Notícies preocupants per a l'Elx, ahir a Mestalla. El València de la pitjor temporada de, possiblement, els últims trenta anys, va guanyar de forma clara i merescuda. No tant pel marcador (que ja se sap que els valencianistes no anem a tindre cap partit en què no acabem demanant l'hora), com per les ocasions i la sensació de domini, perill i jerarquia al terreny de joc.
Els de Javi Gracia, amb un partit acceptable (només) van ser molt superiors a l'equip alacantí, i si no van guanyar per dos o tres gols de diferència va ser per eixa mescla de mala sort, estat d'ànim lamentable i inspiració sobtada dels contraris que tants disgustos ens ha donat al llarg de l'any.
Curiosament, els que possiblement són els millors jugadors de l'equip, Maxi i Gayà, van tindre un paper més que discret, mentre que d'altres, com Vallejo, Racic i Wass van tindre més protagonisme. Fins i tot Correia va semblar un lateral de primera divisió de la lliga espanyola. En qualsevol cas, la superioritat va ser clara.
La cosa va començar bé, amb un València dominador clar del joc, i va poder posar-se molt bé ben prompte. El porter Badia va fer una eixida més pròpia d'un programa de vídeos graciosos que d'un porter de primera divisió, i Wass es quedà sol davant de la porteria, amb dos defenses venuts que ja haurien de pensar que el primer gol era un fet. Tanmateix, el danès, inexplicablement, quan el rival ja era a terra, va colpejar-li al cos: no és que no aconseguira un penal per mà, és que mirant la repetició no ens quedà clar ni si el baló anava entre els tres pals o si, de no haver estat el defensa, hauria eixit per la línia de fons.
El polivalent migcampista, això sí, va resarcir-se uns minuts més tard, quan l'Elx començava a espolsar-se el domini local. Una gran centrada de Guedes (que va fer un partit respectable, encara que continua a anys llum de qui un dia va arribar a ser) va ser rematada amb força amb un colp de cap que el porter no va poder aturar, tot i que va tocar la pilota.
Encara podien haver-se posat les coses millor per al València, però Soler va fallar un penal que l'ex-valencianista Barragán, de forma bastant absurda (no aliena als costums del lateral dret, tot s'ha de dir) va cometre sobre Manu Vallejo.
L'Elx va fer ben poca cosa durant tot el partit. Per a alegria del València, l'àrbitre sancionava quasi totes les faltes visitants amb targeta groga, la majoria de les quals eren qüestionables. Va llançar, això sí, un fum de còrners, però no generà perill en cap, tret d'un en què el rebuig va arribar a parar a Mojica, que rematà molt ajustat a l'escaire dret de Jaume. El d'Almenara, ahir sí, va respondre.
A la segona, Soler va tindre les dues grans ocasions dels blanc i negres per a sentenciar el partit: una gran jugada on va deixar a terra a dos rivals dins l'àrea que acabà topetant amb Mojica, un dels més destacats dels elxans, i una jugada de retrucs que acabà rebotant en el peu del valencià i eixint fora.
Mentre que els visitants van moure molt la banqueta, sense cap èxit, Gracia només va fer un parell de canvis. Així anà la cosa, que Racic acabà amb rampes a les cames, després de l'esforç dels noranta minuts. L'única emoció que hi hagué al final va ser més deguda a la por dels aficionats de l'equip del Túria, que ja han vist volar molts punts en els darrers compassos dels partits, que al fet que els de Jorge Almirón generaren perill efectiu.
Al cap i a la fi, victòria important, com totes enguany, del València. L'equip està tres punts més a prop de salvar-se, i només repetint els guarismes de la primera volta lamentable que ha fet, segurament mantindrà la categoria. Es parla de que vindran reforços no massa il·lusionants, com el rebuig del Wolverhampton de Nuno i un jove migampista portugués. Potser ens enganyem, però té pinta, una vegada més, de que Mendes se lo guisa, Mendes se lo come. És difícil que els qui vinguen (si venen, que ací ja hem après a no refiar-nos mai) no aporten alguna cosa més del que hi ha, però un pot esperar ja qualsevol cosa.
La qüestió, en tot cas, és que amb esta gentola que dirigeix el club no té pinta que anem enlloc. En el millor dels casos, el València acabarà la temporada en un lloc dotzè o tretzè, malvendrà a qui haja de malvendre i fitxarà a qui Mendes vulga (si és que fitxa algú). Murthy convencerà a algun insensat per a que faça d'entrenador (o col·locarà a algun amic de Lim) i l'any que ve, si s'alinien els astres, lluitarem per la Intertoto.
Si no s'alinien, si les coses van com té pinta que aniran, patirem per no descendir, ens jugarem la temporada amb els equips més fluixos del campionat i continuarem esperant a que vinguen temps millors, a que el singaporés trobe algun entreteniment més estimulant que el destrossar un equip de futbol centenari. Somniarem amb que vinga algú amb una mica d'idea de com es gestiona un club i del que significa el València Club de Futbol, però no té pinta que vaja a ocórrer en un futur pròxim. Ara mateix, de fet, això és una autèntica quimera. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada