10/19/2020

El València torna a ser superat clarament, esta vegada a Vila-real.

Tot són penes al casal del València. La més grossa de totes, sens dubte, l’adeu d’Espanyeta, un exemple de valencianista de pedra picada; un home del que tothom parla bé, una persona entranyable i un professional com la copa d’un pi. Descanse en pau.

Després del repàs del Betis i del paró de les seleccions, vingueren les paraules de Kondogbia expressant el seu reconeixement a Anil Murthy, per dir-ho irònicament. A quanta gent han enganyat Lim i el seu encarregat en València? És normal que tot el que puga marxar deixe Mestalla, i si Kondogbia pensava en anar-se’n a l’Atleti de Madrid -o a la Premier- és comprensible que l’engany de la parella que mana el tinga emprenyat al màxim. És que no ne fan una bona, aquests dos. Ni una.

Ahir, a l’Estadi de la Ceràmica, els aficionats del València van tindre motius, més encara, per a tornar a maleir al senyor de Singapur i als seus progenitors.

No és que l’equip no carbure, és que el que veiem és el que n’hi ha. ¿Quin equip d’una gran competició europea pot desfer-se de quasi mig equip titular, no incorporar cap cara nova, i continuar competint amb bones perspectives? Doncs això és el que se suposa que ha d’aconseguir Javi Gracia, un altre dels enganyats per la parella Lim-Murthy. Cal tindre poca vergonya, però poca-poca.

El partit de Vila-real va semblar-se com un ou a un altre ou a d’altres partits que hem vist aquesta temporada. És com una pel·lícula que ja ens han passat moltes vegades. L’equip contrari, sabedor de la situació de precarietat dels de Mestalla ataca a matadegolla des del minut u. Arraconen els de Gracia i comencen uns atacs interminables, llarguíssims, davant els quals els blanc i negres es defensen com poden. El migcampistes, només uns metres per davant de la defensa, es dediquen també a tasques defensives, mentre els homes d’atac semblen nàufrags desconnectats que lluiten com a guerrillers en terra hostil. Ahir, Wass i Soler van intentar moure l’equip, mentre que Alex Blanco va estar molt fluix per la dreta; Yunus millor per l’esquerra, però tots dos van aconseguir enviar poques pilotes als homes de davant.

Ahir, al minut 4 ja tenien el marcador en contra. Paulista va arribar tard en defensa, i va arrossegar l’atacant groguet. L’hispà-brasiler ho va dir en una entrevista després la partida: el penal era indiscutible, un error seu, que va assumir amb dignitat. Quines coses passen en aquest València: una de les coses més interessants del partit va ser l’entrevista a Gabriel.

Quants ex-valencianistes jugaren ahir amb la samarreta groga? Molts, i no cal dir noms. La notícia més dolorosa, però, va ser que Dani Parejo fora el que signara el part de defunció del seu ex-equip; d’aquell del que era capità i en el que ha passat els nou millors anys de la seua carrera professional.

És cert que Guedes marcà un gol excel·lent, digne de la classe que se li reconeix però que mostra sols de tant en tant. Va ser l’empat que va donar il·lusions a la parròquia valencianista; però això sols s‘explica perquè els parroquians estan disposats a creure’s partit rere partit que una flor fa primavera. I no. No és així.

El València, com en partits anteriors, va ser completa i absolutament dominat pel seu adversari, que disposa d’una millor i més compensada plantilla; que s’ha reforçat estupendament i que ha confeccionat un equip molt competitiu.

És veritat que després de l’empat, els de Gracia van millorar, van estirar-se una miqueta més, però Asenjo no va patir el més mínim. Falta pólvora, falta joc, falta equip. S’esforcen, lluiten, treballen, però això no és que no siga suficient, és que correm el risc que no siga prou com per a mantindré la categoria.

Divendres vinent, a la nit, caldrà veure que són capaços de fer els xicots a Elx, que va tornar-se’n amb els tres punts a la butxaca des de Mendizorroza. És un equip que acaba de pujar de Segona, com l’Osca, amb el qual el València va aconseguir un empat immerescut. Veurem què passa en les properes setmanes, però l’afició haurà d’anar assumint que la temporada va ser un patiment darrere d’un altre.