Ja ho vam dir en la crònica anterior: el València era un Club en estat de sinistre total, que estava per al desballestament. Així ho demostren les notícies que arriben -i les que no arriben- de Singapur. Però, la prova del nou de la situació crítica de l’entitat és veure jugar l’equip.
És impensable que algú que no siga xoto empedreït accepte dedicar hora i mitja de la seua vida a veure un partit del València. No és que siga allò d’avorrir a les ovelles, és que no hi trobarà ni futbol, ni emoció, ni cosa que li semble. Veure un partit dels de Mestalla és, a hores d’ara, una mena de vici privat i inconfessable sols explicable per la condició de valencianista de pedra picada. Escriure una crònica d’aquests desastres darrers tampoc és fàcil, que cansa, esgota, no parlar més que d’errors, de mancances, d’insuficiències, de mal joc, de ridículs diversos, etc., etc.
¿Què dir del partit d’ahir a Mestalla, davant l’Espanyol de Barcelona, el cuer de la Primera Divisió, des de fa dies equip descendit que la temporada pròxima haurà de jugar en Segona? Doncs diguem-ho clar i valencià: El VCF va guanyar injustament, patint el que no està escrit davant uns Pericos en depressió per la seua fatídica temporada. S’ha de dir que l'Espanyol va fer dos pals, i va aconseguir que Cillessen treballara més que el camarada Stajanov.
Els de Voro van fer una primera part acceptable, en la que cal ressenyar el gol de Gameiro després d’una excel·lent assistència en profunditat de Ferran, i una sabatada extraordinària de Kondogbia que Diego López va evitar que es convertirà en gol. Tret d’això, res; perquè la segona part va ser de les de malson, amb els blanc i blaus sotmetent el València a una mena de martiri com el que hem viscut ja moltes vegades.
Va ser, una vegada més, allò d’haver perdut completa i absolutament el control de la pilota, de no ser capaços de trenar tres passes seguits, d’acovardir-se davant la porteria pròpia i resistir les entrades, el setge de l’equip contrari. Això i comprovar una vegada més com de lent avança el rellotge quan el que estàs esperant és una desgràcia, un encert dels contraris o, el més senzill d’imaginar: un error propi, una pèrdua de baló absurda, un penal...
Sí, el València i la seua parròquia reunida front als televisors vam resistir els darrers minuts quasi convençuts que el naufragi arribaria, que l’Espanyol marcaria. Però, no va ser així. Ves per on, són eixes coses que passen en el futbol.
La bona qüestió és que no paga la pena d’escriure sobre l’estrambòtica alineació de Voro -que segur que té una explicació, encara que no volgué donar-la després-, ni de la suplència de Parejo, ni de si vam veure el darrer partit de Ferran com a valencianista... Res.
El més cridaner és que, contra tot pronòstic, els resultats enregistrats ahir a altres camps encara li donen possibilitats al València d'entrar a Europa. Clar que caldrà que Getafe i Reial Societat punxen -alguna ajuda podria vindre del Llevant, que juga contra els de Bordalàs- però la cosa de bojos és que el València hauria de fer la seua faena: guanyar a Sevilla.
Encara que els andalusos no és juguen res, que ja estan classificats per a jugar Champions, al Sánchez Pizjuan li tenen ganes al València -i a Mestalla a l’inrevés, clar- així que podem arribar a un final carregat de crueltat per a l’afició valencianista.
¿Algú és capaç d’imaginar que el València actual, el del sinistre total, el desballestat, puga guanyar-li a Ever Banega i companyia? Cal ser d’un optimisme quasi procupant per a somniar-ho; perquè el més fàcil és preveure que el de Sevilla pot ser un partit de terror que pose punt i final a una temporada de tragèdia grega. Seria un final massa cruel, així que deixem viva una petita flama d’esperança.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada