Faltà un gol per a viure el partit somniat de Champions.

Ahir vam viure una d’aquelles nits en les que Mestalla i el seu equip es fonen en una abraçada d’orgull. L’afició valencianista sap que els seus no formen el millor equip del món, però també sap que quan els xicots es buiden en el combat contra els adversaris formen una esquadra competitiva que pot guanyar-li la partida a qualsevol adversari.

El partit contra el Chelsea, un gran d’Europa per plantilla, per palmarès i per pressupost, era un d’aquells que l’afició esperava des que es va conèixer des que el sorteig va decidir que caldria competir amb ells i amb l’Ajax per passar de la fase de grups. Amb tot el respecte al Lille, però les idees estaven clares des del principi.

Després de vèncer els anglesos a Londres, anit la papereta era clara: calia vèncer-los de nou per assegurar el passe a la fase següent. Tot i l’hora inadequada, Mestalla tenia els colors i l’ambient de festa major, i l’afició va acudir a aportar el seu suplement a l’esforç dels xicots de Celades.

No va poder ser, tanmateix, aconseguir la victòria. Vam haver-nos de conformar amb un empat a dos gols. Però va ser un partit memorable. Èpic. Tota una batalla després la qual els jugadors estaven com sols es pot estar quan s’han deixat la pell en la lluita. La imatge de Gayà, caigut sobre la gespa, respirant agitadament i retirat en llitera per l’esforç realitzat era l’expressió màxima de l’esgotament. Els rostres de Garay, Paulista o Rodrigo, com el de tots, era l’evidència de que allò havia sigut un canònic partit de Champions entre dos grans equips.

Les dues esquadres es van donar llenya de valent durant els 97 minuts de joc. Els atacs d’un i altre equip van succeir-se sense treva. No n’hi hagué descans, i especialment els vint minuts finals van ser gloriosos.

El partit va començar amb una voluntat intimidatòria dels anglesos i una certa timidesa dels valencians. Conduits pel brasiler William, que va ser un mal de cap durant tot el partit, el Chelsea va voler ofegar el València entrant-li pel costat dret on Jaume Costa, a cama canviada, podia ser el més vulnerable. De fet, els de Lampard van tindre dues ocasions en les que van rematar sense oposició però la pilota se’ls hi va anar a la grada miraculosament. En una altra ocasió, poc abans del gol que posaria per davant al València, Cillessen va fer una parada d’antologia, desviant a córner amb la punta dels dits una pilota que anava directa a l’escaire.

És cert, per tant, que els de blau pogueren marcar més gols dels que finalment parlava el marcador; és cert que els dos porters va fer parades que evitaren gols quasi cantats. Però, comptat i debatut, el València va perdonar el que no està escrit.

Rodrigo Moreno va posar en el minut 18 una pilota des del costat dret a Maxi que l’uruguaià va fallar. De manera incomprensible, el xicot va pegar-li una patada a l’aire quan to tenia més que empentar-la.

Poc després, en una jugada similar, el mateix Rodrigo, que va fer un gran partit, Carlos Soler si que va marcar entrant des de darrere, com ell acostuma. Però, encara amb més rapidesa del que l’equip havia patit el partit anterior davant el Betis, els anglesos empataren. A penes havia passat un minut, encara estava celebrant-se a la graderia el gol de Soler, quan Kovacic va sorprendre Cillessen ajustant una pilota al seu pal dret. Segurament l’holandés estava tapat i va veure eixir la pilota massa tard, però la seua estirada fou insuficient i el gol pujà al marcador.

Ja en la segona part, Pulsic va empentar una pilota dividida en l’àrea menuda del València. El VAR va tardar una eternitat en validar el gol, però ho va fer. Era l’1-2 que expulsava els de Celades de la competició, però pocs minuts després Wass va posar una pilota sobre l’àrea anglesa que va enverinar-se de tal forma que Kepa la va mirar entrar a la seua porteria com el qui no creu el que li està passant. El porter basc, abans, li havia parat un penal a Dani Parejo. No havia estat un error del de Coslada, que havia colpejat amb força una pilota a mitja altura, sinó que Kepa va estar impressionant.

Amb el 2-2 de Wass, Mestalla, la seua afició, que no és la més sorollosa d’Europa precisament, va decidir encoratjar l’equip com si ens anés la vida en la missió. Els dos equips van abandonar tàctiques i consignes i van llançar-se a mata degolla l’un contra l’altre.

L’àrbitre va allargar la partida sis minuts en els que el València va apostar tot l’aire que li quedava als pulmons els seus jugadors. Era el minut 95 quan Gayà va fer una galopada per la seua banda, i en arribar a l’altura de l’àrea menuda dels anglesos va centrar una pilota paral·lela a la porteria. Rodrigo venia en carrera, a tota màquina, pel carril del vuit, el gol estava cantat, però... el semi remat no va trobar porteria i va eixir a l’esquerra de Kepa. Quina ocasió perduda!!!

El respectable, a la graderia, es fregava els ulls. Era la darrera d’unes quantes ocasions en les que el València va perdonar anit el Chelsea. Ara caldrà anar a Amsterdam a decidir qui passa i qui no supera la fase de grups. Serà molt difícil, però si l’equip juga amb la garra i la classe d’anit, encara que amb més encert de cara a la porteria, tot és possible. Tot és possible.