Tretze mesos i cinquanta tres gols en contra després, el València CF, o el que queda d’ell, eixia anit del Sánchez Pizjuan. Costa treball de creure que molts dels jugadors que en maig de 2019 van ser rebuts a València com a herois, després de conquistar la Copa davant el Barça, estiguen avui pràcticament fora del Club. Més difícil de creure encara és que l’equip dirigit esportivament per la parella Marcelino-Alemany, que va assolir el doble èxit d’aconseguir la Copa i la classificació per a la Champions, haja quedat destrossat pel capritx d’un empresari; un home que mana des de 10.000 km de distància amb mà de ferro.
El València ha quedat nové a la classificació, un lloc indigne per la història i pel pressupost del Club, però cal celebrar que només quedaren onze partits per disputar després el paró per la pandèmia. Si la xifra de partits pendents haguera sigut més alta, amb les formes i els resultats que hem vist, el descens de categoria haurà estat el resultat final. 53 gols encaixats és un registre que passa a la història negra d’un Club que sempre ha sigut reconegut per la seua fortalesa defensiva. Un senyal de la seua identitat que enguany ha quedat fet miquetes.
Temíem un resultat cruel al Pizjuan, i afortunadament no es va produir. El marcador, però, no va reflectir el que va ser el partit. La superioritat dels andalusos va ser insuportable, insultant. I la imatge dels de Mestalla paupèrrima, trista, sense personalitat, vulgar, lamentable, vergonyosa i decebedora. Més decebedora encara, cosa que semblava difícil.
S’havia especulat amb una possible victòria a Sevilla que, segons i com anaren les coses en altres encontres, encara donaria al València la possibilitat, tot i que remota, d’entrar en competició europea. Especulacions, xerrameca infundada.
Ho van demostrar els de Voro des del principi. Si és cert que el primer temps va ser el dels millors minuts del València des de la reanudació, ho és senzillament perquè la majoria aclaparadora dels altres han sigut impropis d’un equip de la categoria. Així i tot, en cap moment, en cap moment -cal remarcar-ho- l’espectador va poder creure que el València podia vèncer al Sevilla. És que ni ho van intentar. Cap jugador va posar carn a la graella. Cap ni un.
No n’hi hagué ni el lideratge de Parejo ni el de ningú; ni jove ni vell que volguera reivindicar-se. Ni Voro transmetia la menor sensació de que s’estava lluitant per entrar en Europa. Ni durant el temps que el marcador informava de l’empat, ni quan el Sevilla va avançar-se.
El gol de Reguilón, magnífic per cert, va ser una mena de síntesi del vull però no puc del València 2020: el lateral esquerre del Sevilla es va desfer de Parejo i de Wass; el primer es queda reclamant no se sap què -una vegada més i van n-, i el segon va anar per terra, trencat pel jove sevillista. Cillessen no va poder fer res. Un desastre total. Una vegada més.
Aquesta darrera crònica de la temporada és la d’una mort anunciada, la d’un projecte parit a Singapur que ha finalitzat. Però, com l’amo continua sent l’amo, ara assistirem a un seguit de notícies sobre el nou projecte: que si tal o qual entrenador, que si tal o qual jugador, que si la temporada pròxima serà estupenda.
No ens ho creurem. El pressupost serà la meitat del que el Club ha tingut enguany. Tanmateix el problema no seran els diners. El vertader handicap amb el que ensopeguem és la propietat, i se’n diu Peter Lim. El València ha fet 100 anys de vida, i ningú podia imaginar que havíem de viure el que estem vivint. I la que ens espera, si la cosa no canvia. Potser Lim vol acabar també amb l’afició del València; si més no sembla que ho està intentant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada