El Malson d’Aràbia, de vergonya.

Quina decepció més rotunda entre els aficionats valencianistes. Completa, absoluta. Irritació i cares llargues, no tant d’incredulitat com de vergonya, després de veure el seu equip haver anat a Aràbia a fer el ridícul davant d’un equip tan antipàtic –tinguem la crònica suau, apta per a menors- i prepotent com és el Reial Madrid.

Coses com les que van passar anit a la semifinal exportada de la Supercopa adulterada no poden passar. Els de Mestalla van ser un equip sense ànima, sense classe, sense orgull, sense joc, sense qualitat, davant mig estadi poblat majoritàriament per homes i xiquets autòctons, pràcticament sense dones, contràriament al que s’havia anunciat. Tret de Dani Parejo, que va ser el timoner de sempre, la resta dels jugadors van estar perduts i dominats pels madridistes que ahir anaven de verd.

Sols Parejo va anar a Aràbia a competir. El timoner no tenia tripulació. Ningú remava. El Madrid va ser l’amo de la pilota, del camp, del partit i del futbol que es va veure sobre la gespa. Sense Rodrigo, amb Gameiro i Ferran a l’avantguarda, el plantejament de Celades semblava coherent. El guió previst era estar ferms i ordenats arrere, nugar curts als de Zidane, recuperar balons i atacar amb les dues puntes ràpides. Doncs si eixe era el pla, el fracàs va ser dels que es recordaran. Serà El Malson d’Aràbia.

El Reial Madrid és un gran equip, amb una gran plantilla, amb un pressupost que comparat al del València es astronòmic. És, per tant, cosa sabuda que, com a mínim, per a poder competir amb ells, i amb la benevolència dels àrbitres que és marca de la casa, se’ls ha de jugar amb passió, amb empenta, amb fúria fins i tot.

Si eixes amb ells al tran tran, al xino xano, el més probable és que te’n portes un cabàs. Si, a més a més, comets errors infantils com el del primer gol, la sentència és dura entre les dures.

Van ser molts minuts, molts, des que l’àrbitre va xiular l’inici, que els de Mestalla no van tocar la pilota. Els espectadors de televisió no sabíem si Courtois estava sota els pals del Madrid o se’n havia anat a fer-se un cafè, copa i puro amb algun jeque del terreny.

La defensa, poc contundent, per dir-ho suaument. Els laterals, Gayà i Wass, van incorporar-se a l’atac en comptades ocasions. Sols en els minuts finals, quan ja no n’hi havia res a fer, amb on 0-3 al marcador, van animar-se una miqueta. El centre del camp del Madrid va imposar-se des del primer minut fins al darrer. Ni Ferran ni Soler van demostrar qui són i quanta classe atresoren. Gameiro se’n va anar immaculat.

Jaume, que va evitar la maneta amb dues pilotes de gol que va parar a boca de canó, va encantar-se davant una treta de córner. Va eixir-se’n a la frontal de l’àrea menuda a explicar-li alguna cosa als seus defenses, com si el partit estigues en pausa. Kroos, que es va adonar, llança un gol olímpic que entra sense que el d’Almenara pogués fer més que clavar la pilota encara més dins la xarxa. Va ser un colp dur, duríssim, però són jugadors d’elit, són professionals de primer nivell, i no és fàcil entendre que s’enfonsaren com es van enfonsar. No és que abans del gol hagueren donat mostra de res, és que després del gol la situació ja va ser de pronòstic reservat. Ni una pilota per dalt, ni una pilota disputada van endur-se els de Celades.

Va ser una nit per a oblidar; una competició no competida; un naufragi en aigües tranquil·les; una humiliació de les que couen. Qui se’n recorda de l’empat in extremis del Madrid en Mestalla fa unes setmanes? Com van explicar en roda de premsa posterior, els jugadors del Madrid sí se'n recordaven; ells, sí.

Molt s’havia parlat de l’ofensa de la Federació de negar-nos la final que havia d’haver-se jugat entre el València i el Barça. Molt s’havia parlat de la diferència de caché dels participants, en detriment del València. Després d’haver vist el partit d’ahir, més val no parlar d’ofenses. L’ofensa de la nit, la vertadera ofensa va ser la que l’equip va infringir la seua afició, en caure davant el Reial Madrid sense lluitar, pràcticament sense aparèixer sobre el terreny de joc. Això, senyores i cavallers, fa molt vergonya.