Les llàgrimes de Paulista ja són història del València CF

Finalitzà el partit a Getafe, i Gabriel Paulista va comparèixer davant el micròfon a peu de camp per a ser entrevistat. Després d’un parell de preguntes sobre el resultat, sobre la valoració que el mereixia, la periodista li va disparar la pregunta que colpejà com un puny el jugador: “Com s’explica passar de lluitar per entrar en campions a fer-ho per no descendir a Segona Divisió?” La resposta, amb les llàgrimes als ulls, va ser: “És fotut sentir això, saps? Un club tan gran com el València..., escoltar això és fotut..., però hem de posar-nos en marxa, ens queden molts partits i portarem el València on es mereix”.

Quin seguidor valencianista podrà oblidar mai eixes llàgrimes del brau jugador hispano-brasiler? La resposta és cap, ningú. Mai podrem oblidar-les. Eixes llàgrimes han entrat en la història del Club. Malauradament formen des d’ahir part inesborrable d’un dels capítols més tristos, més negres, més indignes de la història del València CF.

Després d’aconseguir els tres punts en el descompte davant el Celta, havíem escrit que tocava anar al circ romà que és Getafe. Doncs bé, tot i que els gladiadors de Bordalàs no són el que eren, ahir li van pegar al València una pallissa de les bones. De les doloroses, i van ja unes quantes des que Peter Lim despatxà Marcelino.

El València va demostrar ahir, de nou, que està cosit amb agulles de cap. Que és un equip inexpert, tendre, que tremola de seguida que l’empenten un poc. És un equip impotent, que perd cada pilota dividida; un equip al que no cal més que llançar-li balons sobre la frontal de l’àrea. Un equip que, a més a més, permet que el porter contrari siga un espectador de luxe. Ahir, els de Gracia no van veure el porter contrari, David Soria, ni de lluny. Ni un tret a porta.

El primer gol va vindre d’una pèrdua de pilota en el salt de Racic, que ja és fallar, amb la planta que té el xicot. Doncs bé, agafà la pilota Arambarri, va xutar quasi des del cercle central i li va doblegar la mà a Cillessen. El segon, després l’expulsió de Diakhaby, qui no deixa d’alimentar la seua llegenda, va ser una pèrdua en el salt de Guillamón; era una pilota que venia del porter!!! Mata va comptar amb l’oposició de Paulista, però va batre el porter neerlandès amb facilitat. Mentrimentres, Correia mirava com un espectador més, i trencava el fora de joc al mateix temps. Difícil de millorar. El tercer gol el va marcar Alenyà, en un atac furiós dels de Getafe –furia constant els 95 minuts- i en la primera pilota que tocava. Cillessen va girar el cap per veure entrar la pilota. Segurament a Nederland estaran esperant-lo per a la selecció amb impaciència.

El Getafe va ser superior al València en tot. Línia per linia i home per home. Els de sempre no fallaren, i van eixir des del principi amb ganes de menjar-se els de Mestalla. Van repartir llenya com és habitual i van rebre targetes, però acabaren amb onze jugadors sobre la gespa. Damián, Cuquerella, Arambarri, Mata, i uns quants més, van tombar un València inoperant, desactivat, acovardit, fora de punt. No és un equip competitiu.

Els aficionats que veren ahir el partit entre el Barça i el Sevilla, i després veren el del València i el Getafe pensaran que van veure quasi dos esports distints. Si més no, dos partits de futbol de distinta categoria. En el segon, a més a més, el València va ser el més roïn, el més tendre, el més fràgil, el més vulnerable.

Tot amb tot, no es pot acceptar que les coses segueixen així. El València actual no està per a competir per res que no siga transitar per la zona temperada de la classificació. No és un equip tan dolent com per a patir per la categoria. Tanmateix, ho sembla. És hora de dir, llavors, que Javi Gracia ha fracassat. L’home ho ha intentat, val. El van enganyar, sí. Però, comptat i debatut, no és capaç d’armar un grup que mantinga un nivell acceptable de joc, que plante cara els contraris. Un equip que puga perdre, empatar o guanyar, però que jugue, que exigeixca el contrari, que connecte amb les arrels d’un equip centenari com el València. Gracia no és capaç d’aconseguir que els seus jugadors ixquen de l’abatiment, de la depressió, de la vergonya que ahir va fer plorar Gabriel Paulista.  

El central va demostrar vergonya i compromís, amb el Club i amb la seua afició. Això l’honora i cal confiar en ell i en la resta. No ens queda altra. Però, és hora que l’amo de Singapur busque un recanvi per a Javi Gracia. És un tòpic, això de canviar d’entrenador quan les coses van malament. Però, no n’hi ha altra cosa que fer. El navarrés fa temps que vol fugir, i ha arribat l’hora que li obrin la porta. Cal un entrenador amb més ànims, amb més caràcter, amb més empenta. No cal més que veure Gracia a la banda per a constatar que és la viva imatge de la depressió, del desànim i de la por que tenalla els jugadors.

Cal agrair-li els serveis prestats i desitjar-li bon vent i barca nova.