Poc li va semblar el València d’ahir al de la seua darrera visita al camp del Betís, on va guanyar la Copa a finals de maig. La samarreta i poca cosa més. Si en primavera els de Mestalla van vèncer tot un Barça jugant com a equip solvent i cohesionat, el d’ahir dirigit per Celades va ser una colla de futbolistes que no van treballar com a grup, sinó que sols van deixar clar que compten amb unes individualitats molt potents. Un mal regust de boca amb el que tornaren ahir de Sevilla, ara que estem ad portes del partit més important de la temporada: el del Chelsea, al que dimecres caldrà guanyar a Mestalla per a seguir en la Champions League.
Els bètics estaven tocats pels dolents resultats recents, el tècnic Rubí estava en qüestió i se la jugava davant el València; a l’altre costat, els de Celades havien de confirmar la trajectòria ascendent i acostar-se amb pas ferm als llocs europeus, a més de carregar-se de moral per al partit de dimecres davant els de Londres. Doncs bé, els andalusos van eixir mossegant, i els nostres van fer-ho a mig gas, sense la intensitat necessària; eixa que tan freqüentment trobem a faltar.
El Betis percutia pels costats, especialment per la seua esquerra, amb un magnífic Alex Moreno, que va generar molt de futbol i molt de perill en benefici del seu equip. Joaquín, eixe xaval de 38 vuit anys, va ser el pulmó, el cor i el cervell del seu equip. Ell va ser el que va empatar la partida, només cinc minuts després que el València s’hagués posat per davant gràcies a una magnífica jugada de Ferran, qui després de desbordar tres contraris li posà una pilota preciosa a Maxi Gómez que l’uruguaià empalmà a gol. Cinc minuts va durar l’avantatge al marcador, perquè sobre el terreny de joc els de Mestalla sempre van anar per darrere.
El centre del camp no carburava, ni tan sols Parejo. Els homes de davant, especialment Rodrigo, no van saber explotar les febleses de la defensa bètica, ni tan sols els nervis d’un debutant com Edgar.
El Betis manava en el partit, i el València va quedar grogui en rebre el gol de l’empat. Abans ja havien avisats els verd i blancs, i després continuarien fent-ho. Dos botons de mostra. El primer: Cillessen va ser el millor dels valencians, perquè encara que hauria d’haver fet més en el gol de Canales, va salvar tres ocasions de Sidnei, Kefir i Alex Moreno. El segon: el Betis va xutar vint i cinc vegades contra la porteria valenciana, tres vegades més que a la inversa.
No pot ser que et xuten vint i cinc vegades en noranta minuts. Això vol dir un tret cada tres minuts i mig. Per estadística simple, quan el cànter va tantes vagades a la font, el final és més que previsible.
El València va encomanar-se a la qualitat individual. Ferran i Kang In van ser els dos valors més cotitzats ahir. El de Foios va ser el major responsable del gol de Maxi; el coreà va estavellar un baló al travesser només eixir ja en els minuts finals de la partida.
L’empat estava al marcador quan es jugava el darrer minut del temps afegit per l’àrbitre. Era, certament, un empat que no era imatge del que havia sigut el partit, però en el futbol no guanya el que més i millot juga; si més no, no sempre passa això. Ahir, sí.
Canales, un altre ex, va aprofitar una falta potser innecessària de Gayà, molt escorada en el cantó de l’àrea de Cillessen, per posar una pilota a l’escaire del meta holandés. Potser estava una miqueta avançat, potser hauria d’haver fet més, però la pilota entrà provocant una explosió d’alegria en la graderia i en la banqueta bètica.
Diria després l’entrenador andalús que el seu equip havia fet el millor partit de la temporada. No és la primera vegada que escoltem alguna cosa així de boca dels rivals del València. Massa vegades. Caldria preguntar-se si és que els de Mestalla donen massa facilitats per a que eixes coses passen.
Dimecres vinent els xicots de Celades tindran ocasió de reivindicar-se. Veurem què fan per a vèncer el Chelsea. Hauran de ser, imperiosament, algunes coses més de les que ahir vam veure a Sevilla. Una molt important, sense dubte: jugar com a equip que creu en el seu potencial i sap coordinar-se en un esforç com a grup, com a col.lectiu.
Els bètics estaven tocats pels dolents resultats recents, el tècnic Rubí estava en qüestió i se la jugava davant el València; a l’altre costat, els de Celades havien de confirmar la trajectòria ascendent i acostar-se amb pas ferm als llocs europeus, a més de carregar-se de moral per al partit de dimecres davant els de Londres. Doncs bé, els andalusos van eixir mossegant, i els nostres van fer-ho a mig gas, sense la intensitat necessària; eixa que tan freqüentment trobem a faltar.
El Betis percutia pels costats, especialment per la seua esquerra, amb un magnífic Alex Moreno, que va generar molt de futbol i molt de perill en benefici del seu equip. Joaquín, eixe xaval de 38 vuit anys, va ser el pulmó, el cor i el cervell del seu equip. Ell va ser el que va empatar la partida, només cinc minuts després que el València s’hagués posat per davant gràcies a una magnífica jugada de Ferran, qui després de desbordar tres contraris li posà una pilota preciosa a Maxi Gómez que l’uruguaià empalmà a gol. Cinc minuts va durar l’avantatge al marcador, perquè sobre el terreny de joc els de Mestalla sempre van anar per darrere.
El centre del camp no carburava, ni tan sols Parejo. Els homes de davant, especialment Rodrigo, no van saber explotar les febleses de la defensa bètica, ni tan sols els nervis d’un debutant com Edgar.
El Betis manava en el partit, i el València va quedar grogui en rebre el gol de l’empat. Abans ja havien avisats els verd i blancs, i després continuarien fent-ho. Dos botons de mostra. El primer: Cillessen va ser el millor dels valencians, perquè encara que hauria d’haver fet més en el gol de Canales, va salvar tres ocasions de Sidnei, Kefir i Alex Moreno. El segon: el Betis va xutar vint i cinc vegades contra la porteria valenciana, tres vegades més que a la inversa.
No pot ser que et xuten vint i cinc vegades en noranta minuts. Això vol dir un tret cada tres minuts i mig. Per estadística simple, quan el cànter va tantes vagades a la font, el final és més que previsible.
El València va encomanar-se a la qualitat individual. Ferran i Kang In van ser els dos valors més cotitzats ahir. El de Foios va ser el major responsable del gol de Maxi; el coreà va estavellar un baló al travesser només eixir ja en els minuts finals de la partida.
L’empat estava al marcador quan es jugava el darrer minut del temps afegit per l’àrbitre. Era, certament, un empat que no era imatge del que havia sigut el partit, però en el futbol no guanya el que més i millot juga; si més no, no sempre passa això. Ahir, sí.
Canales, un altre ex, va aprofitar una falta potser innecessària de Gayà, molt escorada en el cantó de l’àrea de Cillessen, per posar una pilota a l’escaire del meta holandés. Potser estava una miqueta avançat, potser hauria d’haver fet més, però la pilota entrà provocant una explosió d’alegria en la graderia i en la banqueta bètica.
Diria després l’entrenador andalús que el seu equip havia fet el millor partit de la temporada. No és la primera vegada que escoltem alguna cosa així de boca dels rivals del València. Massa vegades. Caldria preguntar-se si és que els de Mestalla donen massa facilitats per a que eixes coses passen.
Dimecres vinent els xicots de Celades tindran ocasió de reivindicar-se. Veurem què fan per a vèncer el Chelsea. Hauran de ser, imperiosament, algunes coses més de les que ahir vam veure a Sevilla. Una molt important, sense dubte: jugar com a equip que creu en el seu potencial i sap coordinar-se en un esforç com a grup, com a col.lectiu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada