Quan el millor jugador del teu equip és el porter i el davanter centre no ha tocat la pilota... és que estem parlant d’un partit que has perdut. Això és un axioma.
A més a més, si la defensa, tot i ordenada i compromesa, com ahir, es fa tan arrere que se situa a la frontal de l’àrea; i si els del centre del camp actuen fonamentalment com a defensors i no connecten amb la parella de davant -ahir Vallejo i Maxi-, no cal esperar molt del teu equip.
Això vam veure ahir a Mestalla. El València no va jugar mal durant la major part del partit. El problema és a què jugava. Sembla que la idea era resistir darrere, fer-se forts en defensa i confiar en la velocitat de Musah i Guedes, Vallejo i Maxi, per a intentar sorprendre a l’Atleti. El problema va ser que la defensa madrilenya és molt sòlida, i el porter, Oblak, s’ha guanyat justa i merescuda fama de solvència a l’hora de tancar amb pany i clau la seua xarxa.
Tot amb tot, el València arribà viu fins al minut 70. El setge al que els de Simeone havien sotmès els de Mestalla va tindre fruït. Un centre de Carrasco des de l’esquerra, potent i paral·lel a la porteria de Jaume, va tindre la fortuna de trobar-se amb el genoll de Lato. Va ser un gol injust, però no podem dir que el resultat final ho fora.
El València es va defendre bé, però tornarem a viure un partit en el que els de Gracia concedeixen ocasions i ocasions als contraris. Sovint sembla que estan fent de frontó. Els contraris ataquen i els nostres sols aspiren a evitar que marquen. Rebutgen balons i aquests tornen a peus dels contraris que inicien una altra jugada d’atac.
Jaume va ser el millor, evitant tres pilotes atlètiques que oloraven a gol. La defensa va complir, amb Wass, Gabriel, Guillamón i Lato, qui substituïa el lesionat Gaya. El problema és que eixa defensa, com l’equip en el seu conjunt, juga massa minuts a la vora de la navalla i és fàcil que passe allò del cànter i la font.
Carlos Soler i Racic van treballar de valent, i Musah i Guedes ho feren per les bandes. Molt més incisiu el portuguès que el nord-americà, que ahir no va poder deixar arrere el seu marcador en cap moment. Vallejo baixà a per algunes pilotes, però no va fer gran cosa amb elles. Maxi Gómez, tan necessari com és l’uruguaià, a penes va tocar algun baló i va ser quasi un espectador sobre el terreny de joc. De fet l’única ocasió en la que Oblak va haver de lluir-se va ser a un tir de Racic.
Ahir no n’hi hagué “pajara”. No va encaixar-se cap gol en els primers minuts, eixe costum horrible des de fa un temps. Però, tot i amb això, jugar només a intentar sorprendre el contrari o a armar un contracop elèctric no és suficient quan tens al davant un equip tan sòlid com l’Atlètic de Madrid.
La veritat és que els de Simeone tampoc ens van enlluernar amb el seu joc. És un equip que sense Costa o Suárez té problemes per a marcar, tant i més si com ahir Joao Felix no està encertat. Però, tot amb tot, és molt dur de pelar i per a vèncer-lo cal posar sobre el terreny de joc prou més del que el València va posar ahir.
En trobar-se per darrere al marcador, Gracia va reaccionar. Entraren, a més de Mangala per Guillamón, lesionat, Correia, Jason, Sobrino i Gameiro. No va passar res. El València avança línies, o els de Madrid van fer un pas arrere, i van intentar empatar la partida. Sense èxit, però.
Ara a esperar la propera jornada per intentar sumar punts que allunyen el València del pou. A poca cosa més es pot aspirar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada