El València va dormir ahir entre els quatre primers classificats com podia haver-ho fet lamentant un altre partit en què dominà el meninfotisme i la manca de tensió competitiva. Com que el contrincant, el Celta de Vigo, no va tenir sort de cara a la porteria (no només això; la sort, un, ha de propiciar-la, i el Celta, tot i tocar bé el baló, va xafar l'àrea de Jaume en no massa ocasions), el partit es decantà a favor dels de Celades. Bo, a favor dels de Murthy, que segons el president, l'andorrà és només un peó i, per tant, totalment prescindible. Bo, a favor dels de Lim, que és qui controla a Murthy... Ai, quina mandra!
Si analitzem el xoc, trobarem que només Ferran, i intermitentment, va mantindre un nivell alt de joc; potser també el nouvingut Florenzi, però la tàctica de Celades (o de Murthy? o de Lim?) va fer que hagués d'abandonar el camp ben prompte. La resta, tanmateix, va deixar molt que desitjar. Prenguem l'exemple de qui no sol fallar: Coquelin, que ahir, en comptes de recuperar balons, va perdre'n un fum; que en comptes de trencar línies, va errar passades senzillíssimes. Si el francés no ho fa bé, cal preocupar-se.
El partit començà amb una gran arribada de Ferran, qui després de fer relliscar a un rival amb una bona retallada, deixà per a Wass (anit, més comodí que mai: arribà, fins i tot, a jugar de punta), qui es va topetar amb el porter visitant. Semblava que els valencianistes anaven a menjar-se als gallecs, però passaren els minuts i els viguesos es van fer amb el partit. Els de l'ex-valencianista Òscar Garcia tocaren més i millor, dominaren la major part de l'encontre i van fer que la parròquia, en moments concrets, estigués a punt de perdre els nervis. Ara bé, el seu bon joc tan sols es va traduir en tres o quatre jugades de perill, una o dues de les quals, només, obligaren al porter d'Almenara a intervindre.
El València estigué lent, previsible, imprecís, poc vertical... Florenzi va estar a punt de marcar per tot l'escaire, però el porter ho evità. Fa la impressió que accions com eixa, que demostren que el València necessita ben poc per generar perill, fan que molts jugadors pensen que no és necessari posar una marxa més, que n'hi ha prou amb jugar al tran-tran.
I així ens va, que si hagués entrat una pilota del sempre encertat Iago Aspas, o una rematada del Toro Fernández, que ja ens amargà l'anada en agost, hauríem patit la típica successió de lesions fingides, pèrdues de temps i balons que no es troben quan cal traure de porteria, i ara estaríem lamentant la indolència dels valencianistes i l'oportunitat perduda.
Per una vegada no va ser així. Per una vegada, el València no va fer reviscolar a un rival ferit. Anit Soler, discret els setanta minuts previs, va col·locar al costat del pal un baló que Rodrigo va deixar mort a l'àrea. La jugada del gol l'havia iniciat per la banda esquerra Ferran, qui anit demostrà que desborda i centra per la banda que ocupe, siga quina siga. El gol va fer pinta de definitiu, perquè l'avorriment era el que predominava a Mestalla.
Per la seua part, Rodrigo, a qui Mestalla continua perdonant la seua predisposició a abandonar l'equip per a anar a on siga, fallà amb estrèpit tres de les quatre pilotes franques que va tindre per marcar o assistir. Cal reconèixer, no obstant això, que ningú és capaç d'enllaçar el centre del camp i l'atac valencianista com ell.
Com que el Celta està en hores baixes, l'estona que passàrem fins que l'àrbitre xiulà el final va ser desagradable més pel costum que té el València d'enguany de regalar punts en els últims miuts que per una sensació real que els visitants estigueren en disposició d'empatar. Més per pèrdues clamoroses i per faltes innecessàries que per por al quadre gallec. I això que es juntaren al camp a Aspas, Santi Mina, Pione Sisto i el rus Smolov, que feia més por sobre el paper que a la gespa.
En fi, un partit dolent en què l'empat, segurament, hauria estat més just, però que el València guanyà per ser més efectiu en atac. Moltes vegades ens hem vist en la situació inversa, així que podem dir que ens mereixem gaudir de la victòria i d'haver dormit en Champions. Esperem que el triomf siga una injecció d'ànim i de força, i no una excusa per relaxar-se. Si no, la nit que vam ocupar el quart lloc de la taula quedarà només com una anècdota. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada