La imatge de Rodrigo en la grada, una vegada finalitzat el partit, meditabund i absort, quan els seus companys ja estaven al vestidor, no és sols la imatge d’un jugador enfonsat. Ni tampoc és la imatge d’un equip. És la imatge d’un Club històric a la deriva, i és la representació explícita del fracàs d’un capritxós empresari multimilionari de Singapur. Al pas que anem, veurem què queda del València CF quan Peter Lim dicideixca vendre tot el que puga i anar-se’n.
El partit va ser, una vegada més, tant per als jugadors com per als aficionats xotos un calvari. Tots ens temíem el pitjor; tothom parlava en la prèvia d’uns groguets en plena forma i uns blanc i negres de capa caiguda. Una defensa de molts quilates a la Ceràmica, que havia encaixat sols dos gols en els darrers quatre partits, en els que havia sumat 10 dels 12 punts en disputa. Aviat es van confirmar els auguris més negres.
Als disset minuts, Gerard Moreno li va posar una preciosa pilota a Alcàcer que el de Torrent, lliure de marca, va empalmar amb mestratge per a pujar l’un a zero al marcador. El xicot no va voler celebrar el gol, cosa lògica però que cal agrair-li, no sols pel tant, sinó perquè la parella atacant grogueta havia despullat la defensa dels de Celades. Només tres minuts després, a la treta d’un córner, Gerard Moreno rematà i la pilota va colpejar en el pal esquerre de Cillessen, però sortosament no va entrar. Ja en eixe minut, el Vila-real havia disparat cinc vegades contra la porteria valencianista, mentre que els de Mestalla ni ho havien intentat encara. Cazorla, Alcàcer i Moreno els tenien contra les cordes.
Mirar les xifres d’aquest València és, efectivament, depriment. L’equip no guanya fora de Mestalla des de 2019, i el balanç de gols a favor i gols en contra és negatiu. Una dada només: n’ha encaixat disset gols en els darrers 8 partits, una mitjana horrorosa.
El més sorprenent, terrible per als aficionats, no són ni tan sols les xifres. El més depriment del seu equip és que, partit rere partit des que vam eixir del paró de la pandèmia, sembla que el València juga a una cosa distinta de la que juguen els seus rivals. Ahir, a La Ceràmica, es va veure amb tota claredat.
Els groguets fan que l’espectador puga interpretar que el futbol és un esport senzill i plàstic amb el que és fàcil gaudir com a futbolista i com a aficionat. Contràriament, allò que pràctica el València sembla un esport de gran dificultat, en el que els errors no forçats són freqüents, amb el que resulta impossible no patir com a aficionat.
Un exemple esclaridor: poc abans del descans, el València intenta un tímid atac però la pilota arriba a Asenjo sense cap problema. El porter dels de La Plana alça la vista i veu a Cazorla molt avançat i li llança la bola d’un cop de peu precís; amb un toc de virtuós, l’asturià li la posa a Gerard Moreno qui, sense que toque terra, empalma una volea que entra imparable per a Cillessen. Tres tocs de baló i gol. Bellíssim i, aparentment, senzillíssim.
No cal parlar ni de l’alineació, ni dels canvis, ni dels invents de Celades (Wass al costat de Parejo d’inici, per exemple). S’ha de fer esment, això sí, de la lesió de Gayà. Veurem que passa amb el de La Marina, perquè només faltava que es perda els partits que falten.
Ja no cal ni pensar en Champions ni en UEFA. Amb l’equip tal i com està, deprimit, asfixiat, sense ganes de jugar al futbol perquè és per a d’ells una experiència dolorosa, veurem com acaba la temporada. Dimecres vinent els lleons de Sant Mamés passaran per Mestalla. Per a lleons està el circ, així que ens podem témer més patiment. Més depressió.
Segurament, en coses com aquestes estaria pensant Rodrigo Moreno en la grada, quan el festival groguet ja s’havia acabat. En això i en fugir de Mestalla a la primera oportunitat que tinga.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada