Un València tendre i vulnerable perd a Balaídos davant el Celta de Iago Aspas.

La victòria de la jornada anterior davant el Llevant va despertar il·lusions excessives. Ahir, davant el Celta de Vigo, els xicots de Javi Gracia van tornar a encendre les alarmes de l’afició. Caldrà fer-se a la idea de que allò que n’hi ha és el que n’hi ha: una plantilla empobrida, un equip devaluat, i un propietari que no se sap ben bé on va.

Què podem esperar d’un equip que va acabar la temporada passada pujant al calvari i fregant el desastre? Un equip que s’ha desfet de jugadors titulars indiscutibles, que no ha incorporat sang nova per a cobrir llocs essencials de l’alineació, tret d’uns quants joves tan prometedors com a novells. On va aquest València CF? Quin és el projecte de Lim i Murthy?

El Celta de García Junyent, amb Iago Aspas d’actor principal i director de l’obra, ajudat per Nolito i Denis Suárez, i amb una defensa correcta, van guanyar amb justícia al València. És cert que podem parlar de si el primer gol d’Aspas era o no fora de joc, o dels dos penaltis dels minuts finals, tant el d’Aidoo sobre Vallejo com el de mallo sobre Gayà. I què?

El Celta va ser molt, molt superior a un València que, a més a més, està castigat per les lesions d’homes importants com Soler o Gameiro. Però és que, tot amb tot, no n’hi ha més cera que la que crema, i el València fa aigua en defensa i en el centre del camp.

Ni la parella Paulista-Diakhaby ni la Kondogbia-Esquerdo són de garantia. Anit, Nolito va recordar-nos el Morales de la setmana anterior, quan va entrar entre quatre jugadors taronja sense cap molèstia per cedir-li el baló a Aspas qui no fallà davant Jaume.  

Els gallecs van tancar el València més arrere de la línia de tres quarts. Dues línies de quatre defensaven amb més cor que cap i sense una intensitat destacable. Una vegada més la mateixa pel·lícula que ja hem vist ad nauseam: el contrari pressiona l’eixida de baló, ofega defensors i migcampistes fins que, o bé aquests la perden o bé la cedeixen a Jaume qui pega el puntilló que pràcticament mai queda en possessió del seu equip. Ahir més del mateix fins avorrir.

El Celta va tirar a porta en més de vint ocasions, per cert amb un segon gol d'Aspas, de falta directa, magistral. El València menys que els dits d’una mà. A la primera, això sí, un excel·lent gol de Maxi, que pràcticament no va rebre cap altre baló. Els joves que ens havien enlluernat una setmana abans, ahir van estar molt més discrets. Kang In, nerviós; Yunus, va donar senyals bones, però res a veure; Esquerdo, una altra vegada amb pèrdues crítiques; Diakhaby, sense comentaris. I de Guedes, què? Del portuguès poc a dir: una vegada més ens vam quedar esperant-lo.

Ara per ara, aquests són els vímets amb els què Javi Gràcia ha de fer el cistell. Tot fa pensar que a un home que s'ha guanyat el respecte de jugadors i aficionats l’han enganyat com un xino, si se’ns permet la pinzellada d’humor negre. Al remat, el mateix que Peter Lim va fer en enganyar l’afició de Mestalla quan va arribar prometent èxits i alegries futbolístiques a tort i dret.

Un venedor de fum i un mentider, el tal Lim, i un pocavergonya el seu encarregat a València, el tal Murthy. Qualsevol dia plegaran, després de fer la caixa que puguen, i ja veurem queda d’un equip que ha fet gaudir i somniar a moltes generacions de valencians.