A Logronyo, prova superada amb més incertesa de la desitjable.

Al València CF, com ja ho sabem els que tenim una certa veterania com parroquians de Mestalla, de tant en tant li cau al damunt una gota freda. Són coses que passen des de sempre en les terres valencianes, així que la metàfora pot valdre per a descriure la situació en la que es trobava l’equip abans del partit d’anit a Logronyo.

Vam acabar feliços el 2019, tot i la bomba de Peter Lim en carregar-se Marcelino i Mateu Alemany perquè sí, perquè és l’amo i s’ha de notar segons li vinga de gust. 2020 va començar bé, tot i la victòria curta i treballada davant l’Eibar a Mestalla; però després vingueren els dos desastres, les dues derrotes sense pal·liatius, sense disculpa possible, amb deshonor i vergonya, davant el Madrid a Aràbia i davant el Mallorca a Son Moix. Aquest darrer especialment humiliant per al Club, per als professionals i per a l’afició que és fidel i assídua de l’estadi de l’Avinguda de Suècia.

Va ser la gota freda, la dana, el temporal, digueu-li com vulgueu, allò que es va situar al damunt de Mestalla; i amb les pluges i els vents huracanats va arribar la preocupació i la mala maror a l’entitat. No faltava més que els desitjos confessats del Barça per endur-se a Rodrigo Moreno en cosa d’hores. Una altra vegada Rodrigo en disputa, com a l’estiu passat.

Que la primera defensa del títol de campió de Copa hagués de fer-se davant un Segona B tenia el seu risc, tant i més amb la que estava caient sobre el Club. El de Logronyo era un d’aquells partits en els que un equip com el València ha de guanyar sí o sí, però ja sabem que amb el nou format de la competició potser una caixa de sorpreses per a qualsevol dels grans (que li pregunten al Reial Madrid per l’Alcorcón, fa uns anys, i era a doble cita). Més encara: recordem-nos de la derrota davant el Sporting a Gijón en 2019 (que després va arreglar-se a Mestalla). Ahir, a més a més, per citar-ne sols un cas, els jugadors blanc i negres ja sabien en eixir a jugar que el Barça, el tot poderós Barça, havia aconseguit guanyar a l’Eivissa amb penes i treballs i en el descompte.

El València va comparèixer al camp de Logronyo sabedor que pateix molts problemes en defensa; els que han fet d’ell un equip que n’ha rebut 29 gols en el que portem de Lliga, que sols ha marcat 30, i que presenta el pitjor balanç de gols a favor i en contra dels nou primers equips de la classificació, en començar la segona volta de la competició. Massa daltabaixos en el joc, i no sols pel que fa als dos darrers partits. Unes sensacions negatives i una imatge dolenta, són les que amb freqüència transmet l’equip, que l’han convertit en un dels menys fiables de la competició lliguera. Diguem-ho clar: el València pot guanyar-li de forma merescuda a qualsevol equip de campanetes, i pot perdre de manera indigna davant el més humil dels contrincants. Nota: el Mallorca que diumenge passat va fer-li quatre gols als de Celades, i semblava un equip aspirant a guanyar la Champions, va ser eliminat ahir pel Saragossa, un equip de Segona, per tres a un.

Amb aquests antecedents, amb una infermeria carregada, i amb la necessitat de donar descans alguns dels homes que són titulars habituals; tant i més a les vespres de rebre al Barça dissabte vinent, va ser que Albert Celades va decidir l’alineació que havia d’aconseguir superar l’eliminatòria a Las Gaunas.

Cillesen va lesionar-se en l’escalfament i va haver d’actuar Jaume. S’ensumen problemes en la porteria. La defensa, de circumstàncies: Correia –que no millora- per la dreta, Jaume Costa per l’esquerra, Mangala i Diakhaby de centrals. No són nous els problemes en defensa: fins i tot un Segona B, tot i que siga dels millors de la categoria, generava perill en cada atac; i rematava bona part de les pilotes aèries. El centre del camp, amb Parejo, Kang In, Soler i Ferran, va jugar amb intermitències. Quan el capità no està al comandament, com en algunes fases del partit d’ahir, problemes assegurats. Veurem què passa dissabte davant el Barça amb l’absència del de Coslada. Ferran va ser el més regular, i el centre excel·lent que va posar quasi des del banderí de córner va ser rematat impecable i imparable per Maxi Gómez. L’uruguaià va ser acompanyat per Esquerdo, que va aparèixer poc en la seua primera titularitat.

El coreà, sempre hiperactiu, va esgotar-se i fou substituït per Coquelin, qui va donar més consistència defensiva al mig del camp. Gameiro va eixir per Maxi i Sobrino per Esquerdo, tots dos en el tram final de la partida, sense aportar massa al joc de l’equip.

El València anit a Logronyo va anar de més a menys, tot i que aconseguí recuperar el pols en els minuts finals. Va eixir dominador, va tancar els riojans, va fer-los el gol i van creure’s que el segon gol vindria tard o d’hora. Dues pilotes van ser salvades pels de casa sota els pals, amb el porter batut, i encara una pilota va estavellar-se al travesser. Però, de la confiança, quan el resultat és tan curt, poden vindre els disgustos. A punt va estar Mangala de fer-li un forat a Jaume Domènech, quan va estavellar una pilota al travesser del d’Almenara, com si rematés contra la porteria del Logronyés. Al final, victòria curta en valdre el gol de maxi Gómez en la primera part.

Aquest València sempre ens té als aficionats amb el cor en un puny, i ganes tenim alguns de gaudir d’un partit com cal, amb victòria ampla, merescuda i ben treballada. Tant de bo eixe partit siga el de dissabte vinent contra el Barça de Messi i companyia.