Javi Gracia i el València desesperen l'afició. Ahir van tornar a caure fregant l’escàndol.

Jaume va salvar un València de fireta d'una derrota escandalosa a Pamplona. Quin desastre, quina vergonya, quin destarifo d'equip! 

Amb la d’ahir, són ja massa ocasions en la temporada que li fan la cara roja equips que tenen com a objectiu principal mantindré la categoria.

El partit d’ahir va recordar altres anteriors, per exemple els del Getafe, el Llevant o el Cadis. Anit, davant l’Osasuna de Pamplona, l’espectacle que va donar el València va ser feridor. Si no arriba a ser per les cinc parades de Jaume, pràcticament totes elles d’extrema dificultat, el marcador hauria sigut dels que no s’obliden en anys.

Guedes es va decidir a tirar de nou de l’equip, però els seus companys –amb l’excepció extraordinària de Jaume i la no tant de Gameiro- van optar per jugar a ser Santa Klaus: vinga a fer regals!

Primer, Diakhaby li pegà una puntada llarga al baló que Yunus va tornar amb el pit a un jugador contrari, i en dos tocs, els navarresos feren l’1 a zero. El segon va ser un error de Gayà –de Gayà!- qui li va donar la pilota al contrari directament. 

Lamentablement, partit rere partit es demostren dues coses que ens hem cansat d’escriure: que al València treure la pilota jugada des de darrere li resulta, dalt o baix, com pujar un 8.000 en bicicleta; i que el percentatge de pèrdues de baló en les tretes de banda és d’equip de categoria infantil. 

Ahir el desastre es materialitzà regalant dues pilotes en la frontal de l’àrea als contraris, i concedint dos penaltys en dos minuts. Si dels dos regals van vindre dos gols, com hem dit, de les dues penes màximes vingué el tercer gol d’Osasuna. Jaume parà el primer llançament, però del córner subsegüent vingué la segona i llavors ja no va poder. De res va valdre el gol, magnífic, que van trenar Gayà, Guedes i Gameiro. De res. 3-1 va ser el resultat final. Lamentable.

Osasuna volia allunyar-se del descens, confirmar la seua permanència, cosa que va aconseguir. El València, que encara està més necessitat que els navarresos, va jugar sense ànima, sense ràbia, sense intensitat i, a més a més, cometent error rere error en els lliuraments de baló, perdent i perdent pilotes en els un contra un. A més, com que al que és desgraciat ja sabem què li passa, doncs va estavellar dues pilotes al pal. 

Tret d’una fase del primer temps, Osasuna va ser clarament superior al València. Joseba Arrasate li va guanyar clarament la partida a Javi Gracia. El tècnic del València no sap, sembla, fer treballar el seu equip com cal. Els xicots fan la impressió de no tindre clar com afrontar la pressió dels contraris que busquen l’error dels de Mestalla contínuament. El busquen i, ai, el troben cada dos per tres.

Gracia tampoc encertà ahir amb els canvis. Ningú dels que van entrar va ser desequilibrant; ningú va deixar empremta en el partit. Ni Kang In, ni Cutrone, ni Vallejo. A penes els vam veure per la televisió. 

Jaume, a l’entrevista a post partit, encara sobre el Sadar, va dir: “Teníem il·lusió de guanyar fora de casa però no ens eixen les coses, cal aixecar-se i sumar punts”. Què va a dir l’home? El problema, clar, és que això, o paregut ho hem sentit massa vegades aquesta temporada. I ningú posa remei. Javi Gracia sembla incapaç. O no ho sembla: és incapaç.

Dissabte l’Alavés, que està jugant-se la vida, visitarà Mestalla. Esperem que en l’entrevista del post partit no tornem a escoltar una altra ximpleria d’aquest tenor. És massa irritant el que l’afició del València està vivint aquesta temporada.