De la mateixa manera que n’hi ha dies que un aficionat qualsevol, assistent fidel a Mestalla, es pregunta què cony està fent allí assegut, per quina santa raó gasta temps i diners en que l’equip de la seua ànima li’n done un desagradable disgust, n’hi ha d’altres en els que formar part de l’afició que acompanya el València quan juga al seu estadi és una delícia. És així de simple: el València, i no és la primera vegada que ho diguem a Numeradadescoberta, és capaç de fer el ridícul més absolut a Ciutat de Mallorca i, una setmana després despullar el Barça i quedar-se amb els tres punts en disputa.
La vesprada de dissabte era de les de festa grossa. La visita del FC Barcelona sempre és així. Mestalla lluïa com ho fa en els partits especials, ple a vessar, amb un públic fervorós amb el seu equip durant els 94 minuts de joc i els posteriors, mentre els jugadors van festejar la victòria entre els aplaudiments i les aclamacions de l’afició blanc i negra, agraïda i feliç per la victòria dels seus. Des de 2008, fa 12 anys, que el València no guanyava els catalans a Mestalla, així que l’alegria estava més que justificada.
El partit va ser, com era d’esperar, d’alt voltatge. Malauradament, no tot va ser una festa, i abans de l’inici del joc, a migdia, van produir-se enfrontaments violents entre ultres vinculats als dos equips. Gent violenta i menyspreable que no deuen tindre altres objectius en la vida que protagonitzar espectacles que denigren el futbol i entrebanquen la convivència entre persones civilitzades. En qualsevol cas, una minoria insignificant, residual, que no van poder perjudicar el que realment havia de passar al vell Mestalla: una grandíssima festa futbolística.
El Barça és un equip temible, plagat de figures que quan la megafonia recita els seus noms un rere de l’altre resulta impressionat. Destaca, clar, la presència de Leo Messi, de qui no cal dir qui és ni què representa. És cosa sabuda que el Barça pot tindre un mal dia, com tots els equips, però en moltíssimes de les poques ocasions en les que això passa, allí està l’argentí per a solucionar la situació i donar-li la victòria als seus colors. Ahir no, ahir Messi no va poder evitar que el València s’imposés de manera clara, contundent i justa.
El FC Barcelona, els seus directius, van destituir Ernesto Valverde després que l’equip fos derrotat per l’Atleti de Madrid a la Supercopa, en Aràbia. No sols Peter Lim fa tonteries o barbaritats, que el món del futbol està poblat per gent estranya. Van fer fora Valverde, un home al que molts encara recordem pel seu pas pel València, un home assenyat i tranquil, antítesi dels divos que són freqüents en les banquetes dels equips grans. Van despatxar Valverde i van contractar una home amable i cordial com és Quique Setién.
El càntabre ha arribat quan la Lliga està en el seu equador i, mira per on, ha decidit posar-ho tot potes per amunt, canviar el sistema, executar una altra partitura, treballar amb un altre libretto distint al de Valverde. Són coses difícilment comprensibles per a un aficionat mitjà, però això és exactament el que ha passat. Tot i que el Barça anava primer en la classificació, viu en Champions i inèdit encara en la Copa, la directiva barcelonista va destituir Ernesto Valverde. Ves a saber amb quins motius.
Doncs bé, ahir a Mestalla van quedar clares un parell de coses. Una, el Barça no va funcionar, no va carburar; dos, les seues estreles, les seues extraordinàries individualitats, Messi inclòs, no van ser capaços de vèncer un València que sabia a què jugava, que va funcionar com un grup cohesionat, solidari, intens i vertical.
La premsa esportiva dedica avui pàgines i pàgines, vídeos i més vídeos a analitzar com de mal ho va fer en Barça ahir a Mestalla. Molt bé, ahí està per al que vulga llegir-la. Numeradadescoberta, contràriament, considera que s’ha de posar l’èmfasi en com de bé ho va fer ahir el València, quin va ser l’encertat plantejament de Celades, un home que coneix el Barça, i com els seus homes –ahir sí, i s’ha de recalcar- van ser intensos, van competir, van saber defensar-se disciplinadament, i van atacar amb el cor calent i el cap fred.
Vist des d’una graderia alta, amb una perspectiva del terreny de joc i de la disposició dels dos equips, podia apreciar-se amb claredat el rigor defensiu dels de Celades i l’insubstancial control de pilota del Barça. Els vuit o nou primers minuts van ser desesperants, com ho van ser altres fases del partit, en les que el Barça tocava, tocava, tocava i sols la tensió inherent al partit impedia que el respectable comencés a badallar. Què volia el Barça? Per què no posaven balons aeris a l’àrea de Jaume Domènech? Per què no disparaven des de lluny? Sols Messi tenia permís per a xutar a porteria? El Barça a penes ho va fer en tota la primera part.
Però, alerta, no caiguem en l’error de creure que el que ahir va passar a Mestalla va ser només culpa de Setien i el seu sistema, de la desubicació de molts dels seues jugadors, dels forats que la defensa de tres va deixar al descobert. No, no, no. D’això res. El 2 a 0 final no va ser el resultat del pobre acompliment dels catalans, va ser, fonamentalment, el resultat d’un gran partit del València. Les coses com són.
Els de Celades tenien les idees molt clares. Cert que faltava Parejo, un problema greu, i cert que Rodrigo no va eixir d’inici. Però ahir totes les línies van funcionar com un rellotge suïs. La seguretat de Jaume, que va resoldre els compromisos especialment en la segona part. L’eficàcia del duo de centrals, Garay i Paulista, excel·lents. La dupla Kondogbia i Coquelin, que van aguantar el pal de paller de l’equip, amb la referència davant de Maxi i Gameiro. A més, ahir les dues bandes van ser els punyals dels valencians: Gayà, de matrícula d’honor, i Soler per l’esquerra; Wass i Ferran, també aquest i una vegada més amb matrícula, per la dreta.
Un penalti de Piqué -que hauria d’haver-se’n anat al vestidor- a Gayà, qui s’havia internat pel carril del vuit, va ser llançat per Maxi Gómez. Ter Stegen, l’autèntica figura del Barça ahir a la vesprada, el va aturar. Però, l’uruguaià no va parar-se a llepar-se la ferida, no. Va fer dos gols com dos sols, un a l’inici de la segona part, en una pilota desviada de forma involuntària per Jordi Alba que despistà completament el porter alemany; l’altre, en culminar una jugada estel·lar en la que Ferran va fer-li un barret preciós a Umtiti junt a la banda, mentre que Soler arrossegava els dos centrals i deixava completament lliure de marca a Maxi. L’uruguaià, amb calma i magisteri, controlà la pilota servida pel de Foios i va batre inclement Ter Stegen posant el 2-0 al marcador. Un resultat que seria definitiu.
Altres oportunitats va tindre el València d’incrementar el botí, com un baló que el porter català va fer estavellar-se al travesser, o com un contracop amb clar avantatge per als de casa que l’àrbitre va aturar en no aplicar la Llei de l’avantatge. Mestalla va enfurir contra Gil Manzano, però després hem sabut que l’home va demanar reiteradament perdó per no haver apreciat correctament la jugada. Un gest que l’honora.
Una gran victòria, el públic content i pagat, i tres punts a la butxaca, Ara a pensar en la Cultural Lleonesa, a resoldre l’eliminatòria, una altra vegada, contra un equip de Segona B. Celades hauria de posar-los el vídeo d’ahir unes quantes vegades d’ací a dimecres. Jugant amb la intensitat i la solidaritat d’ahir, amb la contundència i el compromís d’ahir, el València ha de superar eixe nou obstacle. Que així siga.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada