Un València que amenaça ruïna cau a Elx: 2-1.

La cara de Javi Gracia, el semblant ombrívol, trist, amargat, impotent, reflecteix les ganes de l’home de fugir, de marxar lluny de Mestalla. En quina mala hora va acceptar -es preguntarà de forma obsessiva- entrenar un equip propietat d’un empresari que està jugant a ser Neró, i li ha botat foc al València CF.

La cara de l’entrenador navarrés és la mateixa d’una afició que pren cadira davant els televisors com qui ha de fer una penitència obligada. Una penitència amarga.

Tard o d’hora, està clar, l’entrenador marxarà, però els seguidors del València ens quedarem ací. On anem a anar?

Anit el penediment era davant un equip acabadet de pujar de Segona Divisió, i pels pèls, que ha incorporat ni més ni menys que 14 jugadors a la plantilla, catorze!!! Modest entre els modestos, amb un entrenador desconegut per a la majoria, els jugadors il·licitans no es van veure impressionats per l’escut de la samarreta dels rivals. I si tenien alguna preocupació per l’historial del visitant d’ahir la van derivar a massa en pocs minuts.

L’alineació del València, nom per nom, sona bastant bé; és a dir, tot el bé que pot sonar ateses les circumstàncies. Ahir Gracia va inventar-se una banda esquerra: amb Lato y Gayà. No va funcionar. Per què l’experiment? El míster sabrà, però la cosa no va rodar. Gameiro i Guedes davant tampoc van funcionar. Al francès no li va arribar ni una pilota, i el portuguès va moure’s massa lluny de les zones sensibles dels blanc i verds.

El València va deixar clar que té zero confiança en el seu potencial. Només volien no encaixar cap gol en els primers cinc minuts, en els primers deu, en els primers vint... I no va poder ser: en el dinou un tal Josan, de Crevillent el xicot, va desfer-se de Gayà, de Lato i va xutar una canonada que entra pel pal llarg de Jaume Domènech. Desset minuts després, sense que el València haguera donat encara senyals de vida, Carlos Soler va perdre en la línia de tres quarts una pilota amb la que eixia pel centre amb velocitat. Tres blanc i verds a l’atac van fer-li un forat a la xarxa del d’Almenara. Jaume no va veure res, i els seus defensors... tampoc.

Amb el 2-0 es van anar els jugadors als vestidors i els aficionats a rossegar l’amargura de veure un equip que a penes havia passat del mig camp, que no havia vist ni la cara del porter del rival i que semblava un grup d’infants jugant contra homes fets i drets.  

La segona part va ser radicalment distinta. El misteri d’Elx? No tant, una cosa pareguda a la de la jornada anterior a la Ceràmica. El València va regalar la primera part, atemorit, agarrotat, poregós. Es posa per darrere al marcador i, segons sembla, això l’allibera. Com que ja no n’hi ha res més a perdre, es decideixen a pressionar l’eixida de baló del contrari, a posar més carn a la graella, a jugar al futbol com saben. El rival, clar, es replega i espera per a intentar el contra colp.

La segona meitat del partit va ser de domini absolut dels de Mestalla. Lato marcà un excel·lent gol aprofitant una preciosa pilota que li va posar Kang In, que havia eixit de refresc.

Van tindre diverses ocasions d’aconseguir l’empat, però el porter, Badia, va evitar-ho amb tres parades de molt de mèrit. I quan no va ser ell, va ser un defensa que va treure una pilota de Vallejo que ja fregava la ratlla de gol.

Nova derrota i van tres consecutives. I ara venen dos partits compromesos: Getafe i Reial Madrid. Allunyem els pensaments negatius, però tot i amb això la realitat és la que és. A hores d’ara el València presenta un quadre més que preocupant. La cara del seu entrenador és l’espill en el que ens reconeguem els aficionats.