Falten les paraules. No hi ha adjectius ni substantius suficientment expressius com per explicar el que deixà en l'ànim valencianista el partit d'ahir a l'Alfonso Pérez Muñoz. El gust de les grans derrotes de la història recent (els set gols que el Barça li colà al València de Neville, per exemple) ens tornà a recórrer la gola cada vegada que ens empassàrem un, dos, tres gols del Getafe. Van poder ser cinc o sis, i tot i això, el resultat hauria continuat siguent més assumible que els noranta minuts de vergonya, aliena i pròpia per les respectives parts, que vam viure.
Teníem ben recent, no ja la derrota copera a Granada, també la derrota a Mallorca. A Son Moix la imatge va ser penosa, però encara podíem trobar excuses: potser el partit no s'havia plantejat amb la intensitat adequada, s'havia infravalorat al Mallorca, els de Son Moix havien fet, segons les cròniques dels entesos en l'equip balear, el millor partit de la temporada... Ara bé, res d'això és aplicable al ridícul d'ahir.
Tots parlaven de la "final" a Getafe, de la lluita per la Champions, de la rivalitat dels últims anys entre ambdós equips, de les fortaleses i les debilitats de cadascun dels conjunts. Però va semblar que només un dels dos hagués considerat que valia la pena disputar l'encontre.
Intentar comentar el partit atenent a una lògica normal de fases, dominis, jugades, perill i gols és inútil. Ahir vam veure una exhibició del Getafe i un desastre del València, un monòleg local amb un sparring de luxe que deixa a Celades, i a molts jugadors, en una situació més que compromesa.
Diakhaby tindrà molt difícil tornar a comptar amb la confiança de ningú després del tercer gol, en què abandonà una cursa amb Ángel de forma totalment incomprensible. En el segon gol també va tindre una intervenció grotesca, però Parejo regalant la pilota, Paulista per terra i Kondogbia desorientadíssim dificulten atribuir a Diakhaby el protagonisme de l'esperpent.
Però parlem de qui parlem, excepte de Jaume, el balanç serà sempre similar. El València no aconseguí superar la pressió dels madrilenys en cap moment, no van crear perill, van perdre tots i cada un dels duels individuals, van errar passades que ni en les pitjors èpoques, van triar malament entre les escassíssimes alternatives que els de Bordalás (als qui cal reconèixer moltíssimes virtuts: ja no tenim l'excusa de "són conservadors i agressius, i no juguen a res") els van concedir.
En canvi, tots els jugadors del Getafe van fer un partit espectacular. Djené, Arambarri, Jorge Molina, Mata, Nyom... Tots bé des de la perspectiva individual, i tots part d'un aparell implacable, coordinat i impenetrable.
No vam voler escoltar ni als jugadors ni a Celades, però cap explicació ens hauria resultat satisfactòria. Hauríem volgut escoltar a Peter Lim i a Anil Murthy, perquè una de les idees que ens ve al cap és que es podran dir moltes coses sobre Marcelino, però mai ens va fer passar la vergonya que vam passar en un partit decisiu com el de Getafe.
Esperem que puguem passar pàgina, però serà molt difícil que oblidem un espectacle com el d'ahir, almenys en el curt termini. Cal prendre decisions (que no tenen per què afectar a Celades, necessàriament), però ha de produir-se una catarsi que serà l'únic que impedirà que els dos pròxims partits de lliga, contra Atlètic i Reial Societat, provoquen sengles ridículs.
Ja vam advertir que, jugant com contra el Celta, a mig gas, no aniríem enlloc. Qualsevol equip més motivat que la mitjana pot fer-nos una destrossa. El problema és quan la destrossa la fa un competidor directe, de pressupost sensiblement menor i que als últims anys és dels més detestats de la Lliga: que a banda de tristesa, el que molts sentim és una mica d'enveja. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada