El València de la temporada 2020-2021 és un conjunt penós. És prompte per a dir-ho, i encara hi ha temps per a una milloria i motius per a creure en ella (la recuperació dels lesionats, l’arribada de fitxatges que, a la vista de les prestacions de la plantilla, són imprescindibles), però els indicadors no són gens positius.
Si era possible pensar que la primera part contra el Llevant i el partit contra el Celta a Vigo havien estat accidents en la trajectòria d’un equip que busca el seu estil, que persegueix consolidar un onze després d’un estiu calent, els noranta minuts contra un equip acabat d’ascendir, com ho és l’Osca, ens indiquen que l’”accident” va ser la remuntada contra els granotes.
Els aragonesos van jugar millor, van tenir moltes més ocasions (cap a la part final del partit l’estadística deia 10 tirs contra 1 del València), van demostrar ser un equip més quallat i més harmoniós, i durant unes fases van assetjar la porteria de Jaume com si s’estigueren jugant la salvació a la jornada 37 del campionat.
A hores d’ara, costa dir que Javi Gracia haja millorat a l’equip respecte de l’etapa de Celades i de Voro. En la seua defensa cal dir que el club s’ha desfet de peces capitals en totes les franges del camp, però el València torna a ser eixe equip que ratlla el patetisme de qui, pràcticament, el millor que se’n pot dir és que avorreix a les ovelles. Perquè quan els partits s’animen, quasi sempre és perquè el rival està generant molt de perill.
I és que l’estat de qualsevol dels jugadors serveix per adjectivar l’ànim del conjunt. El València és un equip insegur, com la seua defensa; està confós, com el mig del camp; no troba, ni de lluny, el seu rendiment òptim, com li passa a Guedes; és imprecís, com li va ocórrer a Yunus, que, a falta d’una alternativa, és l’única bona notícia d’enguany; depèn d’individualitats, com les parades de Jaume, les aparicions de Maxi o els gols aconseguits amb sort, com el d’ahir de Wass.
L’anècdota davant els aragonesos va ser, en efecte, el gol del danès, que marcà d’una centrada que intentaren rematar tants atacants com defensors intentaren rebutjar-la, tots dos grups sense èxit. Havia arribat quan els de Gracia s’havien espolsat una mica el domini visitant, però sense arribar, ni molt menys, a manar sobre la gespa.
A la segona part, després de quatre clares ocasions successives del conjunt dirigit (ben dirigit, cal dir) per Michel, Jaume no va poder parar una rematada de Siovas. Hi hagué un conat de reacció valencianista, però va ser un oasi que durà uns cinc minuts. Una rematada d’Okazaki al travesser ens situà front a la realitat més crua: sort tindríem si aconseguíem retindré un punt a casa.
I així va ser, que entre canvis, ocasions errades per l’Osca, un tir de Gameiro que se n’anà desviat (l’ocasió més destacable de tota la segona part) i un avorriment que, com hem dit, és el millor que li pot passar ara mateix als partits que juga el València, arribà el minut 95. L’àrbitre xiulà i vam poder anar a fer coses més edificants que veure a un equip trist, a un club en descomposició que pateix a una directiva que sembla un grup de malvats de còmic.
Serà una temporada llarga, i veurem si hi ha canvis i millores. El més trist és que, com ha passat en moltes altres ocasions, un no sap ben bé si no seria millor que el ridícul fora tan evident i tan catastròfic que a la directiva no li quedara un altre remei que rectificar. Ara per ara, preferim confiar en que alguna cosa faça “clic” i vegem un València digne. Però no tenim massa evidències per fer-ho, més enllà del sentiment irracional que ens fa continuar estimant a un club a la deriva. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada