Un empat amarg, que sap a poc

Foto Levante-EMV

El partit estava ja al minut 95, un per damunt dels quatre que l’àrbitre havia afegit. Córner en contra. Courtois, que havia pujat a la desesperada, amb la seua estatura va superar Kondogbia i rematà de cap. Jaume rebutjà sense la potència necessària. La pilota se la trobà Benzema en la ratlla de l’àrea menuda. El francès, a boca de canó, trencà la pilota i va empatar el partit. Tot això va passar en tres segons. L’afició i els jugadors del València es miraven les cares, incrèduls, veient com dos punts volaven de Mestalla.

La visita del Reial Madrid sempre afegeix un plus d’intensitat per als seguidors del València, i també per als jugadors suposa un partit especial. Es disputen tres punts, igual que en qualsevol altre encontre de la temporada, però guanyar-li’ls al Madrid dóna més gust. És un plaer superior. Passa també altres equips que resulten antipàtics per a la parròquia de Mestalla, com el Sevilla o darrerament el Getafe, però el Madrid és el més antipàtic entre els antipàtics. N’hi ha una història darrere d’aquest sentiment negatiu, i cada aficionat del València pot contar anècdotes sobre el particular. De fet, allò de “així, així guanya el Madrid”, un Club que sempre ha comptat amb la mirada amable del col·lectiu arbitral, és una consigna ben merescuda.

Anit el Madrid va tindre la sort dels campions, i va certificar que és un equip al que no pots donar-li ni un centímetre d’avantatge, un equip que mai no renuncia a treure fruït del seu joc fins a que l’àrbitre xiula el final.

El partit va ser d’aquells de final d’infart. El València ens té acostumats darrerament a no poder viure amb tranquil·litat els minuts de descompte, especialment quan el marcador li és favorable. Anit, una vegada més, amb un intercanvi de colps durant eixe temps, una mena d’accident futbolísitic va deixar un regust massa amarg a la boca de la plantilla i dels seus aficionats.

El Madrid va començar potent, exigent, tancant el València al seu camp. Els de Celades, qui per cert va resoldre molt bé tàcticament la partida, van passar-se els primers quinze o setze minuts entre tímids i espantats per la pressió, el control i la basculació dels de Zidane.

Potser pesava el cansament d’Amsterdam, potser ni el cap ni les cames responien com cal, però fins que Parejo començà a entrar en joc, amb Coquelin manant a la seua esquena, els blanc i negres no carburaren. Mentre Kroos, Modric i Isco –amb molts pocs amics a la graderia, per cert- controlaren el centre del camp, el València va patir i molt.

Jaume va haver d’aplicar-se al màxim amb un tir de Kroos i un remat de cap de Benzema, però en el minut 16, Ferran va desfer-se de Nacho i posà a prova Courtois. Era el primer avís de que el València estava ben viu. El porter belga va tindre anit una actuació magnífica, especialment davant Ferran, que va topar-se amb ell en tres ocasions que haurien pogut desnivellar definitivament el marcador. Després, quan va pujar a la desesperada, el seu remat de cap va ser l’aperitiu del gol de Benzema.

És cert que no va poder tancar-se la setmana amb una victòria. És cert que el darrer partit de l’any a Mestalla no va finalitzar com el valencianisme hauria volgut, però també ho és que l’equip va deixar molt bones sensacions. Va saber tancar-se arrere quan va ser necessari, va saber desplegar-se en atac amb encert, i va saber patir tret del fatídic minut 95 que va ser quan el Madrid va empatar.

Havia marcat Carlos Soler en una excel·lent jugada en la que Rodrigo va servir a Wass, que des del lateral dret li va posar una pilota franca al canterà per a que marcara de forma inapel·lable. Era el premi a una segona part en la que l’equip havia sigut clarament superior al Madrid.

Els de Zidane es van posar molt nerviosos, van repartir tota la llenya que l’àrbitre els hi va permetre, i semblava que no podien amb el València. Tot l’equip rendia al màxim, amb Parejo al timó, com sempre. Quedaven 12 minuts més l’afegit i la victòria semblava possible.

Celades havia canviat Jaume Costa, que jugava a cama canviada en el lateral dret, per Manu Vallejo. Ferran va passar al costat, mentre l’andalús feia parella amb Rodrigo en l’atac. En el 83, va entrar Kondogbia per Coquelin per refrescar el centre de contenció, i en el 90 fou Diakhaby el qui va entrar per Ferran, que s’havia deixat la pell sobre la gespa, com Rodrigo i pràcticament tots. Amb els dos canvis, el València guanyava altura en defensa per als balons per dalt, i això va semblar una bona decisió de Celades.

Però el final no cardio-saludable habitual tindria com a protagonista, ves per on, al porter madridista. El gegant belga pujà a l’atac en la darrera pilota del partit, i en el somni de qualsevol porter va aconseguir tocar-la de cap i va obrir la porta del gol a Benzema. Mala sort per al València.

Va ser un poal d’aigua gelada el que va caure sobre Mestalla. Tanmateix, el resultat és amarg d’empassar, però convé valorar el que es va veure sobre el terreny de joc. El València va ser un equip solvent, orgullós, potent i amb capacitat per a jugar molt bé al futbol i per a patir quan va ser necessari.

Avui, a més, sabrem que diu el sorteig de Champions i amb il·lusió esperarem que el 2020 ens siga propici.