El València de Lim i Celades continua batent rècords.

Efectivament, l’equip està donant-li un disgust cada tres dies a la seua afició. No es pot negar que és un rècord com per a anotar-lo. Ara sols cal esperar el proper, el del diumenge vinent a Vila-real.

Quan alguns pensaven que no es podia jugar pitjor, quan molts creien que el València aspirava a entrar en llocs Champions, els de Celades van anar a Eibar. Els esperava un equip aclaparat per la seua situació en la classificació, en la ratlla dels llocs de descens, i alarmats per la visita d’“un grande” com se suposa que és l’equip de Mestalla.

Doncs no sols van comprovar de seguida que el València era una pereta dolça, sinó que van aconseguir humiliar-lo, convertir-lo en el no res. No cal més que llegir els titulars de la premsa esportiva d’avui per a fer-se una idea de l’espectacle que ahir va donar el València a la localitat basca.

Els comentaristes de la televisió ja no sabien què dir, com Gayà en ser entrevistat després la partida. El de Pedreguer va dir unes coses mentre el seu rostre expressava unes altres. Vingué a dir que sí, que ja se sap, que Ipurua és un camp molt complicat, massa menut, massa estret, i que els bascos són molt intensos i apreten molt, i bla, bla, bla. D’això parlava el lateral del València, però el seu llenguatge no verbal expressava vergonya, cansament i ganes d’anar-se’n a la dutxa a lamentar-se en la intimitat.

Amb Orellana i Pedro León, quasi, va tindre prou l’Eibar per tombar el València. El xilé va donar per a salar. Va fer el que va voler. Va entrar per fora, per dins, va fer parets i canyos, va oferir-se als companys i va xutar amb perill. En una d’aquestes, per cert, va obtindré com a resposta una excel·lent parada de Cillessen, qui va evitar un marcador escandalós. L’holandés va ser el millor amb diferència, un indicador ben clarificador.

Amb una possessió del 65 per cent, el València no va fer res per guanyar el partit. La defensa no es va treure la pasta dels dits en els més de noranta minuts. Treure la pilota jugada semblava tan difícil com posar un home a la Lluna; el centre del camp ni donava ni prenia, amb Parejo y Kondogbia espessos a més no poder. Per a l’atac, un Ferran desencertat, un Guedes febroset i ineficaç i un Soler inoperant. De Rodrigo no es tingueren notícies pràcticament durant tota la partida.

La dinàmica va ser irritant. Cillessen volia treure en curt, i li donava la pilota als centrals, Paulista o Mangala. Aquests l’obrien tímidament als laterals o, les més de les vegades, es passaven una estoneta fent-se passes horitzontals entre ells. Si la cedien a Parejo o Kondogbia les més de les vegades aquests feien passes novament arrere. Moltes, moltes vegades, la pilota acabava de nou als peus de Cillessen que patejava fort. Els de davant mai, mai en tot el partit, van aconseguir baixar i controlar un d’aquests voleons. La pilota anava a peus dels de Mendilibar que començaven un nou atac.

Ni una vegada van aconseguir els de Mestalla posar una pilota entre els tres pals contraris. Dimitrovic hauria pogut fumar-se un puro anit a Ipurua, així que se li ha d’agrair que no ho fera l’home.

Ahir no va ser el VAR. Ahir va ser un gol en pròpia porta. En aquesta ocasió de Kondogbia. Un córner tret per Pedro León, qui, com sempre, va fer patir el que no està escrit en cada pilota parada, i incomprensiblement el centre-africà disparà amb força contra Cillessen.

Si malament s’havia jugat en la primera part, pitjor va ser la segona. Van arribar aquells moments tan coneguts en els que el València sembla un grup de xicots malfaeners que estan al camp per obligació i que no volen més que anar-se’n, desaparèixer. Doncs sí, ahir una vegada més.

I, també, una vegada més els canvis no reactivaren, ni milloraren, ni van tindre cap efecte sobre el joc de l’equip. Celades va acabar jugant amb Rodrigo, Gameiro, Cheryshev i Maxi Gómez per davant, i “ni por esas”.

Maxi Gómez, s’ha sabut ara, dies arrere va estar a punt d’arribar a les mans amb Celades. En casa del pobre, ja se sap. Que li ho diguen a Mangalà, que va acabar anant-se a la dutxa abans d’hora en veure la segona groga. El xicot, que va fer enyorar Guillamón, és un autèntic expert en els passes horitzontals; aquells que no aprofiten més que per a elevar el percentatge de possessió. L’únic ítem en el que el València va guanyar ahir, per cert.