De la forma més trista i desagradable, inimaginable quan va acabar la fase de grups, el València ha sigut despatxat de la competició pel que semblava el rival més assequible que li podia tocar dels que hi havia al bombo del sorteig.
L’Atalanta semblava un regal per a l’equip que havia acabat la primera fase per davant del Chelsea i de l’Ajax, però ha sigut un malson que li n’ha fet als de Mestalla 8 gols en 180 minuts; un gol cada vint i dos minuts. Contràriament, els de Celades no han pogut fer-li als italians més que quatre, que no en són pocs, però que són més que insuficients quan el contrari et fa el doble de gols que tu a d’ell. Així de simple és la cosa del futbol.
Ja s’esperava un partit més que difícil, quasi impossible, atesa la capacitat artillera dels de Bèrgamo, però l’eliminatòria va quedar decidida quan encara no havien transcorregut dos minuts de joc; quan el València a penes havia tocat pilota, quan ni tan sols havien passat del mig camp. Menys de dos minuts i Diakhaby –quina nit la del xicot- ja havia fet el seu primer penalty. De juvenil, com el segon; igualets d’evitables els dos.
En un partit normal, el gol hauria arribat quan una part del respectable encara no hauria agafat cadira, però el d’anit no va ser de cap manera un partit normal. Va ser el contrari, va ser de llàstima veure Mestalla buit, amb les graderies desertes.
L’únic avantatge és que el pesar dels aficionats, en veure foradada la porta de Cillessen quatre vegades, el van poder patir en la intimitat de casa, o davant els amics al bar de sempre, en un ambient quasi domèstic.
Certament, l’alineació del València era de circumstàncies, amb Coquelin com a segon central, al costat de Diakhaby, tots dos amb targeta groga des del bell principi del partit. Guillamón no compta, pel que sembla, per a Celades. Wass per un costat i Gayà per l’altre completaven una defensa de poques garanties, tan poques que Ilicic podrà contar-li als seus néts que una nit li’n va fer quatre gols al València CF, quasi sense despentinar-se.
S’ha de dir que, contràriament a d’altres ocasions, el València no li va perdre la cara al partit, i que els homes de Celades van reaccionar a cada urpada dels italians amb una intensitat i una ràbia que tant hem trobat a faltar en altres ocasions. Però, així tot, així i havent marcat tres gols, les sensacions amb les que s’ha conclòs la competició són depriments.
Al València li costa el que no està escrit fer una ocasió de gol, i encara molt més materialitzar-la. Això és el que està passant aquesta temporada. Però, anit, malauradament, enfront tenien un equip d’una efectivitat feridora, demolidora. Un equip en el que ataquen tots i que, tot i haver demostrat que són bastant vulnerables en defensa, penetrar en les seues línies és complicat. Això sí, ixen en vertical a matadegolla contra la porteria contrària.
Efectivament, vulnerables són, però també són matadors; artilleria pesada per a una defensa que no és que no siga d’acer o de ferro, anit va ser de llauna. Així no es pot fer res; no en la Champions League.
Veurem quan torna el València a jugar en la màxima competició europea. Va a ser difícil que enguany acabe entre els quatre primers, encara que l’esperança, ja se sap, és allò que només es perd al final. Però, molt haurà de canviar l’equip. Molt, però que molt.
És una bona plantilla, descompensada en tant que té alguns lunars coneguts sense que el propietari faça res per arreglar-ho. Però també s’ha de dir que és un conjunt massa feble, fràgil i vulnerable. I no parlem ara dels dèficits en defensa, sinó de feblesa anímica, de vulnerabilitat psicològica, de desconfiança en les seues capacitats com a grup de jugadors de futbol de primer nivell.
Com és que després del bany de Milà Celades no ha trobat un antídot contra les fortaleses de l’Atalanta? Com és possible? ¿Com es pot explicar que un equip que juga a casa, que ha de fer un tres a zero per a passar l’eliminatòria, ixca sense la consigna clara de mossegar el primer contrari que s’acoste per l’àrea pròpia?
Anit, ni l’afició ni els jugadors van tindre ni un minut, ni un sol minut per a somniar. Tothom sabia que era difícil, quasi impossible, però hauria estat d’agrair el que s’hagués pogut somniar amb la remuntada. Hauria estat bé poder guanyar el partit, encara que s’hagués perdut l’eliminatòria. Hauria estat bé, no haver perdut i haver empatat. Doncs no.
Ni el València va permetre somniar, ni va guanyar, ni va empatar. Va perdre 3-4, amb un 4-8 en el total de l’eliminatòria. Un resultat que fa mal als ulls i a l’ànima d’una afició que havia esperat anys per arribar a la segona fase de la Champions, i que ara no sap quan tornarà a jugar la màxima competició europea. Trist, tot va ser molt trist. Tan trist com les graderies buides del vell estadi de Mestalla.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada