Estem a punt de
començar una pretemporada molt estranya però, una vegada més, el València Club
de Futbol es troba en una situació d’incertesa, cortesia de Peter Lim, Anil
Murthy i la resta d’integrants d’eixa organització funesta que és Meriton
Holdings. En un altre club, amb uns altres dirigents (per així dir-ho)
segurament predominaria un sentiment de sorpresa, però ací ja estem més que
acostumats.
Després de la
temporada lamentable del València, de la decisió injustificable i desastrosa
presa amb Marcelino, primer, i amb Mateu Alemany, després, són pocs els qui són
capaços d’albergar algun tipus d’esperança. Marcelino va ser despatxat quan el
títol de la Copa del Rei del centenari estava encara calent, quan tenia millors
resultats que pràcticament tots els furtamantes que ens han volgut col·locar
Lim i Mendes com a tècnics de campanetes, i arribà un xic com Celades que,
pobre, prou tenia amb no pegar a fugir a les primeres de canvi. L’empresa era
dificilíssima, i la pausa per la pandèmia la convertí en impossible. Com ja és
tradició, tornà Voro, però la seua mà no s’ha notat enguany.
El xiulit final de
l’àrbitre al Sánchez Pizjuán va ser un bàlsam: almenys no hauríem de continuar
patint a l’enèsim València de Voro, a l’enèsim València que es conjura partit
rere partit per revertir la mala ratxa i que, després de cada nou ridícul,
demana disculpes, reivindica la grandesa del club i de l’afició i comença a
conjurar-se per al següent desastre. A més, han estat desastres que s’han
succeït en un període de temps tan breu que els aficionats no teníem temps ni
d’oxigenar-nos, d’autoenganyar-nos, d’oblidar cada derrota, cada error
infantil, cada gol encaixat per falta de tensió competitiva.
Està clar que els
jugadors tenen una responsabilitat molt important en el que ha estat la
temporada, però això no lleva per a reconèixer que amb eixa forma de gestionar
el Club és difícil que els jugadors mantinguen la concentració, l’autoexigència
i el compromís. Però són jugadors que, ens agraden més o menys, són els qui van
guanyar la Copa del Rei al Barça de
Messi i els qui van classificar-se per a Champions League dues temporades
consecutives. Si el Club hagués estat una bassa d’oli i els rendiments, de
sobte, hagueren descendit en picat, podríem considerar-los els responsables
principals. Però la temporada 2019-2020 ha sigut, segurament, la pitjor
gestionada per Meriton des que arribà.
Perquè en altres
anys era l’acumulació d’errors la que perjudicava el projecte (fitxatges de
Mendes que no s’entenien, entrenadors amiguets que no alçaven un gat pel
rabo...), però les grans decisions, especialment les relatives als entrenadors,
es prenien quan existia un cert consens social. Enguany, casos sagnants com el
fitxatge de Correia, que altres cursos haurien rebut moltes més crítiques, han
passat a un plànol completament secundari, perquè el despotisme ja s’havia
mostrat en tot el seu esplendor. Perquè Anil Murthy ja havia manat callar a
Mestalla. Perquè els resultats i els títols ja no valien per a mantindre el
càrrec.
Accions com la
política d’eixides, que consisteix a anunciar que el València vol desfer-se de
la plana major de la plantilla encara que siga mal-venent-la (i el que és
encara més temerari: anunciant-ho sense miraments, deixant al descobert les
intencions), haurien causat molts més
debats i moltes més crítiques, tant pel fons com per la forma. Si el detestat
Parejo acaba al Vila-real, a l’Atlètic de Madrid o al Sevilla a preu de saldo,
ho lamentarem, i molt.
Tanmateix, sembla
que ja comencem a interioritzar allò que va dir la filla de Peter Lim en les
xarxes socials: que el club és seu, que poden fer el que vulguen amb ell i a
nosaltres només ens queda esperar que en algun moment els interessos de l’amo i
els del Club coincidisquen. La decisió de prescindir de Paco Camarasa, un home
del club que representa una de les poques concessions a la tradició de la
Institució, sí que ha suscitat un rebuig unànime, però no hi ha massa motius
per a tindre l’esperança que hi haurà rectificació.
El que més sorprèn
és que hi haja entrenadors mínimament competents que accepten treballar per al
València. Perquè si podem tindre clara una cosa, eixa és que, amb Meriton, si
els resultats son dolents, et culparan de tot el que ocórrega i, segurament, et
despatxaran sense contemplacions; i si són bons, el mèrit se l’apuntaran ells i
només et mantindran al càrrec si acceptes ser un subaltern que assumeix sense
protestar i defensa com un ninot les decisions dels qui manen, siguen
comprensibles o absurdes.
No és infreqüent
llegir crítiques a Ferran Torres per voler abandonar el Club. Però és molt
comprensible que un jugador amb tant de potencial preferisca anar, no ja al
City de Guardiola, sinó a qualsevol equip de Champions que no estiga gestionat
d’una forma tan desastrosa, on cobre més i on puga competir pels títols més importants
del món. I pel que fa a que no renove per a aconseguir un preu de venda més
alt, qüestió criticable (especialment, donades les dificultats econòmiques del
València), no és desgavellat que el de Foios vulga evitar tot el que puga
obstaculitzar la seua eixida d’un equip que no és que duga un rumb erràtic, és
que va a la deriva.
El que resulta una
mica més incomprensible, i el que cal lloar com es mereix, és la forma d’actuar
de Soler, de Gayà i dels qui, tot i tindre possibilitats més o menys tangibles
en altres equips, es queden al club de la seua terra i del seu cor. Perquè
siguem clars: el València no té un projecte digne de tal nom, sinó que depèn de
com bufen els vents de Singapur, i aquests són imprevisibles.
Comença un curs
molt difícil, i sembla que serà el primer d’un llarg camí per tornar a estar
entre els quatre primers, no només per la pèssima situació esportiva i per la
gestió de Meriton, també pels problemes econòmics, que dificulten que l’equip
es puga reforçar. Ara no ens queda una
altra que conservar la flama, mantenir l’estima per un escut i per una
institució que sobreviurà als qui la dirigeixen d’una manera tan nefasta.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada