Guanyà el millor a Orriols, amb molta diferència.

El València de Javi Gracia treballa a temps parcial. És a dir, que si la jornada laboral són 90 minuts, habitualment juguen sols una part. Anit, al Ciutat de València, van treballar onze minuts de la primera part i poc més en la segona. A més, quan van estar a la faena, ho van fer de forma pastosa, atropellada, sense idees. I amb errors, amb molts errors no forçats, donant-li facilitats als xicots de Paco López que, eixos sí, van fer la seua faena de manera impecable. Quina tristor d’equip, el València. 

Van eixir els xotos amb ganes, com si volgueren deixar clar qui manava en la partida. Els granotes els van deixar fer uns minuts. Sols uns minuts després del xiulit inicial, onze exactament, De Frutos desarborà per primera vegada la defensa blanc i negra –estranya defensa, la de Gracia ahir-, i pegà una pilota al pal dret de Cillessen que es va quedar mirant-la. S’acabà el València, pràcticament, arran d’aquest moment.

Tres minuts després, va ser Morales el que va avisar amb una altra ocasió clara de gol. Les cames començaren a tremolar de valent en la rereguarda dels de Mestalla, tant que al minut 17 Diakhaby va fer el seu millor passe de tot el partit. Va ser, això sí, a un contrari. Per a una pilota que el xicot va atrevir-se a fer en vertical, li la va regalar a Rochina. El regal va ser acceptat, i el granota li la passà a Roger Martí. Una hàbil maniobra del de Torrent, senzilla, neta, i va disparar al pal esquerra del neerlandès, tot fent inútil la seua estirada. 

Una altra vegada. Quantes vegades ho haurem vist? Amb amics com Diakhaby no calen enemics. El xicot és voluntariós, és treballador, això no ho nega ningú. Però, falla més que una escopeta de fira. Clar que no tota la culpa és seua. En què pensava Gracia amb una defensa de tres, amb dos carrilers avançats com Lato i Correia? Invents a estes altures? Total per a tornar al 4-4-2 en la darrera part del partit.

És veritat, massa que s’havia comentat, que el València patia quatre baixes fonamentals. Gayà, Soler, Racic i Maxi són absències molt sensibles en aquest València, però... ¿què va fer Gracia, com va intentar fer front a un equip com el granota que mata amb els punyals que té al davant? 

Defensa de tres amb un centre del camp amb Wass i Oliva, que no van enterar-se de la pel·lícula en cap moment. Guedes i Kang In van ser els més revoltosos, els més disconformes, els únics que intentaren avalotar el partit. Doncs bé, Gracia va canviar Kang In deixant el xicot amb una expressió d’abatiment que feia pena de veure’l a la grada, enfonsat, amb ganes d’agarrar la maleta i córrer fins arribar a Corea. 

El València no va ser enemic per a un Llevant que està fent una temporada d’excel·lència. Va caure en semifinals de Copa amb tota dignitat i és probable que aquesta siga aquella en la que quede per davant del València en la classificació, tot un mèrit que no han aconseguit mai. El València actual és una tropa que, més enllà de la qualitat que atresora, que és la que és, amb moltes gent massa jove per a tanta responsabilitat, està sotmesa a una pressió insuportable.

Està desmoralitzada, i –tal i com li passa a l’entrenador-, no vol més que aquest via crucis s’acabe. Com els aficionats, exactament igual. 

Ahir, al Ciutat de València, que ha quedat preciós, van competir un equip modest però treballador i orgullós, i un altre de classe alta vingut a menys, en franca decadència, debilitat pel mal de Singapur. Un equip, el València, que desespera al més pintat. Un equip en el que el seu entrenador no sap canviar la dinàmica d’un partit quan les coses es posen en contra, com ahir. Un equip en el que els canvis que el míster ordena poques vegades milloren el joc desplegat abans. Un equip més aviat lent, sense mobilitat, sense ambició, que abusa dels passes horitzontals i que és propens a perdre la batalla en el centre del camp. 

Quin espectacle més trist veure com els centrals es passen i es tornen a passar la bola en horitzontal, sense trobar com superar la primera línia de pressió dels contraris. El protocol, llavors, està clar: o passe arrere al porter per a que l’allunye tot el que puga, o passe en llarg amb el desig que algú la baixe i tinguem sort d’acabar jugada. El que passa amb més freqüència, tanmateix, és que el baló va als contraris que posen en marxa un altre atac.

Ens quedarem sense saber si Gracia és o no un bon entrenador. Però sí que podem afirmar que, vist com es comporta a la banda, fa tota la impressió de ser un home apagat, embargat pel pessimisme. I això es contagia. Els jugadors transmeten qualsevol cosa menys alegria, confiança i optimisme. Encara més: ja hem vist molts partits en els que els jugadors fan tota la impressió de que no tenen ni miqueta de ganes de jugar al futbol. A qui li agrada patir? No, no són masoquistes i la bona qüestió és que aquest València és un equip que només pot agradar als masoquistes.