El València fa història al Johan Cruyff Arena

Quina nit la d’ahir, a Amsterdam. D’aquelles que es recordaran passat el temps, no importa com de lluny el València arribe en aquesta edició de la Champions League. Ara per ara, i això és el que es va aconseguir anit a la ciutat holandesa, el València club de Futbol és un dels setze millors equips d’Europa, la qual cosa vol dir que és un dels millors del món.

Si a l’aficionat que ahir va vibrar, va patir de valent, va abraçar-se emocionat amb el xiulit final de l’àrbitre li haguessen dit que, per a superar la fase de grups, el seu equip havia de guanyar a Stamford Bridge i al Johan Cruyff Arena, li hagués entrat una lipotímia o hauria dit que això no seria possible.

Doncs sí que va ser possible.

Mira per on, els de Mestalla, enquadrats en un grup amb l’Ajax, el Chelsea i el Lille, han quedat els primers dels quatre equips, i han enviat al semifinalista de la temporada anterior, al lloat i admirat Ajax d’Amsterdam, a jugar l’Europa League. Qui ens ho havia de dir el dia del sorteig del calendari de la competició. Qui ens ho havia de dir quan els holandesos ens van passar per damunt en el partit de Mestalla, amb un futbol elèctric i subjugador protagonitzat per joveníssims jugadors de l’elit futbolística europea.

Estem parlant del què. Però, no s’ha insistit prou en el com. En el com s’ha aconseguit aquesta gesta. Parlem d’una plantilla, delmada per les lesions, si; però, en la que han destacat quatre jugadors valencians: Jaume, Gayà, Soler i Ferran. A més de Jaume Costa, que ahir estava a la banqueta per si feia falta el seu concurs. És extraordinari. Com ho és la presència d’altres que no són de la terra però que són de casa, perquè s’han fet a Paterna. Esperem que el propietari de l’equip valore aquesta realitat i no vulga fer caixa amb aquestes perles de la plantilla.

Els de Celades, qui va enfortint-se dia rere dia com a entrenador del València, van ser uns guerrers invencibles, lluitadors individual i col·lectivament, des del primer minut fins el final, que va ser d’infart.

El partit va començar a un ritme vertiginós. Els atacs sobre una i altra porteria es succeïen sense treva. Els holandesos atacant tots i amb tot, com si es tractés d’una càrrega de la brigada lleugera, a toc de corneta. Els valencians disciplinats, convençuts de la necessitat de ser un mur en el que s’estavellaren els de l’Ajax. Disciplinats sí, però desplegant-se a l’atac a manera de fuetada que fera veritat allò de que la millor defensa és un bon atac.

Així va ser tot el partit. Durant la primera part, especialment després del gol que posava per davant els valencians, el corneta de l’Ajax va tocar a mata-degolla. Els de Celades va conjurar-se a resistir, sense renunciar al contra colp. En la segona part, el domini dels holandesos va accentuar-se i des de llavors els mots que hem de fer servir per a descriure l’actuació dels nostres són del tenor de disciplina, esforç, sacrifici i semblants. Un exemple: Paulista va ser no sols el capità de la defensa murallada, va mantindre’s com un colós en combat fins que la batalla va finalitzar per a ell amb la seua expulsió, tot i arrossegant una coixesa explícita.

El rigor tàctic del grup va ser extraordinari. Les línies van funcionar amb la sincronia necessària. Les individualitats en nivell d’excel·lència.

Jaume va estar sensacional, demostrant que és un porter de garanties al que caldria donar-li més protagonisme. Va fer cinc parades extraordinàries, una en la primera i quatre en la segona. D’aquestes darreres, dificilíssimes, una al minut 89 i altra al 91 que expliquen que el València està avui en vuitens de final de la Champions League.

La defensa, supèrbia. Amb dos colossos pel centre, Paulista i Diakhaby; amb Wass tapant la banda esquerra de l’Ajax no sense les lògiques dificultats i incorporant-se a l’atac amb Ferran, i un Gayà superlatiu –que va treure de xilena una pilota sota els pals de Jaume que es colava sense remei- del que qualsevol cosa que es diga quant a la seua qualitat i el seu compromís es queda curta.

Qualitat i compromís son paraules que li venen com anell al dit a Parejo i Coquelin. Soler per l’esquerra i Ferran –ai, Ferran!- per la dreta, i Rodrigo i Gameiro a l’atac. Quin mig del camp i quina davantera! El gol va ser la prova: Gayà s’incorporà a l’atac pel carril del 10, va cedir a Ferran que venia pel del 8 i aquest va filtrar un passe memorable a Rodrigo, qui s’havia desfet dels centrals holandesos i va xutar potent amb la dreta a l’escaire, sense que Onana pogués fer altra cosa que veure com la pilota entrava.

Gameiro va lesionar-se –veurem com està la infermeria per a rebre el Reial Madrid diumenge- i va entrar Manu Vallejo. Quan Paulista va ser expulsat per una cabotadeta tan suau com innecessària que el jugador holandés va exagerar, ja en el minut 94, va eixir Mangala, qui encara va tindre ocasió de treure tres pilotes de cap: un gegant, també anit a Amsterdam.

En conclusió: una nit per al record, per a festejar i per a que l’afició valencianista, tan castigada per tantes coses que ara no cal recordar, deguste i assaboreixa com cal i és de menester. Que l’ocasió ho mereix.

Ara, a més a més... que passe el Madrid!