En futbol, massa que ho sabem, els gols ho arreglen tot. Un resultat positiu apaga les crítiques o, si més no, les suavitza. Aquesta columna sobre el partit d’ahir a Mestalla hauria tingut un altre to si el resultat no haguera deixat els tres punts a la casella del València.
Una victòria després de cinc jornades de Lliga sense assolir-la, i això en un equip que aspira a Champions, és un motiu com per a moderar les crítiques dels aficionats. Tot amb tot, la gent del València està calenta d’orella, i això es va constatar amb els xiulits intermitents però generalitzats fins que el València va posar-se per davant al marcador. El murmuri de desaprovació de la grada va ser bastant notable fins que Gameiro va fer el gol, amb alguns moments especialment amenaçadors: un, quan Parejo va fer una de les seues, intentant un regat en curt junt a la seua àrea menuda, i perdent la pilota; l’altre, quan Fekir, que era un malson per a la defensa del València, va estavellar una pilota al travesser.
Durant bona part de la partida, senzillament, el València no va carburar. Tret de Gayà, que és un gladiador incansable, en defensa i en atac, l’equip semblava espantat i sense els recursos que se li suposen.
La defensa va notar positivament la presència de Paulista i de Gayà, encara que el canvi a la porteria va continuar deixant dubtes. Sembla mentida que Cillessen vinguera del Barça, si atenem al seu joc amb els peus, però així i tot va fer un parell de parades exitoses.
El Betis tenia les idees més clares, i el trio de la benzina –Joaquín, Canales i Fekir- van donar mostres de qualitat. Els de Rubí van estar millor ubicats al camp i van dur la manilla del partit en dues terceres parts d’aquest. La sort és que els andalusos no són l’Atalanta, i els falta artilleria pesada en la davantera.
Així i tot, el partit pogué ser un altre si el VAR haguera castigat una agarrada clara de Wass a Borja Iglesias. En aquesta ocasió, tanmateix, la fortuna ens va somriure. Arribaren al descans sense vendre una granera, si exceptuem un xut enverinat que Gayà estavellà contra el travesses de Joel, qui se l’havia menjat sense poder fer res.
De nou les lesions. En aquesta ocasió Maxi Gómez, qui va eixir amb crosses de Mestalla. Una plaga, això de les lesions aquesta temporada. Va eixir Guedes a canvi i, la veritat, és que va aportar molt. Especialment en mobilitat, rapidesa i sensació d’amenaça per als contraris. De les seues botes va eixir l’assistència que va permetre que marcara Gameiro, amb un gran xut, ajustadíssim al pal esquerre de la porteria bètica. Era el minut 60, i el València havia fet un pas avant després del travesser de Fekir i de que la parròquia valencianista mostrara el seu disgust amb xiulits i crits contra Peter Lim i el seu encarregat, Anil Murthy.
En aquesta ocasió Celades si va prendre una decisió encertada. Va fer que Soler centrara la seua posició, afegint-se a la parella Parejo i Kondogbia. Això va deixar tota la banda esquerra per a Gayà, incombustible, i va carregar el joc per la dreta amb Wass i Ferran.
Per cert, anotació a banda. Només falta que Lim no amarre a Ferran. Només falta que vulga fer caixa amb la joia del planter. Només falta.
Afortunadament, la defensa del Betis va ser incapaç de defendre amb eficàcia davant un atac, precisament, per la dreta. Un passe de Parejo a Wass i la tornada d’aquest va trobar el capità tot sol dins l’àrea bètica. A més, el seu xut va ser lleugerament desviat per un defensor i Joel no va poder fer més que mirar com la pilota es colava a la seua porteria.
Encara com, perquè ja en el descompte vingué el gol andalús. Esta clar que mantindré la porteria a zero és una quimera. Loren, qui acabava d’entrar, va marcar amb potència i ràbia després d’haver fet una possible falta a Paulista que el del xiulit va ignorar. Una vegada més, els minuts finals patint a Mestalla. És l’habitual darrerament.
El respectable, tot i la victòria, va entonar amb ganes el Peter ves-te’n ja! Va ser, claríssimament, la major part dels aficionats. Diga el que diga Murthy, ni ell ni Lim són estimats per l’afició valencianista. Ans al contrari. I ho saben.
I tant que ho saben. Per això, en el descans, la megafonia va ser un atac a la integritat auditiva de l’afició blanc i negra. A què juguen, amb eixa música impròpia d’un estadi de futbol, i a eixe volum ensordidor?
No n’hi ha prou amb un speaker que fa llàstima pels seus pobres recursos –l’home s’esforça amb el valencià, però hauria de fer unes quantes classes i, com a poc, ensenyar-se a dir els números- i el seu patetisme a l’hora d’intentar traslladar la seua eufòria a la parròquia. És cridaner que la nova megafonia s’escolte des de lluny conforme el públic va arribant a Mestalla, la qual cosa evidencia el volum. Clar, una vegada dins, la cosa ja és insuportable.
Doncs bé, ahir van afegir la música a tot volum. Els aficionats comentaven el fet en la grada i, lògicament, ho interpretaven com una voluntat clara de dissuadir del desig de protestar contra Lim i companyia. Una actitud vergonyosa que, pot ser, funcionarà a Singapur, però que ací no té cap altra resultat que irritar més als aficionats.
En conclusió: benvinguts siguen els tres punts, però no ens enganyem. Una flor no fa primavera. L’equip no va, no funciona. L’única esperança és que la infermeria millore, i que l’equip entre en una ratxa com la del final de la Lliga passada. Si no és així, el València no jugarà ni l’Europa League. En qualsevol cas no serà una sorpresa, atesa la indigència gestora de l’actual amo del Club i de la colla d’administratius que l’acompanyen i li fan la pilota de manera servil. Clar que, pel que sembla, si no li la fas, te’n vas al carrer, així que el personal, lògicament, s’aplica el conte.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada