Convé tindre clares dues coses, a estes altures de la temporada: una, el València està, senzillament, lluitant per no baixar a segona divisió; dues, a més de mantindré una espelmeta d’esperança en el València, cal posar-li un ciri a la Maedéu de Benifurtem per a que Elx, Valladolid, Osca i Eibar no sumen ni un punt més que els de Mestalla.
Així estan les coses. Blau fosc, quasi negre. L’equip està espatllat. Trencat. No funciona. Volen, però no poden.
Abans del xiulit inicial de l’àrbitre, en el rotgle per conjurar-se que els jugadors van fer, Jaume arengava amb vehemència als seus companys, però el tremolor de cames s'endevinava en el grup. Se saben fràgils, com de porcellana; se senten atordits, espantats. Saben que viuen a la vora del pou, i temen caure. No confien en ells mateixos, són massa revessos aquesta Lliga, massa fracassos, en una temporada que si va començar malament amenaça amb acabar pitjor.
Qualsevol enemic per modest que siga, per difícil que siga la seua situació, es capaç de convertir-se en un vendaval, en un cicló que se'ls pot portar per davant en qualsevol moment. Fa uns dies va ser l'Osasuna, ahir va ser l'Alabès.
No se sap a que juguen. Intenten taponar l’eixida de baló del contrari, però manca convicció, manca intensitat, manca ferocitat. No creuen en ells.
Darrere, en defensa, tot està aguantat amb agulles de cap. Qualsevol atac contrari és una amenaça seriosa. Ahir, encara no havíem arribat al minut 10 quan en un atac per la dreta, amb centre a la frontal de l’àrea d’Edgar, vingué un remat imponent, imparable, de Jota. El VAR el va anul·lar per fora de joc d’Edgar. La porcellana seguia sencera.
També el VAR va negar-li un gol al València. Al minut 56, una pilota disputada dins l’àrea basca, va ser rematada de forma inapel·lable per Gameiro. Poc va durar l’alegria. L’àrbitre va començar a tocar-se l’orella, escoltant els col·legues de la sala de televisió. Va anar a veure ell mateix les imatges. Angoixa per a tots els valencianistes. Resolució: gol anul·lat. A patir de nou.
El partit, mentrimentres, segons el guió habitual. Volem i no podem. Treure la pilota jugada és impossible. El centre del camp està gripat, no arriben pilotes als de davant, i si arriben es perden entre les cames dels contraris. Els un contra un són, majoritàriament, desfavorables i, com sempre, sembla que els contraris estan jugant-se molt més que els de Mestalla. No és desgana, no és que no tinguen interès, és que estan tenallats per la por.
Sols Guedes sembla estar amb confiança. Està lluitant el que no està escrit, baixant, pujant, servint balons, rematant, sent un malson per als contraris. De fet, d’ell vindria el gol de l’empat.
Abans, però, va ser l’Alabés el que va avançar-se al marcador. Minut 83, pilota parada des de l’esquerra de la línia de tres quarts. El llançador la posa sobre l’àrea, Gabriel salta i no arriba, un atacant li la disputa a Guillamón i el baló queda mort dins la menuda. Quantes vegades hem vist coses semblants. Doncs bé, en esta ocasió arribà Guidetti, que acabava d’eixir, i marcà.
Cinc minuts després, tanmateix, l’equip no s’ha vingut avall. Guedes entra per la dreta i posa un baló preciós al cap de Maxi que remata picat. Pacheco rebutja quasi dins la ratlla però la pilota li queda als peus a Gayà i marca. Calia tindre molta fe i molta ràbia per a que el de Pedreguer estigues dins l’àrea menuda contraria. Però, allí estava el xicot.
Després, a l’entrevista de televisió, li van preguntar que li semblava haver obtingut un punt. Gayà és un xicot molt assenyat. Vingué a dir, dalt o baix, que volien guanyar, clar. Però, que si al minut 83 et fan un gol, sumar un punt és un bon resultat.
Doncs això. Arrapar un puntet, tal i com estan les coses, és un resultat no menyspreable. Cal pregar que l’equip continue sumant, per poc que siga, i que els de darrere no sumen. A això és al que hem arribat. Que acabe prompte el via crucis, i que deixem el masoquisme, que és malsà.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada