Un València depriment perd una gran ocasió a Vitòria.

La nit, amb pluja i fred, no afavoria que vérem un bon partit, i així va ser. Ni el València ni l’Alavés van guanyar aficionats al futbol amb un empat que potser és prou per als bascos, però que és molt poca cosa per als de Mestalla.

Era una ocasió propícia, tenint en compte els partits que s’han de disputar dissabte i diumenge, per a que el València tornara a costar-se als llocs de dalt de la classificació. Doncs no. Segons i com es donen els marcadors en uns quants partits, els blanc i negres poden quedar-se lluny no sols dels llocs Champions, sinó dels de l’Europa League.

Definitivament no es pot anar així per la Lliga espanyola. Sense saber ni on ni com vol anar l’equip.

La primera part, sense ser per a tirar traca, va estar bé. El València va controlar el partit, va atacar per les bandes, amb Cheryshev i –ves per on!- Florenzi, que no jugà de lateral. Parejo va estar a bon nivell, i no com darrerament, i l’equip va carburar. La defensa, amb Diakhaby i Paulista, ve donar més seguretat que altres parelles en partits anteriors. Soler va eixir per darrere de Gameiro, i l’equip va fer la impressió que podia treure un bon resultat de Mendizorroza. Tant i més quan una falta a Soler en la frontal de l’àrea va permetre que Parejo marcara un gol dels de llevar-se el barret. Sí senyor, per tot l’escaire, com fa Messi.

Abans, l’àrbitre s’havia menjat un penal com una catedral a Cheryshev, en caure per l’eixida del porter Pacheco. El VAR, una vegada més, no va fer justícia amb el València. Mala sort. Una vegada més i ja van moltes.

Els equips se’n anaren als vestidors a descansar i en tornar l’escenari va ser distint. Si el plantejament de Celades havia estat conservador en la primera part, en la segona s’accentuà. El seu equip va fer dues passes arrere i ho va fiar tot al contracop. Error, una vegada més. Ja ho hem vist moltes vegades.

Qualsevol equip és capaç de bombejar pilotes sobre l’àrea del València; ja siga des del córner ja siga de faltes llunyanes, laterals o centrades. Sempre n’hi ha algun error en les marques defensives, sempre n’hi ha rebots, sempre passa alguna cosa inesperada. Anit, en una d’eixes ocasions, es van donar les dues coses: un error en la marca a dos jugadors, dos!, que estaven a soles dins l’àrea de Cillessen, i un desviament involuntari de Paulista del remat d’Edgar.

Que no, que no és possible mantindré la porteria a zero. No n’hi ha forma. Ni tampoc de superar la impotència i la manca d’efectivitat. No n’hi ha forma de que el València marque els ritmes dels partits, ni de que impose la que se suposa és la seua qualitat com a plantilla. Sempre va a remolc dels contraris.

Anit, per enèsima vegada, començà el rosari de pilotes dividides que sempre es queden als peus dels contraris; les pèrdues de baló inexplicables; els dubtes i els nervis dels jugadors i, una vegada més, la manca d’efectivitat rematadora. El bagatge de la segona part es limità a un dispar a la xarxa lateral de Florenzi, quan estava completament a soles.

Els canvis que va fer Celades no van servir de res. Entraren tres jugadors de molt de nom: Coquelin, per Florenzi; Guedes, per Gameiro i Rodrigo per Cheryshev. Doncs res. L’única cosa destacable va ser un xoc terrible de Guedes amb un defensor basc que va espantar a tothom. Els gestos de l’àrbitre i dels jugadors dels dos equips demanant la llitera eren indicadors de la gravetat de la situació, però afortunadament el portuguès va eixir a la banda pel seu peu i, poc després, va tornar al camp.

Un punt a la casella és un mal resultat del València que hauria de sumar de tres en tres si vol estar a Europa la temporada vinent. Però, malauradament, no és possible ser optimistes.

Ara cal passar el tràngol de l’Atalanta a porta tancada, que ens l’haurem d’empassar per televisió. Si el resultat és clarament desfavorable, la depressió pot exigir medicació. Després vindrà el Llevant i caldrà anar a visitar al Reial Madrid. Quin mal rotllo de temporada portem.