Una victòria merescuda i balsàmica del València, que no elimina els problemes amb Lim i Murthy.

Fa massa de temps que en parlar del València CF el futbol és un tema secundari, perifèric. L’amo de Singapur i el seu encarregat a València, el que diuen que és el president, el tal Murthy, donen per a salar setmana rere setmana, mes darrere mes, des de l’inici de la temporada passada, quan van despatxar Marcelino i Mateu Alemany per allò del “ací mane jo”.

Des d’aleshores ençà, a Mestalla tot s’ha desenvolupat entre el drama i l’esperpent. S’ha delmat la plantilla quasi barata res, fins i tot reforçant altres equips a preu de saldo. Tret de Rodrigo, que ha deixat caixa, han marxat homes que tenien un pes immens en el camp i en el vestuari. Fins i tot a Camarasa l’han despatxat, un delegat que ha fet tota la seua vida lligat al Club ha caigut depurat.

Les penyes estan encabronades i Murthy les castiga encara més, i els simples aficionats, els seguidors del València, la massa social, no sap ben bé què fer. Però, sí sap que el que aquesta gent està fent amb el València no té nom. Ni és acceptable la gestió, ni la direcció, ni l’arrogància amb la que parlen i actuen.

La sort que tenen els actuals dirigents és que els partits es juguen a porta tancada. Hauríem de veure què passava amb Mestalla ple de gom a gom: LIM Go Home seria el més bonic que escoltarien els asiàtics.

Massa temps, diguem, amb penes i treballs, amb notícies entre dolentes i pèssimes, i ahir començà la Lliga 2020-2021 i, la bona notícia, les bones notícies, perquè en són dos, són que avui podem parlar de futbol i que el València va vèncer en el derby contra el Llevant UD, eixe equip que mai ha guanyat a Mestalla i que somniava -amb la seua afició il·lusionada-, que ahir era el dia.

Així és, senyores i cavallers: el València va guanyar després de veure’s en dues ocasions per darrere en el marcador, després d’encaixar el primer gol quan només havien passat 32 segons de joc, i això que havien tret de mig camp.

Quan Morales va marcar se’ns va fer negre, no tant pel gol ni perquè sols havien passat segons des del xiulit inicial de l’àrbitre, que també; Pitjor encara va ser com ho va fer: Esquerdo perdé una pilota, la primera que tocava, i Morales se’n va anar cap a Kondogbia, al que superà en dues ocasions; després enfrontà a Paulista i a Wass, passa entre els dos i afusellà Jaume. Va ser un gol de bandera, un gol de futbol-sala, per l’habilitat, la rapidesa i l’elegància del jugador del Llevant. Tornaria a fer-ho, en el minut 36, i una altra vegada, ai, després un error d’Esquerdo: va encarar Diakhaby i el deixà amb una facilitat feridora, per a disparar sense misericòrdia contra el d’Almenara.

Encara com que Paulista havia marcat abans el gol de l’empat a un, en rematar amb potència i de cap una treta de córner de Kang In. Encara com que només tres minuts després del segon golàs de Morales entre el coreà i Maxi Gómez tornaren a igualar el marcador. Ells dos sols contra cinc defenses granotes i feren gol: Kang In va filtrar una pilota precisa a un Maxi que s’havia desmarcat guanyant-los l’esquena a dos defensors dels de Paco López i, a primer toc, posà la pilota junt al pal esquerre d’Aitor.

Malgrat el marcador, durant la primera part el Llevant va ser superior, molt. Però no van saber conservar els dos avantatges que havien materialitzar mitjançant eixa superioritat. I això que el València era massa tendre en defensa, massa vulnerable, i Morales era un malson que feia tremolar des de la banqueta del cos tècnic als sofàs dels aficionats valencianistes apegats al televisors.

Un tercer gol, anul.lat pel VAR, per mans de campanya en l’assistència a Melero, va ser un mal tràngol per a tots els xotos que estaven veient el partit: quatre vegades, quatre, va rematar el Llevant dins de l’àrea de Jaume, i en dues ocasions el d’Almenara va parar a boca de canó com un porter d’handbol. Encara com que eixe gol, justament, no va pujar al marcador.

La segona part va ser una altra cosa. Els de Javi Gràcia es van refer, van començar a controlar el partit, a defensar millor i a atacar amb insistència. Cap destacar Yumus Musah, un xicot que encara és menor d’edat, el primer anglés que juga al València, qui va deixar evidències d’una classe, un atreviment i una potència extraordinàries. Estavellà un baló al travesser que mereixia ser gol.

Van vindre els canvis i va entrar Manu Vallejo, qui marcaria els dos gols que deixarien resolt el partit. Molt bé l’andalús, i molt bé la seua complicitat amb Maxi Gómez. Amb ells vingué la confirmació de la victòria, de la primera de la temporada.

Però, dissabte vinent n’hi haurà que tornar a demostrar, davant el Celta, que l’equip està recomponent-se, està construint-se, està cuallant, sí, però els problemes estan ahí, i cal que Peter Lim i el seu encarregat comencen a demostrar que no van enganyar a Javi Gracia i a l’afició del València quan van dir que l’equip es reforçaria. Quedem a l’espera.