N’hi ha senyals vida en el planeta València. Dèbils, però.

Foto Superdeporte

L’equip de Mestalla és una caixa de sorpreses, o una endevinalla, ves a saber. Mai se sap quina versió presentarà en un partit. Abans de l’inici de cada cita, els aficionats es pregunte si eixiran decidits a per la victòria o amb indolència de malfaeners. Posem que ens trobem en el primer cas; doncs bé, en arribar el descans, no sabem si en la segona part mantindrem el nivell o no. És fàcil que després d’una primera part positiva, després que l’àrbitre xiule la continuació sembla que l’equip s’ha quedat fent la migdiada al vestidor. En altres ocasions, com ahir a Cornellà-El Prat, és al contrari: després d’una primera part com per a suspendre d’”empleo y sueldo” a la plantilla, la segona va ser prou meritòria. Fins i tot els comentaristes de televisió ho deien durant els primers quaranta cinc minuts: “és un equip sense ànima, un equip pla”.

Després del repàs que la jornada anterior li havia donat Osasuna, pel que vam veure ahir al migdia davant l’Espanyol de Barcelona podem dir que, sembla, n’hi ha vida al planeta València.

Imaginàvem que els de Celades estaven dolguts, fins i tot rabiosos per reivindicar-se després del que havia passat a Pamplona. Visitaven el RCDE Stadium, on l’equip titular no havia guanyat cap partit dels cinc que havia disputat, la qual cosa generava una dosi d’ansietat a la plantilla i a l’afició. La sequera de gols dels catalans era –i és- de les que fan època; i l’equip estava –i està- en posicions de descens i ha canviat d’entrenador en data recent. A priori, doncs, era un escenari favorable per a que el València dominés el partit, imposés la seua qualitat i, com a lògica conseqüència, tragués un resultat positiu.

Doncs d’això res. Però res vol dir res... durant la primera part. Perquè el partit va ser d’aquells en els que el València està en el camp però no juga, deambula. Els jugadors semblen adormits, o desperts però emprenyats per haver de treballar. L’equip contrari, i són ja uns quants els que ho han demostrat, ix revolucionat, acosador, pressiona l’eixida de baló del València des de la frontal de l’àrea, disputa les pilotes dividides a sang i foc i, aleshores, els de Mestalla es fan petits, petitons.

És cert que les lesions han afectat la potència de joc del València [Gameiro, Coquelin, Soler, Guedes, Piccini], però se suposa que el Club té fons d’armari, si més no per plantar cara amb suficiència a equips que, sobre el paper, són clarament inferiors. Sobre el paper, que en el futbol la lògica és capritxosa.

L’Espanyol, que havia d’estar tremolós per la mala ratxa per la que travessa, semblava un rival de gran categoria, i el València, acovardit, no era capaç, quasi, de travessar la ratlla del mig camp. En els primers 10 minuts, els catalans van treure cinc córners, amb el perill que tenen per a la defensa valenciana els balons laterals. A més, Cillessen ja havia fet un paradó espectacular a un tir de Darder que anava a la creueta.

Quantes vegades hem vist un penal en contra per tocar el baló amb la mà en la defensa d’un baló lateral? Ahir una més. En aquest cas de Kondogbia, que va saltar com qui va a per figues, aixecant el braç de forma inexplicable. Per cert, que li passa a aquest xicot que no s’assembla gens al migcampista imperial de la temporada passada?

Afegim una dada estadística. El València és l’equip de Primera divisió al que li han xiulat més penals en la història de la Lliga: 394. 265 van ser gols dels contraris, els porters dels de Mestalla van parar 86, i els contraris van fallar-ne en 43 ocasions. Ahí queda la dada: l’equip al que li han xiulat més penals!

De penals van haver-ne ahir tres, o dos i mig. El primer el de Kondogbia, inapel·lable també en l’execució. El segon, un poc infantil, sobre Rodrigo, va ser transformat magistralment per Parejo, i va significar l’empat. El mig va ser un altre, més clar, aparentment, sobre Diakhaby. L’àrbitre el va xiular, però el va anular el VAR per mà prèvia del defensa del València.

La bona qüestió, penals a banda, és que el València que va eixir dels vestidors era un altre distint al de la primera part. És cert que el cansament dels espanyolistes per l’esforç fet durant els primers quaranta cinc minuts va ajudar, però també ho és que els de Celades van decidir que era hora de treballar.

Parejo va començar a funcionar, Rodrigo i Cheryshev van secundar-lo, la defensa va animar-se i, després del gol de l’empat, el del penal llançat per Parejo, els blanc i negres van decidir-se a anar pel partit. Aprofitant un error de l’Espanyol en l’eixida de baló, Rodrigo va posar una pilota mil·limètricament mesurada sobre Maxi Gómez i l’uruguaià va rematar magistralment a gol.

Tres punts a la butxaca, benefici màxim. I això treballant a temps parcial, o mitja jornada.

N’hi ha vida en el València. Més enllà de les eufòries que alguns ja exhibeixen avui, vejam si eixes senyals que per ara són dèbils es confirmen o no. Dimarts davant el Lille no es poden tindre contemplacions ni migdiades, i s’ha d’eixir a pel partit des del minut u al minut noranta i tants. Veurem.