Un partit d'alta intensitat a Mestalla, amb empat al marcador

Foto Superdeporte

El València és un equip irritant. Per als qui en som seguidors, la trajectòria dels de Celades durant la temporada implica sotmetre'ns a una sèrie d'incerteses que no mereixem. Quin València veurem hui, ens preguntem abans de cada partit? El de Mallorca i Getafe o el que va vèncer al Barça i va estar a punt de guanyar al Reial Madrid? 

És clar que hi ha dos patrons clarament diferenciats, el del València de Mestalla i el de fora. Ara bé, hem d'assumir eixa diferència de rendiment com un imponderable davant el qual només cap la resignació? Les coses han de poder ser d'una altra manera. 

Perquè, la veritat siga dita, el València d'anit va fer que, tot i l'empat, la parròquia abandonés Mestalla orgullosa, satisfeta amb l'esforç dels seus i sense recordar l'inenarrable ridícul de Getafe. El repàs que en la segona part va infligir a l'Atlètic de Madrid bé ho va merèixer. 

A la primera, les forces van estar més equilibrades, potser, fins i tot, una mica desnivellades a favor dels visitants, si més no per la pressió alta i per la contundència en les proximitats de l'àrea de Jaume. Però la segona va ser la d'un equip arraconant a l'altre, com si es tractés de tot un Getafe contra un feble València... Bé, no tant, tampoc cal exagerar, però el domini va ser aclaparador. 

Durant la primera part, més avorrida, al València li penalitzaren dos dels errors que ja coneguem: la manca de contundència defensiva del primer gol, amb una sèrie de rebots que podrien haver estat evitats amb una pilotada sense contemplacions, i l'estil contemplatiu de Parejo al segon gol. 

El de Coslada és com l'escorpí de la faula (l'escorpí que demana al gripau creuar el riu i, després de vèncer la reticència d'aquest pel perill que li suposa, el primer acaba picant-lo i causant la mort dels dos, per instint natural). Parejo sap que el seu estil li conduirà moltes vegades al desastre, però no pot evitar ser-li fidel, no sap jugar sense arriscar. Així, una pèrdua innecessària (en va fer unes quantes) va permetre a Thomas acostar-se a la frontal i llançar un gran xut ajustat al pal. 

Encara com que Paulista havia marcat entre ambdós gols a l'eixida d'un córner, que si no la distància al marcador ja hauria estat insalvable. 

Tanmateix, a la segona part tot va canviar. El València atacà més i millor, tancà als del Cholo al seu camp i dominà clarament el joc. Kondogbia va fer el millor partit de la temporada, Guedes també (encara que, pel que fa al portugués, això tampoc era massa difícil), Parejo es va redimir amb escreix, Gayà va estar espectacular... I Ferran va demostrar que no té rival. Que quan està bé, pot amb qualsevol. Que si al minut 80 ha de fer un esprint de 40 metres per enèsima vegada i posar una centrada quasi perfecta, ho fa, i en pau. 

Gameiro primer, i Maxi després, van rematar malament dues passades del de Foios que els havien deixat en una posició francament favorable. La primera de les jugades, contra el pobre Saúl, que ocupava el lateral esquerre pels canvis ofensius del Cholo, va ser extraordinària. Eixos canvis no van tenir pràcticament cap efecte positiu per a l'Atlètic: una ocasió de Morata, en possible fora de joc, i poc més. No van poder tornar a trencar l'empat que havia posat Kondogbia després d'un altre baló parat. 

Un punt que sap a poc però que és un botí acceptable donada l'entitat del rival. I el que és més important, una imatge molt bona. No obstant això, no suficientment bona per fer oblidar el ridícul del dissabte passat. Per a això cal una bona sèrie de bons partits. Anit, almenys, vam veure un espectacle dels que fan pensar que paga la pena ser fidel parroquià de Mestalla. F.A.