Han convertit el València en un equipet.

Malauradament, és així. El València ha finalitzat la primera volta de la competició amb els pitjors números des de l’any 1983, una temporada en la que l’equip es va salvar dels descens de forma quasi miraculosa. Repassar-los és depriment i aboca al desànim absolut. En 19 partits sols ha vençut en 4 ocasions, n’ha empatat en 8 i ha eixit derrotat en 7. Porta 25 gols a favor i 26 en contra. Però, tot amb tot, el pitjor, són les sensacions que l’equip transmet.

S’ha de dir que n’hi ha ganes, que els jugadors s’esforcen, lluiten i s’afanyen per aconseguir la victòria. Però, no poden. Qualsevol equip és capaç de posar el València contra les cordes. Ahir va ser Osasuna de Pamplona, que només va endur-se un punt, però per dues raons: el gol del València va ser el d’un defensa en pròpia meta i, especialment, perquè en els darrers cinc minuts els navarresos desaprofitaren tres ocasions clares de marcar. Una la parà Jaume jugant-se el tipo, l’altra l’evità el pal després que el d’Almenara la fregarà amb els dits, i la tercera va eixir llepant l’altre pal de Jaume.

Havia tornat Gabriel a l’eix defensiu, però no va ser suficient per mantindré la porta a zero. El València semblava dominar, de fet la possessió i els córners comptabilitzats al final de la partida això farien pensar a algú que no haguera vist el joc, però la realitat va ser una altra.

El València va practicar un futbol molt, molt complicat. Toques, parets, pilotes difícils en la rodalia de l’àrea d’Osasuna, malabarismes per a intentar penetrar una defensa tancada. Una defensa, la d’Arrasate, a la que li faltaven els dos titulars, dels que ningú va haver de recordar-se’n.

Contràriament, els “rojillos” ho van fer fàcil. Una pilota servida pel porter, una mala pressió sobre eixa eixida, amb l’equip bolcat sobre l’atac, i en tres passes... gol. Gayà no estava, Diakhaby no va tancar bé, un rebot va afavorir el contrari, Jaume rebutjà a boca de canó, i Calleri quasi forada la xarxa. Un desastre. No n’hi ha forma de mantindré la porta a zero. No n’hi ha manera.

Kang In havia eixit en punta amb Maxi. Res va aportar el xicot. Menys encara va oferir Gameiro quan el va substituir. El centre del camp no funcionava en la distribució, els centres de Gayà tenien ahir la pólvora banyada: uns curts i els altres massa llargs. Soler no va trobar el punt, i les aportacions en atac de Correia no compensen la seua fragilitat defensiva.

Quan van arriba els canvis, sols Musha va ser efectiu. D’una combinació entre ell i Maxi vingué l’autogol dels de Pamplona. Això va donar-li aire al València, que va posar una marxa més, i Osasuna es va fer arrere. Semblava possible encara la victòria.

Falsa il·lusió. Va durar fins que Arrasate va fer alguns canvis i el seu equip agafà de nou el control del partit. Els minuts finals, ja s’ha dit, van ser afortunats per als de Gracia.

Acaba l’equip a la vora del descens. Amb pèssimes sensacions i sense notícies de la parella responsable d’aquest València tan vingut a menys que no és ni l’ombra del que s’espera, d’allò al que la seua història obliga.

La gestió de Lim i Murthy han convertit un club gran d’Europa en un equipet que lluita per salvar-se del descens i, qui ho sap, pot ser per no desaparèixer. Aquí hem arribat.

Queda encara la segona volta de la Lliga. Per començar, cal anar a visitar a l’Atleti de Madrid que la lidera amb mà ferma. Porta 44 punts, per 20 del València, i encara amb dos partits menys. N’ha encaixat 7 gols, pels 26 dels de Mestalla, i ha marcat 33, 8 més. Què podem esperar d’eixe partit?

Doncs la cada vegada més masoquista afició valencianista continuarà esperant que el seu equip ressuscite, que reaccione, que arriben reforços, que l’equip de Mestalla els permeta gaudir i festejar victòries. És improbable que això passe, molt improbable. Els dos personatges que manen en el Club l’han convertit en un equipet que vol i no pot. Això és el que ens ha passat. Tristament.