2/23/2020

Anoeta li va fer l’ona mexicana al València, un equip a la deriva.


Un nou partit, una nova decepció, un nou ridícul del València. Una altra vegada els de Celades ixen golejats, aquesta vegada de Donostia, amb tres gols en contra i cap a favor.

Novament Parejo va donar el titular en l’entrevista posterior al partit, sobre la mateixa gespa de l’estadi de la Reial: hem semblat un equip juvenil, va dir, sobre tot en la primera part.

No havien passat dotze minuts de joc i el València ja perdia. Mangala va fer un mal passe, aparentment senzill, la Reial recuperà la pilota, va obrir a la dreta, els dos centrals –Mangala i Diakhaby- estaven junts, el segon saltà i no va arribar. Merino rematà de cap a plaer, i Jaume no va poder fer més que mirar com la pilota entrava.

A continuació, el de sempre. Una pel·lícula ja vista. Pèrdues de baló, defensa insolvent, falta de jerarquia i de contundència, darrere i davant. Ai davant!!! Un atac, amb Gameiro en punta i Soler per darrere, absolutament impotent. Gameiro va fer més fores de joc que cap altra cosa.

Mentre els bascos anaven a més, els valencians cada cop pitjor. S’acostava el descans i l’esperança era, una vegada més, que l’àrbitre xiulara i Celades poguera esmenar alguna cosa en el vestidor. No va poder ser. Un córner a la vora del 45, i la defensa taronja i negra no va defendre ni el primer pal ni el segon. El 2 a zero pujà al marcador. Una tortura per als jugadors de Celades i per als espectadors valencianistes.

Va entrar Guillamón per Mangala en el descans, i el xicot va complir. Però ni això va impedir que els txurriurdins feren el tercer: Januzaj va xutar des del cantó de l’àrea, davant de Jaume Costa, i la pilota va entrar per l’escaire com un obús. Amb quina facilitar es deixa xutar els contraris amb aquest València.

De nou, una vegada més, i hem perdut el compte, al València li va poder caure una maneta: els tres que pujaren al marcador i dos més que va evitar Jaume Domènech. Quin va ser el bagatge ofensiu? Un únic remat de Ferran. Això és tot. La Reial societat és el vuitè equip que li ha fet tres gols al València.

És cert que l’equip està patint una plaga de lesions, de fet nou jugadors poblen la infermeria, i ahir es va trencar també Mangala. Què està passant, qui ho explica? A més, això qui ho ha d’arreglar? Com és que després la baixa de Garay encara no s’ha fitxat un central de garanties? L’encarregat que Peter Lim té a València, Murthy, sempre té bones paraules, i parla del futur i del compromís del seu cap amb el club. Xerrameca de venedor de fira. Comptat i debatut, només són paraules, paraules i més paraules.

Perquè ja ho hem dit més vegades: no tot és un problema de centrals. El València dóna espectacle allà on va. Espectacle negatiu, s’enten. Sols un espectacle de passar-s’ho bé per a l’afició del club que visita: ja siga a Mallorca, a Getafe, a Milà o a Donostia. Per citar sols els darrers. S’ho passen d’allò més bé. Ahir, fins i tot van fer-li l’ona mexicana al València. Vergonya i molta, patim.

En cada partit jugat fora, el València ha encaixat aquesta temporada una mitjana de dos gols. Amb els d’ahir, ja suma 38 gols en contra, que són més dels que va encaixar durant tota la temporada 2018-2019 amb Marcelino a la banqueta.

Celades no sap variar el rumb de cap partit. Els canvis no aporten pràcticament res mai, i sempre sembla superat per la lliçó tàctica del seu col·lega de l’altra banqueta. Al repàs de Bordalàs, que va ser dels que fan la cara roja a qualsevol, ahir va afegir-se el d’Alguacil.

Com va dir Parejo en acabar la partida, moltes coses, moltíssimes han de canviar per a que el València quede entre els quatre primers de la classificació. El capità de l’equip va parlar molt clar. Tots han de reflexionar. Molt i sobre moltes coses.

Mentre les reflexions donen fruïts, l’afició haurà d’apretar les dents i aguantar. Veure jugar el València fora de Mestalla és un pur exercici de masoquisme. Comprovar partit rere partit que qualsevol equip el maltracta és molt dur. Difícil de digerir. Veurem dissabte vinent amb el Betis, què passa. De l’Atalanta millor no recordar-se’n ara per ara.

Que un equip que començà la temporada pletòric, després de ser campió de Copa a costa del Barça de Messi, estiga com està a hores d’ara és indignant. Problemes estrictament esportius a banda, el que sembla clar és que a la propietat, Peter Lim, l’interessa més deixar clara i incontestable la seua autoritat que cap altra cosa. La resta és secundari per a d’ell i la seua colla de gestors. Qualsevol dia el singapurès farà caixa i no tornarà per València. Veurem què queda del Club que fa poc va celebrar els 100 anys.