Un partit molt trist el que va jugar el València a Cadis aquest Diumenge de Resurrecció. Si parlem de futbol, s’ha de dir que els de Mestalla van jugar millor que els andalusos, però van competir mal si per competir entenem lluitar per aconseguir un objectiu. Si parlem d’altres coses que van passar al Ramón de Carranza durant un partit de l’elit del futbol espanyol, la tristesa és incomparablement superior a la que provoca la derrota per dos gols contra un.
A l’entrada del túnel de vestidors del Carranza n’hi ha una llegenda que diu: “Qui està contra el Cadis està contra la Humanitat”. Veritat és que la sentència potser peca d’excessiva, de presumptuosa i hiperbòlica, però és el propi club andalús el qui la ha escrit. Doncs bé, que quede clar: un que des d’ahir està i estarà per sempre en contra del Cadis i de la Humanitat és el jugador Juan Cala.
Estava arribant el rellotge a marcar un terç de partit, quan aquest jugador, que havia marcat el gol del seu equip per cert, li va dir al central Diakhaby “negre de merda”. Si més no això. Si repassem les imatges de la seqüència en la que el de groc i el de blanc es parlen, la impressió és que siga el que siga el que digué Cala, ho va dir i ho va reiterar. De tal forma que el jove defensa francès va perdre els nervis com en poques ocasions s’ha vist en un partit de la màxima categoria.
Diakhaby i Cala van intercanviar unes paraules, primer de prop i després de més lluny, de forma que, amb la pilota en joc, el central francès es va desentendre de tot i se’n va anar a buscar Cala al centre del camp. És impossible imaginar que el xicot reaccionà d’aquesta forma si no acceptem que l’ofensa, si no acceptem que l’insult humiliant va ser, efectivament, escopit per Cala.
Arran d’aquí vingué el monumental embolic que va finalitzar, temporalment, amb la retirada dels jugadors del València del terreny de joc, en solidaritat amb el seu company.
Per les cares i pel llenguatge no verbal, Cala semblava haver pres consciència del desgavell que havia provocat. Però, si algú amb el llenguatge no verbal semblava abatut era l’amic Álvaro Cervera. L’entrenador, clar, ha de fer costat el seu jugador, però si repassem les imatges comprovarem que tot apunta a que l’insult racista, injustificable i imperdonable, va existir.
El València va ser valent, i potser hauria d’haver arribat fins al final. Potser hauria d’haver-se negat a continuar amb el partit, tot i amb el risc de la penalització. Un escàndol com el d’ahir no pot ser passat per alt, perquè converteix en indignes a tots els qui el toleren.
Veurem ara què fa la Lliga de Futbol Professional hispana; veurem que fa la Reial Federació Espanyola de Futbol; veurem què fa el Cadis; veurem què fa el València. Diakhaby va ser ahir insultat i humiliat per un company de treball, Juan Cala. La cosa no pot quedar en que és la paraula d’un contra la de l’altre. Diguera el que diguera Cala, no ho va fer a cau d’orella, així que algú hagué d’escoltar-los en l’intercanvi de paraules que les imatges ens mostren. Caldrà estar atents i comprovar si el No al Racisme és alguna cosa més que una frase de compromís.
Pel que fa al futbol, val a dir que ahir vam tornar a comprovar que el València va perdre un partit per dues accions puntuals que revelen la seua fragilitat. Va jugar més i millor que el seu rival, però va encaixar dos gols inacceptables. En el primer Jaume, nerviós i insegur durant la partida, no es va entendre amb Gabriel i Juan Cala va rematar una pilota a la que no hauria d’haver arribat. En el minut 87, Marcos Mauro va desfer l’empat amb un gol en el que Carlos Soler perdé la seua marca, la resta de la defensa estava sense estar, i Jaume tampoc va respondre com calia.
El València va jugar més i millor que el Cadis, però els andalusos van fer els dos gols a batzegades, duguent-se pilotes a espentes i redolons, colpejant el baló l’esquena de Wass en el primer gol, però sent més competidors que els xicots de Javi Gracia.
Curiosament, ahir va estar l’equip millor davant que darrere. Gameiro i Guedes van recordar la seua millor versió, i van combinar bé. La segona línia, especialment amb Wass i Racic van xutar amb potència des de fora de l’àrea obligat Ledesma a lluir-se. Correia va incorporar-se prou a l’atac i va estar a punt de marcar en excel·lent jugada si no ho hagués evitat el pal. Cheryshev i Vallejo també van estar pròxims a fer gol. Els corners a favor van ser moltíssims, encara que també molt inefectius. En canvi, el Cadis marcà en, quasi, les dues úniques ocasions en les que van arrimar-se a la porta de Jaume.
En fi, que ahir va ser un dia trist de futbol. Un dia en el que no sols es van perdre tres punts, sinó que un home va ser insultat i humiliat pel color de la seua pell. Mal anirem si l’agressor queda sense càstig. El partit encara no ha acabat; no pot acabar així, amb un home insultat i un agressor impune.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada