Voro no va poder evitar que els Lleons es menjaren el València.

Un altre partit, una altra derrota, una altra penitència. Ahir a Mestalla tot va resultar trist i gris, tot i la presència de Voro a la banqueta. El de L’Alcúdia ha rebut l’encàrrec de pilotar la nau valencianista el que resta de temporada, però no se li poden demanar miracles. Si algú albergava esperances a propòsit d’una mena de resurrecció de l’equip, ja les haurà deixat córrer a hores d’ara: l’equip està fos, anímica i físicament. Ni el cap ni les cames donen més de sí.

El partit de la calorosa vesprada d’ahir va tindre poca història. Domini quasi total de l’Atlhètic durant el temps de joc, alguna llampegada voluntariosa del València i una immensa, espessa i trista resignació entre els aficionats davant les pantalles del televisor. És incomprensible, a més d’irritant, que l’equip que fa un any va aixecar la Copa a Sevilla siga avui un conjunt irreconeixible, abatut, esgotat i martiritzat pel desastre de temporada que ha viscut.

En partits anteriors el València ha fet brillar jugadors contraris que han resultat decisius en la derrota. No ens anirem massa lluny: a Eibar van ser Orellana i Pedro León; a Vila-real, Gerard Moreno, Paco Alcàcer i Cazorla. Ahir: Muniain i Raúl García.

Especialment el navarrés, qui va fer-li dos gols imparables a Cillessen. Dos gols que van vindre pel mateix camí, el de l’error no forçat dels de Voro. Un va ser el de Kondogbia, el segon el de Jaume Costa. Tots dos van cedir la pilota al contrari en la línia de tres quarts de l’Atlhètic, i els bascos van ser letals. El València no està per a fer regals així, però eixos errors són cosa lògica quan ni el cap ni les cames estan com cal.

Els de Garicano van ser un equip potent, lluitador i compacte. Un equip que, coneixedor de l’estat de la mar a València, va decidir vindre a pels tres punts. I els van aconseguir. El de Voro, una vegada més, va ser un conjunt gripat, un grup en el que cap de les peces funciona, cap dels motors -Paulista, Parejo, Ferran, Guedes, Maxi, etc.- està en rendiment adequat.

El València defensa molt arrere (el segon equip de la Lliga segons eixes classificacions per a tot que n’hi ha en el món professional), i ho fa sense la intensitat necessària. De vegades, quan vol ser intens, les faltes el crivellen. Que li pregunten a Cillessen pels penals que li han disparat. Costa un triomf pujar la pilota, passar del mig del camp és una aventura en la que -com ahir- es cometen errors fatals. El recurs a les pilotes llargues, simplement no funciona mai. Ningú és capaç de baixar en condicions una pilota de Cillessen o d’un central. El centre del cap no funciona, i això fa que genere poques ocasions de perill clares. El que també està clar, subratllen anàlisis d’especialistes, és que el València corre molt, però corre molt malament per a intentar corregir desajustos i problemes de posicionament i coordinació del grup.

Peter Lim va destrossar el València campió de Copa. El va fer miquetes amb la seua despòtica forma d’exercir la seua autoritat. Set entrenadors han passat per Mestalla durant l’etapa que està com a accionista que mana; i quan va trobar la dupla Marcelino/Mateu Alemany la va desfer per capritx de xiquet mal educat.

El València ha tingut i té el pitjor enemic dins de casa, hi està, en part, als despatxos de Micer Mascó. L’enemic principal, no obstant, viu a Singapur. I ni s’acosta a Mestalla ara que la situació és d’alarma d’enfonsament. Encara com que només queden cinc partits. Laudamos Deo, que diria el clàssic.

Era patètic escoltar ahir, durant la retransmissió, la megafonia de Mestalla. L’Himne regional a tota pastilla una i altra vegada, així com algunes de les consignes més usuals de l’afició per donar suport a l’equip.

Tot era més fals que un duro sevillà. Si a Mestallà estiguera l’afició del València, la cridòria seria ensordidora en contra de Peter Lim i dels seus encarregats. No n’hi hauria cap clima de festa, com el que ahir es pretenia transmetre (a qui, als jugadors?). Ans al contrari, seria una olla exprés perquè l’afició de Mestalla ni es mereix ni toleraria el que eixa gent ha fet amb l’equip.