No n'hi ha manera de jugar un partit sencer.

Que no, que no n’hi ha manera de que el València jugue un partit sencer en condicions. El d’ahir a Mestalla va ser una prova més i van ja unes quantes. Si la primera meitat de la partida va ser, tal i com estan les coses, acceptable, i ens vam anar al descans amb avantatge al marcador, la segona fou lamentable.

A les dos del migdia -quines hores són aquestes!!!- estàvem convocats davant el televisor, una hora en la que el personal està preparant-se per a dinar, i no per a passar-se el mal tràngol de veure que el València no és ni xixa ni llimonà; patint més que veient un partit de futbol que hauria d’haver sigut -per la història dels clubs que s’enfrontaven-  atractiu i emocionant, i va ser, simplement, una decepció i una confirmació. Una decepció perquè l’equip està molt, molt lluny de ser competitiu; i una confirmació, la de que per aquest camí, en el millor dels casos, anem a vorejar l’abisme fins al mes de maig. 

És cert que Javi Gràcia ha d’armar un onze amb el que té a la plantilla, i que no n’hi ha més cera que la que crema. És cert que la cosa està justeteta, i que el fons d’armari, o de banqueta, no permet alegries, però l’equip ahir, per enèsima vegada, va regalar quaranta minuts de joc. 

L’Atlètic de Bilbao venia a Mestalla en mala ratxa, i amb el seu entrenador, Ander Garitano, amb un peu fora del Club. Com el València, els bascos habiten la zona proletària de la classificació, i estan necessitats de sumar de tres en tres. Doncs bé, ahir, ni teua ni meua. Cap dels dos va eixir de pobre. El València, per cert, a l’espera de dues etapes pirenaiques del seu Tour particular: Barça i Sevilla. Ja veurem on ens mengem enguany el raïm. 

Poca història, la del partit. En el València, com quasi sempre, Jaume va complir, amb un parell de parades marca de la casa; Paulista i Soler van ser els altres dos destacats, amb Manu Vallejo i Maxi Gómez, l’un amb el gol de l’empat i el segon amb el penal que va materialitzar Carlos Soler. Poca cosa més: una primera part acceptable, una segona part horrible, tret dels minuts finals, després l’inesperat empat, quan els de Gracia van creure i els de Garitano van dubtar. 

Soler posà per davant els seus al marcador quan va executar amb magisteri el penal sobre Maxi, i això després d’una pilota seca i dura de Racic que el pal d’Unai Simón va repel·lir. Poca cosa més a destacar de la primera meitat de la partida. 

En la següent, Oh My God!!!, els bascos van eixir a matar i els de casa a veure’s cada cop més arraconats davant la seua àrea. Tots prop de Jaume, fins i tot els dos puntes blanc i negres, Vallejo i Gómez. Llavors, un nou remake d’una pel·lícula massa vista: l’equip contrari ataca, ataca i ataca; per la dreta, per l’esquerre, pel centre; el València es defensa sense esma, i l’esperat contra colp no arriba en cap moment. 

Només deu minuts després de la continuació, el barbut Villalibre va aprofitar un centre des de l’esquerra al que ni Gabriel ni Diakhaby encertaren a rebutjar. Els bascos van comprovar clarament que, efectivament, els de casa estaven tremolosos i el menut Muniain se’n va anar fins a la línia de fons, entrà en l’àrea menuda i Racic el va parar amb un penal evitable. Encara que Jaume va tocar la pilota de Raúl García amb el peu, el xut era tan potent que va anar dins la xarxa.  

Faltaven tretze minuts per al final, i la sort semblava escrita. Però, una falta llançada per Soler des de l’esquerra, quasi el córner, una eixida en fals d’Unai, i Manu Vallejo va rematar de cap tot sol. Era l’empat, al minut 85. 

En eixos minuts en els que apareixen tots els dimonis sobre la gespa, el València va creure que podia, i el Bilbao va témer perdre el que havia aconseguit. Res de nou va passar, però. Al final, un 2-2 segurament més injust per als bascos que per als valencians, però un punt per a cadascú que no treu de pobres cap dels dos. Ho direm una vegada més: açò és el que n’hi ha, senyores i cavallers. 

I Peter Lim diu que vol cobrar cinquanta nosequants milions de deute del València. En quina mala hora van arribar els de asiàtics. En quina mala hora.