Un punt i gràcies, a Eibar.

Se sap com juga l’Eibar a Ipurúa: molta pilota llarga sobre l’àrea contrària i aprofitar els errors defensius del contrari, buscant sempre una segona jugada. El camp és de dimensions reduïdes, els de Mendilibar són guerrers incansables, i tothom sap que no és fàcil treure els tres punts com a visitant. També se sabia que l’Eibar fa molts partits que no sols no guanyava al seu camp i, a més a més, que no trobava el gol des de setmanes arrere. Doncs bé, ahir va tornar a fer-se explícit allò que ja sabíem. 

El que potser ignoràvem els aficionats és que el València anava a jugar sense centre del camp, abusant del “xum patadon pa’lante” (Javier Clemente dixit), i que el porter dels bascos, Dimitrovic, anava a ser un gegant poderós amb braços i cames d’acer. 

A les imatges de televisió vam veure que, durant del descans, al túnel de vestidors, raonaven els dos servis de la partida: Racic i el propi Dimitrovic. Dos xicots amb una planta espectacular. No podíem imaginar que, poc després, el primer xutaria de forma perfecta una pilota que semblava un míssil, i que el porter anava a respondre-li amb un braç portentós que desviaria el baló per a buscar la complicitat del travesser i evitar un gol que hauria pegat la volta al món. 

Van ser dues parades extraordinàries les del porter de l’Eibar. La descrita i una altra, en els darrers segons del partit, quan Gameiro, pobre xicot!, va estavellar una pilota en la cama del servi, d’acer una vegada més. Això de Gameiro ja s’ha convertit en un lamentable costum: fallar en els mà a mà que haurien decidit massa partits a favor dels de Mestalla. 

Tret d’aquestes dues jugades que haurien merescut el premi del gol, el València va lluitar, va esforçar-se, però, una vegada més, comptat i debatut, els contraris van ser superiors. Especialment durant el darrer quart del partit, quan els bascos van tocar a xafarranxo de combat i es van llançar sobre Jaume, qui també va tindre alguna intervenció de mèrit. Entre ell i el pal esquerre i el travesser van aconseguir que l’Eibar no trencarà la sequera de gols, i que els de Javi Gracia tornaren a casa amb un punt a la butxaca. 

Tret d’això, poca cosa més. Mangala i Lato van patir pel seu costat, i per l’esquerra Wass haurà somniat amb Bryan Gil, qui va entrar per la seua banda amb massa facilitats i va posar una sèrie de centres de gran qualitat que, afortunadament per als valencians, cap dels seus companys va saber dirigir a porteria. 

Jaume va treure en llarg durant tot el partit, amb un percentatge ridícul d’ocasions en les que el baló quedà en els peus dels seus companys. Una cosa que, sens dubte, hauran de continuar assajant a Paterna. Exactament igual que eixes tretes de falta en les que Soler i Lato amaguen, amaguen i tornen a amagar per a que els seus companys caiguen en el fora de joc. Qui ho entenga que ho compre.

 

Un partit pobre, llavors, en tots els sentits. És pesat veure jugar al València, però l’afició ja se sap que està a les dures i a les madures, i ara fa mesos, molts mesos, que ens les mengem ben dures. 

És evident que no es pot demanar espectacle, sinó que cal efectivitat. El València, dos punts per damunt del descens, està lluitant -mentre no es demostre el contrari- per salvar la categoria. D’aquí, segurament, les tretes en llarg i el prescindir de l’elaboració en el centre del camp. Els homes de davant, ahir Vallejo i Maxi, son dues boies que han de buscar-se la vida. Musha i Guedes ho intentaren per les seues bandes, però sense massa èxit. Soler i Racic lluiten, però la idea de jugar en llarg no afavoreix la seua participació, i en defensa patim els problemes que patim per les lesions: Diakhaby, Guillamón i, molt especialment, Gayà. 

Ara, per a rematar l’any, el València té cita amb el Bilbao, el Barça i el Sevilla. Ja veurem què passa, però seria molt trist acabar aquest maleït 2020 en llocs pocs honorables -i perillosos- de la classificació.