No, no dispareu sobre el VAR. La cosa és més complexa.

L’afició valencianista té la sensació de que el balanç de l’actuació del VAR és negatiu per al seu equip. És possible que estadísticament això siga demostrable. És possible. Ho siga o no, la bona qüestió és que es recorden nítides les decisions que han resultat clarament perjudicials per als interessos del València.

Entre el registre de memòria a propòsit d’intervencions del vídeo arbitratge n’hi ha un sub-capítol més que punyent: els penaltis per mà involuntària en defensa que li han xiulat als de Mestalla. Diakhaby, Cheryshev... i ahir, precisament ahir en l’eliminatòria dels quarts de final de la Copa, quan quedaven segons per arribar a la pròrroga, una mà de Jaume Costa. Penalti, gol i el vigent campió eliminat a mans d’un equip que fa mig segle que no juga una semifinal de res.

És cert que la mà de Costa no l’havia reclamat ningú; que ningú l’havia vist, però, ai, el gelós guardià del VAR sí. I li ho va dir al del xiulet, i aquest se’n va anar a la banda a veure les imatges i sancionà els de Celades. El futbol, massa que ho sabem, és cruel en moltes ocasions. En aquesta, a més a més, Jaume Domènech no va poder evitar que Roberto Soldado, ai, es convertirà en heroi per a l’afició andalusa.

El VAR també havia anul·lat un gol a Rodrigo Moreno per fora de joc, que ho era, per centímetres, però ho era. Més llenya al foc contra la tècnica digital aplicada a l’arbitratge. D’acord, la discussió pot fer-se llarga, però no està aquí el problema. L’explicació dels patiments del València no està ni en el VAR ni en les actuacions arbitrals.

Amb penes i treballs els blanc i negres havien superat els dues eliminatòries anteriors, i contra equips de Segona B. La darrera, la setmana passa a Lleó, en la tanda de penaltis. Ahir, a la de tres... mort o pres. I el València va caure eliminat amb justícia futbolística, perquè sense fer un mal partit, sense apatia mallorquina i sense manca de competitivitat a la saudita dels de Celades, el Granada va posar més i millor sobre el terreny de joc.

Va ser un bon partit de futbol, especialment la primera part, quan els dos equips van dedicar-se a repartir-se colps sense misericòrdia. Típic partit de Copa, que en diuen. Els atacs es succeïen contra les dues àrees i en un dels primers dels andalusos, un valencià de nom Roberto va marcar un gol de bandera en el que la defensa, tal vegada, hauria pogut fer alguna cosa més per no deixar-lo xutar.

Els de Celades van replicar, una i altra vegada, i l’intercanvi de colps va ser la tònica. Mala fortuna per al Granada, que va estavellar dues pilotes en el pal esquerre de Jaume; mala fortuna per al València que va veure com el VAR invalidava el gol de Rodrigo per mig peu avançat al defensor. El València entrava per les ales, amb Wass i Ferran i amb Costa i Soler. Rodrigo enllaçava bé, però va tindre, una vegada més, massa dificultats per a materialitzar les ocasions. De Maxi Gómez vam tindre poques notícies ahir a Los Cármenes, això també cal anotar-lo.

La segona part va estar més tranquil·la, si més no el primer tram. El València havia empatat abans el descans i en eixir a la segona meitat va fer la impressió que agafava les rengles i que anava a imposar la seua condició de favorit. Doncs no, passats quinze o vint minuts, el Granada va entusiasmar-se amb la idea, possible, de fer història del Club.

Entusiasme a pots i barrals van posar els andalusos, mentre que el València va tornar a ser eixe equip que resulta ser en moments de molts partits en els que no sap com fer front a la ferocitat que mostren els seus contraris. La pressió alta de l’adversari, el marcatge ferri i agressiu, les dificultats per a treure la pilota jugada, les pèrdues inexplicables de baló, el que totes les pilotes dividides queden als peus dels contraris... És en aquests moments quan l’equip adversari olora sang, quan descarrega adrenalina a tope i els de Mestalla no saben ben bé com aturar eixe vendaval.

Això va passar ahir. Els xicots de Celades no van fer un mal partit, van suar la samarreta, van donar colps als andalusos, però no van poder amb ells. Va faltar, com en tantes altres ocasions posar més carn a la graella. Precisament com fan equips amb els que el València pugna per la classificació. L’Atlètic de Madrid, el Sevilla, el Getafe, per no citar-ne més, són d’aquesta classe d’equip, dels que van amb tot contra la porteria contrària, com a guerrers, com anit anava Roberto Soldado. L’heroi del Granada ho protestava tot, s’enfadava per tot, discutia amb tots, i això encoratja un equip. El més habitual en el València no és enfadar-se, bramar de ràbia; el més freqüent és lamentar-se.

Podem sumar-nos, doncs, als laments pel VAR, però hem de ser sincers i reconèixer que en un combat als punts, el Granada ahir va guanyar-li clarament al València. Alguna cosa s’haurà de fer des del cos tècnic i des de la plantilla.

Dissabte n’hi ha un partit crucial, i aviat l’eliminatòria de Champions. I sense Garay en un i sense Paulista en l’altre. Dissabte tornarem a comprovar com el Getafe juga vorejant el Reglament, com anirà pel civil o pel militar. I no serà prou amb lamentar-nos.