Nova cita a Mestalla i quasi tenim un altre disgust, merescut a més a més. De nou una demostració que l’equip no està més que per a agafar vacances, per a desmuntar-lo, canviar les peces que convinga i tornar-lo a construir d’acord amb un projecte esportiu dirigit per professionals reconeguts. Serà possible? Què voldran fer el senyor de Singapur i la seua xiqueta?
El Valladolid venia a Mestalla amb els deures de la permanència fets, així que Sergio González va fer tots els canvis que va voler, va donar minuts a jugadors no habituals i va oblidar-se de les baixes que patia. Voro, al seu torn, també va fer rotacions i només quatre dels que havien empatat a Granada van eixir d’inici. Entre ells Jaume Domènech, qui va tindre unes quantes intervencions tan brillants com decisives per al seu equip.
El guió, si fa no fa el de sempre. A Mestalla el València d’aquesta època sembla que vol, però no pot. Ix animat, però en quant que el rival aguanta i replica amb una mínima solvència, les cames comencen a pesar i el cap es fa espès als jugadors.
La primera part va ser dels de Voro, amb uns castellans que sols de tant en tant s’animaven a passar del mig camp. A la vora de la pausa per a l’aigua, va aparèixer la classe que tenen els jugadors del València, i d’un passe de Guedes a Gameiro vingué un gol de gran categoria: el francès la va posar a l’àrea menuda, en paral·lel a la porta i Maxi va rematar de forma imparable. El València es va posar per davant i els de Puzela van quedar tocats.
Però, ves a saber per què, els de Voro no van remataren la faena i es van dedicar a controlar el baló, a especular i a aplicar el protocol d’estalvi d’esforços. Manca d’ambició, esgotament físic i mental, no se sap ben bé, però el resultat va ser que els de Mestalla no aprofitaren els quinze minuts finals de la primera part i en eixir del descans, el Valladolid va marcar l’empat. Un xicot de Xeraco que debutava en Primera, ves per on. Víctor García va controla la pilota d’esquenes a porta, amb Diakhaby cobrint-lo, i es va girar amb desinvoltura i afusellà Jaume sense que el central francès -que no vol fer cap penal més en la seua vida- ho evitara.
Arran d’aquí, la pel·lícula que ja hem vist fins a fartar-nos. Els castellans van olorar sang, com se sol dir, i van apostar per endur-se els tres punts. Els blanc i negres es van espantar encara més del que és habitual darrerament, davant la possibilitat que el marcador es tornara en contra seua. La de sempre. Errors no forçats, descoordinació, etc., etc., etc.
El temps passava i estava més prop el segon dels de Sergio González que dels de Voro. Els comentaristes de la televisió, clar, roda i volta, que si el València en crisi, que si la manca de joc, que si un equip desfigurat, que si una situació dolenta, que si un joc impropi d’un club tan important, i bla, bla, bla. En tot tenen raó, i alguna cosa han de dir, però és que paga la pena treure-li l’audio al televisor, que ja ho estàs veient tu, i no cal que estiguen donan-te la matraca.
I en això Kang In va agafar una pilota al costat de l’àrea, se’n va anar cap al carril del vuit i des d’allí li va enviar una pilota seca i dura a Masip, qui no va poder fer res per evitar que la pilota besara la seua xarxa. Gran alegria del coreà, que se sent infravalorat a Mestalla i vol conèixer món quan més aviat millor.
Tres punts a la butxaca i encara té flama l’esperança d’entrar en Europa. Queden Leganés, Espanyol i Sevilla. En condicions normals, els dos primers són assequibles; en les actuals, clar, qualsevol equipet sembla el Brasil de Pelé. El Sevilla és un altre cantar, però seria magnífic arribar a la capital andalusa el proper dia 19, amb possibilitats de jugar la UEFA i amargar-los la nit als sevillistes. Seria acabar el calvari de la lliga 19-20 amb una alegria de les bones.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada