Bo, no ens emocionem. La crua realitat és que si el València va competir contra l'esquadra de l'inefable (i desitjat) José Bordalás va ser perquè en el moment crític, a l'inici, tingué sort: si el remat de cap franc i a boca de canó de Cucho al minut 10 no hagués eixit per dalt del travesser, el desenvolupament del partit hauria sigut molt distint. El Getafe s'hauria tancat enrere amb l'ofici que el caracteritza, el València s'hauria desesperat i, molt possiblement, els blaus haurien sentenciat al contra colp.
Però les coses són com són, i siga per sort o per ofici, el València va superar els dubtes que sol tenir a l'inici dels partits i, quan podia començar a pensar que no tenia per què rebre el ja típic gol en contra matiner, Yunus va confirmar que és la millor sorpresa de l'equip enguany. Amb una carrera fabulosa, va recórrer el camp sencer a l'eixida d'un córner rival i, mitjançant un control orientat que va ser mig gol, posà per davant al València. Els de Gracia no havien fet massa mèrits, però el gol va donar molta confiança.
Sembla que una de les consignes de l'equip era la intensitat. Sona tan plausible que foren indicacions del míster com que els jugadors, que han viscut duels molt desagradables contra el Getafe, s'hagueren conjurat a l'efecte. Tanmateix, no va eixir massa bé la cosa: d'una banda, perquè intensitat no necessàriament significa agressivitat més enllà del reglament; d'altra, perquè la intensitat també es mesura quan un no dóna per perdut (ni per guanyat) cap baló, i quan està pendent en tot moment de no estar en fora de joc.
Doncs bé, tot i que siga encomiable el desig que els madrilenys no tornen a espantar als jugadors blanc i negres, el balanç no va ser massa positiu: pràcticament tots els jugadors del València van acabar el partit amb targeta groga. I un, de fet, no l'acabà: Thierry Correia, que havia vingut fent partits millors (o, més aviat, partits menys lamentables) del que esperàvem, va cometre dues faltes estúpides, innecessàries i reveladores d'una falta de maduresa i d'unes carències de qualitat inquietants. La segona, al minut 55, en una disputa estèril amb Cucurella després de no haver sabut controlar un baló no massa complicat. Per a cridar a Mendes i comentar-li-ho.
Tanmateix, entre que el Getafe no té massa habilitat per enfrontar-se a equips tancats arrere, entre que el València va replegar-se bé, i entre que el pas dels minuts els donava més i més confiança, la veritat és que per una estona, tot i el domini dels Arambarri, Damián i la resta, paregué que el València aguantaria. No lleva que l'expulsió no fóra un desastre que condicionà, i molt, el partit, però el València s'hi va sobreposar... Fins el final. Si el repte ahir era passar l'equador de la primera part sense encaixar, per a la pròxima setmana cal assajar com acabar els partits.
Vaja per davant que a Numeradadescoberta som defensors de Jaume Doménech, i que ha salvat l'equip en molts partits. Però un dia d'aquests hauríem de parlar-ne. No és la primera vegada que un error seu costa punts, però que haja ocorregut al minut 87, en un partit tan important i quan tots els companys havien fet un esforç titànic, és per a raonar-ho. Anit, el d'Almenara errà en rebutjar un xut que no semblava tindre massa perill, i la pilota l'empentà a gol Cucho.
Sense eixe gol, segurament no hauria arribat el segon, també en un rebuig, en este cas del pal, quan ja estava ben avançat el temps de prolongació. Una llàstima, perquè el València, en els peus d'un fresc Toni Lato, havia pogut sentenciar al seu enemic íntim de les darreres temporades.
Encara com, els visitants també van cometre un error de principiant. Era ja el minut 95 (de 96 que havien de jugar-se); el València penjà un baló buscant per enèsima vegada a Maxi Gómez (que es va guanyar el sou, una nit més) i entre Damián i Djené li van fer un penal digne de que Bordalás els fera pegar 100 voltes a Mestalla abans de pujar a l'autobús. Carlos Soler no acusà ni el cansament, ni els nervis ni la pressió rival, i va enganyar el porter.
Als postres, un empat que alhora sap a glòria i sap a fem. El València, per fases, va merèixer més, sobretot tenint en compte l'expulsió. Però el Getafe, que és un molt bon equip, va arribar a posar-se per davant quan ja semblava massa tard. Així doncs, i després de massa jornades, un xicotet raig, una miqueta d'optimisme. Alguna cosa a què acollir-nos, els aficionats, quan veiem quants punts duu el València a estes altures i contra qui es jugarà els de les pròximes jornades. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada