Només la meitat del partit li va disputar el València als de Simeone. Van ser uns quaranta cinc minuts dels millorets que hem vist esta temporada. Un València potent, agressiu, solvent que li plantava cara al líder destacat de la Lliga, i que aconseguia posar-se per davant en el marcador. Quin gol el de Racic, per cert! Dels que es recorden passats els anys; un xut imponent, precís i potent des de fora de l’àrea, que va entrar per l’escaire d’un Oblak que no va poder fer res. Va ser un gol que mereixia una victòria. Però, no.
Abans del descans els madrilenys van igualar el marcador. Joao Félix va rematar de manera acrobàtica un córner, després de burlar el marcatge de Correia. Vuitanta córners infructuosos portava l’Atleti llançats esta temporada i anit van trencar el malefici. No sols això, cada falta des del cantó que van llançar va ser un esglai per als de Mestalla.
Amb empat es van anar els equips al vestidor, i en tornar el panorama va ser molt distint. Els de Simeone es van vindre amunt, i els de Gracia avall. El València va deixar clar que té equip i joc per a estar en una posició més còmoda a la classificació, però l’Atlètic de Madrid va demostrar que si està obtenint xifres de record és perquè ha aconseguit reunir una gran esquadra, un magnífic grup de futbolistes que, hui per hui, estan molt, però que molt, per damunt del que pot oposar-li el València.
Li faltava al quadre madrileny que el Barça li regalara Luis Suárez. Era, sí, el que li faltava, un nou de màxima efectivitat, que lluita, que crida, que espanta i que marca; que marca a poc que li donen la menor oportunitat. Com anit, que va posar el 2-1 al marcador batent Jaume al pal llarg per mil·límetres. Mil·límetres de precisió. No sols n’hi ha pèssima gestió al València; la del Barça també és digna d’atenció.
En trobar-se per davant en el marcador, els madrilenys van convertir-se en una màquina ben engreixada, potent i dominadora. Esperava al València i aprofitava el jugar a la contra. En una d’elles, de manual, Marcos Llorente se’n va anar pel seu carril, arribà a la ratlla de fons i la va servir arrere per a que Correa superara novament Domènech.
Una derrota més, i el València continua a la vora del pou negre dels llocs de descens. Ara ve l’eliminatòria de Copa amb el Sevilla, un partit més que inoportú, atesa la distància que a hores d’ara n’hi ha entre el club andalús i el valencià, i ateses les urgències dels de Mestalla quant a la permanència en la categoria.
Així estan les coses. Dos clubs, Atleti i Sevilla, que eren dos dels rivals tradicionals del València, els tres integrants del club selecte perseguidor de Madrid i Barça, del que, gràcies a la gestió de Lim i Murthy, els blanc i negres s’han despenjat de forma grotesca.
Una manifestació en contra de Meriton va recórrer ahir els carrers de València, una protesta comprensible, que no s’escolataria des de Singapur. Queda, no obstant, tota la segona volta de la competició per endreçar casa i per salvar la categoria.
Jugant com els primers quaranta cinc minuts d’ahir, no hauria d’haver problemes, però ja sabem que això no és fàcil. Tanmateix, és l’única esperança que queda per als aficionats valencianistes. Només això queda, una esperança a la que aferrar-se.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada