València CF: sinistre total.

Efectivament, si el València fos un cotxe a estes hores ja estaria retirat per al desballestament. No és que no funcione, no és que estiga avariat, és que està trencat de forma irreparable. No és un equip i no juga al futbol; és una colla d’homes que esta desitjant que l’agonia s’acabe, i mentrimentres juguen a una cosa que no és l’esport apassionant que esperem veure els aficionats de Mestalla.

Ahir a Leganés un nou disgust, una nova decepció, una nova prova de que l’equip està -acceptem la metàfora- en sinistre total. Però aquesta situació no és el resultat d’un fenomen atmosfèric, ni d’una desgràcia inevitable: és la conseqüència de la política econòmica i esportiva del senyor Peter Lim, i del seu encarregat, el tal Anil Murthy.

Lim no s’atreveix a vindre a València i no ho farà però, si no relleva Murthy, quan tornem a tindre un partit amb públic a Mestalla aquest li podrà contar que en pensem d’ells els aficionats del València.

Mai havia guanyat el Leganes al València. Mai. Fins ahir. I això que, en principi, les previsions eren les que eren.

A saber: un equip menut, amb l’aigua del descens al coll, que feia cinc partits que no guanyava a casa, amb baixes importants en l’alineació i amb una nòmina de modestos professionals, rebia un equip gran, amb futbolistes de renom i caché, amb moltes internacionalitats, que anaven a jugar-se el ser o no ser a Europa la pròxima temporada.

Doncs les previsions eren unes i la realitat va ser una altra.

De fet, el Leganés entrenat per Aguirre va ser molt superior al València durant tota la primera part. Els de Voro, que havia inventat posar a Coquelin per la dreta, en comte de Ferran o de Soler, no van alçar un gat pel rabo. Guedes va fer un xut des de la línia de tres quarts que s’estavellà contra el travesser de Cuéllar. Hauria sigut, de nou, un gran gol del portuguès, però no va entrar i ahí, pràcticament, acabà l’aportació del xicot durant tot el partit.

Encara en la primera part vingué el penal en contra del València. Allò del València i les petites desgràcies de cada partit farien riure si no fos perquè estem com estem. Ahir va ser Kondogbia qui va regalar-lo. Una disputa per dalt, la toca de cap i el baló frega mínimament la seua mà esquerra: l’àrbitre xiula penal, el VAR ho ratifica. Gol del Leganés.

Qualsevol equip que s’enfronte a l’actual València ho sap i, ho hem comprovat, intenta ofegar l’eixida de baló amb una pressió alta. Ho hem vist desenes de vegades aquesta temporada. El porter passa la pilota a un central, aquest la passa horitzontal a l’altre; si de cas obrin als laterals, que tornen a cedir-la als centrals. Intenten combinar amb el mig del camp, amb Parejo o Kondogbia. El de Coslada està a la baixa fa estona, i la bona qüestió és que ell i el centre-africà n’han perdut moltes pilotes en una zona sempre perillosa. Si no la perden, cedeixen arrere i tornem a començar. Poden passar, llavors, dues coses; que el porter pegue una puntada i els de davant no n’agarren ni una (literal, ni una), amb la qual cosa ja tenim als contraris a l’atac; o que en una disputa d’eixos balons horitzontals ens furten la cartera o fem una falta. Fàcilment eixa falta és dins l’àrea, i ens cau el penal. Una pel·lícula que hem vist ad nauseam aquesta temporada. Ahir, a Leganés, una vegada més.

Va eixir Ferran en la segona part, prenent l’equip un dibuix més natural, i el de Foios va donar-li aire i empenta. Prompte provocà una falta que significà l’expulsió d’un jugador del Lega. El València, amb un home més i quaranta minuts per davant. Per si no n’era prou, poc després, una mà d’un defensor madrileny fou assenyalada coma penal. El llançà Parejo, potent i a mitja altura. El porter, Cuellar, va fer la parada de la seua vida.

D’ahi fins al final, un “quiero y no puedo” dels de Voro. Bolcats a l’atac, però sense mossegar. Els d’Aguirre defensant-se com sap (o ha de saber) fer-ho un equip compromés, amb ungles i dents; van saber patir i aguantar el resultat favorable.

Arribà el minut noranta més set de prolongació i els de negre i taronja no van ser capaços de moure el marcador. Voro tragué homes d’atac, retirà defenses, però no va servir de res. Ni n’hi ha pólvora, ni forces, ni ànims. Sols el desig de que acabe el malson i ja veurem que passa l’any vinent.

Abans, però, encara queden dues píndoles que poden ser ben amargues. Una: l’Espanyol, ja equip de Segona visita el València; que mal rotllo, ells sense res a perdre i els de casa el darrer partit a Mestalla. Dues: l’últim partit és a Sevilla, que ja és de Champions i va com un coet; que mal rotllo.

Quina temporada, senyores i cavallers!!! Que s’acabe d’una bona vegada i oblidem-la, si és que és possible. El que no oblidarem és el nom dels responsables d’aquest desastre indigne.