Un València tremolós, darrere i davant, KO en Champions.

Foto Superdeporte

L’aficionat valencianista portava set anys esperant veure el seu equip jugar una eliminatòria de vuitè de final en la Champions League, i la pregunta abans el partit era a quin València veuríem a Milà, l’habitual des que Celades va aterrar a la banqueta, fràgil i vulnerable, o el que de tant en tant dóna la sorpresa, com davant el Barça o l’Atleti de Madrid.

A més, fa mesos que se sabia qui és l’Atalanta, un equip debutant en Champions que marca molts gols i que pivota sobre un xicot baixetet, argentí de naixement, al que li dient Papu Gómez. Més encara, tothom estava informat de com juguen els de Bèrgam; era de domini públic que ataquen a mata-degolla, i que els seus davanters tenen dinamita als peus. Fa dos mesos que eren sabedors que Paulista no podria jugar eixe partit, el que unit a la lesió de Garay exigiria alinear una defensa de circumstàncies. Per a acabar-ho de rematar, jugadors i cos tècnic havien declarat que sabien totes aquestes coses, que anaven a eixir al màxim de concentració, a donar-ho tot e el camp, a confirmar la categoria del València. Bla, bla, bla. Xerrameca per a la parròquia més addicta.

Doncs bé, el que vam veure anit a la televisió va ser memorable [Dels més de 2.000 que van anar a Milà no cal més que aplaudir-los l’esforç]. Memorable per lamentable, per trist, per decebedor, per irritant; per tanta insolvència, per tan poca traça d’equip gran. Els comentaristes de televisió poden insistir en que el València és un equip temible, amb grans individualitats, etc., etc., etc. Però, la realitat que anit havia de mastegar-se qualsevol aficionat és que el seu equip massa sovint es de mantega, davant i darrere, i així és impossible guanyar un partit.

Albert Celades va dir en acabar la partida que el resultat no reflectia el que s’havia vist al camp. Com que no? Clar que sí va reflectir-ho: el partit va ser de pati de col·legi, i els majors li van pegar una pana tremenda als menuts.

Més encertat va estar Dani Parejo, ahir una ombra de si mateix sobre el camp, qui va declarar: “quan no eres contundent en les àrees, el futbol et castiga”. I tant que sí, i tant que et castiga. Tant, et castiga tant que a poc de començar la segona part als que tenim una edat vam espantar-nos que el fantasma de Kalsruhe estiguera per Milà. Aquella nit de novembre de 1993 al València li van fer un 7-0; un record que fa que que el nom d’aquell equip siga el de l’home del sac per als xotos de certa edat. Pitjor encara que un altre 7-0, el del Barça en febrer de 2016.

El València es presentava amb vuit baixes importants. La dels centrals i la de Rodrigo eren les més preocupants, però la pallissa d’anit a Milà no s’explica per les absències. El València va tornar a ser el d’Aràbia, Mallorca i Getafe de les darreres setmanes. Un equip tendre, tremolós, sense orgull, sense ràbia. Una dada: els de Celades van fer menys de la meitat de faltes que els italians, 9 per 19. Això diu molt de com juga i de com jugà el València. El Papu Gómez, que és un gran jugador, entrava com si fora l’amo del corral i poc faltava per a que el convidaren a cafè.

Més dades. Els italians van xutar 11 vegades, 5 entre els pals, i van fer-ne 4 gols. Els valencians van xutar 17 vegades, 4 entre els pals, i van fer-ne un únic gol. I gràcies. La defensa va ser de fireta, i la davantera, de falla. Al mig del camp, res. No n’hi hagué. I no n’hi hagué perquè els de l’Atalanta juguen a atacar sense transicions ni mandangues, com si foren el 7é de Cavalleria de les pel·lícules de l’Oest.

Al seu tomb, el València es va deixar anar, es va posar a tremolar des que l’àrbitre marca l’inici del partit. No van ser els centrals els que fallaren, encara que Diakhaby i Mangala no són una parella per a un partit com el d’ahir. Wass no va saber que fer amb Papu Gómez, i Gayà, sempre lluitador, va perdre clarament el combat amb Hateboer. Per cert, aquest lateral dret anava a vindre al València, però Lim i Mendes es van decantar per Correia. Algú s’ho explica?

Al centre, ni Parejo ni Kondogbia van tindre presència. El partit anava de porteria a porteria, que és justament el que l’Atalanta volia. I en eixe vinga i dale, els davanters de Bèrgam eren letals i els del València fallaren el que no està escrit. Comentari particular exigeix Maxi Gómez: com pot fallar tant i de forma tan inconcebible eixe xicot? De Guedes més val no parlar: el fitxatge més car de la història del Club continua sense aparèixer, i tal i com va la cosa esperar-lo és un exercici masoquista.

Jaume va fer un paradó a l’inici del partit, però en dos dels quatre gols pogué fer més. Soler tampoc va estar a l’altura del que s’espera d’ell, com tampoc Ferran, tot i que el de Foios va ser l’únic que va intentar ser incisiu. De fet, va posar algunes pilotes, com a mínim tres, que de tindre un rematador efectiu haurien sigut gol. Això a més d’un xut al pal que mereixia ser gol.

Perquè, eixa és l’altre, l’Atalanta és un equip vulnerable darrere. Molt. Ho vam veure, però ni Celades va saber com fer-los mal ni els seus xicots tampoc. Conclusió, un desastre anit a San Siro.

Tothom diu que Mestalla serà distint el proper dia 10 de març; que si han deprés la lliçó, que si eixiran a per una remuntada èpica, que si... Ximpleries. Focs artificials per a que l’afició no caiga en l’abús d’ansiolítics. De moment, dissabte de vesprada cal anar a Donostia a veure què diu la Reial Societat, que és l’equip que ens espera. El que no sabem és quin serà l’equip que tindran enfront. Esperem que no siga eixa quadrilla de tremolosos i vulnerables als que ens estem acostumant.