

Foto levante-EMV
Resulta difícil comentar cada nova experiència com a aficionat del València sense recórrer a analogies, adjectius i sustantius que ja han estat utilitzats en setmanes anteriors. I no és que no hi haja coses de què parlar (la crisi institucional ha experimentat un canvi extraordinari en els últims dies), sinó que aquelles que són objecte d'anàlisi a aquest blog (els aspectes futbolístics dels encontres) romanen quasi immutables. 

La dimissió de Prandelli ha deixat una situació en la que costa defensar a cap dels implicats. L'entrenador tenia motius més que de sobra per dimitir, però la pantilla, deficient com tots sabem, donava un poc més de si que per als resultats penosos que va obtindre; a més, si tan poc li agradaven els jugadors, hauria d'haver-ho assenyalat abans de signar el contracte. García Pitarch ha quedat al descobert, i encara que es podrà dir que no abandona el vaixell, el seu paper ha estat tan lamentable que el millor que se'ns ocorre per defensar-lo és afirmar que simplement actua com a titella de Lim i Mendes, sense veu pròpia. I això de "jo vaig presentar la dimissió, però Lay Hoon no la va acceptar", tampoc diu molt al seu favor. 

De Peter Lim i Lay Hoon, per dir alguna cosa, i  reconeguent que potser no vam ser suficientment crítics quan devíem, eixe costum de fer promeses que no acaben fent-se realitat (una setmana semblava que la plantilla canviaria i arribarien jugadors estelars, l'altra no podem fitxar ni a Zaza, un davanter que fins que fallà un penal a l'Eurocopa de forma ridícula pocs coneixien) ja es va poder endevinar quan va anunciar una inversió inicial que acabà siguent molt més baixa que aquella per la qual se li havia adjudicat el València. I no parlem de la gestió d'entrenadors, jugadors, directors esportius, etc.: n'hi ha prou amb dir que l'ombra de Jorge Mendes és molt allargada.

Fins ací les coses que no havíem comentat en setmanes anteriors. Ara comencen les reiteracions. 

El València, un equip en crisi des de fa mesos, amb només tres victòries a la Lliga i que només està fora del descens per la casualitat que hi ha tres equips que, ara per ara, són encara pitjors que ell, rebia a la Copa del Rei al Celta de Vigo, equip seriós que ja li va véncer fa unes setmanes. El rebia, a més, amb una defensa (parcel·la particularment defectuosa) de circumstàncies, amb Màrio Suárez (jugador que, donat el seu rendiment,  en condicions normals segurament no seria ni titular) i Jaime Jiménez, un canterà que servidors de vostés desconeixíem. I, per acabar-ho d'adobar, es tractava del primer partit després de l'eixida nocturna de Parejo. 

Amb eixos elements costava imaginar cap cosa que no fora una derrota dolorosa. Però com ja hem dit en tantes ocasions, la fe d'un seguidor d'un equip de futbol sempre troba una escletxa per on resorgir. I així, Mestalla presentava anit una entrada més que decent, donada la situació. Ara bé, encara no havia entrat tot el públic a l'estadi quan l'àrbitre va xiular un penal injust contra el València amb el nouvingut Jaime Jiménez com a responsable. Gol de Iago Aspas. 

Després, eixos típics cinc minuts dels partits a Mestalla en què el València sembla que siga un equip de futbol, amb certa intensitat, algunes accions destacades i, fins i tot, aproximacions a l'àrea rival. Al minut 12, no obstant això, Cancelo va perdre un baló fent el que podríem denominar "un Parejo" (és a dir, perdre el baló fent regats tan difícils com innecessaris en camp propi), i el xut de Bongonda va pegar, altra vegada, en Jaime Jiménez. Això despistà Jaume, i el segon gol va pujar al marcador. Ja havien sonat les primeres consignes contra Peter Lim quan Wass va marcar el tercer amb un remat excel·lent després d'una passada des de l'esquerra. 

Zero a tres i no havien transcorregut ni vint minuts. El València demostrava totes les carències que hem pogut veure en els últims mesos: nul·la pressió, poca intensitat, passades que no van enlloc, intents irritants de jugadors per destacar entre el desastre generalitzat (Cancelo i Medrán, habitualment defensables, van ser ahir inaguantables), imatge pèsima que fa que el contrari semble un equip de llegenda... El descans va arribar després d'una bona ocasió de Rodrigo (una altra vegada, destacant positivament en l'esforç i negativament en tota la resta), però ni això feia que tinguèrem ganes de 45 minuts més de partit. 

La segona part, més del mateix. Un equip que jugava bé al futbol, que generava espais, que buscava, amb calma però amb insistència, l'àrea contrària, que combinava amb èxit i creava perill... I, en front, el València, correguent intentant furtar el baló (o simulant que ho intentava). Almenys, Voro va fer entrar Carlos Soler, una de les poques bones notícies (si no l'única) del València els últims mesos: quasi tot ho va fer bé, va aportar molt, i quasi ningú va ser capaç de llevar-li el baló quan el conduïa. Pareix que duga jugant anys amb el primer equip.  

Un dels pocs errors dels centrals dels de Berizzo va ser aprofitat per Rodrigo, que li guanyà l'esquena a Roncaglia i va ser derribat pel porter Sergio en una acció que potser hauria merescut targeta roja. Parejo marcà el penal i va donar pas a uns instants en què pareixia que el València podria reduir les pèrdues. Munir ho intentà i s'esforçà, però pecà d'individualisme. L'entrada de Bakkali per Medrán va donar un poc més de força a la banda esquerra, però tampoc va ser per tirar coets. 

Pareixia que el partit acabaria tranquil·lament, amb un 1 a 3 (o, qui sap, potser amb un altre gol per als nostres, que coses més estranyes s'han vist!), però Guidetti, que ja marcà a Balaídos el gol de la victòria per als seus, va anotar un bon gol als pocs minuts d'haver substituït Iago Aspas. Tornaren els crits contra Peter Lim, contra García Pitarch i contra altres protagonistes d'esta desgràcia d'equip que té per nom València Club de Futbol. 

Una derrota més, una humiliació més. Estaria bé fer una classificació de les derrotes segons el grau de patetisme. Per exemple: esta derrota va ser més dolorosa que la del Barça, però menys, potser, que la de la Reial Societat... Seria, en tot cas, molt difícil triar, duguem una època d'humiliacions doloroses. Ara, segurament eixiran jugadors, directius i membres de l'equip tècnic, demanant perdó, conjurant-se per al pròxim partit, apelant als atributs reproductius dels jugadors per superar esta crisi. I, segurament, també, continuarem anant a Mestalla o al bar a veure els partits, perquè ¿què en farem? ¿aficionar-nos al ping-pong? De cap manera! Trobarem algun motiu per creure que no tornarà a passar, que veurem un bon partit de futbol. La nostra fe ens la tornarà a jugar. I és que va ser Einstein qui va dir allò de "només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana... I de l'univers no n'estem del tot segurs!" F.A.