Però no són tres punts més, no són tres punts qualsevol, son tres complexos vitamínics obtinguts front al sempre petulant i desagradable Reial Madrid, segurament l’equip al que més plaer dóna vèncer per a qualsevol seguidor del València, des de sempre.
Després de la ratxa negativa dels blanc i negres, després de patir les conseqüències de tindre l’enemic dins de casa -tot i que estiga a Singapur-, el partit contra el Getafe havia deixat sensacions positives i, fins i tot, algun bri d’optimisme. Tanmateix, el següent compromís, el d’anit, era rebre al Madrid de Zidane a Mestalla. I això abans d’una parada en la competició pel joc de les seleccions. Un resultat negatiu, fins i tot una hipotètica humiliació dels de la Villa y Corte, podia ser una mena de càstig doblement dolorós.
Així doncs, el València va eixir amb molta concentració, amb ganes de lluitar fins a l’extenuació. El Madrid, amb un equipatge de color rosa per cert, va començar amb voluntat de manar, d’acovardir els xicots de Mestalla, d’arraconar-los davant Jaume i sentenciar el partit quant més aviat millor.
Van xutar amb perill, forçant a intervindré a Jaume, Modric i Asensio. El tercer va ser Benzema, qui engaltà un míssil que l’esquena de Guillamón va desviar lleugerament fent inútil l’estirada del d’Almenara. Era el 0-1, i el Madrid tenia el partit com l’havia pensat Zidane. Dominava i s’havia posat per davant al marcador.
Però els de casa no es van donar per vençuts i, encapçalats per un extraordinari Gayà, van posar-se en mode gladiador i no sols van igualar el partit deu minuts després. Van avançar-se abans del descans, i van finalitzar amb dos gols més, deixant un marcador per a emmarcar: 4-1.
Segur que la premsa d’avui seguirà en la línia del post partit d’ahir. Tot és cosa de Zidane, el culpable. Ell i les seues rotacions. Que si Asensio, que si Isco, que si Marcelo, que si Varane. I, per suposat. El VAR!!!
Ai, el VAR!, ai Gil Manzano!, que va atrevir-se -per primera vegada en la seua història centenària- a xiular-li tres penals al Reial Madrid. Que si tres penals, que si un va ser amb faltà prèvia de Cheryshev, que si el de Marcelo ara falta de Maxi, que si les dues mans indiscutibles, sí, però...
La bona qüestió és que opinar és lliure, però el ben cert és que d’un 0-1 passarem a un 4-1 gràcies a l’esforç i el compromís d’una plantilla jove que sap que no queda altra que deixar-se la pell al camp.
El gol de l’empat va ser perquè Gayà, que li va donar la nit a Lucas Vázquez, va entrar com un tren i centrà una pilota que el defensor va desviar amb la mà. El gol fantasma va ser un gol com una catedral: el València atacava amb insistència i Maxi posà una pilota sobre l’àrea menuda que -exigit per Cheryshev- va rebutjar malament i Courtois va treure la pilota quan ja havia traspassat la ratlla de gol.
I és que el València olorava sang. Kang In, després d’una magnífica maniobra va obligar al porter madridista a tocar amb la punta dels dits un baló que s’estavellà en la soca del seu pal dret. Cinc minuts més tard, un nou centre va obligar Marcelo a eixir a vida o mort i va arrollar Maxi, que estava en boca de gol. Penal clar, diguen el que diguen. Del penal de Ramos davant Yunus no cal dir res. Inapel·lable.
Tot amb tot, el València va posar el 4-1 al marcador, i quedava quasi mitja hora de partit. Amb els sis minuts del descompte serien, finalment, trenta quatre minuts. Un temps en el que els xicots de Gracia van saber resistir. El Madrid podia estar més o menys grogui, però no deixa de ser un equip amb molts homes capaços de fer gol pràcticament ells a soles. Però, en aquesta ocasió no va ser així, no van poder revertir un marcador que va fer bullir les xarxes socials, les tertúlies i que avui és portada en la premsa esportiva i en la generalista.
Comptat i debatut, el València va demostrar que no és simplement un equip de xicots amb talent però encara massa tendres. Jaume va fer el seu paper darrer [quin paradó a un Asensió a boca de canó], però Soler -amb la calma d’un veterà- va ser l’executor del Reial Madrid i, especialment, Gayà va ser el gran capità, l’artífex de la victòria davant un dels grans de la Lliga. Una nit que podria marcar un abans i un després en la competició.
Una nit, un partit que va ser una alegria per a una afició que tindrà dues setmanes per a gaudir d’un marcador d’excel·lència: 4-1 al Reial Madrid. Quasi res, senyores i cavallers; quasi res, porta el diari.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada