Després de molt de temps el València va tornar a guanyar fora de casa. Ho va fer patint a muntó, però els tres punts saben a glòria a una afició que ja no sap com digerir el que passa al Club de Mestalla. Ho va fer a més a més amb un equip amb una mitjana d’edat de 21 anys, la qual cosa s’ha de posar en valor, però també hauria de fer pensar a qui mana que no és poden carregar sobre les esquenes de tants joves, alguns uns xiquets, un escut i una samarreta com la del València. Pesen molt, escut i samarreta, i els responsables haurien de ser conseqüents.
Va ser una victòria treballada, suada, patida, amb molts nervis en segons quines fases de la partida, especialment la final, que va resultar no apta per a cardiòpates. Hauria estat terrible perdre dos punts en la darrera jugada del partit; hauria estat dolorós, massa dolorós. No perquè el València hagués jugat millor que els bascos, que no va ser així; sinó perquè l’equip necessitava tindre una mica de sort, una ajudeta [merescuda, això sí] com la del VAR d’ahir, que va assenyalar correctament unes mans de Le Normand en el gol donostiarra al minut 95.
El que va passar a Sant Sebastià haurà de ser processat per l’equip adequadament, i segur que Javi Gracia, un home que està fent-se no sols respectar sinó d’admirar, sabrà treure lliçó per als seus xicots. El que n’hi ha és el que tenim, i tant de bo es tanque ja el termini de fitxatges amb incorporacions o no, però -si més no- amb les idees clares respecte d’amb qui compta el tècnic navarrés per a plantar cara a la temporada.
Treballar, suar i patir va a ser imprescindible; i això en quantitats industrials. Però, algunes coses positives han de posar-se sobre el tapet després de veure el que passà ahir a Donostia. A l’eix Jaume-Gayà-Kondogbia-Maxi cal sumar els beneficis de la incorporació de Wass al centre del camp, i les alegries que a no tardar han d’aportar Kang In, Musah, o Alex Blanco que ahir va fer bona impressió. S’espera a Soler, la qual cosa donarà més consistència i més profunditat a l’equip, i Jason, Vallejo i Sobrino junt amb Gameiro poden millorar l’atac.
El problema gros està a la defensa. Correia va millorant, però no és -ara per ara- el lateral dret que necessita el València; com Diakhaby i Guillamón tampoc són la parella de centrals titulars adequats. Si no es reforça la defensa, encara que només siga això, malament, molt malament anirem. Però, en tot cas, també caldrà un canvi en la mentalitat, especialment en l’apartat de l’autoestima i la confiança dels jugadors en el bloc, en l’equip, i en la capacitat de sacrifici com ahir es va fer evident.
És necessari evitar els setges mantinguts dels contraris que, una vegada més, impedeixen al València eixir del seu camp. Després d’una primera part igualada en la que els de Gracia van anar de menys a més, la segona part va ser un monòleg dels txuriurdins. Els atacs eren seguits, com les ones a la mar. Un, i altre, i altre, i un altre... I un córner, i una falta sobre l’àrea, i un altre, i una altra...
Eixa resistència numantina acabarà, quasi sempre en gol dels contraris. Com va passar ahir, quan la Reial va marcar ja pràcticament amb el temps acomplit.
La segona part va ser, completa i absolutament dels bascos. Però, en el València n’hi ha qualitat, i molta. Wass va servir una pilota llarga i ajustada sobre el carril esquerre en el que Gayà va fer-se amb el control i li la posà en safata a Maxi. Gooool de l’uruguaià, i alegria immensa per a un equip i una afició que fa massa que pateix la incompetència, la tacanyeria i l’autoritarisme d’un senyor de Singapur que no s’atreveix ni a arrimar-se per València.
Dissabte proper vindrà el Betis de Joaquín, Canales i Pellegrino. No serà un partit fàcil, però la victòria d’ahir i, especialment, el xute d’autoestima que va generar, haurà de servir per a continuar progressant com a equip.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada