El València empata un partit després de regalar la primera mitja hora i dos gols.

S’ha convertit ja en una mena de constant absurda: el València comença els partits espantat, tremolós, fràgil i extremadament vulnerable en defensa. Els contraris ja s’ho han ensenyat, i ixen a matadegolla, a aprofitar la feblesa dels de Mestalla. Fa la impressió que els nervis sols els calma encaixar algun gol, veure el marcador en contra. Ahir, a Mendizorrotza, els de Javi Gracia van necessitar doble dosi: al primer quart d’hora de la partida, Jaume Domènech ja havia arreplegat el baló dues vegades de la seua porteria.

En el minut 1, quasi només havia xiulat l’àrbitre, el València va cedir un córner i les marques als bascos van ser d’infantils: un home de blanc i blau tenia quatre taronges al costat, mentre que altres dos estaven lliures de marca, completament a soles. Un d’ells, Ximo Navarro, va rematar com li venia sense que Jaume poguera fer altra cosa que estirar-se per a la foto. Després, vingué un penal evitable de Guillamón. Era el minut 15, ja estàvem dos gols avall i els aficionats encara no havíem vist el porter de l’Alavés a la tele. Quin desastre!

Eixa afició hauria de reclamar per via judicial pel patiment al que està sent sotmés des de fa ja massa mesos. A Peter Lim, al seu encarregat, el bocamoll de Murthy, i a l’empresa Meriton. Quina forma de perjudicar la salut cardiovascular d’una afició que no es mereix eixe maltracte.

Després de la festa grossa dels quatre gols al Reial Madrid i del paró de les seleccions, s’esperava que eixa victòria marcara un canvi de tendència, una reconciliació de l’equip amb ell mateix, un suplement anímic, un enfortiment generalitzat, una sobredosi d’autoconfiança. I si això era així, havia de confirmar-se a Vitòria.

Doncs bé, eixes expectatives, eixa il·lusió, va durar un sospir: un minut. El regustet del Madrid, la dolçor de la victòria inapel·lable sobre els de Zidane, es va convertir en un aspre amargor de boca de seguida.

L’Alavés era, una vegada més, un rival molt superior, tal i com hem pogut comprovar des de la temporada passada amb tants equips, grans i menuts.

El porter Pacheco era un convidat innecessari, un espectador més. De fet, durant la primera part, el balanç ofensiu dels de Gracia va consistir en un centre a les mans del porter i una falta llunyana de Wass que se’n va anar per dalt del travesser. Depriment.

Però, misteris del futbol, des que comença la segona part vam comprovar que havia canviat la cosa. El València començà a posar setge a la porta dels blanc i blaus, i a Pacheco li va tocar treballar de valent. Les ocasions de marcar se succeïen per als de taronja. Cheryshev va rematar mal amb la dreta un magnífic passe de Kang In, Gameiro va fallar un mà a mà i el VAR va desestimar un clar penal a Guedes amb l’excusa que la pilota havia tocar el braç del portuguès, quan el defensa Navarro l’havia colpejat clarament abans.

El gol estava prop, es veia vindre a poca fortuna que tingueren els valencians. Soler va filtrar una pilota, Gameiro va servir-la en safata a Manu Vallejo i aquest, que va ser el millor del partit tot i que va eixir a la segona part, marcà el primer. El segon també va eixir de les botes de Soler: un centra mil·limètric sobre l’àrea basca que Guillamón va rematar imparable de cap. Quina alegria per al xicot.

Després, la bona actuació del porter Pacheco i el desencert de Gameiro són les raons que expliquen que el València no tornara de les terres basques amb els tres punts. Una autèntica pena. Wass, Vallejo, Gameiro -que va fallar més que una escopeta de fira- i Guedes van tindre l’oportunitat de pegar-li la volta al marcador, però el tercer no va arribar.

Dels 100 minuts que va durar la partida, el València no va jugar més de 70, perquè els 30 primers va estar però sense ser. Javi Gracia diu que això ho han parlat molt, que estan mentalitzats per a no patir eixes desconnexions que ja són costum. Però, pel que vam veure ahir, caldrà insistir molt i molt en que és imprescindible eixir més tranquils i concentrats. Cal treballar la idea de que per a començar a jugar amb la intensitat necessària no s’ha d’esperar a tindre el marcador en contra.

Gayà es va retirar lesionat, la qual cosa és una pèssima notícia, així que esperem que la cosa no siga greu i puga estar dissabte per rebre l’Atleti de Madrid, que està potent i vindrà a confirmar la seua candidatura al títol.

Els de Gracia hauran de jugar amb fervor i coratge des de que xiule l’inici l’àrbitre fins que xiule el final. No és possible haver de marcar dos, tres o quatre gols per a guanyar cada partit. Tinguem confiança.