El millor antidepressiu és guanyar

Efectivament, si el millor fàrmac contra la depressió futbolístic és la victòria que reforça l’autoestima, el millor antídot contra les turbulències als despatxos és marcar gols sobre la gespa. Les dues coses va aconseguir-les el València ahir a Mestalla, davant un Vila-real carregat d’ex-valencianistes; un equip, el de La Plana, que ha perdut gas de forma incomprensible, tot i l’excel·lent plantilla amb la que compta. 

Que el València CF és una institució convulsa és cosa sabuda. Potser la més efervescent i inestable de les Espanyes, tot i que el Barcelona FC haja presentat la seua candidatura per ser encara més turmentosa.

La setmana havia sigut de xavo. A la derrota davant el Getafe, aquella que les llàgrimes de Paulista no ens permetran oblidar, van afegir-se tres notícies de les que farien trontollar qualsevol club de futbol. La primera l’amenaça de dissolució de la SAD per raones econòmiques connectades a la parcel·la de Mestalla; la segona, la visita del pocavergonya de Murthi al president Puig per a dir-li que Lim ens va regalar mascaretes per al Covid 19; la tercera, l’aparició en escena d’un personatge de novel·la d’Emilio Salgari, un príncep de Malàisia, que diu que vindrà a València en busca de la glòria que no del negoci. 

 

Les xifres de la casa d’apostes que s’anuncien per televisió abans i durant els partits eren demolidores. La victòria del València és pagava el triple que la dels groguets, i el doble que l’empat. És a dir, ningú donava un euro pel València. De fet, bona part dels aficionats del València van seure davant el televisor –una vegada més- a patir i patir, a passar un parell d’hores agres i desagradables. 

 

Doncs mira per on que els xicots de Gracia van fer malbé els auguris tenebrosos dels apostadors, i els aficionats van alçar-se del sofà amb un somriure de felicitat dibuixat al rostre. 

No és que el València resultara ahir cardio-saludable, no. Va ser un partit a la vora de l’infart durant els 98 minuts que va durar, comptant amb els afegits de les dues parts. 

Contràriament al que havíem vist davant el Reial Madrid i el Getafe, els valencians van eixir a treballar de valent, a guanyar-se el pa amb la suor que calguera. Van tindre el partit controlat, van atacar per les bandes i pel centre, van pressionar valents l’eixida de baló dels d’Emery i van amenaçar la porteria d’Asenjo. Però, les desgràcies formen part del genoma d’aquest València. Una pilota disputada per dalt per Gayà, a la vora del descans, va fer que, a requeriment del VAR, l’àrbitre xiulara la pena màxima. Gerard Moreno, un maldecap sempre per a les defenses, posà per davant el seu equip. 

Quan el partit ja agonitzava, altra vegada el VAR va cridar l’atenció d’una falta dins l’àrea de Jaume Costa a Maxi Gómez. Un altre penal, ara a favor dels de casa. Carlos Soler no va fallar, i l’empat pujà al marcador. 

La festa grossa, tanmateix vingué després, ja en el temps de descompte. Havia eixit Oliva, qui li va posar una pilota en profunditat a Guedes. El xicot va fer-se espai entre els dos defenses que el volien controlar i afusellà Asenjo d’una puntada de peu imparable, per l’escaire. Era el 2 a 1 de la victòria, dels tres punts, de l’antidepressiu i de el millor fàrmac contra les turbulències, inclosos els malsons de pirates de les novel·les de Salgari. Una altra vegada, com davant el Celta, el València solucionava la situació en els minuts del fem.

Clar que abans d’això, abans que l’àrbitre xiulara el final, havien passat moltes coses. Les dues més importants van ser que l’equip va lluitar amb cos i ànima, i que Cillessen sí ens va recordar que ha sigut el porter titular de la selecció neerlandesa. Va estar superb, espectacular, definitiu. Alcàcer, Gerard, Bacca, Emery i algun més han somniat la nit passada amb ell. Va ser el porter valencianista el qui va sostindré l’equip en diversos moments del partit. 

Amb ell, cal destacar altres noms en particular, però sempre posant per davant l’actitud i el joc de tot l’equip. Gayà, una vegada més. Maxi, sembla que reviscolat per a la causa. Kang In, un avalotador incansable. Finalment, Gonçalo Guedes, que va marcar un gol extraordinari, resultat d’una jugada plena de gràcia i potència com sempre s’espera d’ell. 

El resultat, tres punts que eixamplen la inhòspita franja de terra que separa el València de l’abisme dels llocs de descens. Ara cal anar al Ciutat de València a visitar un Llevant que ha caigut amb tota la dignitat com a semifinalista de Copa. Quatre titulars –Gayà, Soler, Racic i Maxi- d’ahir no podran estar a les ordres de Gracia per acumulació de targetes. Una dificultat afegida a la necessitat d’encadenar victòries. 

Veurem què passa. De moment, després del partit d’anit, l’afició valencianista ha recuperat molta auto-estima, com els jugadors. Tot i els prínceps i els pirates de Malàisia.