Si el senyor Peter Lim parla per boca de la seua filla i, efectivament, la família fa el que vol amb el València, “que per això és d’ells”, haurien d’indemnitzar els aficionats per tant d’abusar d’ells. Segurament, l’exabrupte de la senyoreta Lim serà producte d’eixa mentalitat oriental jeràrquica i d’obediència cega envers l’autoritat o la propietat, però algú li va aconsellar que esborrara el tweet. Ja són prou d’antipàtics ella, son pare i els empleats que té a València com a per a tirar més llenya al foc.
El problema és que la cosa no es queda en l’antipatia, és que són uns inútils que ni tan sols saben dirigir el que per a d’ells és una empresa més. Pitjor, impossible. Si totes les que tenen les dirigeixen a colp de capritx, i amb eixe “ordeno y mando” amb tanta supèrbia, no és fàcil entendre que els hi vaja bé en els negocis.
Per a l’afició de Mestalla ahir tocava patir a Granada. Ausades que n’hi hagué, de patiment. Que li pregunten a Cillessen, que va fer dos paradons antològics: un a Carlos Hernández i un altre a Roberto Soldado, qui encara no es creurà que l’holandés li parara un míssil com el que li va enviar en el segon temps.
Costa de creure que un partit de futbol siga tan avorrit com va ser la primera part del Granada – València d’ahir. Tan avorrit i tan previsible, amb un Granada decidit a guanyar-li per segona vegada en la seua història al València, amb Soldado i el sevillà Carlos Hernández al front; i un València que acumulava més de 400 minuts sense marcar un gol.
N’hi hagué moments en els que no sols era inimaginable que el València trencarà eixa ratxa, sinó que costava de creure que haguera marcat alguna vegada un gol. Tota la primera part, pràcticament, sense passar del mig del camp. El Granada acumulava trets a porta i córners, mentre que els de Voro mantenien els marcadors a un zero feridor als ulls.
L’alineació del de l’Alcúdia va sorprendre, amb Mangala -que va estar més entonat que altres dies, per cert- com a central; amb Cheryshev per l’esquerra d’inici, i amb un atac amb Gameiro i Vallejo, qui tornava després mesos d’absència per lesió. Parejo i Coquelin havien de moure l’equip i contindre les males intencions dels andalusos, però -com tots- estaven espessos, per dir-ho d’una forma amable.
El partit es va jugar de forma abusiva en el camp del València, una vegada més amb la defensa molt arrere, amb enormes dificultats per a treure fins les fores de banda, i intentat jugar en llarg quan l’experiència demostra que no n’hi ha qui baixe una pilota llarga. I passà el que tenia que passar quan es juga tan a prop de l’àrea, tanta gent en tan poc de terreny: penalty de Coquelin que el jove Carlos Hernández enxufà estupendament.
Tanmateix en aquesta ocasió passà una cosa inesperada i quasi oblidada des que tornàrem del confinament: el València va reaccionar! En la jugada següent al gol andalús vingué l’empat, obra de Vallejo, a qui Cheryshev va filtrar una pilota que el plantà davant el porter portuguès del Granada, un amic en eixa i alguna altra jugada.
Poc després, oh meravella de les meravelles, Guedes va treure el barret de copa dels màgics i empalmà una pilota de Cheryshev que li va doblegar la mà a Rui Silva. El València per davant al marcador va fer somniar els aficionats davant els televisors. Ara, estan com estan les coses, no es tracta de gaudir del joc de l’equip, ni de veure bon futbol; es tracta de comptabilitat, de sumar punts a veure si la flauta sona i, com a mínim, l’equip entra en l’Europa League. Objectiu que avui sembla quasi impossible amb les credencials que llueix el València.
Tanmateix, en cinc minuts, entre el 62 i el 67 de joc, els de Voro li havien pegat la volta a la partida i el temps passava. Inclús Gameiro va tindre una clara, claríssima, oportunitat de fer l’1 a 3, aprofitant una eixida en fals del porter local, un amic com s’ha dit. Però no, el francès va rematar sense potència i el baló va anar a les mans del portugués. Els Déus no estan per ajudar a qui no s’ajuda.
Parejo continuava sense carburar, i amb ell l’equip. El Granada volia puntuar i apretava i apretava. I, una vegada més, passà el que tenia que passar: falta en la frontal de l’àrea. Cillessen va demanar quatre a la tanca, i Fede Vico va llançar una pilota a mitja altura que hauria d’haver-se estavellat en la barrera. Doncs no: la tanca va obrir-se i la pilota passà entre dos jugadors sorprenent Cillessen. Era el minut 86, i el València una vegada més era víctima penitent dels seus pecats, de les seues mancances, del seu esgotament, de la seua falta d’autoestima i dels seus capritxosos, arrogants i mal educats propietaris. La senyoreta Lim estarà contenta, com el joguet és d’ella, si vol el trenca.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada